Tag Archives: La València Contada

La perseverança d’una de les ciutats més antigues del planeta

Qui decidí la ubicació de la ciutat de València ara fa 2.158 anys potser, a priori, no l’encertà del tot. Sí, era el que els romans buscaven en el seu afany de colonitzar i dominar la península Ibèrica: a pocs quilòmetres del litoral, al costat d’un riu navegable i de la Via Heraclea, ben abastida d’aigua dolça, amb terres fèrtils per al cultiu i estratègicament situada a mitjan camí entre dos grans nuclis ibers, Edeta i Saiti, i els dos principals assentaments romans de la Continue reading →

La història del terme, horta i lloc de Campanar

El campanar de Campanar, amb els edificis de Nou Campanar al fons. Foto: Tono Giménez . Per parlar-vos de la importància del que podreu llegir en este text sobre Campanar, l’històric terme situat al nord-oest de la ciutat de València, podríem dir, fent un triple salt mortal, que tal vegada si Campanar no haguera existit, en l’actualitat l’illa de Cuba no seria un Estat independent. O també podem destacar que, com acabem de descobrir, ara sabem que els descendents de Ramon Muntaner s’establiren en època moderna a Continue reading →

Campanar, una mar d’alqueries a les portes de València

Això sembla que era Campanar a l’edat mitjana. De fet, no s’ha localitzat cap document que l’esmente com un nucli de poblament concentrat després del Llibre del Repartiment. Com ja va explicar Ferran Esquilache la setmana passada ací, en els moments previs a la conquesta cristiana sí que existia un grup de cases més o menys pròximes entre sí, però que no poden considerar-se amb seguretat el precedent del nucli històric de Campanar. Abans de l’entrada triomfal a la ciutat de València, Jaume I ja Continue reading →

Els orígens andalusins de Campanar a l’Horta de València

Si preguntem a la gent pel carrer, la immensa majoria relacionarà el topònim del barri de Campanar, a la ciutat de València, amb un campanar d’església. És allò més lògic i, a més, per si fóra poc, el campanar de Campanar és ben bonic i esplendorós. Hi ha, però, qui va voler filar més prim i es va inventar un curiós joc de paraules segons el qual Campanar vindria de la unió de les paraules “camp” i “anar”; és a dir, d’anar al camp, al Continue reading →

De l’entorn de la Rambleta al barri de Sant Marcel·lí: abans i després del segle XX

Més enllà del Bulevard Sud i la Rambleta hi ha els barris de Camí Real, Sant Marcel·lí, Faitanar i La Torre . Pocs barris tenen una data de fundació clara, però el de Sant Marcel·lí, en el districte de Jesús de la ciutat de València, la té: en abril de 1954 arribaren els primers pobladors que habitaren els nous blocs de vivendes acabats de construir enmig de l’Horta per l’arquebisbat de València, llavors encapçalat pel biscaí Marcelino Olaechea. D’ací que -no casualment- es triara el nom de Continue reading →

La història de Patraix: de l’horta a les fàbriques i de les fàbriques a la ciutat

Patraix dóna nom actualment a un districte i a un barri de la ciutat de València . En l’actualitat Patraix és un districte de la ciutat de València amb vora 60.000 habitants, conformat per cinc barris diferents: Vara de Quart, Sant Isidre, Safranar, Favara i l’homònim de Patraix (amb 25.000 habitants), conformat a partir del nucli històric conegut amb eixe nom, entorn de l’actual plaça de Patraix, que serà el lloc en el qual ens centrarem bàsicament en este text. En tot cas, no resulta estrany que Continue reading →

Patraix en època baixmedieval

La conquesta cristiana va suposar una concentració del poblament arreu del territori conquerit, però fou particularment intensa en aquelles zones de regadiu o en les que hi estaven a prop. La setmana passada Ferran Esquilache ja va explicar ací com difícil resulta precisar sobre quina de les dues alqueries existents en la zona amb el nom de Patraix es va desenvolupar el nucli de poblament que ens ha arribat a l’actualitat. Recordem que hi havia un total de quatre nuclis, això és, Malilla, Altell, Patraix Continue reading →

Patraix en època romana i andalusina

Fins ara hem fet al blog d’Harca diverses sèries de posts dedicats a barris de la ciutat de València, com el Carme, Russafa, el Cabanyal o Benimaclet, i ara li toca el torn a Patraix, al sud-oest de Ciutat Vella. Molts dels casos esmentats són barris actuals que en el passat foren pobles independents, separats de la ciutat, i jo m’he ocupat sempre en estes sèries d’explicar l’origen més remot dels barris estudiats, quan eren alqueries andalusines de l’horta de València, en la perifèria de Continue reading →

La història de Benimaclet: de poble de l’Horta a barri de València

Benimaclet és en l'actualitat un barri i districte de la ciutat de València . A diferència del que passa amb altres barris populars de València, com Russafa o el Cabanyal, que pertanyeren a la ciutat però en el segle XIX s’independitzaren durant diverses dècades, Benimaclet, en canvi, fou sempre un poble autònom fins a la seua incorporació a la capital en 1871. Com ha explicat Ferran Esquilache, el nucli fou probablement fundat fa uns 1.200 anys, entorn del 800, després de la conquesta islàmica de Continue reading →

Benimaclet, una comunitat rural en l’edat mitjana

Com deia Ferran Esquilache en les darreres línies del seu post de la setmana passada, el 1280 Artal de Alagón, descendent de Blasco de Alagón, vengué els seus dominis a Yosef Ravaya, un jueu originari de Girona, que fou batle general de l’infant Pere. Dos anys després de la compravenda, el 1282, Ravaya morí, instituint com a curadora i tutora de la seua filla Bonadona, la seua dona, Astruga. Finalment, el 1287 la vídua decidí vendre el senyoriu per 27.000 sous a Bernat Planell, un Continue reading →

Dels Bani Maklata a Jaume I: sobre els orígens andalusins de Benimaclet

Totes les comunitats polítiques tenen una necessitat imperiosa de conèixer els seus orígens, perquè el relat dels orígens aporta legitimitat i unió. Per això, tots les comunitats locals i les nacions tenen un relat sobre el seu origen ben establert que permet els seus veïns l’autoafirmació. De vegades és un relat real, de vegades és mític, i de vegades és una combinació d’ambdues coses, però sempre hi ha un relat. Així, com que Benimaclet fou un poble durant molts segles, la seua posterior absorció com Continue reading →

El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França: una història de cara a la mar

Casa modernista en el Cabanyal (Foto: El espejo que huye) . Fa més de 2.000 anys, quan es fundà la colònia romana de Valentia, la línia de costa propera devia passar un quilòmetre més cap a dins del lloc per on ho fa actualment, aproximadament per on hui en dia s’ubica el Mercat del Cabanyal. Nike Air Max 2016 Heren De ben segur que pel litoral ja passaven des de molt abans naus mercantils, com testimonien les restes d’àmfores etrusques, grecoitàliques, ibèriques i púniques de Continue reading →

El Cabanyal de València i la seua gent

Aquell matí de juny de 1469, Lluís Gil deixà de costat els seus assumptes habituals i acudí, cames ajudeu-me, a la cort de Governació. Un altre afer reclamava la seua atenció. I és que tot sembla indicar que Gil havia estat víctima d’una estafa per part d’Andreu Valent. Aquest pescador es trobava en una situació financera força delicada. A causa dels deutes, els seus béns havien estat empenyorats per la cort de Governació a fi de procedir a la seua venda i satisfer els creditors. Continue reading →

Tot allò era Russafa: una història molt desconeguda

València i els seus contorns cap a mitjan segle XIX. Russafa era un poble independent, amb un enorme terme municipal . Russafa podria tindre una història pròpia com la tenen moltíssims pobles valencians. No debades entre el segle VIII i començaments del segle XX fou un nucli de població amb una lògica i unes especificitats pròpies que donarien per a escriure eixa Història de Russafa que encara no ha fet ningú. Però Russafa ha patit el mal de tants altres poblats històrics dels contorns de la Continue reading →

Russafa: llauradors i pescadors a les portes de la ciutat

Després de la conquesta cristiana de 1238, Jaume I repartí les terres de l’alqueria de Russafa entre els nouvinguts, com féu arreu del nou país. És cert que el seu pare, Pere el Catòlic, havia promés Russafa als templers però finalment, com que en el moment de la conquesta ja ningú recordava aquella promesa, l’orde rebé una altra alqueria, la de Montcada. Fet i fet, Russafa restà dins al reialenc, integrada dins del terme particular de la ciutat de València. Per descomptat, l’alqueria comptava amb Continue reading →