La història de Patraix: de l’horta a les fàbriques i de les fàbriques a la ciutat

Patraix dóna nom actualment a un districte i a un barri de la ciutat de València

.

En l’actualitat Patraix és un districte de la ciutat de València amb vora 60.000 habitants, conformat per cinc barris diferents: Vara de Quart, Sant Isidre, Safranar, Favara i l’homònim de Patraix (amb 25.000 habitants), conformat a partir del nucli històric conegut amb eixe nom, entorn de l’actual plaça de Patraix, que serà el lloc en el qual ens centrarem bàsicament en este text. En tot cas, no resulta estrany que la denominació encara s’estenga més enllà dels límits de l’assentament tradicional, ja que històricament, durant centenars d’anys, Patraix feia referència no només al poble, sinó també a l’amplíssim tros d’horta que s’estenia aproximadament des del seu nucli fins a Benetússer, Paiporta i Picanya, resseguint el carrer de Sant Vicent extramurs i la séquia mare de Favara. Patraix, situada a poc més d’un quilòmetre dels murs de la ciutat de València, era la principal localitat de l’horta periurbana sud-occidental i dominava bona part d’un terme agrícola farcit de camps de conreu, séquies i alqueries fins a una llegua d’extensió (uns cinc quilòmetres), on començava una corona de nuclis municipals més densa: la conformada per Sedaví, Alfafar, Benetússer, Paiporta, Picanya, etc.

Eixa situació es configurà arran dels canvis produïts amb la conquesta cristiana de Jaume I, com ara explicarem, i no debades, en el moment de l’edat moderna en què es decidí dividir administrativament en quatre quarters la Particular Contribució de València -la zona extramurs més propera a la ciutat, que pagava els mateixos impostos-, es trià per a un d’ells el nom i la seu de Patraix: el de la part sud-occidental, mentre que el de Russafa era el quarter sud-oriental, el de Campanar el nord-occidental i el de Benimaclet el nord-oriental. La seua història serà la que a continuació resseguirem, fonamentalment a partir de les dades contingudes en els dos principals estudis corals fets sobre el poble de Patraix i la zona d’horta més pròxima: La Rambleta de la huerta de Favara (Víctor M. Algarra, Paloma Berrocal, Carles Sanchis, José Miguel Ruiz Pérez, Ángel Vidal Tornero, Carmel Gradolí, Arturo Sanz i Ximo Sánchez, Ajuntament de València, 2003) i, sobretot, Patraix: de poble a barri (Vicente Arocas, Javier Mozas, Carlos J. Barquero i Víctor M. Algarra, Ajuntament de València, 2004).

.

Patraix encara com a principal nucli de l'horta periurbana sud-occidental en l'any 1883

.

Com explicà Ferran Esquilache en un post anterior, el topònim de Patraix és d’origen llatí i, per tant, en bona lògica deu provindre d’època romana, encara que probablement no fera referència a cap nucli estable d’assentament, sinó a una zona barrancosa ja desapareguda, identificada amb un “pedregar” mitjançant el nom de Petrarios. Amb tot, la primera referència històrica a Patraix no arriba fins al mateix moment de la conquesta cristiana encapçalada per Jaume I en 1238, quan en el Llibre del Repartiment s’esmenten, en llatí medieval, dos Patraix d’època islàmica: Petraher Alfauquia i Petraher Acifilia, és a dir, Patraix de Dalt i Patraix de Baix. En ells, o molt a prop d’ells, el mateix monarca féy donacions de terra a nobles d’Aragó com Ferrando de Oblites, Assalit de Gudal i Pedro Fernández de Azagra, cavallers de Catalunya i Aragó com Pere de Granollers i Rodrigo Sánchez i tot un seguit d’altres conqueridors aragonesos, catalans, navarresos, castellans i occitans, com Ferrando de Monzón, Sancha Pérez de Aguilar, Sancho Fernández, Pere de Balaguer, Joan Eimeric, Pere d’Espígol, Juan de Sanguesa, García Fernández de Varea, Bertrand de Valatz o Pèire de Carcassona.

Entre ells, a més a més, hi havia una especial concentració de notaris de l’entorn del monarca: el de la reina Violant Pere Joan i els de la cancelleria reial Jacques Sanç i Pere Escrivà (ni més ni menys que dos dels redactors del mateix Llibre del Repartiment) i Pere Albert (ni més ni menys que el probable redactor de la versió primitiva dels Furs de València en el mateix any de 1238). En tot cas, com és conegut, és ben probable que la gran majoria d’aquells receptors del botí de guerra se n’anaren ràpidament i ni tan sols prengueren possessió de les donacions o les vengueren de seguida a altres nouvinguts disposats a quedar-se i explotar-les. No obstant això, resulta ben interessant que el nou nucli cristià de Patraix en si i el senyoriu feudal que s’associà a ell fóra concedit precisament al principal membre del cos d’escrivans de la cancelleria de Jaume I: el també notari reial Guillem Escrivà (ni més ni menys que l’autor material de la redacció de l’acta de capitulació de la ciutat de València el 28 de setembre de 1238 i del primer volum, igualment, del Llibre Repartiment). I en mans de la seua família va romandre durant més de 300 anys, com de seguida explicarem.

Primer, però, caldrà sintetitzar els canvis que es produïren en l’Horta de València precisament llavors, amb la conquesta de Jaume I, per tal de comprendre el procés de formació del senyoriu -més tard anomenat “baronia”- de Patraix. En concret, hem de pensar que el paisatge de l’Horta en època andalusina era prou diferent al que es va anar conformant durant el període cristià: ni tota l’extensió que cobrien les séquies estava cultivada, ni l’estructura del poblament era la mateixa, ja que hi havia molts més poblats al llarg de la seua àrea, però més dispersos i menuts (amb unes poques famílies). En època cristiana, en canvi, molts d’aquells nuclis d’assentament s’abandonaren i es produí una concentració en alguns pocs d’ells (com, per exemple, els quatre esmentats de Patraix, Russafa, Campanar i Benimaclet), alhora que la superfície cultivada anà estenent-se i el poblament dispers es vehiculà ara a través de les conegudes alqueries unifamiliars que han arribat fins als nostres dies.

Així fou com Patraix es convertí en un d’aquells nuclis de concentració de la població rural de l’Horta, però a més a més ho féu amb una particularitat: si bé la major part dels que estaven dins del terme de València depenien directament d’ella o eren senyorius de la mateixa ciutat, com succeïa en el cas de Russafa, el Cabanyal, la Vilanova del Grau, Campanar, Benicalap o Massarrojos, alguns altres pocs, com Benimaclet i Patraix, foren concedits a determinats senyors feudals, amb un terme minúscul, però del qual passaven a ser posseïdors de totes les terres i les cases i també de la baixa jurisdicció, és a dir, aquella relativa als casos judicials més lleus (mentre que els crims més greus no els podien jutjar, sinó que es resolien en els tribunals de la ciutat de València). Per tant, encara que a penes hi hagen dades sobre la qüestió, és de suposar que el lloc de Patraix tindria un oficial propi per a la justícia senyorial i uns jurats que representarien la comunitat davant d’altres poders i davant dels successius senyors feudals, que, com hem dit, foren inicialment els Escrivà.

.

Joaquim de Montserrat i Cruïlles (1700-1771), el primer baró de Patraix

.

Concretament, el senyoriu de Patraix va pertànyer durant més de tres segles, des de la seua creació en el moment de la conquesta cristiana fins a l’any 1567, als Escrivà, una de les famílies més importants de la València baixmedieval, sempre al servici de la Corona, amb importants càrrecs en el govern de la ciutat i del regne, així com en altres territoris de la monarquia, i amb notables aportacions en l’àmbit de la cultura. Així, encara que Patraix fóra un microsenyoriu limitat al nucli de població i poc més, el seu traspàs al notari Guillem Escrivà permeté als seus successors assentats a València establir un palau amb un gran hort senyorial a poc més d’un quilòmetre de la ciutat, a banda del que ja tenien com a residència privada en el rovellet de l’ou de la mateixa urbs, amb el prestigi que això comportava (hem de pensar, per exemple, que en l’altre cas semblant de Benimaclet els senyors també foren importants membres de les elits urbanes, com els Vinatea, els Castellà o el Capítol de la catedral). De fet, durant la revolta de la Unió de 1347-1348, el primer gran alçament del regne contra les autoritats reials i senyorials, els sublevats atacaren i cremaren “l’alberch et torre d’en Johan Escrivà” que tenia a Patraix, puix no debades era un dels principals líders del bàndol reialista.

Precisament a la mort de l’esmentat Joan Escrivà, en 1355, la senyoria es dividí en dos branques familiars, els Escrivà i els Escrivà de Romaní, que foren cosenyors de Patraix alhora que desenvoluparen les seus tasques com a justícies de València, batles generals i mestres racionals del regne o ambaixadors reials per mig Europa. Finalment, a les darreries del segle XV, la senyoria es concentrà en la família Escrivà de Romaní, un dels membres de la qual, Baltasar Escrivà de Romaní, fou el traductor de les poesies d’Ausias March al castellà durant la primera mitat del segle XVI (un fet fonamental per a la seua perduració i prestigi posteriors). Amb tot, la lluita entre diversos germans per la baronia i vincle de Beniparrell acabà per ofegar a deutes al senyor de Patraix Joaquim Escrivà de Romaní, al qual Felip II hagué d’embargar els béns en 1567, venent l’esmentada senyoria uns anys després, en 1592, a la important família riojana dels Cárdenas, ducs de Maqueda i marquesos d’Elx. Per tant, els Cárdenas, més tard cognominats Ponce de León, foren uns senyors completament absentistes de Patraix, que quedava molt lluny del seu àmbit prioritari d’actuació. No obstant això, finalment, després de vora 200 anys de senyoriu, en 1769 vengueren la senyoria de Patraix novament a una família valenciana, els Montserrat.

Concretament, el comprador fou Joaquim Joan de Montserrat i Cruïlles (1700-1771) -fill d’un notable jurista servidor tant de Carles II com de Felip V i molt vinculat a l’orde de Montesa-, que féu carrera com a alt càrrec de l’exèrcit i l’administració dels Borbons primer a Sicília, després a Extremadura i Aragó i finalment com a virrei de Mèxic. En darrer terme, en abandonar la carrera de servici a la Corona, retornà a la seua València natal, ja amb el títol atorgat de marqués de Cruïlles, i adquirí amb 69 anys la senyoria de Patraix, que fou ascendida llavors a la categoria de baronia. Amb tot, com és conegut, a començaments del segle XIX, amb la Revolució Liberal i la fi de l’Antic Règim, els privilegis senyorials foren abolits, Patraix passà a ser un municipi autònom i la baronia quedà com un simple títol honorífic, que, en qualsevol cas, han mantingut els descendents d’aquell Joaquim Joan de Montserrat (les restes del qual descansen en la mateixa església patraixera del Sagrat Cor), més avant cognominats Salvador i en l’actualitat Gómez de Barreda (de fet, a dia de hui el baró de Patraix és el jove advocat Ignacio Gómez de Barreda Ros).

.

Palau dels barons de Patraix en la plaça Major, al costat de l'església del Sagrat Cor, en la dècada de 1930

.

En tot cas, materialment no queda ja res a Patraix del seu passat senyorial (més enllà dels noms dels carrers Escrivà, Marqués d’Elx i Baró de Patraix), atés que el palau i l’hort de darrere foren enderrocats en els anys 50 del segle XX, davant el desinterés total tant de la família propietària -que ja no l’emprava- com de les autoritats municipals -que el deixaren demolir sense més-. Millor sort van córrer els altres dos grans edificis històrics de Patraix: el Convent de Jesús i l’església del Sagrat Cor. El primer s’hi instal·là en 1428, per impuls del moviment de reforma dels franciscans observants de Bernardí de Siena, qui trobà en Matteo di Agrigento (c. 1380-1450) un gran aliat a l’hora d’estendre el seu missatge pels territoris de la Corona d’Aragó, amb el suport d’Alfons el Magnànim i la reina Maria. De fet, Agrigento passà a la península Ibèrica i predicà des de Girona fins a Oriola, amb un especial èmfasi en el culte a Jesús i aconseguint importants donatius per a fundar dos Convents de Santa Maria de Jesús extramurs tant a Barcelona (en 1427) com a València (a l’any següent). El de València buscà les proximitats de Patraix, a penes a 400 metres de distància, ubicant-se sobre una antiga ermita i constituint, ja des del segle XV, el principal monument de la zona, fins al punt que en la primera imatge gràfica coneguda del lloc, en el mapa d’Antoni Casaus de l’any 1695, Patraix apareix representada per un gran edifici religiós que podria correspondre’s amb el Convent de Jesús.

Llavors ja havia desenvolupat la seua carrera eclesiàstica en ell Nicolau Factor (1520-1583), el miraculós retor, pintor i músic franciscà, venerat pels valencians en el mateix convent, que fou beatificat a finals del segle XVIII. Tot just en aquells moments el convent estava en ple procés de remodelació, amb la construcció del claustre i l’església neoclàssics que han arribat fins als nostres dies, precisament amb una capella destinada al beat, on destaquen els impressionants frescos del pintor academicista Vicent López. Cal dir, en tot cas, que, com saben bona part dels veïns de Patraix, si bé l’església funciona actualment com a parròquia (la de Santa Maria de Jesús), la part conventual fou convertida en una fàbrica de filatures després de la desamortització, en 1837, i més tard, entre 1867 i 1993, acollí l’Hospital de folls de Santa Maria dels Innocents o Manicomi Provincial, bo i donant peu a la dita “Anar camí de Jesús” entre els habitants de València, en referència a una persona que pareixia haver perdut la raó. En l’actualitat, però, aquells antics edificis conventuals, remodelats, alberguen diversos servicis públics, com ara la seu de l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, el Centre de Salut Pare Jofré o la Junta Municipal de Patraix.

.

Patraix en el mapa d'Antoni Casaus, amb els quatre quarters de l'horta de València, en 1695. En un rectangle, el proper Hort de Pontons.

.

Edificis de l'antic Convent de Jesús en l'actualitat

.

Església de Santa Maria de Jesús (Foto: Tono Giménez) i frescos de Vicent López sobre Nicolau Factor a l'interior

.

Per una altra banda, l’altre gran edifici religiós de Patraix ha sigut històricament l’església del Sagrat Coro de Jesús, encara que entre els segles XVII i XIX estigué davall l’advocació de Sant Nicolau de Bari. Segons sembla, els habitants del Patraix baixmedieval feien els seus oficis religiosos en una ermita que hi havia en la plaça Major, enfront del palau senyorial, però a finals del segle XVII es decidí construir una església pròpia, que s’instal·là al costat del mateix palau, on anteriorment hi havien les cavallerisses. Així, des de 1674 fins a l’actualitat aquella ha estat la principal església de referència dels patraixers, amb dos grans remodelacions arquitectòniques al llarg del segle XX: la del destacat campanar dissenyat per Javier Goerlich en 1915 -que pràcticament duplicava l’altura de l’església, com es pot vore més amunt, en la foto de la plaça durant la dècada de 1930- i la de la reconstrucció completa que s’hagué de fer en els anys 40, després que l’edifici fóra cremat durant la Guerra Civil Espanyola, fins a donar-li la forma actual.

.

Església del Sagrat Cor de Jesús de Patraix en l'actualitat. Al seu costat, l'edifici que substituí l'antic palau senyorial. Foto: Callejeando por Valencia.

.

No obstant això, més enllà d’aquells tres grans edificis històrics del poder senyorial i religiós, cal tindre en compte que, com ja vam explicar per al cas de Benimaclet i Russafa, també Patraix va ser una localitat essencialment agrícola durant més de 1.000 anys, des d’època andalusina fins a començaments del segle XX. Segons ja indicà Frederic Aparisi en un post anterior, els habitants de Patraix es dedicaven a l’agricultura, tant els que tenien terres pròpies com els que treballaven les de propietaris de la ciutat de València com a arrendataris o jornalers. De la comunitat rural de Patraix coneixem, per exemple, els noms dels 31 caps de família contribuents en el cens fiscal encarregat per les Corts Valencianes de 1510, en el qual destacaven set famílies per damunt de la resta: sobretot les de Miquel Vila, la viuda de Damià Vives i Perot Vila i també les de Pere Domingo, Joan Mula, Joan Martí i Bernat Porcar. A banda, també hi havia les de Francesc Vives, Miquel Porcar, Bernat Serra, Salvador Serra, Mateu Serra, Joan Llarió, Joan Llarió fill, Perot Felip, Bertomeu Monreal, Joan Ferrer, Perot Pastor, Joan Sisternes, Pere Vidal, Joan Llombart, Pere Tàrrega, Bernat Burguera fill, Miquel Llaurador i cinc viudes: Na Llauradora, Na Serra, Na Cullera, Na Macipa i la viuda Ramos (per tant, en total eren 6 de 31 caps de família, quasi un 20% del total).

En conjunt, doncs, sembla una comunitat que podria estar conformada per unes 200 persones (per unes 700 a Russafa, unes 350 a Benimaclet o unes 250 a Campanar), dominada per unes quantes famílies, com els Vila, els Vives, els Porcar i els Serra, i més rica que moltes altres de la perifèria urbana més allunyada, ja que en llocs com Almàssera, Foios, Meliana, Benetússer, Alfafar o Massanassa els nivells de contribució eren generalment menors. Així, a Patraix hi devia haver algunes famílies llauradores benestants, que es podien permetre comprar esclaus (com Joan Guaxart, que a començaments del segle XV en tenia un anomenat Jordi), o que a la seua mort posseïen una quantitat considerable de béns immobles i mobles (com Pere Vives, sequier de Favara, que en el moment del seu traspàs, en 1460, tenia 2 cases diferents a Patraix i 7 cafissades de terra campa, 62 fanecades de terra campa i vinya, 9 fanecades de vinya i un tros de terra de 4 fanecades, dividides en 10 parcel·les distintes, a més d’un gran nombre d’atifells agrícoles i mobles domèstics). I fins i tot podem no només imaginar, sinó també contemplar i tocar la materialitat d’alguna d’aquelles cases en les quals vivien els patraixers baixmedievals, ja que en els carrers de l’Alcúdia i el Marqués d’Elx, envoltant la plaça de Patraix, s’han conservat diversos edificis que, segons l’arqueòleg Víctor Algarra, per la tècnica constructiva i l’estructura, es poden retrotraure ni més ni menys que fins al segle XV. Tot un miracle enmig de la ciutat…

.

Cases d'origen baixmedieval als carrers de l'Alcúdia i el Marqués d'Elx.

.

Així mateix, a banda dels habitants del lloc de Patraix, tota la zona estava farcida d’alqueries unifamiliars i d’horts particulars de propietaris de València, especialment al llarg dels camins de Torrent i de Picassent (com es pot observar en els mapes de dalt dels anys 1695 i 1883), des dels quals es treballaven les terres properes, irrigades per les séquies i braços de Faitanar, Andarella i Favara. En conseqüència, fins a finals del segle XIX anaren apareixent alqueries més modestes o més grans, com les de Coscollà, Salavert, Benlloch, els Frares, Sant Isidre, Burguet, Rocatí, Bàrtol, Vidal, Alba, Roca, Albors, el Canari, Almela, Martí, La Closa, Pastor, el Saboner, l’Ànima, Vidal, els Diables, Pau, Ambròs, la de Baix, etc. Però si hi hagué alguna propietat que destacà des de finals del segle XVII, eixa fou l’alqueria i hort de Pontons, instal·lada pel canonge Antoni Pontons (c. 1650-1706) sobre el camí de Torrent i la séquia de Favara, a escassos 200 metres del nucli de Patraix, aproximadament en la confluència dels actuals carrers Mestre Bellver i Xiva. En concret, Pontons era descendent d’una família d’artesans de Riudoms establida a València i progressà en l’àmbit eclesiàstic i institucional a través de la seua carrera com a sacerdot i jurista, fins a esdevindre canonge de la catedral de València, membre de la Fàbrica Nova del Riu del Consell municipal i regent de la Cancelleria Reial del Regne de València.

A més a més, era nebot del pintor Pau Pontons -deixeble d’Antonio Palomino- i reuní una gran fortuna mitjançant la seua participació en negocis mercantils relacionats amb Gènova, d’on féu vindre l’escultor Giacomo Antonio Ponsonelli per tal de decorar l’imponent hort-jardí barroc de la seua alqueria de Patraix, que es convertí en la residència més opulenta i cosmopolita de les construïdes per les capes benestants de València al voltant de la ciutat. En particular, perquè a banda de les diverses parcel·les tancades amb boix en què hi havia una gran diversitat d’espècies florals i de la frondositat de les moreres, llimeres, tarongers i altres fruiters, hi va instal·lar un conjunt escultòric amb marbres de Carrara, de caràcter mitològic, presidit per una font amb un tritó en mig del tot i deu figures més que representaven a Venus, Diana, Plutó, Apol·lo, Neptú, Bacus, Ceres, Flora i dos gossos (estos darrers fets pel també escultor barroc Konrad Rudolf). No debades, quan en plena Guerra de Successió Antoni Pontons hagué d’abandonar València en 1705 per la seua filiació borbònica, la finca fou confiscada pels austriacistes i serví com a residència de l’arxiduc Carles (proclamat monarca com a Carles III) durant la seua estada en la capital entre 1706 i 1707. De fet, fins i tot s’hi va construir un Saló del Tron amb retrats de Jaume I, Ferran el Catòlic i tots els Àustries que havien regnat la Monarquia Hispànica, així com del mestre de Montesa i altres grans nobles valencians austriacistes, que acompanyaven un gran dosser amb les insígnies reials de la dinastia austríaca.

.

L'Alqueria de Pontons en 1935 i l'actual finca del C/ Mestre Bellver on s'ubicava aproximadament. Font: La Valencia desaparecida.

.

Algunes de les estàtues de Ponsonelli en l'actualitat i imatges del Saló del Tron a l'alqueria de Pontons.

.

Després de la Guerra de Successió la finca -per exprés desig del canonge Pontons, que morí en l’exili castellà durant el conflicte bèl·lic- passà a mans del mateix Felip V, qui la donà a un noble francés i al llarg del segle XVIII tingué diversos propietaris, mantenint el seu jardí mitològic. Amb tot, a començaments del segle XIX, després d’instal·lar una fàbrica sedera, fou desmantellat i algunes de les seues peces foren venudes i ubicades en altres llocs, com la Glorieta (on encara hi ha la font del tritó i l’estàtua de Neptú) i els Jardins del Real (on fins a 2013 estigueren Venus, Diana, Plutó i Apol·lo, actualment en el Museu de la Ciutat o en restauració). En darrer terme, l’alqueria de Pontons acabà afonant-se en la dècada de 1930 i el seu solar albergà una escola taurina, fins que la urbanització de tota la zona a mitjan segle XX féu que d’aquell mític hort-jardí no quedara més que la memòria i algunes de les esmentades escultures de Ponsonelli, repartides pel centre de la ciutat de València.

En efecte, fins a una data tan tardana com la part central del segle XX no fou quan Patraix començà a unir-se físicament amb l’urbs, com es pot comprovar en els següents plànols. No obstant això, la unió jurídica amb la capital i la transició d’un Patraix agrari a un altre urbà i industrial havia anat avançant durant la centúria anterior. En concret, en les dècades de 1820 i 1830, amb la fi de l’Antic Règim i el pas a una Espanya liberal, Patraix havia deixat de ser un senyoriu nobiliari per a constituir un municipi autònom, encara que el fet d’haver tingut durant segles un xicotet terme senyorial ben delimitat comportà que també el nou terme municipal continuara sent igual de menut (com succeí a Benimaclet i a diferència d’altres llocs directament dependents de València, com Campanar i Russafa, que passaren a tindre un terme molt més gran, segons es pot observar també a continuació). En conseqüència, adduint precisament eixa menudesa del terme propi, el 10 d’agost de 1870 es posà fi a la històrica autonomia de Patraix, poc després que la ciutat de València enderrocara les seues muralles i començara un procés progressiu d’expansió i annexió dels nuclis poblacionals més propers:

La Corporación Municipal de Patraix y la mayoría de sus vecinos exponen que: el pueblo ha tenido hasta ahora vida independiente con sus propios recursos, pero que estos van escaseando hasta el punto de no bastar a sus necesidades, encontrándose con un déficit de irrealizable saldo. El pueblo, reducido al espacio que comprenden sus pobres casas, habitadas por colonos que no cuentan con propiedad alguna, no tiene término municipal. No se recauda en Patraix subsidio industrial y es imposible satisfacer los sueldos de los maestros, por no existir materia imponible con cuyos productos se sufraguen los gastos municipales. En el proyecto de reducción de Ayuntamientos formado en 1868 se propuso la agregación de Patraix a la capital, teniéndose en cuenta que su población apenas consta de cien vecinos.

Oído sobre el particular, el Ayuntamiento de Valencia ha informado en sentido favorable a la pretensión del de Patraix, y la Diputación acordó la agregación que este solicita con la condición de que se liquidasen las cuentas del pueblo en que resultase déficit.

.

Termes municipals establerts després de la fi de l'Antic Règim durant la primera mitat del segle XIX. El de Patraix es limitava al nucli de població.

.

Situació de Patraix i l'expansió urbana de València en els plànols de 1808 i 1899.

.

Situació de Patraix i l'expansió urbana de València en els plànols de 1925 i 1944.

.

Situació de Patraix dins de la ciutat de València en l'actualitat.

.

Durant el seu període de diverses dècades durant el segle XIX com a municipi constitucional, l’Ajuntament de Patraix es reunia en el mateix palau del baró de Patraix, part del qual estava també arrendat per a allotjar al retor, al sagristà, a la mestra de l’escola municipal i el forn del poble, que llavors reunia unes 500 persones, que continuaven guanyant-se la vida molt majoritàriament amb el seu treball en els camps de l’Horta de València. De fet, un cens de 1870, en el moment de l’annexió a València, indica que del mig miler d’habitants de Patraix un 75% encara es dedicaven a l’agricultura (la mitat d’ells amb terres arrendades i l’altra mitat com a jornalers que es llogaven per a faenes esporàdiques), mentre que la resta es repartien entre botiguers (un taverner, un forner i diversos carnissers) i artesans (un sabater, un fuster, un ferrer, un terrisser, dos llanterners i, sobretot, diversos teixidors i velluters dedicats a la indústria de la filatura).

En estreta relació amb això, durant tot el segle XIX Patraix continuà representant, des d’un punt de vista de la ciutat de València, les essències de l’horta valentina, com ho mostren, per exemple, un dels primers sainets valencians moderns, Vicenteta la de Patraix (1845), de Joaquim Garcia-Parrenyo, o fins i tot La barraca (1898), la novel·la de Vicent Blasco Ibáñez que, segons conta la tradició, s’hauria inspirat en el model de vida dels habitants de l’horta de Patraix a finals del segle XIX per a donar cos als personatges de la seua obra. Però també és ben cert que al mateix temps, durant aquella centúria i al llarg de tota la primera mitat del segle XX anaren instal·lant-se fàbriques diverses en la zona, algunes aprofitant l’aigua de les séquies com a font d’energia, tot prefigurant el caràcter industrial que ha caracteritzat bona part de l’Horta Sud fins als nostres dies (no és debades, per exemple, que el principal polígon industrial urbà de València estiga ubicat a escassa distància, en Vara de Quart).

.

Panell commemoratiu de La barraca i barraca ubicada en els anys 30 en l'horta de Patraix-Favara, en la confluència de l'actual carrer Gaspar Aguilar i l'avinguda Tres Creus.

.

Fàbrica de la Battifora i conversió actual en el Complex Esportiu-Cultural Municipal de Patraix.

.

Així les coses, a poc a poc, ací i allà anaren ubicant-se fàbriques en els contorns de Patraix, com les ja esmentades de l’alqueria de Pontons, de seda (per part dels Cinco Gremios Mayores de Madrid), o la del convent exclaustrat de Jesús entre 1836 i 1866, també de seda (per part del català Gaspar Dotrés). Encara una altra fàbrica de filatures de seda fou la que instal·là el cònsol de Gènova i catedràtic de Dret Canònic a la Universitat de València Giovanni Battista Battifora, a penes a 200 metres del poble de Patraix, sobre la mateixa séquia de Favara. En la dècada de 1830 fou adquirida pel propietari i industrial de Madrid (de família procedent d’Auvèrnia) Santiago Dupuy de Lôme, qui hi instal·là la primera màquina de vapor aplicada a la sederia i donà forma definitiva a una magnífica instal·lació industrial, caracteritzada pel disseny seqüencial de les finestres de la façana, tant en la planta baixa com en el primer pis, amb l’objectiu d’aprofitar al màxim la llum natural al llarg de la jornada de treball. De fet, tancada durant la primera mitat del segle XX i adquirida per l’Ajuntament de València a finals de la mateixa centúria, actualment és un dels símbols arquitectònics del barri, després d’haver-se condicionat com a Complex Esportiu-Cultural de Patraix.

Encara més, conforme avançava la industrialització de la ciutat i la seua expansió urbanística, entre finals del segle XIX i començaments del XX, aparegueren tota classe de fàbriques a Patraix (com es pot observar en el mapa d’avall): les de cuirs de Barrera, de sacs de xarpellera de la viuda d’Alcañiz, de joguets de García, de vidre dels Alsina i encara altres de mocadors, teixits, adobs agrícoles, etc. Però si alguna especialització fabril destacà en el territori patraixer, una volta desapareguda la indústria sedera, eixa fou la dels mobles i la fusta, per exemple amb les fàbriques de Sapiña, Vilella, García, Pons o la serradora de Franco Tormo, la qual, encara que desapareguda -com totes elles-, ha deixat un impressionant fumeral octogonal de la dècada de 1920, de més de 20 metres d’alçada. Com no menys impressionant és el fumeral circular d’una altra instal·lació industrial propera, el de la central tèrmica La Valenciana instal·lada en 1908, els edificis de la qual continuen en peu i formen part de la polèmica subestació elèctrica d’Iberdrola a Patraix (tècnicament en el barri veí de Favara). No és d’estranyar, doncs, que, atesa l’alta concentració de famílies obreres que treballaven en les fàbriques patraixeres, fóra en una de les seues cases, la d’Aurora López (possiblement en l’actual número 22 del carrer Joan Baptista Corachan), on es produí, en 1927, la reunió fundacional de la FAI, la principal organització anarquista hispànica del segle XX.

.

En roig, les indústries presents a Patraix durant la primera mitat del segle XX. Font: Víctor Algarra, La Rambleta de la huerta de Favara, Ajuntament de València, 2003.

.

Serradora en Patraix (foto: Pilar Martínez Olmos) i fàbrica de mobles de Ventura-Feliu (en el barri veí d'Arrancapinos).

.

Fumerals per a les màquines de vapor de la serradora de Franco Tormo i la central tèrmica La Valenciana.

.

Així mateix, alhora que avançava la instal·lació de fàbriques també ho feia la de noves vivendes per als milers d’assalariats que treballaven en elles o en el centre de València, modificant per complet el tradicional paisatge agrari de la zona i arribant a la unió física amb la ciutat a mitjan segle XX. Cal dir, no obstant, que, com ja s’ha indicat, algunes cases d’origen baixmedieval aconseguiren sobreviure a la constant urbanitzadora, com també ho feren algunes altres cases tradicionals de poble, com les que encara es poden observar en la mateixa plaça de Patraix o en els carrers pròxims de l’Alcúdia, Joan Baptista Corachan i el Venerable Agnés. En qualsevol cas, l’espai de l’horta i les séquies fou progressivament ocupat per nous edificis, alguns d’ells amb tocs modernistes, eclèctics i fins i tot racionalistes, que encara esguiten el barri en els seus carrers més cèntrics. Però si hi hagué una forma d’urbanització que destacà a Patraix al llarg de la primera mitat del segle XX, eixa fou la dels grups de vivendes obreres i cases barates, normalment a través de promocions de subscripció pública o de cooperatives, que edificaven desenes o centenars d’allotjaments en solars més o menys extensos.

De fet, fins i tot abans de la promulgació de la primera Llei de Cases Barates en 1911, Patraix acollí una de les primeres promocions immobiliàries amb capital de subscripció pública d’Espanya, amb les vivendes de planta baixa del carrer Ramon Castro, dissenyades per l’arquitecte Josep Maria Cortina en l’any 1906, amb murs exteriors de maçoneria i 70 metres quadrats a l’interior, que fa temps que es planteja que podrien albergar una sèrie de tallers relacionats amb l’artesania. Així mateix, més avant, en la dècada de 1920, s’erigiren dos finques de la Cooperativa de Casas Baratas de la Dependencia Mercantil, és a dir, de dependents de botigues, en la confluència dels actuals carrers Xiva i l’Arxiduc Carles, i el Grupo de Viviendas La Emancipación, de l’arquitecte de Sueca Emili Artal, que en 1926 dissenyà, en el carrer Josep de Saragossa (ja en el barri de Favara), un conjunt de 21 cases adossades de planta baixa i primer pis, amb 102 metres quadrats a l’interior i un jardí particular a l’exterior, com posteriorment també es faria en el Grupo Residencial La Previsora de Cayetano Borso di Carminati (en el proper barri de Jesús) o en els Xalets dels Periodistes d’Enric Viedma (a l’inici de l’avinguda Blasco Ibáñez).

Igualment, també en les dècades centrals del segle XX es realitzaren noves grans promocions immobiliàries, com la dels dos blocs del Grupo de Vivendas de Nuestra Señora de los Desamparados, impulsat per l’arquebistat a finals de la dècada de 1940 en l’encreuament entre els carrers Pius XI i Manuel Simó, a tocar de la Battifora, amb vora 300 pisos i un grup escolar en el pati interior, actualment abandonat. Finalment, encara durant tota la segona mitat de la passada centúria i començaments de la present continuà el procés urbanitzador, tant en el centre de Patraix com fins a més enllà de l’actual límit meridional del barri -el carrer Fontanar dels Alforins-, cap a Safranar i Sant Isidre. En este sentit, una de les principals actuacions arquitectòniques que hi tingueren lloc fou la reforma del Mercat de Jesús, en els anys 70, amb la instal·lació d’un icònic edifici caracteritzat per la seua coberta triangular, que substituí les antigues parades metàl·liques.

.

Cases de poble en la mateixa plaça de Patraix.

.

Edificis de línies modernistes, eclèctiques i racionalistes als carrers Beata Agnés, Venerable Agnés i Salavert.

.

Grup de Cases Obreres Ramon Castro, inaugurat en 1910, i un dels blocs de la Cooperativa de Cases Barates de la Dependència Mercantil, inaugurat en 1921.

.

Grup de Vivendes L'Emancipació, en els anys 20 i en l'actualitat, amb el fumeral de La Valenciana al fons.

.

Grup de Vivendes Mare de Déu dels Desemparats, en els anys 50 i en l'actualitat, amb el grup escolar interior abandonat. Font: Valencia en blanco y negro.

.

Antigues paradetes a un lateral de l'església de Jesús i l'edifici actual del Mercat, en el mateix lloc. Font: La Valencia desaparecida.

.

En darrer terme, cal constatar que tot aquell procés d’expansió industrial i urbana es féu, evidentment, a costa del paisatge agrari tradicional, que ha desaparegut pràcticament per complet del que fou l’horta tradicional de Patraix, a excepció de la zona més llunyana, la que fitava amb Picanya i Paiporta, que a dia de hui conforma, més enllà del nou llit del Túria i amb un hàbitat rural dispers, l’actual pedania de Faitanar. Així, les històriques alqueries properes de Jesús i de l’Hort de Senabre, com ara les de Roca, Albors, Escrivà o Coscollà, desaparegueren durant la segona mitat del segle XX, com també ho feren els molins de Jesús i de les Monges. D’igual manera que ho han fet recentment algunes cases de camp que es mantenien en el barri de Safranar. Igualment, de la línia d’alqueries que des de Patraix se situava en paral·lel al Camí de Torrent fins a arribar a Picanya, amb una seqüència d’un edifici cada mitja milla (550 metres), només queden ja algunes de les més allunyades, atés que l’alqueria de Salavert, a tocar del nucli històric de Patraix, fou enderrocada a finals del segle XX, i que l’alqueria de Benlloch (tradicional cognom del barri que donà llum a fills il·lustres com el cardenal i copríncep d’Andorra Joan Benlloch (1864-1926) o l’uròleg Nicasi Benlloch (1888-1957)) fou demolida en una data tan recent com l’any 2007, tot i constituir, segons l’arqueòleg Víctor Algarra, “un excel·lent exemple del tipus d’alqueria entesa com a unitat de vivenda i de producció“, que es podia remuntar, com a mínim, al segle XVII.

Així les coses, la més propera a Patraix d’aquella línia d’alqueries del Camí de Torrent que s’ha conservat és la dels Frares, d’origen baixmedieval i ja en el cor de l’actual barri de Sant Isidre, sobre el braç d’Andarella, a l’espera d’unes necessàries tasques de recuperació arquitectònica. Finalment, encara en el rovellet de l’ou de Patraix, en el carrer de l’Alcúdia, també s’ha conservat una casa de finals del segle XIX inicialment pensada per a faenes agrícoles, però que en darrer terme acollí, durant mig segle, el taller de mobles artesans de Pepe Martínez, fins que la seua filla el reconvertí en L’Alqueria de Mara, un coworking i espai compartit de botigues variades. De fet, una de les persones que dóna vida a una d’eixes tendes, Bea González de Bye Bye Manoni, serà una de les participants de la pròxima jornada de La València Contada sobre Patraix, que per iniciativa de La Rambleta i Cerveses Alhambra tindrà lloc este dijous 14 de desembre, de 17 a 20 h. en l’Espai Sankofa (C/ Beata Agnés, 10). També intervindran l’historiador Vicent Baydal, el propietari del restaurant El Observatorio Sergio Mendoza, el cantant de Tardor Àlex Martínez i la membre de la Factoria d’Arts de Patraix Victoria Bernabeu. En acabar, el mateix Martínez tocarà unes cançons i es farà una picadeta de convit. Vos esperem per a celebrar la mil·lenària història de Patraix que acabem de repassar!

.

Alqueria de Salavert, enderrocada en el carrer homònim a finals del segle XX.

.

Alqueria de Benlloch, enderrocada en el carrer homònim en l'any 2007.

.

Alqueria dels Frares en l'actualitat, enmig del barri de Sant Isidre.

.

L'Alqueria de Mara en l'actualitat, en el carrer de l'Alcúdia, per la nit.

.

 


6 thoughts on “La història de Patraix: de l’horta a les fàbriques i de les fàbriques a la ciutat

  • Gracia

    Enhorabuena, gracias por visitar mi blog. He visto que vas a dar una conferencia en la Rambleta (qué pena, no puedo ir). Si quieres más información de las chimeneas del barrio de Patraix tengo un artículo publicado, Un perfil industrial desaparecido, en la revista Patraix Viu, Llibre memoria de festes 2016 nº 65. Déjame tu correo en chimeneas.industriales.ladrillo@gmail.com y te lo envío si no lo tienes. Un saludo

    Reply
  • Pilar Martinez Olmos

    Hola, El blog esta muy bien, enhorabuena.
    Comentarte que la foto de la serreria que pertenecía a Jose Martinez Roca, la hizo mi padre Jose Martinez Pascual desde el primer edificio que construyó en la huerta de mis abuelos calle Salabert 1. Es un carrete entero de 1954 y es de MI propiedad, en absoluto de blanco y negro, rectificalo, por favor. Gracias
    Otra cosa. Eso que pones Villanueva de Mara, supongo q es un error de traduccion al castellano, pero efectivamente es esa la alquería que corresponderia a la serreria de mis abuelos.
    Pilar Martinez Olmos

    Reply
    • Pepita USO

      Buenas Navidades a todos,
      Quien podria darme mas informacion y sobre todo fotos del Molino de las Monjas, en Azagador de las Monjas, de la Granja que habia al lado del Hospital Sordos y Mudos y de la acequia Favara en este territorio ?
      Estaria muy contente si puedan aparecer fotos de donde yo vivi nena hace ya mas de cincuenta anos ,? Estaria muy agradecida.
      Pepita Uso
      Igualmente si Uds conocen personas llamadas USO que vivieron en Patraix.

      Reply
  • Angela

    Buenos días, soy Angela y estoy cursando un máster de Patrimonio Cultural. Soy de Patraix y mi proyecto trata de poner en valor el barrio tratando la trama urbana, el patrimonio industrial, entre otros. Te agradecería si pudieras enviarme toda la información que tengas, puesto que este blog me ha parecido impresionante, Enhorbuena.
    Muchas gracias!

    Reply
  • Pingback: La història del terme, horta i lloc de Campanar – El Blog d'Harca

Speak Your Mind

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>