L’estudi de les senyories i de les formes del poder feudal ha estat un dels principals temes de recerca de la historiografia medieval valenciana. El llibre que ací presentem, El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo. Rentas y poder señorial, arreplega el bo i millor d’aquesta línia de treball. Com s’explica a la introducció (p. 11-16), el marc cronològic de l’estudi comprèn el període entre 1369, quan es conserva el primer llibre de comptes després de la guerra de Castella, i 1392, any de l’alliberament d’Alfons el Jove, fins aleshores en mans dels anglesos. El treball està estructurat en quatre capítols. El primer d’ells (p. 17-34) analitza el procés de formació de l’estat senyorial d’Alfons d’Aragó, almenys pel que fa als dominis que va poder heretar del seu pare, l’infant Pere, un punt sobre el qual tornaré més tard. També s’ofereix una primera visió global sobre el conjunt de les rendes que li proporcionaven aquestes possessions pairals. Així, mentre en la primera dècada estudiada el gruix dels ingressos provenien de les rendes ordinàries, suposant el 99% del total, en la dècada dels 80 aquests van perdre protagonisme en favor dels subsidis i de les pensions dels censals, que podien arribar a significar el 45% i el 16% respectivament.

En el segon capítol (p. 35-66) són analitzades les rendes ordinàries, la seua naturalesa i el seu volum. Al tercer (p. 67-98) s’exposen les formes de gestió: arrendaments anuals o plurianuals, establiments emfitèutics i recaptació directa. També es mostra la procedència socioprofessional dels arrendataris i dels gestors que participen de la recol·lecta. Finalment, abans d’enfilar les conclusions, el quart capítol (p. 99-114) col·loca en el punt de mira els subsidis que Alfons d’Aragó va exigir dels seus vassalls. En efecte, al llarg de la segona dècada estudiada les peticions extraordinàries de numerari, ara per al matrimoni d’un fill ara per a l’alliberament del fill Alfons, foren constants. També van guanyar pes al si de l’economia senyorial els ingressos provinents de les pensions dels censals tot just quan l’ús d’aquesta forma de crèdit es generalitzava. Així, doncs, Alfons el Vell es va convertir en un dels principals creditors de les seues pròpies viles i comunitats rurals. Acompanya la publicació un apartat d’apèndixs (p. 125-164): primer, les rendes senyorials analitzades, que corresponen a les terres que Alfons d’Aragó pogué heretar de l’infant Pere en el període estudiat. Després, un llistat prosopogràfic dels arrendataris i emfiteutes que participen del negoci de la recaptació de rendes. Finalment, el fogatge de 1381, que tot i haver estat transcrit originàriament per Josep Camarena als anys 60 del passat segle, ara l’autor la complementa amb la transcripció dels focs cristians de les Muntanyes d’En Sarrià.

Amb tot, convindria esclarir una idea reiterada al llarg de llibre i que pot generar confusions. L’autor considera totes les terres valencianes que Alfons d’Aragó va heretar del seu pare com a integrants del comtat de Dénia: a més d’aquesta vila, també la de Gandia i els llocs de Palma, Calp i Altea, així com les valls de Gallinera i d’Ebo. Per tant, “el condado de Dénia comprendía todas las posesiones de Alfonso de Aragón en el reino de Valencia (a excepción de la baronia de Arenós y los valles de Ayora y Cortes [clar, havien estat aportades per Violant d’Arenós al matrimoni]) y se encontraba dividido en cuatro demarcaciones territoriales claramente diferenciadas” (p. 17). Aquesta generalització es podria deixar córrer si es limitara al títol de l’obra ja que, ben mirat, ha estat l’ajuntament de Dénia qui ha finançat la recerca de la qual la monografia n’és resultat. Tanmateix, està present al llarg de tota la publicació. I això resulta curiós perquè és el mateix autor qui cita el document de creació del comtat fixant els seus límits: “tot lo terme del castell de Dénia, así como tots los castells e lochs de les Montanyes que foren del noble en Bernat de Sarrià y el castell de Calp ab son terme e loch de Altea ab son terme” (p. 20). Com es pot comprovar no hi ha cap referència a Gandia ni tampoc al lloc de Palma ni les valls de Gallinera i d’Ebo. S’entén que l’autor incloga en la recerca les dades de tots aquests indrets ja que tots ells compartien els mateixos recaptadors. A grans trets, Bernat Torres recaptava les rendes de les Muntanyes d’En Sarrià i Pere Carbonell s’ocupava de la resta de territoris. A més, cal tenir en compte que sense la mirada global que s’ha dut a terme el resultat hauria estat parcial i poc útil per als investigadors. Tot això, però, no justifica que es fixen uns límits que no es corresponen amb els fets històrics. L’estat senyorial d’Alfons el Vell era un conglomerat de senyorius que, gràcies a les donacions reials, gaudia de certa continuïtat territorial, resultat de l’estratègia de Jaume II de crear una noblesa forta, vinculada a la corona per via de sang. Per tant, l’únic element vertebrador de tots aquests territoris, d’aquests senyorius, era el fet de compartir un mateix senyor.

Graffiti a les muralles del castell de Dénia

D’altra banda, per bé que no formen part del tema central de la recerca, no semblen massa acceptables les adjectivacions que l’autor, influenciat sens dubte per treballs precedents, dedica a Alfons d’Aragó, ni tampoc els judicis sobre el seu comportament respecte a la dilació en l’alliberament del fill, pres a Anglaterra durant més de 20 anys (especialment p. 14). No és la tasca de l’historiador jutjar, adjectivar els protagonistes del passat i el seu comportament, i menys encara des d’esquemes mentals actuals. Potser una mirada esbiaixada per la idea de l’amor paternofilial, producte de l’educació burgesa dels darrers segles, no ajuda entendre l’actitud del primer comte de Dénia. Alfons d’Aragó va ser un home del seu temps i, com a tal, tenia unes obligacions morals i, sobretot, econòmiques no només amb el fill, Alfons el Jove, sinó també i per damunt d’això, amb la família. El pare va fer tots els possibles per alliberar el fill però sense comprometre el llinatge. Esmicolar l’estat senyorial per obtenir ingressos i així alliberar-lo abans no era una opció possible perquè, sense senyoria, Alfons el Vell mai haguera pogut mantenir la seua posició social i menys encara transmetre-la a Alfons el Jove. El llarg captiveri tampoc fou la raó principal que va originar les dolentíssimes relacions entre pare i fill durant els darrers anys de vida d’Alfons el Vell. Més aviat sembla que foren raons econòmiques i les intrigues de la cort ducal les què generaren el conflicte, però això ja hi haurà moment de desenvolupar-ho.

Tot i tenint en compte aquests comentaris, no deuríem menystenir les bondats del present treball, més encara si considerem l’aridesa pròpia de la documentació fiscal. En efecte, la recerca de Bernardo Tomás permet conèixer amb profunditat l’evolució de les rendes d’un dels estats senyorials més importants del regne de València durant la segona meitat del segle XIV. A més, la presència de vassalls tant cristians com musulmans ens ajuda a analitzar, a mesurar econòmicament parlant l’explotació de la diferència. Així, el 1376 Alfons d’Aragó obtenia dels seus vassalls musulmans més de 70.000 s., i això que representaven la meitat dels efectius cristians, mentre que d’aquests la recaptació amb prou feines superava els 52.000 s. (p. 116). També es posa de manifest la progressiva política dels nobles d’allunyar-se de la gestió de les rendes recorrent sovint a arrendaments a mitjà termini, al voltant de tres anys, i, quan era possible, l’establiment de contractes d’emfiteusi. Aquesta política va comportar una davallada significativa dels ingressos. Finalment, el treball dut a terme per Bernardo Tomás permet albirar el grau de destrucció que va suposar la Guerra dels Dos Peres per al senyoriu d’Alfons d’Aragó. Sabíem de les referències documentals, i per tant esbiaixades, que feien referència als incendis de Dénia i de Gandia, a l’abandonament de la vila d’Ifac i a la fugida d’algunes famílies musulmanes especialment a les Muntanyes d’En Sarrià. La present investigació, però, permet conèixer, donat la seua relació amb els assumptes fiscals, bona part de les infraestructures que van ser destruïdes durant la contesa o enderrocades posteriorment a causa del seu estat deficient de conservació i la política d’Alfons el Vell per a restablir la situació. Ara bé, com assenyala el mateix autor, aquest treball no esgota les possibilitats que la documentació dels primers ducs de Gandia ofereix. Caldrà, en conseqüència, seguir aprofundint en el coneixement, i en la divulgació, d’un dels personatges més transcendentals de la història del País Valencià.

Castell de Dénia