Santa Maria de Montesa, l’orde dels valencians

Santa Maria de Montesa. L'orde dels valencians (Grup Harca-Granissat Estudi Creatiu, 2017) Ja tenim ací un dels primers documentals històrics valencians produït directament per a la seua emissió en xarxes socials. I és gràcies al catedràtic Enric Guinot i la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, que van incloure la seua producció com a part dels actes organitzats a propòsit del Congrés Internacional: L’orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama (València-Montesa, 24-27 d’octubre de 2017), i de la Presidència de les Corts Valencianes, Continue reading →

L’explicació (medieval) de la festa

Esta ressenya va aparèixer publicada el 30 de setembre de 2017 al suplement cultural ‘Posdata’ del diari Levante-EMV, i la publiquem ara al blog d’Harca per a una major difusió.   LA CIUDAD Y LA FIESTA: CULTURA DE LA REPRESENTACIÓN EN LA SOCIEDAD MEDIEVAL. Rafael Narbona Vizcaíno. Editorial Síntesis. 274 PÁGS. 21 €. El moment en què un professor universitari confecciona manuals de síntesi sobre una temàtica concreta per a les grans editorials de textos acadèmics marca a les clares l’estatus d’excel·lència que ha adquirit Continue reading →

Entrevista a “La Represa”

“La Represa” és un programa d’entrevistes en profunditat que es produeix a Ràdio Godella, de la mà de Francesc Fort, però que s’emet per diversos mitjans gràcies a la xarxa de ràdios municipals valencianes i que també trobem a youtube. La nòmina de gent que ha passat pel programa ja és llarga i ben interessant, i ara el Grup Harca tenim el gran honor de contar-nos entre ells des de fa unes setmanes, gràcies a l’amabilitat del seu presentador que ens va convidar. Una hora Continue reading →

Jaume I i el seu testament: entre el mite, la certesa i la inquietud

Blai Server Universitat de València Com posà de manifest Ernest Belenguer en el seu llibre ja clàssic Jaume I a través de la història (Tres i Quatre, 1984; reedició de PUV, 2011), el del Conqueridor ha estat el “mite més vigorós de l’imaginari històric dels valencians”, en l’afortunada fórmula que pot llegir-se en la sinopsi editorial de l’obra. En efecte, al llarg dels segles, les successives generacions de valencians i valencianes han interpretat i reinterpretat la figura de Jaume I en funció dels seus anhels Continue reading →

Diem adéu al curs amb una de pirates

Ja fa algunes setmanes que el curs 2016-2017 s’ha acabat, i ja estem de ple a l’estiu. Com cada any, doncs, ens agafem “vacances” al blog, i interrompem la publicació de posts fins a la tardor. Però tranquils, que no anem a quedar-nos sense fer res. A banda dels nostres treballs personals estem ja preparant molts projectes conjunts del Grup Harca, que anireu descobrint durant el curs vinent. El més important, per ara, segur que ja el coneixeu els que seguiu habitualment el nostre perfil Continue reading →

La història de Benimaclet: de poble de l’Horta a barri de València

Benimaclet és en l'actualitat un barri i districte de la ciutat de València . A diferència del que passa amb altres barris populars de València, com Russafa o el Cabanyal, que pertanyeren a la ciutat però en el segle XIX s’independitzaren durant diverses dècades, Benimaclet, en canvi, fou sempre un poble autònom fins a la seua incorporació a la capital en 1871. Com ha explicat Ferran Esquilache, el nucli fou probablement fundat fa uns 1.200 anys, entorn del 800, després de la conquesta islàmica de Continue reading →

Benimaclet, una comunitat rural en l’edat mitjana

Com deia Ferran Esquilache en les darreres línies del seu post de la setmana passada, el 1280 Artal de Alagón, descendent de Blasco de Alagón, vengué els seus dominis a Yosef Ravaya, un jueu originari de Girona, que fou batle general de l’infant Pere. Dos anys després de la compravenda, el 1282, Ravaya morí, instituint com a curadora i tutora de la seua filla Bonadona, la seua dona, Astruga. Finalment, el 1287 la vídua decidí vendre el senyoriu per 27.000 sous a Bernat Planell, un Continue reading →

Dels Bani Maklata a Jaume I: sobre els orígens andalusins de Benimaclet

Totes les comunitats polítiques tenen una necessitat imperiosa de conèixer els seus orígens, perquè el relat dels orígens aporta legitimitat i unió. Per això, tots les comunitats locals i les nacions tenen un relat sobre el seu origen ben establert que permet els seus veïns l’autoafirmació. De vegades és un relat real, de vegades és mític, i de vegades és una combinació d’ambdues coses, però sempre hi ha un relat. Així, com que Benimaclet fou un poble durant molts segles, la seua posterior absorció com Continue reading →

Montesa: 700 anys de l’orde dels valencians

Dissabte farà 700 anys, que no és poca cosa. Era el 10 de juny de 1317 quan el papa Joan XXII signava des d’Avinyó la solemne butla fundacional que donava origen a l’orde militar de Santa Maria de Montesa. Una congregació de cavallers religiosos caracteritzada per ser una de les poques d’Europa, sinó l’única, que estava plenament territorialitzada, és a dir, que establia les seues bases i el seu radi d’acció prioritari sobre un únic territori: el Regne de València. A l’igual que la resta Continue reading →

L’Arxiu del Regne de València, un tresor immens

. Monestir de Villanueva de Sigena, als Monegros, entre Osca i Lleida, primer depòsit reial de documents dels monarques d'Aragó en la dècada de 1250 . Quan a finals de juny de 1237 Jaume I es va instal·lar en el Puig de Santa Maria –“anam-nos-en al puig e metem nostra tenda en el pla, dejús la vila”– poc podia imaginar que tota la distància que veia fins a la bab al-qantara de la medina andalusina de València, els 15 quilòmetres que contemplava fins on més Continue reading →

Maria Enríquez, duquessa regent de Gandia

La dona a l’edat mitjana, i moderna, està relegada a un paper secundari, sempre referenciada per una figura masculina: filla, germana, dona, vídua, mare, són els substantius que sovint acompanyen qualsevol nom propi femení en aquest període. Ninguna dona, amb independència de la seua posició social, escapa a aquesta consideració. Quan les dones emergeixen entre la documentació, ho fan per absència i mancança d’un referent masculí, que bé és menor d’edat o bé és mort. Ja n’hem parlat ací, ací i ací. Són molt poques Continue reading →

Els càtars, la Inquisició, Montsegur i el rei de França

En el post anterior sobre els càtars ens havíem deixat els esdeveniments polítics en punt mort. Arran de la desaparició de Simó de Montfort, el 1218, la noblesa occitana havia recuperat la major part de les seues terres i el Catarisme s’havia expandit de nou d’una forma extraordinària. Però allò no s’havia acabat encara per a Roma. Davant la falta d’efectius militars, el nou Papa Honori III estava disposat en 1225 a posar fi definitivament a la croada com a estratègia de lluita contra els Continue reading →

Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’entrà!

. La carrossa del capità cristià Luis Sanus protegida pels almogàvers (Foto: Juan Sanz) . Si el Grup Harca va nàixer on naixien les grans mampreses de l’edat contemporània, en un bar, una de les seues darreres gestes ho va fer on es forgen les grans iniciatives de l’era de les xarxes: en el gran fòrum de trobada virtual que és Facebook. En efecte, així va ser com la periodista Amàlia Garrigós ens va presentar fa més d’un any al seu amic, artista plàstic i Continue reading →

Un any de Fer Harca (2): satisfets i amb ganes de més

Tal dia com hui de fa un any, el 18 d’abril de 2016, al restaurant Alma de Temple de València (ara anomenat Sucede) presentàvem per primera vegada el nostre llibre “Fer Harca (2). Més històries medievals valencianes”. Un lloc privilegiat, perquè mentre parlàvem teníem a les nostres esquenes, com escenari, un tros de la muralla andalusina de Madinat Balansiya, construïda al segle XI. Aquell dia fou un acte entranyable, perquè va participar amb nosaltres el prologuista, Rafael Narbona, i estava en primera fila el prologuista Continue reading →

Els càtars, entre el genocidi i els jocs de poder feudal

Certament, resulta curiosa la fascinació que desperten el càtars encara actualment. Almenys així pareixen demostrar-ho els milers de turistes que visiten any rere any, des de fa moltes dècades, els castells “càtars” de l’actual sud de França; i també el discurs turístic que ens venen allí, al “Pays Cathare”. Probablement hauran contribuït bona cosa les llegendes sobre un presumpte Grial càtar i sobre tresors ocults que s’han anat inventant al llarg dels segles, amb les que s’ha envoltat de misteri aquesta religió medieval desapareguda. Però Continue reading →