Author Archives: Frederic Aparisi

Retornats a l’International Medieval Meeting de Lleida

Sis anys. Aquest és el temps que s’ha escolat entre la meua primera participació a l’International Medieval Meeting de Lleida i la segona. Sis anys donen per a molt, o per a poc, segons es visquen. El ben cert és que moltes coses han canviat des d’aquell llunyà 2011. Altres, afortunadament, no. El més radical de tots els canvis per a mi és, sens dubte, la manera de participar-hi. Si el 2011 era un més entre els participants, ara, al 2018, he pogut col·laborar en Continue reading →

Campanar, una mar d’alqueries a les portes de València

Això sembla que era Campanar a l’edat mitjana. De fet, no s’ha localitzat cap document que l’esmente com un nucli de poblament concentrat després del Llibre del Repartiment. Com ja va explicar Ferran Esquilache la setmana passada ací, en els moments previs a la conquesta cristiana sí que existia un grup de cases més o menys pròximes entre sí, però que no poden considerar-se amb seguretat el precedent del nucli històric de Campanar. Abans de l’entrada triomfal a la ciutat de València, Jaume I ja Continue reading →

Patraix en època baixmedieval

La conquesta cristiana va suposar una concentració del poblament arreu del territori conquerit, però fou particularment intensa en aquelles zones de regadiu o en les que hi estaven a prop. La setmana passada Ferran Esquilache ja va explicar ací com difícil resulta precisar sobre quina de les dues alqueries existents en la zona amb el nom de Patraix es va desenvolupar el nucli de poblament que ens ha arribat a l’actualitat. Recordem que hi havia un total de quatre nuclis, això és, Malilla, Altell, Patraix Continue reading →

Benimaclet, una comunitat rural en l’edat mitjana

Com deia Ferran Esquilache en les darreres línies del seu post de la setmana passada, el 1280 Artal de Alagón, descendent de Blasco de Alagón, vengué els seus dominis a Yosef Ravaya, un jueu originari de Girona, que fou batle general de l’infant Pere. Dos anys després de la compravenda, el 1282, Ravaya morí, instituint com a curadora i tutora de la seua filla Bonadona, la seua dona, Astruga. Finalment, el 1287 la vídua decidí vendre el senyoriu per 27.000 sous a Bernat Planell, un Continue reading →

Maria Enríquez, duquessa regent de Gandia

La dona a l’edat mitjana, i moderna, està relegada a un paper secundari, sempre referenciada per una figura masculina: filla, germana, dona, vídua, mare, són els substantius que sovint acompanyen qualsevol nom propi femení en aquest període. Ninguna dona, amb independència de la seua posició social, escapa a aquesta consideració. Quan les dones emergeixen entre la documentació, ho fan per absència i mancança d’un referent masculí, que bé és menor d’edat o bé és mort. Ja n’hem parlat ací, ací i ací. Són molt poques Continue reading →

El Cabanyal de València i la seua gent

Aquell matí de juny de 1469, Lluís Gil deixà de costat els seus assumptes habituals i acudí, cames ajudeu-me, a la cort de Governació. Un altre afer reclamava la seua atenció. I és que tot sembla indicar que Gil havia estat víctima d’una estafa per part d’Andreu Valent. Aquest pescador es trobava en una situació financera força delicada. A causa dels deutes, els seus béns havien estat empenyorats per la cort de Governació a fi de procedir a la seua venda i satisfer els creditors. Continue reading →

Confits de sucre i altres dolços medievals

L’origen dels confits i la pastisseria es retrotrau al món clàssic. Ja els grecs elaboraven un ampli ventall de dolços fets de farina i mel com a ingredients principals als quals s’afegia vi, fruita seca, oli, segons com. És el cas dels glycins fets a Creta o dels stolytes i artocros d’Atenes. I, en època romana, autors com Columel·la, Plini el vell, Apici, Cató el Vell o Caius Petroni donen notícia dels dolços que feien les delícies dels veïns de Pompeia i d’arreu de l’Imperi Continue reading →

Russafa: llauradors i pescadors a les portes de la ciutat

Després de la conquesta cristiana de 1238, Jaume I repartí les terres de l’alqueria de Russafa entre els nouvinguts, com féu arreu del nou país. És cert que el seu pare, Pere el Catòlic, havia promés Russafa als templers però finalment, com que en el moment de la conquesta ja ningú recordava aquella promesa, l’orde rebé una altra alqueria, la de Montcada. Fet i fet, Russafa restà dins al reialenc, integrada dins del terme particular de la ciutat de València. Per descomptat, l’alqueria comptava amb Continue reading →

Les restes de la família d’Ausias Marc a Sant Jeroni de Cotalba

L’expectació és màxima. I bona mostra d’això és que en la sala de la conferència del monestir de Sant Jeroni de Cotalba no cap ni una agulla. Encara, però, els amfitrions -la família Trenor- acomoden els darrers en arribar. El gruix del públic el conformen veïns de la comarca atrets per la notícia, tot i que inicialment l’acte estava integrat com a punt i final del programa de la II Trobada de professorat de valencià. I, en efecte, el degoteig dels inscrits en la trobada Continue reading →

Pere Alfonso, ministrer del rei.

No resulta massa freqüents topar-se amb els músics del període medieval entre la paperassa medieval. Els llibres de comptes de les corts senyorials aportarien llum sobre el tema, però bona part d’aquesta documentació ha desaparegut. Chicago Bulls De tant en tant, però, la documentació et dóna sorpreses, particularment els registres de la cort del justícia i els protocols notarials. Així, el dissabte 22 de maig de 1413 acudiren al notari Pere Alfonso i Llop Marc per a constituir legalment un societat “in et super arte Continue reading →

Quan tot queda en no res: El llinatge dels Sorells i el seu palau al barri del Carme de València

Les flames avancen per les cambres sense conèixer aturador. Més d’un, inicialment, pensa que es tracta d’andròmines a les que algú ha botat foc abans d’hora, atés que tota aquesta escena té lloc la matinada del 15 al 16 de març i resten encara tres dies per a la cremà de Sant Josep. Però no. El fum que comença a enlairar-se no prové de cap festeig. Air Jordan 13 Donna Els crits del sereno posen en alerta tots els veïns que esperen, impacients, l’arribada dels Continue reading →

A propòsit d'Alfons el Vell. Una ressenya

L’estudi de les senyories i de les formes del poder feudal ha estat un dels principals temes de recerca de la historiografia medieval valenciana. El llibre que ací presentem, El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo. Rentas y poder señorial, arreplega el bo i millor d’aquesta línia de treball. Com s’explica a la introducció (p. 11-16), el marc cronològic de l’estudi comprèn el període entre 1369, quan es conserva el primer llibre de comptes després de la guerra de Castella, i 1392, any de Continue reading →

Venim del nord…

Una primera versió d’aquest treball va aparèixer al periòdic Levante-EMV el 4 d’octubre de 2015. Ara reprenc el tema per a ampliar-lo i modificar algunes qüestions.  Poca cosa sabem del nostre protagonista, llevat que li deien Sanxo, Sanxo Llop. D’entrada, els seus orígens ens són incerts, per bé que el seu nom i cognom suggereixen més aviat que procedia d’algun indret de l’Aragó o, més rarament, navarrés o castellà. I això perquè, si bé és cert que el cognom que ha quedat és Llop i, de Continue reading →

La reserva senyorial en el punt de mira #ESSHC2016

Després d’haver assistit a les edicions anteriors de l’European Social Sciencie History Conference (ESSHC), a Glasgow i Viena, tenia l’expectació de veure com anava a respondre la nostra universitat, a través de la Facultat de Medicina, al desafiament que suposa l’organització d’una trobada d’aquestes característiques; ja sabeu, un gran nombre de participants, més de 2.000, amb més d’una desena de sessions alhora. I certament la resposta del comité organitzador local ha estat a l’alçada que requeria l’esdeveniment. Des del Grup Harca volíem aprofitar el fet Continue reading →

Dones. Origens. Identitat. La història de sor Maria Escarlata

“Qui perd els orígens per la identitat”, canta Raimon, i és cert. A vegades, però, hi ha qui esborra els seus orígens per a construir, o construir-se, una nova identitat. Així, Ulisses es vesteix de rodamón per a retornar a casa i no ser descobert pels visitants que hi habiten. Només el seu vell gos, Argos, descobreix la vertadera identitat de l’estrany. Precisament, és per a identificar els companys d’armes en mig de la fragor de la batalla que van nàixer els uniformes militars i, Continue reading →