El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França: una història de cara a la mar

Casa modernista en el Cabanyal (Foto: El espejo que huye)

.

Fa més de 2.000 anys, quan es fundà la colònia romana de Valentia, la línia de costa propera devia passar un quilòmetre més cap a dins del lloc per on ho fa actualment, aproximadament per on hui en dia s’ubica el Mercat del Cabanyal. De ben segur que pel litoral ja passaven des de molt abans naus mercantils, com testimonien les restes d’àmfores etrusques, grecoitàliques, ibèriques i púniques de la mar propera, i el seu pas fou encara molt més habitual a partir de la instal·lació del nou nucli urbà, a quatre quilòmetres de la costa i connectat a la mar pel riu Túria, per on avançaven els vaixells fins a arribar a una xicoteta instal·lació portuària ubicada on hi ha ara el Pont de Fusta. No hi ha notícia, en tot cas -i és ben improbable-, que hi haguera cap població estable en l’esmentat litoral marítim. De fet, les primeres mencions fiables sobre la qüestió no arriben fins a època de Jaume I, qui en la seua crònica, relatant la conquista de la Balansiyya musulmana en 1238, parla d’un descarregador instal·lat al nord de la desembocadura del Túria, com hui en dia: “anam-nos-en riba mar tro al Grau e passam aquí a guau, e, quan fom dellà l’aigua, nós e nostres atzembles, a unes cases que havia en mitjania de València e del Grau (però pus érem prop del Grau que de València) faem fermar nostres senyeres e nostres tendes“.

Per tant, si més no des d’època andalusina hi degué haver un nucli portuari estable, que de seguida fou ocupat i emmurallat pels cristians, com constata el privilegi de Jaume I de 1249 pel qual oferí als seus nous pobladors, per a edificar les seues “barraquas sive patua” (“barraques o patis”), terra del mateix camp que el rei havia aprofitat per a construir els murs d’aquella “ville nove maris Valencie” (“la vila nova del mar de València”). En tot cas, eixe nucli es correspon amb la històrica Vilanova del Grau, és a dir, aproximadament l’espai que hi ha ara entorn de les Drassanes, l’església de Santa Maria del Mar, el Mercat del Grau i el final de l’avinguda del Port, això és, el cor de l’actual barri del Grau. Però ací volem parlar dels altres poblats marítims de la ciutat de València que hi havia encara més al nord, que es dedicaven bàsicament a la pesca: el Cabanyal, el Canyamelar i el Cap de França, que, com el Grau, excepte durant el segle XIX, sempre han sigut part integrant de la mateixa ciutat de València (a diferència d’altres nuclis propers, com Benimaclet o Patraix, que, tot i dependre jurisdiccionalment de la ciutat, eren llocs amb existència senyorial pròpia). El Grau, doncs, era la València portuària, mentre que el Cabanyal, el Canyamelar i el Cap de França eren la València pescadora, és a dir, que tots junts formaven la València marítima, que ha sigut estudiada per autors com Antoni Sanchis Pallarés, Ximo Díez, José Huertas, Juan-Luis Corbín Ferrer, Pep Martorell, José Aledon, José Ángel Crespo, Joan Víctor Pascual, Felip Bens o Beatriz Galindo, de les investigacions dels quals beu el present article.

.

Antiga església de Sant Andreu, hui de Sant Joan de la Creu, en el carrer del Poeta Querol

.

Pla de reforma i foto del Barri de Pescadors a començaments del segle XX (Fotos: Julio Cob)

.

En primer lloc, cal indicar que pel moment no s’han trobat notícies fidedignes de nuclis poblacionals més al nord del Grau entre mitjan segle XIII i al llarg del segle XIV, durant els primers cent cinquanta anys d’existència del Regne de València fundat per Jaume I. Sembla, doncs, que la població estaria protegida dins dels murs de la Vilanova del Grau i és que, de fet, atesa la perillositat de les mars en aquella època, els pescadors de València s’instal·laren terra endins, al costat de la ciutat, tot i que inicialment extramurs, en la zona que precisament acabà anomenant-se “el Barri de Pescadors” -abans de les Parres-, entorn del que actualment són els carrers de les Barques, Correus i Roger de Lauria. Fins i tot, segons apunta algun cronista, sembla que hi havien obradors de calafats que feien barques que, a través de la propera “cequia corribili de na Rovella“, eren dutes fins al riu, un poc al nord, i d’ací la mar. També molt a prop del barri s’instal·là en 1399 l’Hospital d’En Bou, fundat pel ciutadà Pere Bou, que es destinava en exclusiva a atendre pescadors malalts, tot i que s’ubicava més cap al sud, en l’actual passeig de Russafa, on hi ha ara la Casa del Libro. No debades, cal pensar que el gremi de pescadors es dividia entre el Comú dels Pescadors, que eren els de pesca marítima i segons sembla anaven al nord del Grau, on hi havia la platja ferma -en la part meridional, per contra, començaven les marjals-, i els Pescadors de l’Albufera, que anaven cap al sud, per Russafa, a pescar en l’esmentada llacuna litoral.

Així, durant molts segles els pescadors de la ciutat de València visqueren a tocar del convent de Sant Francesc, l’actual plaça de l’Ajuntament, en una de les zones hui en dia més cèntriques de la capital. La seua confraria depenia de l’església parroquial de Sant Andreu (hui de Sant Joan de la Creu, en el carrer del Poeta Querol) i en la casa del gremi tenien una capella pròpia davall l’advocació de la Mare de Déu de la Bona Via, patrona dels pescadors valentins, que amb el temps passà a denominar-se “de la Bona Guia”. I encara a començaments del segle XIX, el Diumenge de Misericòrdia de 1814 la Comunitat de Pescadors celebrava entorn de la festivitat d’aquella capella una processó amb “varias representaciones de los patriarcas, tribus y heroinas del Viejo Testamento, como también de los apóstoles y otros personages ricamente vestidos” (precisament com hui en dia es fa en la Setmana Santa Marinera dels poblats marítims de València). En qualsevol cas, al llarg del mateix segle XIX, amb la fi de l’Antic Règim, la desaparició dels gremis, la desamortització eclesiàstica i les profundes reformes operades en la ciutat, les famílies de pescadors deixaren aquell barri i passaren a concentrar-se massivament en els poblats marítims al nord del Grau, que cresqueren de manera espectacular durant aquella centúria.

.

Camins que eixien cap a l'est de la València del segle XV (Mapa: Ferran Esquilache)

.

Això no vol dir, en tot cas, que abans del segle XIX no hi haguera població en la franja marítima valentina. Ben al contrari, almenys des del segle XV -i probablement des de finals del XIV- ja existia un nucli, encara que fóra poc estable i dispers, de cabanyes vora mar, que era denominat “el Cabanyal“. En concret, la menció més antiga al topònim que es coneixia fins ara era d’un document de 1422, aportat per Josep Vicent Boira i Amadeo Serra, que parlava de la construcció d’un pontet “en lo camí que va al Cabanyal“, probablement per a salvar alguna de les séquies que el travessaven. Per tant, com encara ha arribat fins a nosaltres i com sabem gràcies a la topografia històrica, hi havia un camí de València al Cabanyal -que actualment continua donant nom a un carrer entre les avingudes de Blasco Ibáñez i Tarongers-, com es pot observar en el mapa anterior, que mostra els camins principals que eixien de la part oriental de la ciutat. Ara, a més a més, podem aportar un parell de documents encara més antics que ja parlen del Cabanyal. El primer és la venda que un pintor i veí de València, Bernat Salom, féu a Pedro Sánchez de Palència, saig i veí de la ciutat, d’un tros terra campa, per a cereal, en la partida de Rambla -de l’Horta de València, que quedava pel que hui en dia seria el principi de l’avinguda de Tarongers-, el qual fitava “cum vinea Dominici Crespo, cum vinea Iohannis Rotlan, blanquerii, et cum semita del Cabanyal, és a dir, “amb la vinya de Domingo Crespo, amb la vinya de Joan Rotlà, blanquer, i amb la senda del Cabanyal”.

Era el 8 de novembre de 1408 quan el notari de València Lluís Ferrer tancava aquella operació i, evidentment, si es citava “la senda del Cabanyal” és perquè ja hi havia un grup consolidat de cabanyes vora mar que era anomenat així i cap al qual conduïa l’esmentat camí. Per tant, com apuntava Frederic Aparisi, el nucli ja devia existir com a mínim des de finals del segle XIV per tal que aparega en la documentació a començaments del XV. I és ben lògic pensar que probablement aquelles cabanyes eren simples casups que els pescadors que tenien casa a València empraven per a guardar estris, arrecerar-se i fins i tot allotjar-se estacionalment, si feia mal oratge o no hi havia perills, de la mateixa manera que sabem que segles més tard feien els pescadors de Russafa a Pinedo i el Palmar, vora l’Albufera, fins a acabar donant peu a l’estabilització d’aquells nuclis de població. De fet, el topònim del Cabanyal es mantindria ja fins als nostres dies i apareix repetidament durant el mateix segle XV, com en l’altre document anterior a 1422 que hem localitzat: l’ajusticiament en juny de 1415 d’un corsari renegat -cristià convertit a l’islam- que fou penjat primer en el mercat de la ciutat, intramurs, i més tard, per a eixamplar l’escarni a les parts marítimes, “damunt la dreçana e cabanyal prop lo Grau de la mar de València”.

En eixe sentit -“prop lo Grau de la mar“-, tot i els pocs documents antics que es coneixen sobre la zona, tot sembla indicar que ja des de llavors el Cabanyal s’estenia de manera dispersa pel quilòmetre aproximat que anava des de la zona propera al Grau -el que més tard s’anomenaria Canyamelar- fins a la fi del mateix camí del Cabanyal i un poquet més al nord -el que seria el Cap de França-. Així apareix en la primera imatge gràfica un poc detallada que tenim del lloc, el plànol fet pel capellà Llorenç Mansilla en 1722 de la demarcació parroquial de l’església de Sant Tomàs de València, que incloïa tota la zona extramurs al nord del Túria fins al mateix camí del Cabanyal. En ell apareixen esquemàticament més d’una vintena de cabanyes o barraques i fins i tot l’anomenada ermita dels Àngels, a la mateixa altura i molt a prop d’on hi ha actualment l’Església dels Àngels del Cabanyal. Això, a més, indica certa estabilització de la població, que requeriria dels servicis religiosos de l’ermita, a la qual es desplaçaria ocasionalment un capellà i que tal vegada siga la mateixa que apareix ja en una de les entrades del dietari de mossén Pere Joan Porcar, d’agost de 1624. En concret, Porcar parla de l'”hermita de les barraques del Grau” -i de l’altra ermita de la zona, la del Rosari, no hi ha notícies fins a mitjan segle XVIII-, fins on anaren el vicari general de la diòcesi, el retor i diversos capellans de Sant Tomàs per tal de fer ni més ni menys que uns “exorcismes, en “un altar, ben adornat, sobre dos grans barques” que s’instal·là vora mar, contra “dos o tres maneres de pexos que, segons dien los peixcadors, destruïen les eixàrcies y andanons“, i perjudicaven greument la pesca.

.

Plànol de la demarcació parroquial extramurs de l'església de Sant Tomàs en 1722,
del riu Túria al Camí del Cabanyal (Mapa: Llorenç Mansilla)

.

Per tant la població del Cabanyal existí com a mínim des de finals del segle XIV, com més anava més estable i abundant, una evolució que s’accelerà a partir del segle XVIII, en línia amb l’enorme creixement demogràfic que es detecta per tot el territori valencià precisament a partir de la dècada de 1720 i també en consonància amb la desaparició del perill corsari de les costes valencianes. Sabem, per exemple, que en aquella època començaren a fer-se estables alguns dels nuclis de l’entorn de l’Albufera o que llocs com Beniparrell, que havia quedat despoblat des de feia segles, tornà a poblar-se. I, així mateix, en la següent imatge detallada de la zona, de 1796, ja apareixen centenars de cabanyes o barraques ocupant tota la zona que va des del Grau fins a la desembocadura de la séquia de la Cadena (dita així pel nom que acabà rebent una gran alqueria, ja desapareguda, anomenada de la Llanterna, els Alegre o la Remunta, documentada com a mínim des del mateix segle XVIII). En relació amb això, novament les construccions eclesiàstiques indiquen l’avanç demogràfic de la zona, ja que en la dècada de 1760 l’arquebisbe Andrés Mayoral impulsà l’erecció de l’anomenada ermita nueva del Rosario, on encara està l’església hui en dia, mentre que en el tombant de la centúria, entre 1791 i 1807, es construí una nova ermita dels Àngels, també on està ara l’església homònima, “en dicha partida del Cabañal“, que donava servici “desde la azequia de Gas [històricament d’en Gasch, un ramal de Mestalla que coincidix amb l’actual avinguda Mediterrani] hasta la alquería de la Cadena“, és a dir, als actuals Cabanyal i Cap de França.

En este sentit, fou llavors, amb la gran embranzida dels poblats marítims, quan es produí la divisió toponímica de la zona coneguda com a Cabanyal fins a aquells moments. En primer lloc, just coincidint amb la necessitat de construcció de l’ermita del Rosari, en les dècades de 1750 i 1760 s’han trobat els primers esments al “territorio de los cañamelares” i al Canyamelar per a la zona que anava del Grau fins a l’esmentada séquia d’en Gasch, probablement perquè amb anterioritat hi havien hagut per allí alguns cultius de canyamel. Així mateix, un poc més tard, entorn de 1800, es documenta la utilització del nom de Cap de França o “Punta de Francia per a la zona que quedava en l’extrem nord -i potser per això rebé aquell nom, ja que mirava cap a territori francés-, des del camí del Cabanyal i la séquia dels Àngels -l’actual carrer del Pintor Ferrandis- fins a l’esmentada séquia de la Cadena -l’actual avinguda dels Tarongers-. D’eixa manera, la part que quedà enmig mantingué el nom històric que havia rebut tota la zona des d’època medieval: el Cabanyal.

.

Plànol del Canyamelar-Cabanyal-Cap de França en 1796 (de Luis de Urbina), superposat sobre la trama urbana actual per Luis Francisco Herrero i Maota Soldevilla

.

Plànol de 1883 en què es veu el creixement urbanístic i de la platja, així com la separació toponímica del Poble Nou de la Mar

.

A més a més, l’expansió dels nuclis es veié afavorida per un fet llavors inesperat: l’inici de la construcció de les obres del port del Grau de València en la dècada de 1790 féu que, pels corrents marítims, començara a acumular-se arena en la platja i a fer avançar la línia costanera. Així les coses, ja en 1808 diversos patrons pesquers demanaren llicències de construcció que tractaven d’aprofitar eixe nou espai, atés “el grande retroceso que ha hecho el mar con motivo de la obra del puerto del Grao, que ha dejado mucha playa enjuta, lo cual ocasiona considerable trabajo a los exponentes y demás de su clase que tienen que transportar y conducir por toda ella hasta sus casas o barracas los arreos, ahinas y demás que es propio del instituto de la pesca de que viven“. No debades, com s’hi deia un poc més tard, “en este pueblo únicamente se dedican sus habitantes a la pesca”, majoritàriament, en concret, a l’anomenada pesca del bou, és a dir, la pesca d’arrossegament que s’estengué a partir del segle XVIII, que es feia mitjançant un parell barques que estiraven d’una mateixa xarxa pel fons marí i que, per la seua agressivitat amb els caladors, provocà l’establiment de vedes estacionals entre maig i setembre. Durant l’estiu, no obstant això, moltes famílies pescadores aprofitaven per a llogar les seues cases o tractar de viure dels estiuejants que arribaven des de València, com ja documenta Cavanilles a finals del segle XVIII: “Muchos convidados de la frescura y amenidad del sitio, suelen permanecer algunos dias alojados por lo general en las chozas de los pescadores […] Júntanse allí en estío personas brillantes de ambos sexos, viven con libertad, sin etiqueta, y en una diversión continua“.

.

Incendi del Cabanyal del 21 de febrer de 1796

.

Tot plegat, a pesar del gran incendi que es produí en 1796, que cremà fins a 86 de les barraques del Cabanyal, la següent centúria fou la del creixement desbordant dels poblats pescadors, coincidint, a més a més, amb la seua independència municipal, davall el nom de Poble Nou de la Mar, a partir de 1837, poc després de la mort de Ferran VII i la fi de l’Antic Règim. El context general era també d’expansió: si la ciutat de València més que duplicà els seus habitants durant el segle XIX, passant d’uns 75.000 a uns 200.000 veïns -la qual cosa, evidentment, feia incrementar la demanda de peix-, el Poble Nou de la Mar (el Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França) més que quintuplicaren la seua població, passant d’uns 2.000 a uns 11.000 residents, com es pot constatar molt gràficament en els plànols de final de la centúria. Així les coses, en les dècades de 1840 i 1850 començaren a fer-se les illes de cases que donarien peu al carrer de la Reina, on s’alçà en 1859 l’anomenada Casa de la Reina -actualment una biblioteca municipal-, de l’inventor de màquines Bernabé Dombón, qui pretenia construir una que fóra capaç de volar i convidar a Isabel II a provar-la -intent que acabà en evident fracàs-. En 1865 es reobrí l’imponent Teatre de la Marina -inaugurat en 1856 i incendiat poc després-, que si més no feia ombra al Principal de València; en 1869 s’erigí un mercat estable, amb 52 parades en l’actual plaça de Llorenç de la Flor, que estigué en funcionament fins al seu enderrocament en 1958; per aquelles dates començà a construir-se el cementeri del Cabanyal, ja que fins llavors els morts s’enterraven en els contorns de l’església del Rosari; s’habilità un edifici per a l’Ajuntament, tot i que en una construcció molt modesta en el carrer del Rosari 132 que desaparegué amb el temps…

.

Transició entre barraques i cases d'obra al costat de la séquia d'en Gasch a l'esquerra.
Teatre de la Marina en el carrer de la Reina a la dreta.

.

Casa de la Reina, de Bernabé Dombón (1859). Foto: J. Díaz Arnal

.

Entrada al cementeri del Cabanyal, Mercat de 1869 i Mercat de 1958 (l'actual)

.

En definitiva, el Poble Nou de la Mar avançava incessantment cap a una mar que s’allunyava cada vegada més, alhora que es començaven a construir sòlidament parts del municipi, que substituïen les antigues barraques. A eixe fet també degueren coadjuvar el terrible incendi que en 1875 pràcticament arrasà el Cap de França, amb la crema de 250 de les seues 341 barraques, i l’arribada cada vegada més nombrosa de turistes en estiu. No debades en el Cabanyal es construí un dels primers balnearis del territori espanyol, en la platja de les Arenes en 1888, i començaren a establir-se els primers xalets marítims, com el de Blasco Ibáñez en 1902, tot i que molt més al nord, ja en el nucli de la Malva-rosa, que justament s’anà configurant en aquells moments a partir dels horts botànics que el francés Jean Felix Robillard instal·là al costat del Cap de França en 1856 -com es pot vore en l’anterior mapa de 1883-, on precisament predominaven les malves en flor de color rosa. Així mateix, en aquell tombant de la centúria també es realitzaren reformes i ampliacions de les dos esglésies principals de la zona, que llavors esdevingueren parròquies: tant la dels Àngels, on, com a particularitat marítima, el campanar esquerre féu funcions de far entre 1863 i 1917, com la del Rosari, on es disposaren dos naus paral·leles correspostes amb dos portes bessones a l’exterior, de manera molt infreqüent i peculiar en l’arquitectura eclesiàstica valenciana.

.

Balneari de les Arenes (de 1888) i xalet de Blasco Ibáñez (de 1902)

.

Església dels Àngels (el campanar esquerre era un far) i església del Rosari (amb les seues peculiars dos portes bessones)

.

Era també el moment en què el Poble Nou de la Mar bullia febrilment d’activitat, quan es constituïren, per exemple, el Casino Industrial, el Casino Republicà, el Casino Catòlic, el Casino del Comerç, el Cercle Recreatiu de la Marina, el Patronat Musical -després Ateneu Musical-, la Societat Musical Unió de Pescadors, la Societat Artística Escalante… Igualment, en substitució dels antics gremis, aparegueren les societats protectores de finançament i suport mutu, com la Marina Auxiliant i el Progrés Pescador, amb els seus Pòsits de Pescadors. I, a més a més, les dos cooperatives també es feren construir edificis que han arribat als nostres dies, com la seu de la Marina Auxiliant (el restaurant La Pascuala), la seua Casa dels Bous de 1895 amb el seu famós rellotge de sol (on s’estabulaven els bous que ajudaven a traure les barques de l’aigua a la platja i que hui en dia s’ha reconvertit en l’Atelier dels Bous), la seua Fàbrica de Gel (també ara un local d’art, música i moda), la seua Llonja del Peix (convertida actualment en un particular edifici col·lectiu de vivendes), el Casinet del Progrés Pescador (actual seu de la Societat Musical) i la seua Llonja, Casa dels Bous i Fàbrica de Gel, totes juntes (en el que actualment són un restaurant i dos pubs a l’altura dels carrers Eugènia Viñes amb Pintor Ferrandis). En este sentit, cal indicar que els més destacats d’aquells edificis, com la Llonja del Peix de la Marina Auxiliant o el Casinet del Progrés Pescador, foren fets per un fill del Poble Nou de la Mar, Joan Baptista Gosálvez (1844-1925), que exercí com a arquitecte municipal i continuà treballant intensament en la zona després de l’annexió del municipi per part de València en 1897.

.

Seu de la Marina Auxiliant (la Pascuala) i Casa dels Bous de la Marina Auxiliant (Fotos: Beatriz Galindo i J. Díaz Arnal)

.

Llonja del Peix de la Marina Auxiliant per fora i pel corredor interior que separa les actuals cases (Fotos: Jose Nuño / Joaquín Bérchez)

.

Llonja, Casa dels Bous i Fàbrica del Gel, amb miramar, del Progrés Pescador

.

Casinet del Progrés Pescador, en la dècada de 1920 i en l'actualitat

.

L'arquitecte Joan Baptista Gosálvez i la benefactora Eugènia Viñes

.

De fet, també llavors, durant les primeres dècades del segle XX, fou el moment en què, amb la substitució de les antigues barraques i cabanyes per vivendes d’obra, començaren a alçar-se les conegudes cases de taulellets de colors -normalment verds, blaus i blancs, com les barques de pesca- que reinterpretaven el gust modernista de l’època. En elles tingueren molt a vore tant l’esmentat Joan Baptista Gosálvez com el seu fill, el també arquitecte Víctor Gosálvez (1888-1965), que dissenyaren moltes d’aquelles cases, instal·lades seguint la trama en retícula formada per l’alineació i superposició històrica de les barraques davant del front marítim fins a formar el peculiar conjunt urbà que encara hui en dia dóna cos a l’actual barri del Cabanyal-Canyamelar. L’annexió finisecular, doncs, motivada per la voluntat de les autoritats de València d’ampliar els seus dominis i el volum demogràfic de la ciutat, així com per les pròpies dificultats econòmiques mostrades per l’Ajuntament del Poble Nou de la Mar al llarg del seu període d’existència, entre 1837 i 1897, no frenà en absolut el creixement i la renovació de la zona. També a començaments del segle XX es construïren els dos escorxadors del Cabanyal, el del carrer de Sant Pere, 35 -que molts han confós amb l’antic Ajuntament desaparegut, per l’escut municipal de la façana-, i el de Serradora 73, o la Gallera de la Societat Artística Escalante, així com també l’Asil o Sanatori del Carme -actualment un hospital concertat-, fundat en 1919 per Eugènia Viñes (1860-1923), la descendent d’uns mariners del Cabanyal que feren una immensa fortuna gràcies al tràfic negrer d’esclaus i que ella dedicà en bona part a obres de caritat i catequització. Finalment, encara abans de la Guerra Civil, en 1934, l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto dissenyà una exquisida piscina municipal de línies racionalistes en l’interior del Balneari de les Arenes.

.

Les cases de taulellets de colors, una interpretació pròpia del modernisme

.

Els escorxadors del carrer de Sant Pere i de la Serradora

.

El sanatori del Carme i la gallera en la Societat Artística Escalante

.

La piscina del Balneari de les Arenes, originalment municipal, de 1934

.

Els enormes estralls provocats pels bombardejos feixistes durant la guerra i la implacable repressió aplicada sobre una zona de majoria popular i republicana provocaren grans dificultats a mitjan segle XX, com també les ocasionà la riuada de 1957. Durant aquella època, d’altra banda, s’enderrocà l’antic mercat municipal i es construí un de nou, en 1958, on encara està hui en dia, es fundà l’Ateneu Marítim en 1961, una de les societats més representatives del barri, i també es crearen dos parròquies noves, la del Crist Redemptor, instal·lada en una antiga ermita alçada per un particular a mitjan segle XIX i que fou refeta en estil neogòtic en els 40 -en el carrer de la Reina, 96-, i la de la Bona Guia, que s’erigí en 1958 recuperant l’advocació de l’antic gremi dels pescadors i s’ubicà en una simple casa particular amb l’únic afegit dalt d’una godalla amb la corresponent campana -enfront de l’esmentat Sanatori del Carme-. Posteriorment, l’arribada de la democràcia i la declaració del barri com a Bé d’Interés Cultural en 1993 no posaren fre a la progressiva degradació i abandonament que havia experimentat el barri durant les dècades anteriors, en paral·lel a la progressiva reducció de la dedicació a la pesca dels seus habitants. Ben al contrari, la voluntat de l’Ajuntament de València de partir el barri en dos amb la irresolució del PGOU de 1988 i el pla de prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez aprovat en 1998 significà, tot i la construcció d’algun equipament nou, com el Teatre El Musical en 1999 -en l’antiga seu del Patronat Musical-, l’inici d’una llarga lluita de quasi trenta anys amb una part significativa dels veïns, disposats a defendre la integritat i la recuperació del barri per la via de la rehabilitació i les inversions municipals.

El canvi de govern en l’Ajuntament produït en 2015 ha comportat la derogació del pla de prolongació i el plantejament de noves vies d’impuls del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França. Sens dubte, la València que sempre ha mirat i ha viscut de cara a la mar mereix una nova oportunitat, la mateixa que mereixen tots aquells pobles que lluiten fermament per mantindre viva l’herència dels seus avantpassats, el seu patrimoni (social, històric, arquitectònic, festiu o gastronòmic), i projectar-los cap al futur en pos del benestar comú. De tot això en parlarem, precisament, este dimecres 5 d’abril entre les 17 i les 20 h. en ELViENTô Bar (C/ Església del Rosari, 8) en la tercera jornada de “La València contada” organitzada per La Rambleta i Cervezas Alhambra, en la qual intervindran l’historiador Vicent Baydal, l’escriptor Felip Bens, l’arquitecte Carmel Gradolí, la gestora turística Marga Alcalà, el director artístic Jacobo Julio i la realitzadora Frédérique Pressmann, moderats pels comunicadors Mariola Cubells i Vicent Molins. Vos esperem!

.

Les esglésies del Crist Redemptor i de la Bona Guia, i el teatre El Musical

.

Vista aèria del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França des del Grau (ací en 1920)

.