Pere Alfonso, ministrer del rei.

No resulta massa freqüents topar-se amb els músics del període medieval entre la paperassa medieval. Els llibres de comptes de les corts senyorials aportarien llum sobre el tema, però bona part d’aquesta documentació ha desaparegut. De tant en tant, però, la documentació et dóna sorpreses, particularment els registres de la cort del justícia i els protocols notarials.

Així, el dissabte 22 de maig de 1413 acudiren al notari Pere Alfonso i Llop Marc per a constituir legalment un societat “in et super arte nostre sonandi” durant un any. Alguna cosa així com la gira que han fet junts Feliu Ventura i Xavier Sarrià darrerament. Se comprometen a llogar-se, “negotiare” diu el document, tant per terra com per mar, i tan de dia com de nit. Restades les despeses, es dividiran els guanys a mitges.

Però Marc i Alfonso no són dos músics qualsevols o dos simples joglars, sinó que són “sonadors d’instruments de corda” la qual cosa vulgues no vulgues requereix d’un coneixement específic i d’una tècnica que només s’adquireix amb la dedicació professional. De fet, Alfonso és “sonator instrumenti de corda de domo domini regis Aragonum“, és a dir, músic de la cort reial. Tot i que no s’esmenta, hem de pensar que el rei d’Aragó era Ferran d’Antequera que si bé no havia derrotat encara Jaume d’Urgell el 1413 sí que ja havia estat coronat rei de la Corona d’Aragó. Amb tot, convé no descartar la possibilitat que Alfonso formara part de la casa del rei ja en temps de Martí l’Humà. Siga com vulga, la inactivitat artística o lúdica de la cort empentava Alfonso cap a nous horitzons professionals. Som al davant, per tant, de dos músics professionals que miren de viure del seu ofici.

rabel

Músic amb un rabec

Les perspectives de futur per a aquesta nova societat musical són més bé limitades. I és que les corts nobiliàries, reials i eclesiàstiques són els principals, sinó els únics, llocs de treball per als músics professionals. Els joglars podien ser llogats pels Consells locals per a fer música pel carrer en els dies de festa. A l’interior de l’església el protagonisme correspon a l’orgue, de manera que, en efecte, només queda l’espai de la cort per als sonadors d’instruments de corda.

Però quins eren els instruments de corda? a l’edat mitjana no existien encara el violí o la viola tal i com els entenem ara, ni tampoc el contrabaix ni el violoncel. Els instruments de corda per excel·lència eren el rabec i la viola de mà (precedent de la guitarra) i, més rar a terres peninsulars, el llaüt. Precisament al segle XV a València nasqué un nou instrument fruït del canvi de tècnica en l’execució musical: la viola d’arc (mal anomenada a casa nostra viola de gamba, en italià). El que tenia de nou aquest instrument era fer-lo sonar no polsant les cordes, com amb la viola de ma, sinó amb un arc, com es feia amb el rabec. La seua difusió va ser ràpida, en part també perquè Roderic de Borja l’introduí a la cort papal de Roma. De fet, fou ell mateix qui, com a bisbe, encomanà a Paolo San Leocadio i Francesco Pagano els àngels músics de la volta de l’absis. A inicis del segle ja apareix representat en un quadre pintat per Francesc d’Osona per als monjos de Sants Jeroni de Cotalba. És probable perquè era un instrument nou, alguns nobles i fins i tot monarques europeus, com Enric VIII d’Anglaterra, s’interessaren per ell durant el Renaixement.

250px-angel_tocando_la_vihuela_de_arco

Àngel amb la viola d’arc

Retornant al cas de Pere Alfonso i Llop Marc, una altra idea que queda implícita és la itinerància dels músics ja que tots dos es comprometen a llogar-se allà on l’oportunitat es presente. La mobilitat sempre, ara i adés, ha estat present entre els que es dediquen a la música. La major part dels ministrers documentats a la cort d’Alfons el Vell havien arribat a Gandia des de ben lluny: Pere de Rius, era, segons els registres del duc, “gascó, trobador de noves rimes”. Hi havia també tres ministrers vinguts des de terres bàvares. Només una parella de jueus que feien sonar el rabec i cert Poca Roba, “sonador de instruments” no en sabem la procedència.

Per descomptat, aquesta mobilitat va lligada a la mancança estructural de recursos. El malnom de Poca Roba no pot ser més il·lustratiu al respecte. Fins i tot un músic de la casa del rei com Pere Alfonso es veu obligat a “fer bolos” per sobreviure. Entrar a formar part de la cort, reial o senyorial, implica l’estabilitat econòmica i la residència, al menys per un temps. Ben segur, això és el que Pere Alfonso i Llop Marc anaven buscant.

1447432298077

Viola de mà