Dels Bani Maklata a Jaume I: sobre els orígens andalusins de Benimaclet

Totes les comunitats polítiques tenen una necessitat imperiosa de conèixer els seus orígens, perquè el relat dels orígens aporta legitimitat i unió. Per això, tots les comunitats locals i les nacions tenen un relat sobre el seu origen ben establert que permet els seus veïns l’autoafirmació. De vegades és un relat real, de vegades és mític, i de vegades és una combinació d’ambdues coses, però sempre hi ha un relat. Així, com que Benimaclet fou un poble durant molts segles, la seua posterior absorció com a barri per part de la ciutat de València ha provocat que els veïns amb consciencia de ser-ho senten ara una gran necessitat de conèixer i reivindicar els seus orígens com a poble. El resultat més significatiu d’això és, probablement, l’existència del moro Maclet, figura protagonista i entranyable del Carnestoltes del barri que passa per ser el fundador del poble. O també la coneguda i ja vella proclama reivindicativa de “Benimaclet, Califat independent”, que a hores d’ara encara ressona pels carrers a la menor ocasió.

 

Tirant i el Moro Maclet, els dos gegants del Carnestoltes de Benimaclet

Al remat, és evident que el relat establert dels orígens de Benimaclet, a meitat camí entre mítics i reals, giren al voltant de l’època andalusina. Perquè tothom sap que els pobles valencians, i no valencians, el topònim dels quals comença per Beni-, tenen el seu origen en aquella època. I, efectivament, és cert que el nostre “beni” és una adaptació al valencià de la partícula àrab “bani”, que alhora és una adaptació dialectal andalusí de l’àrab clàssic “banu”. També és ben conegut que “bani” o “banu” significa “els fills o els descendents de”, ja que és el plural de la partícula “ibn” o “ben”, que significa “fill de” a l’hora de formar els noms àrabs propis de les persones. Per tant, és cert que Benimaclet ha de significar necessàriament els fills o descendents de Maclet, i d’ací el nom del mític moro del Carnestoltes. Però, ¿va existir realment un personatge anomenat Maclet que va ser el fundador de Benimaclet i del qual descendien la resta d’habitants andalusins del poble en aquella època? Doncs la resposta és que no i, si bé cal dir que l’explicació real no és excessivament diferent, en realitat és prou més complicada i intentarem resoldre-la a continuació.

D’entrada, cal dir que Benimaclet és una adaptació al valencià de Bani Maklata, que és el nom arabitzat d’una fracció de la tribu berber Nafzawa, que alhora és una de les branques de la gran confederació Nafza. Però per a entendre què vol dir tot això calen abans unes quantes explicacions més. Els berbers, que són els habitants originaris del Nord d’Àfrica, estaven a l’edat mitjana dividits en diversos pobles o grans confederacions tribals, com els Nafza, els Hawwara, els Masmuda, els Zanata i alguns altres més. Aquestes grans confederacions estaven formades per diverses tribus cadascuna, i aquella gent creia que tots descendien d’un ancestre comú, si bé cal dir que aquestes grans confederacions són en realitat antigues aliances polítiques de tribus per a aprofitar pastures, explotar un territori o fer la guerra, sobre les quals s’ha inventat posteriorment un origen familiar comú quan després de diverses generacions s’ha oblidat l’objectiu de l’aliança inicial. De fet, probablement en el cas de moltes tribus també era així. Amb tot, les fraccions tribals menors, els grups familiars en un sentit molt ample, sí que descendeixen d’un ancestre comú, que és el que dóna nom al grup. Així, és possible que els Bani Maklata descendiren tots d’un Maklata originari (o no); però, en qualsevol cas, aquell personatge no va viure mai a Benimaclet, perquè els seus descendents ja es deien així quan una part d’ells va eixir del Nord d’Àfrica i va arribar a la plana de València on posteriorment es formaria l’horta que hui coneixem.

Segurament, els primers Bani Maklata van travessar l’estret de Gibraltar amb la resta dels Nafza en el segle VIII, amb els exèrcits conqueridors d’al-Andalus; però a València degueren arribar un poc més tard. És difícil (per no dir impossible) assegurar-ho, però possiblement va ser ja al final del segle VIII o principi de IX quan un grup de Bani Maklata van arribar a la plana de València i es van assentar en una nova alqueria (una aldea), a la qual van donar nom, segons he proposat més detalladament en la meua tesi doctoral de pròxima publicació. Se sap que en el terme de Carcaixent, d’altra banda, hi havia una alqueria anomenada Benimaclí, desapareguda al segle XIII amb la conquesta, que segurament estava formada per membres de la mateixa fracció tribal dels Bani Maklata. Una altra branca, doncs, del mateix grup assentat a l’Horta de València, tot i que no podem saber si van ser assentaments coetanis o no. De fet, un podria ser una escissió de l’altre, encara que no podem saber quin dels dos és el més antic.

 

Hortes andalusines al voltant de Benimaclet

Quan els Bani Maklata van arribar a la plana de València es van associar amb altres grups berbers i, entre tots plegats, van construir el sistema hidràulic que hui coneixem com la Séquia de Mestalla. Benimaclet estava situada a l’extrem nord del nou sistema hidràulic, però també hi havia les alqueries de Rambla i Cinqueros, que com el seu nom indica són topònims llatins anteriors a l’arribada dels musulmans. Això no vol dir, però, que hi haja cap diferencia amb la població d’uns i altes llocs, ja que a Rambla es van assentar probablement berbers de la confederació Kutama. De fet, és molt habitual l’associació de grups pertanyents a tribus diferents per a establir-se en un lloc determinat i construir entre tots grans sistemes hidràulics com els de l’Horta de València. Més tard apareixeria una nova alqueria prop de la platja, ampliació del sistema, però no sabem com es deia. A l’oest de Benimaclet estava probablement Beniataf, del sistema de Rascanya. I al nord, en terme de l’alqueria de Rascanya (la séquia de Vera, que en realitat és un canal per a desaiguar, serviria de límit entre els dos termes), hi havia uns quants rafals entre els quals destaca el Rafal Carpesí, prop del barranc i la marjal de Palmaret, ara ja desaparegudes.

Centrant-nos de nou en Benimaclet, gràcies al treball de reconstrucció i interpretació morfològica dels sistemes hidràulics i el parcel·lari de l’horta (que podem veure en el plànol anterior, fruit de la recerca de la meua tesi adés esmentada), ara sabem on estava situada exactament l’horta andalusina que els habitants berbers originals de Benimaclet van construir; i també sabem ara com era de gran (20 hectàrees) i quina forma tenia. Per a poder apreciar-ho millor l’he dibuixada més gran sobre una fotografia de satèl·lit actual del barri, de manera que així podreu veure quina zona ocupava realment. Això també ens permetrà veure quins carrers actuals són una herència dels camins de l’horta anteriors a l’expansió urbanística, els quals tenien alhora un origen andalusí que servia per a comunicar les diverses alqueries. És el cas, per exemple, de l’actual carrer del Baró de Sant Petrillo, que és el més evident pel seu traçat amb corbes, ja que era el camí que servia per a arribar a Benimaclet des de València. També es conserva com a carrer un tram menut d’un antic camí que encara ara s’anomena assegador d’Alboraia, i també un tram menut del Camí de Farinós que anava des del Camí reial de Morvedre cap a la mar i que tancava l’horta andalusina pel nord; o el carrer Reverend José Martí, que era la senda d’entrada al nucli originari del poble. A més a més, cal dir finalment que l’actual carrer de la Murta, que abans era una senda d’accés als camps que s’allargava prou cap a la mar, segueix exactament el traçat d’un dels braços de reg de la Séquia de Rambla.

 

Horta andalusina de Benimaclet sobre fotografia aèria actual

Ací tenim resumit, doncs, l’origen de Benimaclet. Un grup de camperols berbers, majoritàriament emparentats entre ells per via masculina anomenats Bani Maklata, de la tribu Nafzawa, van eixir del Nord d’Àfrica i després d’un periple de temps indeterminat van arribar (ells, o els seus fills i néts) entre els segles VIII i IX a la plana de València, on l’horta estava ja en ple procés de construcció. Ràpidament es van associar amb altres grups camperols com ells per a construir el seu propi sistema hidràulic, i així és com van acabar formant part de la xarxa hidràulica valenciana amb una horta de 20 hectàrees de superfície cultivada, que és la que es pot veure en el plànol. Amb el temps, al llarg dels segles, poca cosa va canviar des del punt de vista físic i del paisatge. Les generacions posteriors, descendents dels constructors originaris, van anar succeint-se i segurament es va anar incorporant gent nova. La història política i bèl·lica coneguda d’època andalusina, de fet, ens indica que en algun moment es va haver d’interrompre la successió biològica directa dels habitants de Benimaclet des del grup fundador. Per això, és difícil pensar (si bé no seria impossible) que els musulmans que vivien en el poble en el segle XIII, quan Jaume I va arribar a conquerir València, foren encara descendents directes dels primers. O sí, probablement mai no podrem saber-ho segur.

D’altra banda, sabem que en el segle XVIII es va trobar en un camp de Benimaclet una làpida funerària amb escriptura cúfica, actualment conservada al Museu de Ceràmica González Martí (i hi ha també una reproducció dins de l’església de Benimaclet), que recull el nom de Muhammad ibn Abd Allah ibn Sid Buna al-Ansarí, qui va morir el 24 de maig de 1061 (només 4 mesos després de la mort de l’emir Abd al-Aziz ibn Amir, el nét d’Almansor que va governar la taifa de València i va fer construir les muralles de la ciutat). Tot i que no és possible saber si era un dels habitants de Benimaclet o només estava de pas, sembla lògic que siga la primera opció, de manera que tenim així el nom d’almenys un veí andalusí de Benimaclet; que, a més a més, degué ser important, ja que només a personatges destacats de l’àmbit polític, jurídic, religiós o cultural es dedicaven làpides funeràries relativament extenses com aquesta. És difícil saber si era un avantpassat dels Bani Sid Buna que en els segles XII i XIII vivien a Cocentaina i a la Vall de Guadalest, i que amb la conquesta cristiana van haver de fugir a Elx i després a Granada, però no és impossible. Pel que fa a la nisba al-Ansarí, en principi significaria que era un àrab, ja que els “ansar” són els descendents dels habitants de Medina que van ajudar Mahoma en la seua fugida de la Meca. Però això és molt probablement una nisba falsa, ja que en l’època quan va viure el personatge era molt habitual entre els andalusins de Xarq al-Andalus inventar-se ascendències àrabs per a ocultar el seu origen berber, amb finalitats polítiques, atés que ser àrab en al-Andalus (i més encara descendent de personatges relacionats amb la vida de Mahoma) implicava un major prestigi que no ser un simple berber.

Làpida funerària de Muhammad ibn Abd Allah ibn Sid Buna al-Ansarí (mort l’any 1061), trobada en un camp de l’horta de Benimaclet

Poc més es pot saber, almenys per ara, de Benimaclet en època andalusina. En qualsevol cas, la conquesta cristiana va suposar un trencament directe amb el passat andalusí de Benimaclet i de tota l’Horta de València, ja que els seus habitants musulmans van ser expulsats, i les seues cases i terres van ser repartides entre els participants en l’exercit feudal. És ben conegut que Benimaclet va ser donada com a senyoriu l’1 de juliol de 1238 (durant el setge de la ciutat) als germans García i Ximeno Pérez de Pina, cavallers originaris de la zona d’Osca, a l’Aragó. De fet, no només tenim la referència del Repartiment, sinó que el pergamí de la donació completa es conserva a l’Arxiu de la Catedral de València. Amb tot, hi ha altres donacions importants de terres a Benimaclet recollides en el Llibre del Repartiment, de manera que la donació en senyoriu no va poder ser completa. Per exemple, hi ha una donació de 5 jovades encara més antiga que la dels Pérez de Pina, al monestir de Santa Maria de Benifassà. Una altra prèvia, encara més important, de 12 jovades, al també aragonés Fortun Pérez de Roda; i, finalment, una més modesta de 2 jovades a un boteller anomenat Pero de Ayera, localitat propera a la ciutat d’Osca, que es va produir just en el mateix moment que la ciutat es rendia a Jaume I.

A partir d’ací les donacions a Benimaclet es detenen (com a tota l’horta en realitat) per a mesurar la terra que ja s’ha donat, i a finals de desembre de 1239 es reprenen les donacions de la terra sobrera, les quals, en el cas de Benimaclet, són en general serrells de poques fanecades; però hi ha algunes encara donacions importants. L’occità Ermengaud de la Reina va rebre 5 jovades, que limitaven amb les heretats de Prima i de Sança Arnau. La tal Prima, que també era occitana pel nom que tenia, va rebre unes altres 5 jovades que evidentment limitaven amb les d’Ermengaud (esmentat com Amengiart) i amb el terme de Rascanya. I, finalment, 5 jovades més a Sança Arnau, que possiblement també era occitana i les seues jovades igualment limitaven amb les d’Ermengaud. Poca cosa més es pot saber, en tot cas, de Benimaclet durant el segle XIII, excepte que el 1280 posseïa el senyoriu l’aragonés Artal de Alagón (descendent del Blasco de Alagón que va conquerir Morella), i que eixe mateix any el va vendre junt amb altres terres. A partir d’ací la història de Benimaclet continua, evidentment, però ho veurem en els següents posts dedicats al barri.


4 thoughts on “Dels Bani Maklata a Jaume I: sobre els orígens andalusins de Benimaclet

  • Francesc Mas Castanyer

    A l’horta, entre Benimaclet i Alboraia, hi ha la partida de Masquefa.
    Diuen que Masquefa també és un nom d’origen àrab.
    No sé si em podríeu contestar si aquest nom d’aquesta Masquefa és va generar aquí a l’horta o potser és diu Masquefa ja que en el repartiment o la repoblació hi van anar a parar gent de la vila Masquefa de la comarca de l’Anoia.

    Reply
    • Ferran Esquilache Post author

      Jo no t’ho puc assegurar amb la documentació que tinc disponible però, en la meua opinió (que es basa en la meua experiència sobre topònims medievals de l’Horta), la séquia i partida de Masquefa segurament rep el seu nom d’algun propietari de terres (o potser d’un molí) en eixa zona, en època moderna o bé contemporània. Per tant, crec que és un cognom i que no té relació amb cap alqueria andalusina (de fet en eixa partida no n’hi ha cap) ni tampoc amb colons cristians de l’època de la conquesta. Ha de ser posterior. Dit això, sí, Masquefa és un cognom que ve directament de la localitat catalana de Masquefa, que alhora és un topònim d’origen àrab. Però la Masquefa de l’Horta no té res a vore amb una colonització àrab anterior a la conquesta cristiana.

      Reply
      • Francesc Mas Castanyer

        Moltes gràcies.
        A la vila de Masquefa no hi ha ningú que es digui Masquefa de cognom i a Catalunya em sembla que tampoc.
        Em sembla que només hi ha gent que es diu de cognom Masquefa gent del País Valencià o que en son descendents, una probabilitat és que aquest cognom es va generar al País Valencià de gent procedent de la vila de Masquefa.
        Ja fa anys va venir a Masquefa una persona d’aquest cognom, un francès d’origen algerià i amb avantpassats a Oliva (Safor), pensant que trobaria gent que es deien Masquefa, entre d’altres coses, va visitar el cementiri, i tampoc hi va trobar ningú. Aquesta persona em va dir que a Algèria hi havia força gent amb cognom Masquefa i que amb la seva independència, com que es van veure obligats a marxar, uns van anar a Oliva, on encara hi tenien família, d’altres a França, ja que tenien la ciutadania francesa, i d’altres pocs van anar a d’altres llocs. També em va dir que on hi havia més gent amb aquest cognom és a Oliva, de la Safor.
        Res, com que soc de Masquefa, és per curiositat.
        Gràcies.

        Reply
  • Òscar

    Hola,

    Jo sóc de Pego, al costa d’Oliva, i a l’institut vaig conéixer a dos germans que eren de cognom Masquefa. A més, crec que els seus pares tenien vincles familiars a Oliva. Però altres cognoms que fan referència a altres localitats catalanes són molt més comuns al meu poble. Per exemple, Piera, Tamarit, Balaguer, Cardona, Noguera, Ginestar, Sant Celoni, etc

    D’altra banda, al segle XIX va ser molt habitual l’emigració de gent de pobles de la Marina i la Safor a Algèria. Alguns ho feien tots els anys temporalment per treballar a la verema i altres es quedaven durant anys. Possiblement això explica que hi hagués gent amb el cognom Masquefa a Algèria.

    Salutacions

    Reply

Speak Your Mind

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>