Tot allò era Russafa: una història molt desconeguda

València i els seus contorns cap a mitjan segle XIX. Russafa era un poble independent, amb un enorme terme municipal

.

Russafa podria tindre una història pròpia com la tenen moltíssims pobles valencians. No debades entre el segle VIII i començaments del segle XX fou un nucli de població amb una lògica i unes especificitats pròpies que donarien per a escriure eixa Història de Russafa que encara no ha fet ningú. Nike Sko Norge Nettbutikk Però Russafa ha patit el mal de tants altres poblats històrics dels contorns de la ciutat de València: que en acabar integrant-se físicament com a barris en la capital al llarg del segle XX no han tingut qui els escriguera, ja que la seua història ha acabat sent la de la mateixa València. En conseqüència, els estudis específics i els coneixements històrics sobre els fets, els pobladors i l’evolució particular de Russafa són pràcticament inexistents, per no dir nuls almenys per a l’època medieval i moderna. De fet, l’únic llibre de referència continua sent Ruzafa, la bien plantada, amb tres edicions de 1982, 1987 i 1995, que escrigué el sacerdot i director de l’Arxiu de l’Arquebisbat de València Juan Luis Corbín Ferrer a forma de lleu repàs històric i recopilació de tradicions i memòries russaferes. Poca cosa més hi ha, a banda d’un estudi del metge Ricardo Aparici sobre la relació entre sanitat i cultiu de l’arròs durant el segle XIX, uns breus articles de la dècada de 1940 del retor del Forn d’Alcedo, Vicent Ibáñez, sobre els llocs de l’horta de Russafa, i altres publicacions interessants però circumstancials.

Per tant, és realment difícil fer un repàs acurat i fidedigne de la història russafera, tot i que ho intentarem a continuació, fixant-nos en les seus característiques més notables i cridaneres des del nostre punt de vista actual, en ocasió de la celebració de la segona jornada de La València contada que La Rambleta i Alhambra dediquen a reflexionar sobre el passat, present i futur dels diferents barris de la ciutat. Esta vegada la jornada tindrà lloc el dimecres 8 de febrer de 17 a 20 hores en El Patio de Ruzafa (C/ Literat Azorín, 13), amb la participació de l’escriptor i editor Toni Sabater, l’historiador Vicent Baydal, la periodista María Jesús Espinosa de los Monteros, l’arquitecte Borja García, el dissenyador Ismael Chappaz, el músic Gonzalo Fuster (El Ser Humano), la galerista Cristina Chumillas i els comunicadors Vicent Molins i Mariola Cubells. Scarpe Nike Online Shop Outlet A més a més, el topògraf Luiso Fernández dedicarà el seu espai radiofònic Callejeando, en Ràdio València-Cadena SER, a la història del doctor russafer Josep Sumsi, que se suma a les que ja ha dedicat a altres fills il·lustres del barri, i els autors del llibre València al detall, Tono Giménez i Tomás Gorria, penjaran una xicoteta exposició fotogràfica amb detalls urbans russafers en el mateix lloc on es farà la jornada.

Pel que fa a la història de Russafa, el primer que cal tindre en compte és que al llarg dels seus més de 1.200 anys d’existència ha sigut, successivament, almúnia, alqueria, lloc, vila o poble i, finalment, barri. Dels seus orígens andalusins ja n’ha parlat en el mateix blog d’Harca extensament Ferran Esquilache, ací i ací, de manera que no ens detindrem en excés. Únicament reiterarem que en principi fou una almúnia o residència i jardí d’esplai creat a finals del segle VIII, poc després de l’entrada dels musulmans en la península Ibèrica, per Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman, que era fill de l’emir de Còrdova i descendent de la família califal dels Omeies de Damasc. En morir son pare es veié immers en lluites per la successió i acabà apartat com a governador d’una medina llavors molt menudeta i marginal en el conjunt d’Alandalús: Balansiyya. Ací, possiblement en els entorns de l’any 800, construí un palauet de descans a uns quilòmetres al sud de la medina i l’anomenà Russafa, el mateix nom que tenien una residència dels Omeies prop de Damasc, una altra dels Abbàsides prop de Bagdad i novament una altra dels Omeies prop de Còrdova (de fet, les quatre Russafes continuen existint amb el mateix nom). D’altra banda, al creador de la Russafa valenciana, l’esmentat Abd Al·lah ibn Abd-ar-Rahman, per haver-se instal·lat a Balansiyya, acabarien anomenant-lo al-Balansí.

Aquell jardí o hort d’esplai, on els poderosos de la societat andalusina devien celebrar reunions i vetlades poètiques, arribà a ser tan famós que es convertí en una mena de tòpic literari que apareix recurrentment en la poesia aràbigoandalusina dels segles XII i XIII. De fet, fins i tot alguns d’eixos versos foren fets per un poeta anomenat Muhàmmad ibn Ghàlib al-Russafí al-Balansí (1141-1177), és a dir, russafer i valentí: “Amics, què té el desert que s’ha amerat de perfum? / Què tenen els genets que els caps tomben com borratxos? / S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir / o és que algú ha dit el nom de València? /Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella / em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents. /Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set, / la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont. nike air max 1 homme / És la meua terra i enllà, essent un ocellet / vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu. / Inici de vida dolça en ser fadrí primerenc” (versió de Josep Piera). Evidentment, el fet que a algú se li aplicara el gentilici d’al-Russafí a mitjan segle XII indica que la primitiva almúnia d’Abd Al·lah al-Balansí s’havia acabat convertint en alguna cosa més; en concret, en una alqueria, és a dir, segons el concepte andalusí en un poblat, amb un terme propi i segurament amb un espai irrigat d’horta molt pròxim, com es pot vore en el següent mapa preparat per l’esmentat Ferran Esquilache:

.

Ubicació de l'alqueria de Russafa en el segle XII i de la seua possible horta original, irrigada per la séquia de Rovella.

.

A més a més, aquella mateixa alqueria o poblat seria el lloc des del qual es faria la fase final del setge de Jaume I a Balansiya en 1238. En concret, segons es narra en El llibre dels fets, el 24 d’abril el monarca decidí abandonar El Puig, en el qual els seus exèrcits havien estat assentats fins aleshores, i establir-se a l’est de la ciutat: “a unes cases que havia en mitjania de València e del Grau (però pus érem prop del Grau que de València) faem fermar nostres senyeres e nostres tendes“. Nike Air Max 2017 Dames Al sendemà, però, uns almogàvers i peons, per iniciativa pròpia, atacaren el poblat de Russafa: “los almogàvers e els servents anaren prendre Ruçafa, que és a dos trets de ballesta prop la vila de València“. En assabentar-se’n, Jaume I ordenà de seguida que els cavallers de les hosts també hi anaren -“armem nostres cavalls e ab nostres senyeres desplegades anem-los acórrer; si no, tots són morts“- i així fou com, entre tots, prengueren el lloc. Allí, a banda d’estar propíssim de les muralles andalusines de Balansiyya, a penes a un quilòmetre, hi devien estar molt millor guarits, ja que, segons s’indica en la mateixa crònica, Russafa devia ser una alqueria amb una tanca defensiva pròpia, puix que hi havia una porteta que mirava a la medina i des d’on es podien vigilar els moviments de l’enemic: “param-nos a aquell portell on hom veu València e veem estar [el governador] Zaén ab tot lo poder de València en una torre que és en la mitjania entre València e Ruçafa“.

D’immediat, dos cavallers aragonesos aconsellaren atacar un grup de 30 a 40 musulmans que collien faves en un camp pròxim, però el rei es negà en redó per la perillositat d’eixir sense haver reconegut abans un terreny que precisament es caracteritzava per la gran presència de séquies: “no sabem si han los camps regats e per les séquies porien caure alguns e prendre gran mal“. Al remat, les hosts de Jaume I passaren cinc mesos acampades en Russafa, des d’on fustigaren Balansiyya fins que a finals de setembre els andalusins no tingueren un altre remei que retre’s i organitzar l’evacuació de la ciutat: fins a 50.000 persones segons El llibre dels fets -15.000 segons els càlculs de Robert I. Burns- isqueren precisament per davant d’aquell campament l’1 d’octubre de 1238: “Nós, ab cavallers e hòmens armats prop de nós, traguem-los tots defora, en aquells camps que són entre Ruçafa e la vila“. Uns dies més tard es produí l’entrada dels cristians en la ciutat i a finals d’octubre començaren a mesurar-se les terres periurbanes per a tractar de repartir-les segons s’havien anat concedint prèviament. En relació amb això cal indicar que si bé l’alqueria de Russafa havia estat promesa als templers molt abans, en l’any 1211 per part de Pere el Catòlic, pare de Jaume I, finalment les cases i terres del seu terme foren repartides entre vassalls del rei i quedaren incloses dins de la jurisdicció particular de la ciutat de València.

Per tant, a diferència d’altres nuclis propers a la ciutat, com Patraix, Rascanya o Xirivella, Russafa no quedà en mans senyorials sinó del rei i, per delegació, en possessió de la ciutat de València, que manava i prenia decisions sobre el poblat de Russafa i tot el seu terme, el qual arribava fins a l’Albufera. No debades Russafa era el poblat gran més proper a les muralles andalusines de la ciutat i a partir de la conquesta cristiana deixà de ser considerada una alqueria per a passar a ser el que es denominava un “lloc”, en este cas pertanyent a València. De fet, l’església russafera de Sant Valer, constituïda en 1239 en el mateix lloc que encara ocupa, es considerava una parròquia més de la ciutat, l’única que hi havia extramurs. Cal indicar, en relació amb això, que l’advocació no només era i és al bisbe de Saragossa Sant Valer (c. 250-315), sinó també al seu diaca Vicent d’Osca (c. 280-c. 304), és a dir, Sant Vicent màrtir, les restes del qual es veneraven en el proper monestir de la Roqueta, a menys d’un quilòmetre cap a l’oest. Segons una llegenda apòcrifa del segle XVI, Valer, el mestre de Sant Vicent, hauria passat una temporada en aquella zona, cosa ni documentada ni gens probable, però indicativa, al capdavall, de l’ús simbòlic que feien els cristians del segle XIII de la veneració a un màrtir antic vinculat a la ciutat de València per tal de justificar-ne millor la seua expugnació a l’Islam.

.

Església parroquial de Sant Valer i Sant Vicent Màrtir, de Russafa 

.

Pel que fa a l’església, cal indicar que no queda res de la d’època medieval, ja que l’original fou completament consumida per un incendi en 1415 i la següent fou enderrocada per a fer-la més gran a finals del segle XVII. Nike Air Max 1 Heren wit El seu popular i icònic campanar octogonal, d’altra banda, fou erigit en la dècada de 1730 i el rellotge que hi té a mitja alçada en 1862. A més a més, el conjunt de l’edificació hagué de ser notablement reconstruït en la dècada de 1940, a causa de les destrosses causades durant la Guerra Civil espanyola. Una cosa semblant succeí amb l’altre gran monument històric que conserva Russafa: el Convent de franciscanes descalces de la Nostra Senyora dels Àngels, establit a mitjan segle XVII, davall l’arquebisbat del castellà Martín López de Ontiveros, que s’hi implicà tant en la fundació que les seues restes descansen en l’església del mateix convent. A més a més, segons conta la tradició, l’edifici conventual està en el mateix lloc (l’actual Carrer Pintor Salvador Abril, 16) on Jaume I tenia ubicada la tenda durant el setge de Balansiyya i, per tant, el mateix lloc on el representant de l’estat islàmic, Abu al-Hamlat, nebot de Zayyan, negocià i acceptà les capitulacions de rendició en 1238. Fóra com fóra, com hem indicat, tampoc el Convent de la Nostra Senyora dels Àngels ha conservat el seu aspecte històric, ja que fou reconstruït quasi per complet després de la Guerra Civil.

D’altra banda, eixa escassesa patrimonial històrica de Russafa, a diferència dels barris intramurs, que albergaven generalment molts més monuments, indica a les clares el caràcter marcadament rururbà que el lloc tingué durant segles. Amb l’ampliació de les muralles de València en 1356 la ciutat cresqué considerablement i Russafa quedà fins i tot més a prop però encara fora de la ciutat, enmig de l’Horta, a penes a 10 minuts passejant pel que era el Camí de Russafa, que actualment és el Carrer Russafa, ja en l’Eixample. De fet, la part entorn del camí que quedà dins de les noves muralles, des del Convent de Sant Francesc (l’actual Plaça de l’Ajuntament) fins al nou recinte defensiu, el que actualment seria el Passeig de Russafa, passà a denominar-se “Russafa de dins” per a diferenciar-la del Camí de Russafa i el lloc de Russafa que quedaren en la “Russafa de fora”. A més a més, evidentment s’hagué d’obrir una porta en la nova muralla per a deixar via lliure, la qual s’ubicà just en la trajectòria d’aquell camí, en l’actual confluència dels carrers Colom i Xàtiva o, el que és el mateix, tot just al final del Passeig de Russafa. D’aquell Portal de Russafa, no obstant això, no s’ha conservat res -enderrocat juntament amb les muralles en 1865- més que alguns gravats i dibuixos, com el de Wyngaerde, que mostra la seua forma segons es construí en època medieval, a finals del segle XIV, o un altre de finals del segle XVIII, que representa la nova construcció neoclàssica que finançà per complet l’acabalat russafer Fèlix Pastor en 1786.

.

El Convent dels Àngels, del segle XVII, abans i després de la seua reconstrucció en la dècada de 1940

El Portal de Russafa, vist des de l'interior, en la vista de Wyngaerde de 1563, i el nou Portal de Russafa neoclàssic, de 1786, des de l'exterior

Russafa de fora (el poblat i el camí) i Russafa de dins (l'actual Passeig de Russafa) en els plànols de Mancelli de 1608 i de l'exèrcit francés en 1808

.

Però Russafa no només era el mateix poblat entorn de l’església de Sant Valer i la part que mirava i connectava amb València, sinó que, a més a més, Russafa també era tot el terme que hi havia cap al sud-est, que mirava i connectava amb la mar i l’Albufera. Chaussures Asics Femme De fet, la major part de la població del que es considerava Russafa vivia en tota aquella zona, en xicotets nuclis dispersos i en alqueries -ja enteses modernament, com a cases de camp unifamiliars- al llarg dels camins i les parcel·les de terra. No debades ja en època medieval Russafa era, segons les dades fiscals, el lloc més poblat de l’Horta de València -seguit per Torrent i Moncada-, atés que incloïa un gran terme on hi havia un notable poblament dispers. I encara a finals del segle XVIII la situació era la mateixa, segons el testimoni de Cavanilles: “Muy cerca de los muros [de Valencia] se ve el grande pueblo de Rusafa, cuyo término se extiende como una legua; feraz y de mucho fondo al principio, arenisco después, y en partes aguanoso, donde se cultivan arroces. Su parroquia consta de 1.684 vecinos y todos ocupados en las faenas del campo, a excepción de unos 80 que viven dentro de la ciudad; los 555 habitan reunidos en el pueblo y los restantes 1.049 en alquerías y barracas“.

I en aquell gran terme de Russafa s’anaren configurant al llarg de la història nuclis de població o zones amb entitat i identitat, als quals conduïen els quatre grans camins que eixien de Russafa i que ací es denominaven “carreres” (fet que ha acabat donant nom al districte de Quatre Carreres, coincident, precisament, amb bona part de l’antic terme rural russafer). En primer lloc, la Carrera del Riu, en paral·lel al Túria i que amb el temps es denominaria també el Camí de les Moreres pels arbres que s’hi plantaren als costats, anava cap a la partida de Montolivet, dita així per l’ermita que venerava una icona de tall bizantí portada per monjos de l’Orde de Monte Oliveto, en la Toscana, prop de Siena. El camí continuava cap a la mar, on a començaments del segle XVIII es conformà el nucli de Natzaret, originat per un llatzeret i lloc de quarantena per a casos epidèmics, i també baixava cap al sud, per la zona denominada de la Punta fins al Saler (on es feia sal) i l’Albufera, a tocar de la qual a finals del segle XVIII es constituí el nucli de Pinedo. Com indicava Cavanilles, “el camino es sumamente agradable por más de una legua, reduciéndose a preciosas huertas que cultivan en gran parte los vecinos de Rusafa; sígense campos de arroz y luego eriales, compuestos casi enteramente de arena“. I encara en passar Pinedo i l’Albufera la Carrera del Riu conduïa fins al Palmar, un altre nucli que acabà consolidant-se entre els segles XVIII i XIX, igualment amb veïns del poblat de Russafa, ja que, com deia Pascual Madoz en 1849, “cuando por razón de los temporales o por las crecientes del lago de la Albufera queda el Palmar convertido en una isla del mismo, abandonan aquel caserío y se retiran a Ruzafa, de donde son vecinos y donde tienen sus mujeres y familias“.

A continuació la Carrera de la Font d’en Corts anava precisament cap a eixa font, dita així perquè pertanyia en la primera meitat del segle XV al cavaller Francesc Corts, dispenser del duc de Gandia, jurat de València i governador del Regne de València; la font, modernament desapareguda i cegada durant el segle XX, s’ubicava en l’actual Carrer Sapadors entorn de la seua connexió amb el Carrer Dos d’Abril. Los Angeles Angels Jerseys Així mateix, la Carrera de la Font d’en Corts seguia cap al Brosquil (actualment una alqueria-restaurant) fins a enllaçar amb la Carrera del Riu i arribar a Pinedo. D’altra banda, en paral·lel però més cap a l’oest eixia de Russafa la Carrera de la Fonteta de Sant Lluís, que conduïa novament a una altra font, la qual rebé el nom de Sant Lluís des del segle XVII, després de la canonització del valencià Lluís Bertran, qui, segons conta la tradició, beneí l’aigua de la font i li conferí propietats medicinals. En este cas la font continua existint i a partir del segle XIX fou el lloc entorn del qual anà creixent un xicotet nucli de població en el qual hi ha la desconeguda església parroquial de Sant Lluís Bertran, encara a tocar de l’Horta, més enllà de l’actual Bulevard Sud. Air Jordan 5 Donna Per la mateixa carrera, continuant encara més cap avall, s’arribava a Castellar, una zona que en en el moment de la conquesta cristiana, en el segle XIII, apareix documentada com a Castelló de l’Albufera (per alguna edificació forta d’època andalusina que hi devia haver), però que no es consolidà com a nucli de població fins als segles XVIII i XIX, quan acabà fusionant-se amb el veí caseriu de l’Oliveral.

.

Església de Montolivet (antiga ermita) i icona que s'hi venera.

Barraques i barques en el Palmar

.

Fonteta i Església de Sant Lluís Bertran

.

Finalment, el darrer camí russafer que discorria encara més cap a l’interior era la Carrera de Malilla, que duia cap a la partida denominada així -en el segle XIII apareix com un rafal o alqueria-, cap a l’alqueria de Benimassot, ja desapareguda, i cap a les poblacions de Sedaví, Alfafar, Massanassa, etc. En eixe mateix camí, a més a més, i molt a prop de l’antiga alqueria de Benimassot, acabà apareixent la partida del Forn d’Alcedo, dita així per les importants propietats agrícoles d’un cavaller biscaí arribat en el segle XVIII que s’anomenava Francisco de Alcedo. Tot allò, durant molt de temps, també fou Russafa, a banda del mateix nucli poblacional que hi havia al costat de València. No debades, tot aquell gran terme depengué parroquialment de Russafa fins a la progressiva separació de cada entitat al llarg dels segles XIX i XX i una de les possibles raons per les quals Russafa també era coneguda com la “Terra del Ganxo” és que es caracteritzava, precisament, per posseir un gran terme ple de séquies, canals i marjals, pels quals els russafers es desplaçaven amb barquetes de molt baix calat ajudats amb uns ganxos o perxes com les que encara s’empren en l’Albufera (l’altra possible raó -que pot ser perfectament complementària- és que conta la tradició que quan aparegué en agost de 1411 la talla d’un Crist surant pel Túria els russafers tractaren de quedar-se’l en detriment dels grauers utilitzant ganxos per a agafar-lo, tot i que finalment la imatge acabà en el Grau de València, on encara hui en dia es venera).

De fet, el mateix Vicent Blasco Ibáñez explicava en la seua novel·la Cañas y barro, publicada en 1902, que els habitants de Pinedo retornaven a les casetes que tenien a Russafa, a 20 quilòmetres, amb barques-correu que feien el trajecte en menys de tres hores. El desembarcador, segons sembla, estava al costat de la Font d’en Corts, en l’actual confluència del Carrer Sapadors i l’Avinguda de la Plata, a penes a 10 minuts caminant de Russafa. Així les coses, la clara unió i consideració comuna de tota aquella àrea al sud-est de València quedà encara més demostrada en finalitzar l’Antic Règim en la dècada de 1830 i crear-se els municipis liberals que acabaven amb les antigues senyories. Russafa, que havia pertangut senyorialment a la ciutat de València durant sis segles, passà a convertir-se en un poble autònom, amb el títol de vila i amb tot el terme que hem comentat fins ací, el qual es pot observar en el mapa que encapçala este post, fins a Montolivet, Natzaret, la Punta, Pinedo, l’Albufera, Castellar i Forn d’Alcedo. Tot allò fou Russafa i entre 1836 i 1877 fou gestionat per l’Ajuntament de Russafa, que, per tant, existí com a tal durant quatre dècades fins que novament passà a dependre de València, segons consta en les actes municipals russaferes per voluntat pròpia, justament coincidint amb l’inici de la Comissió per a l’Eixample de la ciutat.

En tot cas, la sensació de poble autònom es mantingué durant molt de temps i, de fet, en 1898 s’arribà a realitzar un projecte de Tinença d’Alcaldia, de l’arquitecte modernista i historicista Josep Maria Cortina, que havia de substituir la Casa Consistorial, ja desapareguda, que s’ubicava en la Plaça Major de Russafa (l’actual del Mercat o de Baró de Cortes). Sí que es féu en aquells moments, a finals del segle XIX, un Mercat estable, de ferro i fusta, en la mateixa Plaça Major, on tradicionalment s’aplegaven els tendals dels venedors, als peus de l’església de Sant Valer. Encara un poc després, a començaments del segle XX, s’alçaren la Casa de Socorro, un dels primers ambulatoris de València -llavors de l’Ajuntament i que actualment es conserva com a Junta Municipal de Russafa- i l’Asil de Sant Josep per a Sords i Cecs, amb els béns que deixà en testament el prestigiós doctor xativí Josep Sumsi, metge d’Amadeu I de Savoia, i que gestionava una congregació de franciscanes; l’edifici, projectat per l’arquitecte eclèctic Joaquim Maria Arnau, fou enderrocat en 1979 i la mateixa congregació de monges continua dirigint el centre -ja sense especialització en sord i cecs- com a Col·legi de Sant Josep, ubicat en el carrer precisament anomenat del Doctor Sumsi. Amb tot, la construcció de l’Eixample fou tan lenta que no fou fins a les dècades de 1920 i 1930 -moment en què l’avanç fou enorme- quan el nucli històric de Russafa arribà a quedar plenament connectat i fins i tot subsumit dins de la ciutat de València.

.

Projecte de Tinença d'Alcaldia de Josep Maria Cortina, d'estil medievalitzant (1898)

Antic Mercat de Russafa, de ferro i fusta (1896-1956) 

Casa de Socorro (ambulatori municipal) de Russafa (1903). En l'actualitat és la seu de la Junta Municipal de Russafa

Antic Asil per a Sords i Cecs del Dr.  Jason Heyward Jersey Sumsi, ja enderrocat. En l'actualitat en el mateix lloc hi ha el Col·legi concertat de Sant Josep

.

Fou llavors quan es construïren els edificis de tints modernistes i sobretot eclecticistes que omplin l’actual Russafa. També s’erigí en 1919 l’Escola Graduada del Grup Balmes, per iniciativa de l’Ajuntament, on es propugnava una instrucció de caràcter republicà i laic i en la qual s’hagué de fer un refugi contra els bombardeigs de la Guerra Civil amb capacitat per a més de 1.000 persones. Finalment, poc després, en els primers anys 30 l’arquitecte saguntí Francesc Mora -el mateix que féu el Mercat de Colom- projectà una ampliació de l’Escola d’Artesans com a Escola de Mestria Industrial, que actualment és el bell edifici amb cert caràcter racionalista i execucions modernistes i neomudèjars de l’Institut de Secundària Vicent Blasco Ibáñez, donant ja a l’actual Avinguda del Regne de València. En aquells moments Russafa ja estava físicament adherida a la ciutat de València per complet, una cosa que no havia succeït mai des de la seua fundació com a almúnia més de 1.100 anys abans. Però encara estava per arribar un darrer gran canvi arquitectònic: el de l’enderrocament del mercat de ferro de finals del segle XIX i la seua substitució per un altre Mercat, projectat per Juli Bellot Senent amb la col·laboració de Xavier Goerlich i construït entre 1957 i 1962. Tot i que en un principi fou notablement criticat per trencar durament amb l’aspecte tradicional de la plaça, en l’actualitat la seua façana de làmines multicolors és un dels símbols indiscutibles del barri.

Fins ací un ràpid recorregut a l’evolució del nucli de Russafa i el seu terme des de la seua fundació en època andalusina; una història realment desconeguda per la majoria dels seus veïns i dels habitants de la ciutat de València. Sobre les darreres dècades, en l’àmbit social i cultural, ja se sap: primer, des dels 80, la concentració de nouvinguts de diverses parts del món (sobretot magribins, llatinoamericans, senegalesos i xinesos) i més tard la seua conversió en barri hipster de moda amb determinats processos de gentrificació. Però de tot això ja en parlarem en la jornada que tindrà lloc en El Patio de Ruzafa.