Quan tot queda en no res: El llinatge dels Sorells i el seu palau al barri del Carme de València

Les flames avancen per les cambres sense conèixer aturador. Més d’un, inicialment, pensa que es tracta d’andròmines a les que algú ha botat foc abans d’hora, atés que tota aquesta escena té lloc la matinada del 15 al 16 de març i resten encara tres dies per a la cremà de Sant Josep. Però no. El fum que comença a enlairar-se no prové de cap festeig. Els crits del sereno posen en alerta tots els veïns que esperen, impacients, l’arribada dels bombers. Com si de combustible per a falles es tractara, el foc devora un dels edificis més bells de la ciutat, el palau dels Sorells. Esta a punt d’esborrar-se el que ha estat un dels edificis més insignes de la ciutat de València durant quatre-cents anys.

De la magnitud de la tragèdia dóna bon compte la presència de les principals autoritats de la ciutat: el primer tinent alcalde de la ciutat, José de Navarrete, els governadors provincial i militar, un jutge i encara l’arquitecte municipal. Tots plegats, contemplen l’espectacle que fa feredat mentre els bombers miren de controlar la situació. Després de lluitar amb mànegues d’aigua durant tota la nit sembla que el foc s’apaga i els bombers, com els espectadors i les autoritats, comencen a marxar. Al lloc només queda una unitat per constatar la fi de l’incendi i limitar l’accés a curiosos i oportunistes a l’interior de l’edifici. Una ventada, però, revifa les flames que, ja amb el sol fora, es fan amb el poc que quedava fins que sense res més que consumir s’esvaeixen, ara sí, definitivament.

 

mosen-sorell-incendio-en-1878

Incendi del palau dels Sorells (Arxiu de F. Pérez Puig)

 

1878-palacio-de-mosen-sorell-dibujo-tras-el-incendio-de-1878

Dibuix del palau després de l’incendi de 1878

Els dies i les setmanes posteriors a aquell fatídic 16 de març de 1878  són per a mesurar les destrosses. Finalment, s’inicia l’expedient de declaració en ruïna que comportarà, al remat, l’enderrocament de l’edifici. En realitat, l’incendi fou l’excusa per a realitzar una alineació dels carrers, com ha estudiat el professor Fernando Pingarrón. Això sí, la nova plaça, molt més gran que l’anterior, mantingué la seua denominació, com a Plaça dels Sorells i que actualment coneixem com a plaça de mossèn Sorell. I és que aleshores la modernitat comportava, en la mesura del possible, esborrar les profundes petjades del passat que encara pervivien en la trama urbana de la ciutat.

Només la portada principal i dos interiors escaparen al poder destructiu de les flames, primer, i dels pics, després. De les tres, només una de les portades interiors resta a València, i en l’actualitat es pot visitar al Museu de Ceràmica de Manises. L’altra fou adquirida pel Museu del Louvre de París desemborsant 8.000 francs. Pel que fa a la portada de l’entrada principal, sens dubte, la més espectacular, es pot contemplar a la façana de la Galleria Parmeggiani a la ciutat italiana de Reggio Emilia.

 

valenciapalaciodemosensorellportada01

Portada principal del palau de mossén Sorell

 

valenciapalaciodemosensorellpuertaitalia02

Portada principal del palau de mossén Sorell en la Galería Parmeggiani a Itàlia

 

0005-puerta-mosen-sorell-en-manises_thumb8

Portada interior d’una de les sales del palau de mossén Sorell. Museu de Ceràmica de València Marques de Dos Aigües

 

valenciapalaciodemosensorell01

Porta de la capella del palau de mossén Sorell conservada al Museu del Louvre

Amb l’enderrocament de la casa pairal desapareixia el darrer testimoni de la presència dels Sorell a la ciutat de València. El llinatge havia desaparegut molt abans, gairebé 150 anys enrere. Però qui era aquesta família que havia construït un dels palau més exuberants i luxosos de la capital del regne, que comptava amb una capella pròpia a l’església de Sta. Caterina, que havia alçat un hospital per a pobres, que s’havia prodigat en donatius a les principals institucions assistencials de la ciutat i, fins i tot, havia col·laborat en el finançament de les campanyes militars de la monarquia?

 

d6pxywy

Una de les façanes secundàries del palau (dibuix de Valentín Carderera, fin. XIX)

Certament, només la plaça abans esmentada recorda aquesta família de pròcers de la ciutat de València. I és veritat que la trajectòria que seguiren els Sorells no és molt més diferent de la que pautaren altres famílies nobiliàries valencianes amb orígens en el patriciat urbà de la capital del regne. Amb tot, el seu cas no està exempt de llegenda i mites i, en qualsevol cas, el nivell de riquesa i poder polític que atresoraren només estava a l’abast de la mà d’unes poques famílies.

Bernat Sorell està considerat pels investigadors contemporanis com el fundador del llinatge. Aquest tintorer hauria arribat a la ciutat de València des de la Torroella de Montgrí, al Baix Empordà, al darrer quart del segle XIV. No era, però, el primer dels Sorells que hi arribava a la capital del nou regne. Abans que ell, un cert Guillem Sorell, s’hi havia instal·lat. És probable que, com ha estudiat el professor d’Història Medieval de la Universitat de València, Mateu Rodrigo, tots dos pertanyeren a branques diferents de la mateixa família si bé el grau de parentiu resulta més difícil de concretar.

 

r0xzucu

Sala principal del palau (dibuix de Valentín Carderera, fin. XIX)

Els detalls de la trajectòria personal de Bernat Sorell, i que explicarien el ràpid ascens social, se’ns escapen. No tenim sinó traces aïllades, dades escadusseres, que amb prou feines permeten resseguir el seu itinerari vital. En qualsevol cas, l’arribada de Bernat a València no fou el resultat d’una decisió presa a l’atzar. Atret per les possibilitats que oferia un país en reconstrucció, que a poc a poc superava les desfetes de la guerra de Castella, vingué per fer negocis. El primer d’ells era, sens dubte, el matrimoni. Perquè això és el casament, un negoci, tant per al rei com per al llaurador. El dot de 9.000 sous que aportà Esclaramunda Sagarriga ens situa Bernat Sorell en les files mitjanes de l’artesanat tèxtil. En efecte, Sorell no és un simple artesà que es dedica al tenyit de la roba sinó que aquest tintorer prompte està plenament integrat en la vida urbana de la ciutat, fins a l’extrem de participar en les lluites de bàndols que la dessagnen.

Segons Onofre Esquerdo, un erudit del segle XVII, abans de 1376 Sorell hauria fet un préstec al rei Pere el Cerimoniós de 44.000 sous. Anys després, el 1390, hauria participat en la campanya de Sicília amb una galera pròpia al servei de l’armada de l’infant Martí. Donada la mancança dels preceptius testimonis documentals, ambdues notícies resulten escassament factibles. De fet, la primera sembla del tot inversemblant si tenim en compte que, pels volts de 1376, Sorell no comptava amb l’edat legal, més de vint-i-cinc anys, per protagonitzar qualsevol mena d’actes jurídics com un atorgar crèdit. Per contra, sí que tenim notícia, i referència arxivística -els documents, al remat, són els que validen l’ofici de l’historiador-, del préstec de 28.000 sous que Sorell concedí al duc de Sogorb, Enric d’Aragó.

Aquesta capacitat econòmica que desplegava Bernat Sorell sembla, però, que fou producte de l’atzar i la fortuna, tot i que forma part més aviat de la llegenda que de la història pròpiament dita. Al segle XVII, quan Onofre Esquerdo redactà el seu Nobiliario valenciano, encara pervivia en la memòria dels valencians la llegenda de com els Sorells havien fet la seua fortuna. Segons compta Esquerdo, emparant-se en la tradició popular i sense cap mena de testimoni escrit, Bernat havia comprat al Grau de València, juntament amb altres mercaderies, uns tonells de pólvora i d’indi -una planta d’origen oriental per a tenyir de color blau els draps- d’uns corsaris musulmans que, al seu temps, els havien pres d’una nau anglesa. Per a sorpresa seua, a l’interior dels tonells hi havia camuflats entre la càrrega 20.000 ducats (400.000 sous). Com que la mercaderia procedia del contraban i havia estat adquirida d’uns corsaris -és a dir, una mena de pirates amb patent de la Corona per a actuar contra els vaixells d’un país enemic- Sorell pogué conservar íntegrament la suma monetària i la resta de la mercaderia.

 

palaciomosensorell18781

Sala principal del palau

El 1416 adquirí el lloc de Geldo, al Vall del Palància. Per això, sembla raonable pensar que la troballa, de ser certa, hauria tingut lloc uns pocs anys abans. En qualsevol cas, més enllà de la llegenda, la vertadera font d’ingressos de Sorell no devia ser les rendes del senyoriu, modest i exigu, ni tampoc les activitats relacionats amb el tenyit dels draps. Com a patrici que era, el gruix dels beneficis devia provindre de les inversions creditícies que, a ben segur, realitzà. No resulta difícil topar amb els censals que Bernat adquiria en els protocols notarials de l’època. Es tractava de quantitats importants, superiors als 2.000 sous de capital, prestats a personatges destacats de la vida civil de la ciutat, patricis com ell o membres de la petita noblesa.

Bernat Sorell morí el 1453 quan devia ser ja un venerable ancià. Dels tres fills mascles que va tindre amb Esclaramunda, el primogènit l’havia premort uns anys abans i el segon moriria a l’any següent. És per això que el gruix del patrimoni familiar fou heretat pel menor d’ells, Tomàs.

Tomàs Sorell amplià les bases territorials de la família amb l’adquisició dels senyorius de Sot, a prop de Sogorb, i d’Albalat d’En Codinachs, a l’Horta de València. En el vessant assistencial i caritatiu igualment anà més enllà que el seu pare, en fundar un hospital conegut com d’En Sorell, ubicat a l’actual plaça de Beneyto i Coll. Val a dir que els hospitals medievals no eren com els actuals ja que, a més dels malalts, atenien els malalts -i segons quines malalties- sobretot assistien els pobres sense recursos i els que vivien de l’almoina anant d’un lloc a un altre. A l’hospital d’En Sorell, per manament exprés del fundador, només s’havien d’atendre els veïns pobres de València, que haguessen estat enviats allí pels administradors dels bacins de pobres de les dotze parròquies de la ciutat. Sembla ser que també el palau familiar fou manat construir per Tomàs. Segons Federico Iborra i Arturo Zaragozà, els arquitectes foren Francesc Baldomar i Pere Compte, responsables, entre d’altres construccions a la ciutat, de les torres de Quart, la Llotja o la Capella dels Sants Reis al convent de Sant Domingo -que no Sant Domènec- de València. Tomàs Sorell morí el 1485 sense descendència, raó per la qual nomenà hereu universal de tots els seus béns el seu nebot Bernat, fill de Pere que havia mort en les campanyes napolitanes d’Alfons el Magnànim.

 

palacio-de-mosen-sorell

Pati d’armes del palau dels Sorells

Bernat Sorell II havia completat el procés de promoció social que gairebé cent vint anys havia iniciat el seu avi, en ser nomenat cavaller pel mateix governador del regne de València, Lluís de Cabanyelles, prèvia concessió del rei Ferran II. Com els seus predecessors, recolzà les guerres de la monarquia, en el seu cas, la conquesta de Granada, finançant la seua presència i d’una companyia pròpia de deu homes.

Però si Bernat II resulta ben conegut entre els historiadors és per una de les clàusules que inclogué en el seu testament segons la qual estipulava com a condició als seus hereus per a rebre el patrimoni familiar no accedir a cap títol de noblesa. Literalment deia:

 

“no·s puixen alegrar de noblea ninguna, ni fer-se nobles ni nomenar-se nobles, de paraula ni en escrits, ni·s puguen dir ‘don Tal’ ni ‘dona Tal’, nomenant-se los propris noms ni cognoms de aquells o de aquelles…”

 

D’aquesta manera, Bernat II pretenia evitar que el llinatge adoptara el nivell de vida propi de la noblesa en el que predominava més l’ostentació i el balafiament de recursos que no els negocis i la mentalitat mercantil dels patricis. Certament com tot tòpic, el pensament de Bernat II no deixa de tindre el seu fonament però també hi ha part d’exageració. En efecte, no és breu la nòmina de nobles valencians que miraren d’incrementar les seues fonts d’ingressos més enllà de les rendes del senyoriu.

 

valenciapalaciodemosensorellmensula01

Escut dels Sorell quan ja havien emparentat amb els Boïl (el sorell i el bou)

Així les coses, el primer en contradir les disposicions de Bernat II fou el seu mateix fill i hereu, que obtingué el títol de noble, tot i que, ben segurament per por a les reclamacions d’altres parents no en féu ús. El fill d’aquest, Lluís, i els seus successors sí que feren ús del preceptiu don que marcava el rang nobiliari. Al remat, els Sorells acabaren engrossint les files de la baixa noblesa valenciana. Malgrat els temors de Bernat Sorell II, no sembla que, almenys inicialment, la família sofrira un procés d’empobriment i pèrdua de presència social, ans al contrari. Foren les generacions posteriors, ja al segle XVII, les que donaren signes d’esgotament econòmic, però això és una altra història.

Com ja ha estat dit, dels Sorells només resta el seu nom en la plaça que s’originà arran de l’ensorrament de l’edifici. I des de la dècada dels anys trenta del segle passat un mercat. Darrerament el mercat ha estat restaurat i ha reeixit no només com a espai de compra dels productes quotidians sinó també un espai lúdic i d’encontre on compartir una bona estona fent-se’n una. Si ho mirem bé, al cap i a la fi, això era el palau dels Sorells al segle XV i XVI, i també després, un punt de trobada per conversar i gaudir dels plaers de la vida.

 

1930-mercado-de-mossen-sorell

Mercat de mossén Sorell

 

1544392_10155654912505576_4293921539407245549_n

Gaudint d’un vinet i ostres valencianes al mercat de mossén Sorell