Author Archives: Frederic Aparisi

Benimaclet, una comunitat rural en l’edat mitjana

Com deia Ferran Esquilache en les darreres línies del seu post de la setmana passada, el 1280 Artal de Alagón, descendent de Blasco de Alagón, vengué els seus dominis a Yosef Ravaya, un jueu originari de Girona, que fou batle general de l’infant Pere. Dos anys després de la compravenda, el 1282, Ravaya morí, instituint com a curadora i tutora de la seua filla Bonadona, la seua dona, Astruga. Finalment, el 1287 la vídua decidí vendre el senyoriu per 27.000 sous a Bernat Planell, un Continue reading →

Maria Enríquez, duquessa regent de Gandia

La dona a l’edat mitjana, i moderna, està relegada a un paper secundari, sempre referenciada per una figura masculina: filla, germana, dona, vídua, mare, són els substantius que sovint acompanyen qualsevol nom propi femení en aquest període. Ninguna dona, amb independència de la seua posició social, escapa a aquesta consideració. Quan les dones emergeixen entre la documentació, ho fan per absència i mancança d’un referent masculí, que bé és menor d’edat o bé és mort. Ja n’hem parlat ací, ací i ací. Són molt poques Continue reading →

El Cabanyal de València i la seua gent

Aquell matí de juny de 1469, Lluís Gil deixà de costat els seus assumptes habituals i acudí, cames ajudeu-me, a la cort de Governació. Un altre afer reclamava la seua atenció. I és que tot sembla indicar que Gil havia estat víctima d’una estafa per part d’Andreu Valent. Aquest pescador es trobava en una situació financera força delicada. A causa dels deutes, els seus béns havien estat empenyorats per la cort de Governació a fi de procedir a la seua venda i satisfer els creditors. Continue reading →

Confits de sucre i altres dolços medievals

L’origen dels confits i la pastisseria es retrotrau al món clàssic. Ja els grecs elaboraven un ampli ventall de dolços fets de farina i mel com a ingredients principals als quals s’afegia vi, fruita seca, oli, segons com. És el cas dels glycins fets a Creta o dels stolytes i artocros d’Atenes. I, en època romana, autors com Columel·la, Plini el vell, Apici, Cató el Vell o Caius Petroni donen notícia dels dolços que feien les delícies dels veïns de Pompeia i d’arreu de l’Imperi Continue reading →

Russafa: llauradors i pescadors a les portes de la ciutat

Després de la conquesta cristiana de 1238, Jaume I repartí les terres de l’alqueria de Russafa entre els nouvinguts, com féu arreu del nou país. És cert que el seu pare, Pere el Catòlic, havia promés Russafa als templers però finalment, com que en el moment de la conquesta ja ningú recordava aquella promesa, l’orde rebé una altra alqueria, la de Montcada. Fet i fet, Russafa restà dins al reialenc, integrada dins del terme particular de la ciutat de València. Per descomptat, l’alqueria comptava amb Continue reading →

Les restes de la família d’Ausias Marc a Sant Jeroni de Cotalba

L’expectació és màxima. I bona mostra d’això és que en la sala de la conferència del monestir de Sant Jeroni de Cotalba no cap ni una agulla. Encara, però, els amfitrions -la família Trenor- acomoden els darrers en arribar. El gruix del públic el conformen veïns de la comarca atrets per la notícia, tot i que inicialment l’acte estava integrat com a punt i final del programa de la II Trobada de professorat de valencià. I, en efecte, el degoteig dels inscrits en la trobada Continue reading →

A propòsit d'Alfons el Vell. Una ressenya

L’estudi de les senyories i de les formes del poder feudal ha estat un dels principals temes de recerca de la historiografia medieval valenciana. El llibre que ací presentem, El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo. Rentas y poder señorial, arreplega el bo i millor d’aquesta línia de treball. Com s’explica a la introducció (p. 11-16), el marc cronològic de l’estudi comprèn el període entre 1369, quan es conserva el primer llibre de comptes després de la guerra de Castella, i 1392, any de Continue reading →

Pere Alfonso, ministrer del rei.

No resulta massa freqüents topar-se amb els músics del període medieval entre la paperassa medieval. Els llibres de comptes de les corts senyorials aportarien llum sobre el tema, però bona part d’aquesta documentació ha desaparegut. Chicago Bulls De tant en tant, però, la documentació et dóna sorpreses, particularment els registres de la cort del justícia i els protocols notarials. Així, el dissabte 22 de maig de 1413 acudiren al notari Pere Alfonso i Llop Marc per a constituir legalment un societat “in et super arte Continue reading →

Venim del nord…

Una primera versió d’aquest treball va aparèixer al periòdic Levante-EMV el 4 d’octubre de 2015. Ara reprenc el tema per a ampliar-lo i modificar algunes qüestions.  Poca cosa sabem del nostre protagonista, llevat que li deien Sanxo, Sanxo Llop. D’entrada, els seus orígens ens són incerts, per bé que el seu nom i cognom suggereixen més aviat que procedia d’algun indret de l’Aragó o, més rarament, navarrés o castellà. I això perquè, si bé és cert que el cognom que ha quedat és Llop i, de Continue reading →

La reserva senyorial en el punt de mira #ESSHC2016

Després d’haver assistit a les edicions anteriors de l’European Social Sciencie History Conference (ESSHC), a Glasgow i Viena, tenia l’expectació de veure com anava a respondre la nostra universitat, a través de la Facultat de Medicina, al desafiament que suposa l’organització d’una trobada d’aquestes característiques; ja sabeu, un gran nombre de participants, més de 2.000, amb més d’una desena de sessions alhora. I certament la resposta del comité organitzador local ha estat a l’alçada que requeria l’esdeveniment. Des del Grup Harca volíem aprofitar el fet Continue reading →

Quan tot queda en no res: El llinatge dels Sorells i el seu palau al barri del Carme de València

Les flames avancen per les cambres sense conèixer aturador. Més d’un, inicialment, pensa que es tracta d’andròmines a les que algú ha botat foc abans d’hora, atés que tota aquesta escena té lloc la matinada del 15 al 16 de març i resten encara tres dies per a la cremà de Sant Josep. Però no. El fum que comença a enlairar-se no prové de cap festeig. Air Jordan 13 Donna Els crits del sereno posen en alerta tots els veïns que esperen, impacients, l’arribada dels Continue reading →

Dones. Origens. Identitat. La història de sor Maria Escarlata

“Qui perd els orígens per la identitat”, canta Raimon, i és cert. A vegades, però, hi ha qui esborra els seus orígens per a construir, o construir-se, una nova identitat. Així, Ulisses es vesteix de rodamón per a retornar a casa i no ser descobert pels visitants que hi habiten. Només el seu vell gos, Argos, descobreix la vertadera identitat de l’estrany. Precisament, és per a identificar els companys d’armes en mig de la fragor de la batalla que van nàixer els uniformes militars i, Continue reading →

En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest Continue reading →

La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben Continue reading →

El metge del rei i la medicina medieval

Un dels temes que els escriptors de novel·la històrica han freqüentat en els darrers anys amb més insistència és, sens dubte, el de la medicina i els metges a l’edat mitjana. Per esmentar alguns títols, El metge de Noah Gordon, El sanador de Caballos, El jinete del silencio de Gonzalo Giner, i darrerament, en la literatura catalana El metge del rei. En aquest últim, Joan Olivares recrea la vida de Lluís Alcanyís, qui, en efecte, va ser metge del rei Ferran II i, també, del Continue reading →