La reserva senyorial en el punt de mira #ESSHC2016

Després d’haver assistit a les edicions anteriors de l’European Social Sciencie History Conference (ESSHC), a Glasgow i Viena, tenia l’expectació de veure com anava a respondre la nostra universitat, a través de la Facultat de Medicina, al desafiament que suposa l’organització d’una trobada d’aquestes característiques; ja sabeu, un gran nombre de participants, més de 2.000, amb més d’una desena de sessions alhora. I certament la resposta del comité organitzador local ha estat a l’alçada que requeria l’esdeveniment.

resize

Les escales de la Facultat de Medicina de gom a gom, en un dels coffeebreaks del divendres

Des del Grup Harca volíem aprofitar el fet que un congrés d’aquestes característiques visitara la nostra ciutat per organitzar la nostra pròpia sessió. Així, després dels contactes pertinents, n’organitzarem una sota el títol “Demesne Farming and the Agency of Large Landownership in Medieval and pre-Modern Europe” a fi de dur a terme una revisió del que s’havia dit a pròposit de les reserves senyorials en algunes regions d’Europa. Comptarem amb dues intervencions sobre l’actual Bèlgica valona, una sobre Croàcia i, finalment, la nostra sobre el regne de València. Les cronologies eren també complementaries: si els belgues Alexis Wilkin i Nicolas Schroeder abastaven de l’any mil al 1300, Branimir Brgles se centrava en el segles XVI i XVII, mentre que nosaltres oferíem un estudi de llarga durada sobre les reserves senyorials valencianes. La temàtica, que d’entrada podria semblar una tornada sobre el que ja se sap, resultà ben interessant, com avala la presència d’un públic nombrós, amb algunes figures destacades de la historiografia rural europea a la sala. I és que a l’Europa atlàntica l’estudi del senyoriu i de les seues formes de gestió, si bé és cert que no ocupa la centralitat d’altres èpoques, sí que ha mantingut la seua presència dins les línies de recerca actuals. En aquest context, vam considerar profitós dur a terme una mirada monogràfica a les reserves dels senyorius valencians des de la perspectiva de la llarga durada.

És cert que els treballs realitzats a les darreries dels 70 i la dècada dels 80 sobre diversos senyorius valencians van constatar ja el paper marginal que ocupava la reserva en els respectius dominis. Un fet lògic si tenim en compte la dinàmica de conquesta i la necessitat d’atraure nous colons, l’exigüitat dels senyorius i que als mateixos territoris de vella feudalització el gran domini estava en retrocés. Però justament els papers d’Alexis Wilkin i Nicolas Schroeder han posat de manifest que l’evolució de les reserves senyorials no fou lineal des d’una època daurada, durant el període carolingi, fins a la seua pràctica desaparició després de la crisi del segle XIV. Ans al contrari, passaren per diversos moments d’ampliació o retrocés segons el període i, sobretot, la zona o comarca en qüestió, posant en evidència els límits d’aplicar models teòrics més enllà dels propis territoris on són estudiats. En aquest sentit, també Brgles cridà l’atenció sobre els problemes que representava exportar models sobre altres territoris.

url

En efecte, després d’haver explorat diverses senyories valencianes a través de fonts publicades i altres directes d’arxiu, es pot confirmar a nivell general el que alguns estudis de senyorius concrets perceberen, que la reserva tingué un paper completament secundari tant pel que fa a la seua extensió com al pes de les rendes que generava. Malgrat tot, però, les matisacions s’imposen. I això perquè al regne de València no aneu a trobar les reserves “típiques” de la vella Europa feudal sinó que, en efecte, les reserves senyorials valencianes adquiriren el seu propi rostre, d’acord a les circumstàncies. D’entrada, només existiren als senyorius de vassalls musulmans, als quals els senyors pogueren imposar condicions de treball específiques que els colons cristians es negarien, i es negaren, a acceptar. A més, l’existència de la reserva no fou un fet fixe i estable, sinó que modulà segons el moment i les especificitats de cada senyoriu. Així, a grans trets, fa la impressió que, inicialment, al segle XIII, els senyors es reservaren lots de terra d’extensió considerable, superiors a les 20 ha., però que es fraccionaren ràpidament i no en documentem ja al segle XIV. Llavors sembla que s’imposà la reserva fraccionada, és a dir, integrada per diversos parcel·les disseminades pel senyoriu, un model que contrastava amb el continental, on un únic tros de terra la constituïa. Les diferències, però, no acaben ací. Si a Europa havia dominat el cereal com cultiu principal de la reserva, els senyors valencians es veieren forçats a escollir la vinya, forçats per la mancança d’una mà d’obra que treballara la terra de forma regular.

5585269845_be5cb893a3

Amb la vinya, i en menor mesura altres cultius arboris com l’olivera o el garrofer, els senyors podien concentrar el dies de treball en moments específics del cicle agrícola, particularment duran la collita, per a la recol·lecció i trepig del raïm. Sovint, a més d’aquestes tasques també havien de donar dos o tres relles a la terra cada any. Aquestes obligacions, però, foren commutades al llarg dels segles XIV i XV per pagaments en moneda d’entre 2 i 3 sous per casa. A més, el senyor podria requerir el treball obligatori havent de donar als vassalls entre 1 i 1,5 sous de salari diari. Després de l’expulsió dels moriscos, foren molt pocs els llocs que acceptaren la pervivència d’aquests treballs o el pagament de rendes que els substituïren. I en qualsevol cas, una pragmàtica de 1614 els eliminà definitivament, a excepció del ducat de Gandia on, donada la importància que tenia per a les rendes senyorials la canya de sucre, pervisqueren unes dècades més, mentre esllanguia el mateix conreu de la canyamel. Amb tot, aquest post és només un breu resum sobre el que va ser el nostre paper, que és molt més complex de les quatre notes que he exposat ací.

El #ESSHC2016 ja ha acabat. Si féu un colp d’ull al seu hashtag en twitter podreu comprovar que la gent ha quedat realment satisfeta de l’edició d’enguany. La pròxima trobada tindrà lloc a Dublin, però això ja serà el #ESSHC2018. I un altre post, esperem.

Bradimir Brgles, Ferran Esquilache, Frederic Aparisi, Alexis Wilkin and Vicent Baydal