Benimaclet és en l'actualitat un barri i districte de la ciutat de València
.
A diferència del que passa amb altres barris populars de València, com Russafa o el Cabanyal, que pertanyeren a la ciutat però en el segle XIX s’independitzaren durant diverses dècades, Benimaclet, en canvi, fou sempre un poble autònom fins a la seua incorporació a la capital en 1871. Com ha explicat Ferran Esquilache, el nucli fou probablement fundat fa uns 1.200 anys, entorn del 800, després de la conquesta islàmica de la península Ibèrica, amb l’arribada d’un grup de berbers Maklata, una fracció de la tribu Nazfawa, que juntament amb altres grups de llauradors nord-africans s’instal·laren al nord del riu Túria i construïren la Séquia de Mestalla per tal d’irrigar determinades zones de terreny. Així crearen un espai d’horta que cultivaven des del poblat on s’instal·laren, que acabà rebent el nom de Benimaclet (“els fills de Maklata”), a penes a dos kilòmetres al nord-est de la ciutat de València. De fet, és així com apareix en els documents de l’any 1238, en el moment de l’expulsió d’aquells musulmans per part de Jaume I, qui concedí el senyoriu de Benimaclet, és a dir, el poblat amb el seu terme, als cavallers i germans aragonesos García i Jimeno Pérez de Pina, procedents de la ciutat d’Osca.
En relació amb això, el fet que històricament haja sigut un senyoriu i poble autònom ha ocasionat que la documentació conservada sobre Benimaclet siga més fàcilment localitzable i, en contrast amb altres grans barris de València, els estudis sobre la seua època medieval i moderna són una miqueta més abundants, amb els treballs pioners de Josep Sanchis Sivera i altres més recents com els de Carmen Guallart, Rafael Mauri i Emilio Oriola (El señorío de Benimaclet, 1997), Juan Luis Orquín (Huellas de Benimaclet, 2002), Pedro Gómez Anaya (25 párrocos y su tiempo, 2007) o Francisco Arenas, Vicente Cuenca i altres (Benimaclet, hijos de Maclet, 2012). Així mateix, també han sorgit iniciatives en internet destinades a recollir la memòria oral, visual, gràfica i escrita del barri, com la completíssima pàgina Benimaclet Conta, nascuda al si de l’Asssociació de Veïns i Veïnes de Benimaclet, amb impulsors com Britt-Marie Thurén, Antonio Pérez, Paco Guardeño, Alba Sanchis i Manuel Cerdà, o també el blog Poble de Benimaclet, sobre la seua història, tradicions, patrimoni i personatges. És d’estes fonts d’on ha begut el present article, en el qual exposarem algunes notes sobre l’evolució del senyoriu i els seus pobladors, d’una banda, i sobre la seua evolució urbanística i els principals edificis conservats, d’una altra.
.
La representació de Benimaclet més antiga que es coneix, en el mapa de l'Horta de València de Francesc Antoni Cassaus, de 1695
.2
Pel que fa a la possessió feudal de Benimaclet, un “lloc” del terme municipal de València en què els seus senyors tenien la baixa jurisdicció però l’alta pertanyia als tribunals de la ciutat, els primers a tindre-la a partir de 1238 foren, com hem indicat, els cavallers aragonesos García i Jimeno Pérez de Pina. En tot cas, en algun moment de mitjan segle XIII vengueren el senyoriu a un altre aragonés, el noble Artal IV de Alagón, besnét de Blasco de Alagón i gendre del mateix Pere el Gran, ja que era casat amb una de les seues filles il·legítimes, Teresa Pérez, tot i que este matrimoni també alienà Benimaclet al cap de pocs anys, puix en 1280 el traspassaren al tresorer i batle general de l’esmentat monarca, el jueu Yosef Ravaya. Diversos membres de la família Ravaya, originària de l’aljama hebrea de Girona, ocuparen importantíssims càrrecs financers per a Jaume I i Pere el Gran, però les protestes antijueves que tingueren lloc en el context de la revolta de la Unió de 1283 dugueren a acabar per llei amb la presència hebrea en l’administració reial i, de fet, els béns de Yosef foren intervinguts a la seua mort, de manera que quan la seua viuda, Astruga, decidí vendre poc després el senyoriu de Benimaclet ho hagué de fer amb l’autorització del següent monarca, Alfons el Liberal.
El comprador era un home puixant de la ciutat, el banquer Bernat Planell, un dels principals financers de Jaume II a València, que en 1287 adquirí Benimaclet pel preu de 27.000 sous. Membre del Consell municipal i jurat de la capital durant diverses anualitats, la seua potència econòmica es traduí en una sèrie d’inversions en el senyoriu, com ara la construcció d’un molí i d’un forn. Tanmateix, després de 37 anys de possessió senyorial, Planell i la seua dona Guillemeta hagueren de vendre el lloc, llavors per 75.785 sous 6 diners -un preu molt major, com a resultat de les millores fetes-, atés que el seu fill Francesc, també canvista, requerí de grans quantitats monetàries de manera urgent en fer fallida, com a conseqüència dels grans préstecs avançats a Jaume II per a la conquesta de Sardenya i impagats per la Corona. El comprador, en 1324, fou el conegut jurista morellà Francesc de Vinatea, que llavors s’havia instal·lat a la ciutat de València i havia emparentat amb la família cavalleresca dels Castellà, en casar amb la jove Jauma Castellà. I el lloc es mantingué en mans de les dos famílies durant quatre dècades, primer en les dels Vinatea (Francesc morí en 1333 i després el tingué el seu germà Nicolau) i més tard en les dels Castellà (Jauma, la viuda de Francesc, rebé el lloc en 1350, que posteriorment passà a Ramon Castellà, segurament el seu nebot).
No obstant això, en 1367 Ramon Castellà vengué novament Benimaclet en una operació a tres bandes: primer per 55.000 sous (en rendes) al procurador del cavaller Pedro de Boïl, llavors en captivitat del príncep de Gal·les, i després este al notari d’Alzira Pere Serra per 46.000 sous (en metàl·lic), que amb tota probabilitat s’invertiren en pagar el rescat del mateix Boïl. A partir de llavors, doncs, i durant 42 anys, els Serra posseïren el lloc: primer l’esmentat notari alzireny, Pere Serra, i després, a la seua mort en 1393, el seu fill Jaume Serra. Amb tot, este i la seua dona Isabel vengueren finalment el senyoriu en 1409 al capítol de la catedral de València, per 80.515 sous, com a possessió d’una fundació pia anomenada l’Almoina d’en Conesa, dedicada a donar de menjar diàriament als pobres en un edifici ubicat al costat de la mateixa seu. Des d’aleshores i fins que l’Antic Règim desaparegué quatre centúries després, en el segle XIX, Benimaclet pertanyé al col·lectiu de canonges de la seu de València, tot i que ja anteriorment, en la dècada de 1760, en el context de les reformes municipals mampreses per Carles III, començà a tindre una alcaldia i un Ajuntament propis, fins que en 1871 foren absorbits per la ciutat de València, atés que no podien fer front als deutes acumulats pels servicis públics que els proveïa l’Estat.
.
Benimaclet en el mapa de València i les immediacions fet per Cristòfol Sales en 1821. S'observa la seua posició central en tota la part nord-est de l'Horta
.
Al llarg de tots aquells segles de domini cristià a partir de 1238 també tenim de manera ocasional llistes de pobladors de Benimaclet, com ja analitzà en un post anterior Frederic Aparisi i que, en tot cas, indiquen que les famílies tradicionals del barri no arribaren fins a fa relativament poc. En eixe sentit, cal indicar que si els Pérez de Pina atorgaren una carta de poblament als primers colons cristians del lloc a mitjan del segle XIII no s’ha conservat i no en tenim notícia alguna, però sí que hi ha dades d’aquells moments d’altres pobladors del que llavors es coneixia com a Benimaclet en un sentit ampli -no el poble amb el seu terme senyorial en concret, sinó una zona més gran, que arribava més enllà-. En concret, els primers a rebre terres en aquella àrea per tal de substituir els musulmans expulsats, entre 1238 i 1240, eren una amalgama procedent de diverses terres del nord: aragonesos com Ros de Gresol, Pero de Ateca o Fortún Pérez de Roda, catalans com Berenguer Vidal, Pere de Barberà, Guillem de Bell-lloc o Pere de Sanaüja, i occitans com Ermengaut de Reina, Joan de Llimotges o Sança Arnau.
En qualsevol cas, la primera nòmina detallada de pobladors i possessors de terres del lloc de Benimaclet no arriba fins a 1350, quan, entre les 50 cases existents (uns 250 habitants) destaquen altres famílies, bàsicament de procedència catalana i aragonesa, com els Vidal, Rovira, Ferrer, Pérez, Gil, Llorenç o García. A més a més, també hi havia alguns jueus -alguns probablement habitants de València- que tenien parcel·les en el terme, com Bonanat Abbet, Maimon Alazaq, Maimon Jacob o Maimon Bosser, i cal destacar també que durant la segona mitat del segle XIV i començaments del XV, segurament com a conseqüència de les recurrents epidèmies de pesta, més d’un 20% dels veïns de Benimaclet eren hereus en minoria d’edat o viudes, com Jauma la Madrina, na Barufeta, na Bustara, na Maciana, na Planella o Sança en aquell mateix any de 1350. El mateix passava encara en 1409, en el moment de l’adquisició del lloc per part del capítol de la catedral de València, quan, al costat dels mateixos Vidal, Rovira, Ferrer, Pérez, Gil, Llorenç o García, que encapçalaven les 40 cases habitades en el poble i unes 25 alqueries en el terme (uns 300 habitants en total), figuraven també dones caps de família com Francesca, Guillemona, Llorença, Margarida, Maria, dos Ramones, dos Dolces, tres Sibílies i tres Jaumetes.
No obstant això, caldrà esperar a l’època moderna, al Set-cents, per a trobar els cognoms familiars, com Belenguer, Almenar, Giner, Greses, Ciurana, Bellver, Miró, Donderis, Monrós, Estellés o Dolz, que esdevindran habituals en el Benimaclet tradicional de la segona mitat del segle XIX, quan encara no tenia molt més enllà de 400 o 500 habitants dins del poble estricte, i el segle XX, quan realment començà un creixement vertiginós, tant a escala urbanística com demogràfica, que l’ha dut a tindre en l’actualitat més de 25.000 habitants en el conjunt del districte municipal, en una àrea que multiplica per més de 10 el seu nucli històric. No debades, des de la seua fundació en època islàmica Benimaclet fou un nucli agrícola vinculat, bàsicament, a l’Horta de València. Així, en època cristiana es consolidà com el principal poble més proper a la ciutat al seu nord-est, en un punt que dominava, enmig d’una mar de camps, alqueries, séquies i sendes, tota la zona que arribava fins a Rascanya, Alboraia i pràcticament el litoral. En tot cas, com hem vist, el seu creixement demogràfic, almenys el del lloc estricte, fou relativament escàs entre els segles XIV i XIX, amb entre 250 i 500 pobladors, com també es pot comprovar en els diversos mapes que mostren l’evolució urbanística de Benimaclet, des de 1695, com el que hem vist anteriorment, fins a l’actualitat, com els que podem vore a continuació.
. 
Benimaclet en el mapa de València fet per Francisco Ponce de León i altres en 1883, encara a un parell de kilòmetres de camps d'horta de la ciutat
. 
Benimaclet en el plànol de València de 1925, en el qual la ciutat s'aproxima mitjançant els Jardins del Real, la projecció del camí de Trànsits i el ferrocarril que eixia de l'estació del Pont de Fusta
. 
Benimaclet en el Mapa Nacional Topogràfic de 1944. asics gel lyte 3 mujer negras A penes en dos dècades quasi havia duplicat la seua extensió, expandint-se cap a les vies del tren, el Camí de Trànsits (l'actual Primat Reig) i el Camí Nou d'Alboraia (l'actual Emili Baró)
. 
Nucli històric aproximat de Benimaclet sobre un mapa de la València de l'any 2012. En 70 anys la ciutat va créixer més enllà del Camí de Trànsits fins a completar fins i tot un tercer cinturó de ronda, entre els quals ha quedat englobat Benimaclet
.
Fins al segle XX, doncs, Benimaclet fou un xicotet poble agrícola de l’Horta, clau en l’articulació de tot el seu espai rural circumdant. És per això que no conserva grans edificis històrics més enllà de l’església de l’Assumpció, que no es constituí en parròquia independent fins a 1594, ja que anteriorment Benimaclet i tota l’horta dels voltants depenia de l’església parroquial de Sant Esteve, intramurs de València però ben a prop del Pont del Real, mirant precisament cap a tota aquella zona. La nova església s’erigí on probablement hi havia amb anterioritat l’alqueria dels senyors, de la qual encara hi queda alguna resta arquitectònica -en forma d’arc ogival-, i també una ermita dedicada als sants Abdó i Senén, els “sants de la pedra”, és a dir, uns sants típicament agrícoles, als quals s’encomanaven els llauradors per a demanar bon temps i que encara són venerats a Benimaclet mitjançant una confraria que té vora 470 anys. L’actual edifici eclesiàstic s’alçà en estil neoclàssic al llarg del segle XVIII, quan precisament també exercí com a lloc de reunió de l’Ajuntament conformat en la dècada de 1760, en una estança de la casa de la retoria. De fet, mai no s’habilità un immoble propi per a l’òrgan de poder local, encara que durant el Huit-cents sí que es bastiren altres edificis de caràcter municipal, com una presó preventiva que hi havia en la plaça del poble, un escorxador (anterior al que es féu més tard, en 1927, els dos ja desapareguts) o el cementeri.
Tradicionalment, els pobladors de Benimaclet havien tingut un cementeri propi dins de la ciutat, un solar pertanyent a l’església de Sant Esteve, al costat de la Casa natalícia de Sant Vicent Ferrer i del que actualment és la Fundació Bancaixa, prop de l’actual plaça de Tetuan i entorn del carrer del dramaturg riojà Bretón de los Herreros, que amb anterioritat es deia, precisament, del Fossar de Benimaclet, a penes a 25 minuts caminant del lloc. Per tant, a banda dels membres de la confraria dels sants Abdó i Senén, que se soterraven en una cripta de la mateixa església de l’Assumpció de Benimaclet, els veïns del lloc solien reposar eternament dins de les muralles de València. Amb tot, durant el segle XIX, amb l’eliminació dels cementeris intramurs per qüestions de salubritat, la parròquia de l’Assumpció decidí crear un nou cementeri, a tocar de Benimaclet però enmig de l’horta, on encara està actualment després de recurrents ampliacions al llarg de tot el segle XX.
.
Església parroquial de l'Assumpció de Benimaclet, fundada en 1594 (l'edifici actual és del segle XVIII). Fitant amb ella, la casa de la retoria, que albergà també l'Ajuntament dels segles XVIII i XIX
. 
Ubicació del Fossar de Benimaclet, dels segles XIII al XVIII, intramurs de València en el plànol del pare Tosca imprés en 1738
. 
Detall del Fossar de Benimaclet en el mateix plànol de 1738, molt a prop del convent de Sant Doménec
. 
Actual ubicació del Cementeri de Benimaclet, que ha quedat entre la Ronda Nord i l'Avinguda Catalunya
.
Així mateix, l’altre gran edifici històric amb fort simbolisme per als habitants de Benimaclet és també religiós, tot i no estar en el nucli urbà, sinó a un parell de kilòmetres cap a l’est, encara enmig dels camps d’horta: l’ermita de Vera. Segons conta la tradició, uns llauradors trobaren en època medieval una imatge de la Mare de Déu del Roser en les aigües de la séquia de Vera (un braç de la Séquia mare de Rascanya), precisament allí, en l’anomenat Clot de Vera, on es forma un espai de recollida de fonts, ullals i escorrenties que solia formar basses d’aigua en la zona. I allà s’instal·là l’ermita, l’actual edifici de la qual és del segle XVIII i que posteriorment, a mitjan Huit-cents, canvià la seua advocació per la de la Immaculada. Just al costat, aprofitant la caiguda d’aigua de la séquia i els ullals propers es troba un altre edifici ben característic de l’horta de Benimaclet, el molí de Vera, de quatre moles, erigit probablement -segons alguns vestigis arquitectònics- en el segle XIV i que pertanyé a la família dels Mercader en època moderna i a la dels marquesos de Malferit en la contemporània, fins que el tancaren en 1959, com a conseqüència de les destrosses produïdes per la Riuada del 57, i més recentment el vengueren a les autoritats públiques per tal d’instal·lar un Agromuseu, actualment gestionat per una fundació de la Universitat Politècnica de València.
Fet i fet, en tota la contornada eren abundants els molins, la majoria d’ells desapareguts, com el de Masquefa, el de Navarro o el que construí Pascal Maupoey sobre el braç d’Escamarda, de la Séquia de Mestalla, per a fer oli de cacau a mitjan segle XIX, en plena expansió d’aquella lleguminosa acabada d’importar d’Amèrica. Únicament se n’ha conservat un altre, tampoc l’enginy en si sinó únicament el casal, encara que ben representatiu: el molí de Farinós, en el camí homònim, també construït durant el Huit-cents i ja endinsant-se en l’actual terme municipal d’Alboraia. Igualment, també de les alqueries i barraques tradicionals, com a mínim del segle XVIII, n’han desaparegut la majoria, com l’Alqueria del Saco, entre els actuals carrers de Masquefa i Ricard Sanmartín; les Barraques de Tramoyeres, que resistiren fins a 1959, enfront de l’actual porta lateral del Centre Social-Bar Terra, entre els carrers Rafael Tramoyeres i Baró de San Petrillo; l’Alqueria de la Torreta de Miramar, un gran hort amb granja i un imponent miramar, que tristament desaparegué en 1971 i no deixà més que un nom de carrer entre Dolores Marqués i l’avinguda Alfauir; o l’Alqueria Panach, enderrocada en una data tan recent com l’any 2009. Però d’altres han sobreviscut, com l’Alqueria de la Puríssima, de la qual fou desnonada per l’Ajuntament en l’any 2001 la família propietària, Giner Sánchez, en el context de la creació del PAI d’Orriols i fins a 2012 no s’instal·là un centre de dia, que actualment ocupa l’espai comprés entre l’avinguda de Valladolid i els carrers Vinaròs i Viver; o l’Alqueria Serra, encara en l’horta, a escassos 100 metres del Cementeri de Benimaclet.
. 
L'ermita de Vera (a la dreta, amb la porta d'entrada, un pouet i la cúpula) i el Molí de Vera (a l'esquerra, actualment un Museu Agronòmic)
. 
Barraques de Tramoyeres (en l'actual Rafael Tramoyeres, 18 amb Baró de San Petrillo, 7, on hi ha una placa commemorativa de la seua existència)
. 
Alqueria de la Torreta de Miramar, enderrocada en 1971
. 
Alqueria de la Puríssima, encara en peu, ara enmig de l'avinguda Valladolid
. 
Alqueria Serra, encara en peu, molt a prop del Cementeri de Benimaclet
.
A banda de tots estos edificis històrics, de caràcter religiós o agrícola, al llarg del segle XX, amb l’expansió i modernització de Benimaclet, ja com a barri de València, aparegueren altres immobles que anaren jalonant la vida dels seus habitants, com, per exemple, la desapareguda carboneria o la també desapareguda fàbrica de sabons, que ocupaven bona part de la plaça de l’església. Així mateix, en els afores , en l’actual carrer Emili Baró, s’ubicà un gran magatzem de compravenda de creïlles, la coneguda “Patatera”, que en els anys 80 es convertí en Pachá Auditorium i poc després en Arena Auditorium, on durant més d’una dècada es feren alguns dels concerts més mítics que es recorden en tota la ciutat. En conjunt, en qualsevol cas, Benimaclet no destaca per la seua gran quantitat d’edificis patrimonials, encara que, a canvi, conserva l’urbanisme del seu nucli medieval, de cases baixes i configurat entorn de la plaça central i del carrer Baró de San Petrillo -anomenat així perquè el personatge fou un dels promotors del pavimentat del barri en els anys 50-, que era el típic Carrer Major, denominat ací carrer de València, ja que conduïa cap a la capital. En la mateixa plaça s’ubicava tradicionalment el mercat diari d’aliments, que arribà a tindre una estructura estable per a la venda quotidiana, però finalment desaparegué, ara substituït pel popular mercadet setmanal dels divendres, que ocupa diversos carrers.
D’altra banda, alguns altres edificis del segle XX també imprimixen caràcter i història al barri, com alguns dels construïts abans de la Guerra Civil, com ara la Casa de Pepa Nicolau, que freqüentava Blasco Ibáñez, ja que pertanyia a un amic íntim seu; el Centre Instructiu Musical, seu de la Societat Musical de Benimaclet, entitat ja centenària; l’antiga Cooperativa agrícola, ubicada en Emili Baró; o la popular Casa del Trencadís, en la confluència dels carrers Murta i Mistral, feta en els anys 30 per un obrer, Josep Sanmartín, que la decorà al seu gust. De mitjan centúria, altrament, és un edifici de tall racionalista dissenyat pel prolífic arquitecte valencià Lluís Albert, el Cottolengo del Pare Alegre, on una congregació de monges de la caritat fundada per inspiració del sacerdot català Jacint Alegre té cura des de 1958 de dones amb discapacitats (no debades, “cottolengo” és un terme manllevat del prevere italià Giuseppe Benedetto Cottolengo, que dedicà la seua vida a fundar asils i hospitals per a persones discapacitades). Finalment, més moderns són altres immobles destacables per la seua arquitectura, com Espai Verd, una cooperativa de vivendes projectada per Antonio Cortés en 1986, amb uns impressionants jardins penjants; el Centre de Servicis Socials, donant a la mateixa plaça de Benimaclet i construït per Adolfo Herrero a finals del segle XX preveient la possible existència en un futur d’una alcaldia pedània; la Casa Aym, de l’any 2002, una vivenda particular de l’arquitecte Manuel Cerdà en el carrer Rambla; o el coworking A Contrapeu, un espai de treball de dos plantes dissenyat en 2010 per Carmel Gradolí i Arturo Sanz en el carrer Alegret.
. 
La "Patatera", posteriorment la discoteca i sala de concerts Arena Auditòrium. Matt Holliday Womens Jersey En l'actualitat es troba en estat d'abandonament
.
Els carrers del nucli medieval de Benimaclet en conserven el traçat urbanístic i les cases baixes tradicionals del poble
. 
El popular Centre Instructiu Musical de Benimaclet, en la confluència dels carrers Baró de San Petrillo i Leonor Jovani
.
La Casa del Trencadís, actualment enfront del Bar La Murta
.
Cottolengo del Pare Alegre, edifici de Lluís Albert actualment davant les vies del tramvia, en el carrer Vicent Zaragozà
. 
Cooperativa de vivendes Espai Verd, d'Antonio Cortés, en l'actualitat mirant cap a la Ronda Nord
. 
Centre de Servicis Socials, a l'inici del carrer Murta, tocant amb la plaça de Benimaclet
. 
La Casa Aym, de Manuel Cerdà, en el carrer Rambla
. 
Coworking A Contrapeu, de Carmel Gradolí i Arturo Sanz, en el carrer Alegret
.
Tot plegat, Benimaclet continua conservant la seua essència de poblat i poble de l’Horta, com ho fou durant més d’un mil·lenni, fins a incorporar-se a València en 1871 i començar la seua expansió urbanística fa no molt més d’una centúria. De fet, eixa força comunitària tradicional continua ben viva al barri, amb un fum d’entitats, associacions i iniciatives de caràcter cívic, educatiu, eclesiàstic, comercial, festiu o comunicatiu, que han permés combinar el Benimaclet tradicional amb un Benimaclet modern, molt influït, a més a més, per la proximitat dels principals campus universitaris de la ciutat: el de Blasco Ibáñez de la UV en primer terme, des dels anys 60, i els de Vera de la UPV i Tarongers de la UV més recentment. Tot això ha fet que Benimaclet, d’una banda, haja estat testimoni de recurrents lluites veïnals, com les que bregaren per la desaparició de les vies del tren en els anys 80 o altres més recents, que han permés la creació i manteniment autogestionat d’una sèrie d’horts urbans irrigats amb l’aigua de la Séquia de Mestalla sobre els terrenys d’un PAI, el de Benimaclet Est, paralitzat des de fa dos dècades.
D’una altra banda, també és ressenyable l’elevada presència d’estudiants universitaris de tot el país, especialment de ciències humanes i socials, alguns dels quals decidixen quedar-s’hi a viure amb posterioritat, de manera que, consegüentment, Benimaclet és un dels barris amb major presència de lletraferits i poetes de la ciutat, atesa la proximitat de la Facultat de Filologia. Així, a la llarga tradició contemporània d’escriptors en valencià que mostra el barri -ja en els anys 30 s’hi celebraven uns Jocs Florals i foren fills o residents a Benimaclet poetes, filòlegs, narradors i periodistes com Carles Salvador, Pasqual Asins, Josep Maria Bayarri, Emili Baró, Ventura Pascual i Eduard Buïl-, se sumen en l’actualitat noms com els de Jaume Pérez Montaner, Raquel Ricart, Isabel Robles, Manel Rodríguez Castelló, Manel Marí, Begonya Mezquita, Antoni Defez o Francesc Calafat. Precisament, a més a més, hi ha un carrer dels Poetes Anònims a Benimaclet i també el poeta valencià més important del segle XX, Vicent Andrés Estellés, féu referència al barri en el seu “Cant a València”, des de la seua talaia de Misser Mascó:
Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia, escoltes des del llit les sirenes del port. De bon matí arribaven els lents carros de l’horta. Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana veïna de l’església. El treball, el tenaç amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre, des que et varen parir un dia a Burjassot: com mamares la llet vares mamar l’idioma, dit siga castament i amb perdó de la taula. Ah, València, València! Podria dir ben bé: Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua València. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valencians? Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi. L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes. Més avant escriuràs el teu cant a València.
De tot això i molt més parlarem en la propera sessió de les jornades sobre La València Contada, dedicada al passat, present i futur de Benimaclet, el dimecres 28 de juny de 17 a 20 h. en el Kaf Café (C/ Arquitecte Arnau, 16), amb una exposició històrica de Vicent Baydal i la projecció d’un breu documental sobre “Les jaqueteres de Benimaclet” i un parell de debats entorn de l’estat actual del barri i les seues iniciatives culturals, moderats per Vicent Molins i Mariola Cubells amb les intervencions de Julia Reoyo (fotògrafa i editora de la revista Benimaclet Entra), Raül Climent (dissenyador de l’Estudio Menta), Pau Rausell (professor d’Economia Aplicada de la UV) i Xavi Ginés (professor de Sociologia de l’UJI). Així mateix l’acte clourà amb l’actuació musical de Gilbertástico i una picadeta oferida per La Rambleta i Cerveses Alhambra.