La llegenda de Zaida i l’origen de la Saïdia de València

Al segle XII, València formava part dels territoris controlats per Muhammad ibn Sad ibn Mardanix, més conegut pels cristians com el rei Llop. Diuen que es va casar amb una bella dama anomenada Zobaida, que era filla d’Ibrahim ibn Hamusk, senyor de Múrcia, i, encara que aquell era un matrimoni per motius polítics, la bellesa de Zobaida va fer que Ibn Mardanix s’enamorara d’ella perdudament, convertint-la de seguida en la seua favorita. Fruit d’aquell amor especial va nàixer una xiqueta a la que van anomenar Zaida, d’igual bellesa o més que sa mare, que va omplir encara més de felicitat els seus pares. Malauradament, el rei Llop, que era un gran guerrer i s’oposava als almohades, era també un home dur de caràcter, i es va enfadar molt amb el seu sogre, Ibn Hamusk, quan va permetre l’exèrcit almohade passar pel territori murcià, de manera que va repudiar la seua esposa i la va enviar de nou amb el seu pare. La princesa Zaida, però, es va quedar molt trista per l’absència de la mare, i això va provocar que el rei perdonara el sogre i l’esposa, de manera que la va fer tornar de nou a València amb la seua família. Per a celebrar-ho, a més a més, el rei va manar construir un palau amb bells jardins a la part nord del Túria, al qual va donar el nom de la seua filla perquè tots la recordaren. Eixe seria, doncs, l’origen de la Saïdia de València.

 

Territoris d’Ibn Mardanix

Zaida va créixer feliç al seu palau, i la seua extraordinària bellesa va traspassar fronteres arribant a oïts d’Abu Hafs, germà del califa almohade, qui va prometre que es casaria amb ella encara que haguera d’arrasar tot el regne del seu pare per a aconseguir-la. Tot i això, la princesa estava enamorada i mantenia una relació amb un cavaller cristià dels que hi havia a València al servici del seu pare, Ibn Mardanix, que li va proposar fugir a Castella i casar-s’hi abans que els almohades arribaren a València. Però ella es va negar perquè mai no podria viure en cap altre lloc que no fóra el seu palau de la Saïdia. Finalment, Ibn Mardanix va morir, i l’exèrcit almohade va conquerir la ciutat, però quan Abu Hafs va anar al palau a buscar la seua estimada, ella ja no estava, perquè els seus germans havien pactat en secret amb el califa Yusuf i l’havien enviada a Marràqueix per a casar-la amb ell. Abu Hafs, doncs, havia estat traït pel seu propi germà, que li l’havia furtada.

Tot i que el califa es va desviure per ella, i la va cobrir d’atencions i riqueses, la vida no era gens fàcil per a Zaida en la capital de l’imperi almohade, perquè ella tot el que volia era tornar al seu palau de València, de manera que va caure malalta. Així, finalment, Yusuf es va haver de resignar i va enviar Zaida a València perquè millorara gaudint dels bells jardins al nord del Túria, però ja no es va poder recuperar de la seua melancolia i va morir al seu apreciat palau, on va ser soterrada. Diuen, a més a més, que quan els cristians van conquerir València, molts anys després, van trobar el cos de Zaida incorrupte, mantenint la seua esplèndida bellesa com si s’acabara de dormir.

Fins ací una versió molt resumida de la llegenda de la princesa Zaida, que és una de les explicacions habituals (i de fet la més estesa actualment) que es donen per a l’origen del nom àrab de l’antic monestir cistercenc de la Saïdia, fundat al segle XIII després de la conquesta cristiana. Però no és l’única explicació existent, ja que també hi ha qui diu que el nom del presumpte palau andalusí, previ a la construcció del monestir cristià, prové en realitat del d’Abu Zayd, el darrer governador almohade de València, ja que, al cap i a la fi, Zayda és la versió femenina del nom àrab Zayd. Però encara hi ha una tercera explicació que es dóna des de fa temps, que diu que saïdia o zaydia és una paraula àrab que significa barri als afores d’una ciutat amb mesquita pròpia, un mercat, escola, etc. Quina versió de les tres és la bona? Doncs, el ben cert és que cap d’elles ho és exactament, perquè no hi ha cap paraula àrab que signifique això i s’assemble al topònim Saïdia, ni el presumpte palau té res a veure amb Abu Zayd pel que sabem ara a nivell documental (ell tenia altres propietats), i és ben evident que la història de Zaida és una llegenda sense massa fonament històric. Amb tot, cal dir que habitualment les llegendes són invencions que quasi sempre es basen en algun fet real, o responen a interessos concrets quan són inventades, i per això és interessant estudiar el tema amb més deteniment.

No està gens clar quin és l’origen de la llegenda de Zaida, però Gaspar Escolano ja la recull al segle XVI en una versió extra curta, dins de les dos possibles explicacions que aporta per al topònim del famós monestir. Primer diu que el nom prové de “un jardín y casa de campo de un moro llamado Zaydi“, però també diu a continuació que “otros dicen que eran baños de una mora rica llamada Zayda“. Escolano acostuma a recollir les llegendes que circulaven per València en la seua època (moltes vegades donant-les per bones, o recreant-les ell directament), de manera que és evident que la cosa ve de lluny, i després d’Escolano també ho recullen altres autors, segurament copiant-lo, però sempre amb un simple esment sense donar detalls.

L’origen de la llegenda en extens pareix estar en l’escriptor, historiador i periodista del segle XIX Juan Bautista Perales (Moixent, 1837 – Barcelona, 1903), qui va escriure la història completa en la seua obra Tradiciones Españolas. Valencia y su província, una sèrie de llibres que recullen llegendes d’este tipus per tota la península. De fet, la lectura del text evidencia que fou ell qui es va inventar la llegenda a partir d’una simple idea molt més antiga, com la que ja recull Escolano segles abans, i la va escriure com una espècie de novel·la curta amb diàlegs inclosos. És per això també que la versió narrativa que va fer Perales de la llegenda de Zaida conté totes les característiques pròpies del Romanticisme del segle XIX, ja que està basada en un tipus d’amor que no existia a l’edat mitjana i, a més, té un aire clarament orientalista, seguint la moda del seu temps. De fet, des d’unes dècades abans estaven molt de moda els poemes èpics i romàntics de caire oriental, com per exemple el que va publicar Antonio Ribot cap a 1850 en el Mercantil Valenciano anomenat, precisament, Solaimán y Zaida, o el precio de una venganza, basat en una història d’amor desenvolupada a Egipte durant l’ocupació napoleònica. I és que el punt de partida d’este poema, i de molts altres, era el text més antic dels francesos Aguste Barthélémy i Joseph Méry, anomenat Napoleon en Egypte, que va tindre un immens èxit per tota Europa.

 

Juan Bautista Perales en un grabat del segle XIX

Tot plegat és el que fa totalment inversemblant la llegenda de Zaida des del punt de vista històric, si bé també cal dir que Perales insisteix en diversos llocs dient que la història està basada en cròniques àrabs recentment descobertes. Efectivament, es veu com el text, sobre una base inventada, està farcit de dades reals extretes de les cròniques àrabs que es coneixien en aquell moment, per a donar-li més versemblança a la història. I així, per exemple, sabem que Ibn Hamusk existia i que va pactar una aliança amb Ibn Mardanix, reconeixent el primer la seua submissió al segon. I sabem també cert que, per a segellar el pacte, Ibn Mardanix es va casar amb una filla d’Ibn Hamusk. Però este últim no era “senyor” de Múrcia, com diu la llegenda de Perales (de fet, és ben sabut que Múrcia era la capital on vivia Ibn Mardanix, i no a València com insinua el text perquè tot encaixe), sinó que va ser nomenat general dels exercits d’Ibn Mardanix i durant les campanyes per a intentar conquerir Còrdova i Granada el va nomenar, a més, governador de Jaén, Úbeda i Baeza. El que no diuen les fonts àrabs és el nom de la filla, ja que, evidentment, no té cap importància per als cronistes al no ser protagonista de la història, més enllà de ser moneda de canvi en les aliances polítiques de la seua família.

El que sí és cert també és que Ibn Hamusk, després d’una forta aliança que va durar anys, i després de diverses victòries al front de l’exèrcit en nom d’Ibn Mardanix, que van permetre al gendre estendre el seu territori i mantindre’s en el poder acabant amb rebel·lions internes, finalment va decidir trair-lo i es va passar al bàndol dels almohades. En resposta, Ibn Mardanix va entrar en còlera i sembla que, després de pegar-li una pallissa a la dona, a la qual no devia estimar massa, efectivament la va repudiar (és a dir, s’hi va divorciar) i la va enviar amb el seu pare, com efectivament conta la història de Perales. Més tard, quan els almohades van atacar la ciutat de Múrcia directament amb l’ajuda d’Ibn Hamusk, que els va mostrar els punts febles de les defenses murcianes, i alhora un cunyat d’Ibn Mardanix que era governador a Almeria es va rebel·lar contra ell, la seua reacció va ser la de fugir a València i fer matar a la seua pròpia germana (esposa del cunyat rebel·lat a Almeria), així com als seus dos propis fills que havia tingut amb la filla d’Ibn Hamusk, abans repudiada, als quals féu ofegar en l’Albufera. Un fet que potser ens costa d’entendre a nosaltres ara, però que no és del tot inversemblant en aquell context històric i social. Per descomptat, no sabem res sobre el sexe dels xiquets assassinats, ni tenim notícies que cap d’ells/elles portara el nom de Zaida, i això és ben lògic perquè d’haver estat així s’hauria acabat ací la llegenda.

D’altra banda, pel que fa a l’amor de Zaida per un cristià, anomenat Rodrigo, és cert que Ibn Mardanix era aliat dels reis de Castella i de la Corona d’Aragó, als quals pagava gran quantitats de diners a canvi de la seua ajuda militar contra els almohades, però és evident que la relació amorosa és pura invenció. No obstant això, cal dir ací ara que va existir amb certesa al segle XI una musulmana anomenada Zaida, en temps de les primeres taifes, amb una història a mig camí entre la realitat i la llegenda, que va acabar casada amb el rei Alfons VI de Castella, quan un matrimoni així, d’aliança política entre cristians i musulmans, encara era possible; cosa que al segle XII ja no hauria pogut ser perquè les coses havien canviat. Per tant, no seria desgavellat que Perales s’haguera basat en esta altra història (presumptament amorosa també) per a allargar la llegenda de la Zaida valenciana introduint eixe passatge que realment no aporta res al relat i tampoc no presenta un final satisfactori, ja que el cristià desapareix sense més quan Zaida es nega a fugir a Castella per a casar-se amb ell.

Finalment, els almohades es van fer amb tot el Xarq Alandalús i el mateix Ibn Mardanix va morir, però les coses no acaben ací. De seguida la seua família al complet es va presentar a Còrdova, on s’havia instal·lat momentàniament el califa durant la campanya militar andalusina, i es van rendir, assumint la doctrina religiosa almohade. Yusuf, però, va reaccionar d’una manera poc esperada per a nosaltres. Va confirmar en el seu lloc al germà d’Ibn Mardanix, que fins llavors havia governat València en el seu nom, convertint-se així en el primer governador almohade de la ciutat. Va donar a tots els fills menuts places menors i castells en altres punts d’Alandalús, i al fill major i primogènit (que ara era el nou cap del clan mardanixí i estava cridat a succeir el seu pare en el poder abans de perdre’l) se’l va emportar a la cort de Marràqueix com a conseller i el va nomenar general de l’exèrcit. De fet, moriria uns anys més tard, junt amb altres membres de la família, en una batalla lluitant a favor dels almohades. Per a segellar l’aliança, però, de nou una dona fou moneda de canvi, concretament una filla d’Ibn Mardanix a qui van casar amb el califa Yusuf, tal com efectivament ens conta Perales a la llegenda. Però no era cap néta d’Ibn Hamusk, per descomptat, sinó filla d’una altra de les dones d’Ibn Mardanix, i tampoc no tenim notícies que el seu nom fóra Zaida. De fet, és poc probable que s’haguera criat a València, sinó a Múrcia on vivia son pare, tot i que això no és del tot impossible i mai es pot saber segur.

La conclusió, doncs, és que Juan Bautista Perales, partint d’una vella i molt breu llegenda local sobre l’origen islàmic de la Saïdia, va prendre tot allò que li va interessar de la història real i es va inventar una història completa per a la seua obra. De fet, el nivell de detall de la història, i la barreja de fets inventats amb dades reals preses de fonts àrabs que es presenta, fa poc versemblant que prenguera la llegenda ja formada i es limitara a posar-la per escrit, sinó que tot pareix indicar que la va desenvolupar ell directament. Tot i això, si cap de les tres explicacions tradicionals per al nom de la Saïdia són correctes, i especialment la llegenda de la bella Zaida, ens falta saber encara quin és el seu vertader origen. Malauradament he d’avançar que no ho podem saber ben bé del tot, però la documentació històrica ens aporta algunes pistes per a saber el que podria haver sigut, i ens permet plantejar algunes hipòtesis noves.

 

El monestir gòtic de la Saïdia en la coneguda imatge d’A. Wyngaerde, segle XVI

La primera vegada que apareix la Saïdia en una font cristiana és al Llibre del Repartiment, com sol ser habitual en estos casos. Apareix diverses vegades fent de referència espacial, primer en la donació de “II fanecatas et quartam subtus Çahadiam”, és a dir, a la part de baix de la Saïdia, i després en la donació d’un hort “iuxta Çahadiam”, és a dir al costat. Però la donació principal, que apareix repetida tal qual tres vegades, es fa al bisbe de Narbona, a qui Jaume I dóna el “locum qui dicitur Çaedia, cum furnis et molendinis”. L’arquebisbe mai va arribar a prendre’n possessió, i anys més tard retornaria l’heretat al rei (a canvi d’unes cases a Montpeller), qui la va donar a Teresa Gil de Vidaure per a fundar el monestir com ja és ben sabut. Amb tot, pel que ara ens interessa, d’entrada ja crida l’atenció que no s’esmente en cap cas com un real, com un hort o com un rafal, que seria allò més lògic si es tractava d’un palau amb jardins com habitualment el diu, sinó que empra el genèric locum, lloc, sense especificar molt més de què es tracta realment. A més a més, afig també forns i molins, una clàusula genèrica igualment però que acostuma a emprar-se en les donacions d’alqueries-aldees senceres, que és on sol haver forns i molins. De fet, un real o un rafal podien tindre molí, i de fet acostumen a tindre’l, però rarament tenien un forn, o almenys no tan gran com per a ser digne de ser esmentat específicament en la donació telegràfica del Repartiment.

Un altre esment de la Saïdia en fonts cristianes del segle XIII, posterior al del Repartiment però que es referix a un moment anterior en el temps, és el del Llibre dels Fets de Jaume I. Quan Zayyan ibn Mardanix (besnét de l’Ibn Mardanix de la llegenda) va veure, després de la batalla del Puig, que la conquesta cristiana de València ja era inevitable, va oferir en secret un pacte al rei, dient-li que si es retirava li donaria tots els castells que hi havia des del riu Túria fins a la frontera de Tortosa i Terol, 10.000 besants d’or anuals (que són molts diners), “e que us faria un alquèçer a Zaidia”. Habitualment es diu que l’emir va oferir al rei un alcàsser a la Saïdia, i es dedueix d’ací que seria el magnífic palau fet construir pel rei Llop un segle abans, però el passatge del llibre deixa ben clar que el que Zayyan ofereix a Jaume I és en realitat la construcció d’un alcàsser nou, és a dir, d’un palau governamental fora de la ciutat que abans no existia. Sense més dades, doncs, és impossible estar-ne segurs, però tenint en compte les cites del Repartiment i de la Crònica de Jaume I, la conclusió més lògica és que el famós palau i els jardins de la Saïda mai no van existir, i que és una més de les múltiples invencions sobre el tema que s’han fet al llarg dels temps.

Què era aleshores la Saïdia, si no era una almúnia o jardí andalusí? Primer de tot cal tindre en compte que Saïdia és l’adaptació valenciana d’un topònim àrab previ, però que eixe nom àrab no té res a veure amb Zayda ni amb Zayd, sinó que probablement ve del mot sàyyida. Es tracta de la versió femenina del títol honorífic sàyyid, que com és ben sabut és d’on deriva el nom del Cid, i que habitualment se sol traduir per “senyor”. Si bé cal tindre sempre en compte que no es tracta d’un senyor com els feudals. De fet, eixe títol el portaven inicialment els descendents del profeta Mahoma a través de la seua filla Fàtima, però posteriorment el van emprar diversos personatges amb poder en el món islàmic; i en època almohade estava reservat només per als membres de la família del califa, que estaven repartits per tot l’imperi ocupant llocs de governador, de general, i d’altres càrrecs estatals semblants. Així, per exemple, sabem que el sàyyid Abu Zayd (el darrer governador almohade de València, que després es va declarar independent quan va caure l’Imperi fins que en 1228 una revolta interna liderada per Zayyan el va fer fora) portava eixe títol davant del seu nom perquè era besnét d’un dels califes almohades de Marràqueix, anomenat Abd al-Mu‘min; i, de fet, precisament per això havia estat nomenat governador, com son pare ho havia estat abans també, tot i ser-ho d’una província perifèrica de l’imperi com València.

En definitiva, doncs, l’origen etimològic del topònim de la Saïdia pareix ser al-Sàyyida, que per a entendre’ns ara ho podem traduir com “la senyora”. De fet, sabem amb certesa que al-Sàyyida era un topònim existent a la València andalusina, perquè apareix esmentat en l’obra del conegut polític i poeta valenciano-andalusí Ibn al-Abbar, ja que eixe era el nom de la mesquita en la que el seu pare dirigia l’oració com alfaquí. De manera que, conjugant el que ja sabem a partir del Libre del Repartiment amb el fet que hi havia una mesquita amb eixe nom, la hipòtesi més versemblant és que la Saïdia en època andalusina devia ser un xicotet caseriu amb mesquita, forn i molí situat al vessant nord del Túria, on més tard es construiria el monestir cristià. L’anàlisi del paisatge agrari ens indica que no tenia un espai irrigat propi, per tant no seria una alqueria rural pròpiament dita, si bé no és possible afirmar-ho amb contundència perquè la zona ha sofert molts canvis des de 1808, quan fou enderrocat el monestir gòtic amb l’excusa de la guerra del Francés.

 

Emplaçament de la Saïdia i alqueries del voltant

Amb tot, la Saïdia estava encaixada en un espai buit i reduït a mig camí entre les alqueries de l’Olleria i de Beniataf, de manera que no pareix inversemblant proposar que es tractava en realitat d’una mesquita i algunes cases adossades per a donar servici a les alqueries del voltant, si no eren massa grans. Evidentment no podem estar-ne segurs, i cal deixar-ho només en el terreny de la hipòtesi, però ara per ara és la possibilitat més plausible amb les dades disponibles. Resta saber per què portava aquell nom, però això sí és impossible de saber ara per ara. Tenint en compte que era aquella “mesquita de la Senyora” la que probablement estava en l’origen del topònim, és probable que la seua construcció tinguera alguna cosa a veure amb l’esposa, la filla o la mare d’algun dels governadors almohades de València. I més tenint en compte que Zayyan va oferir a Jaume I construir-li un alcàsser allí, la qual cosa indica que el terreny era probablement de l’Estat. Només especulacions, en qualsevol cas, perquè sense més fonts no ho podem saber, i ni tan sols intuir més enllà del que s’ha dit.

Del que sí podem estar segurs, és que a la Saïdia no hi havia cap gran palau amb immensos i bells jardins, ja que això hauria deixat rastre en la documentació àrab i llatina, com efectivament el van deixar altres llocs amb eixes característiques com ara Russafa (amb uns jardins cantats a bastament pels poetes andalusins), la Walaja (un espai al sud de València), l’almúnia d’Abd al-Aziz, etc. I, per descomptat, podem estar segurs també que la Saïdia no té res a veure amb la llegenda de Zaida del segle XIX, que mai no va existir. Els més romàntics, però, poden seguir creient en ella sense problema, i gaudint de la lectura de Juan Bautista Perales si ho volen també.

Finalment, en este vídeo sobre el Castillejo de Monteagudo podeu veure com era un vertader palau o finca d’esplai construït per Ibn Mardanix a l’Horta de Múrcia: