Qui fou el Cid Campeador?

Tot el món ha sentit parlar del Cid, i sap que forma part de la nostra història. Però la majoria de la gent a penes sap que fou un guerrer medieval que va estar a València, que va conquerir la ciutat, i molt poca cosa més. Segurament, els més majors coneixeran el Cid a través de l’Enciclopedia Álvarez i la pel·lícula de Hollywood, mentre que als més joves només els deu sonar el nom i prou, en part gràcies a l’avinguda que té en la ciutat de València. En conseqüència, el coneixement que la societat actual té del Cid, a més de ser escàs, està greument distorsionat per la historiografia positivista i nacionalista dels segles XIX i XX, on destaca l’obra del filòleg i historiador Ramón Menéndenz Pidal (1869-1968), l’autor que més temps ha dedicat a la figura històrica del Cid. De fet, el propi Menéndez Pidal, amb més de 90 anys, encara va assessorar els guionistes del film i al mateix Charlton Heston en persona, de manera que la visió que es dóna del Cid a la pel·lícula com un heroi està tan esbiaixada com la de l’escola franquista.

cid1

Full de l’Enciclopedia Álvarez on es parla del Cid

 

cid7

Ramon Menéndez Pidal, amb 92 anys, visitant el rodatge d’El Cid en 1961. Podeu veure un vídeo del No-Do ací.

Per contra, com a reacció a aquesta classe de tergiversacions, en els darrers temps molts historiadors han intentat presentar el Cid com un mercenari sense escrúpols a sou del millor postor. I és evident que aquesta imatge s’apropa molt més a la realitat que no la de Menéndez Pidal i la del nacionalcatolicisme, però cal matisar una miqueta aquesta visió i veure el personatge en el seu context històric i social. De fet, Rodrigo Díaz de Vivar, qui només més tard seria conegut com el Cid (de l’arab sàyyid), formava part d’una antiga família noble del regne de Lleó amb una presència constant a la cort reial, malgrat que havien perdut el seu senyoriu lleonès per una revolta i en temps de Rodrigo només conservaven les terres que són pare havia aconseguit a Castella. El mateix Cid va estar molt de temps a la cort reial de Sanxo II de Castella, amb qui es va formar com a cavaller quan aquest només era un infant, i després va seguir participant en la cort d’Alfons VI de Lleó i Castella, servint el rei i actuant com un altre noble més dels molts que hi havia al segle XI en els territoris feudals. Fins que fou desterrat de Castella i va començar la seua vida com a guerrer de fortuna per la península, un fet que, sens dubte, li va marcar una trajectòria diferenciada del gruix dels nobles feudals, malgrat que no exclusiva.

Podria resultar estrany que el renom d’un personatge del segle XI com el Cid haja arribat a l’actualitat, ja que a nivell popular tampoc no es coneix res del període. Però el ben cert és que ja fou molt conegut entre els seus contemporanis per la gran quantitat de victòries que va acumular i pel fet d’haver arribat a conquerir València. Ho demostren les diverses obres medievals que li foren dedicades o que almenys l’esmentaven, tant en llatí com en castellà i també en àrab, d’entre les quals cal destacar la Historia Roderici (o Gesta Roderici Campidocti), que és una espècie de crònica biogràfica del segle XII, i especialment el Cantar del mío Cid, una cançó de gesta anònima que es va posar per escrit al voltant del 1200. No hi ha cap dubte que són aquestes obres literàries, i sobretot la segona, les responsables del mite com a heroi i la importància històrica que té el Cid encara ara. Però més enllà de la llegenda, la literatura i la Història positivista, qui fou en veritat Rodrigo Díaz de Vivar? Per què es va fer tan famós ja en la seua època si en origen només fou un dels molts guerrers feudals que hi va haver al segle XI? I per què va anar a València i la va conquerir als musulmans?

cid2

Full de la versió del “Cantar del Mío Cid” que es conserva a la “Biblioteca Nacional de España” a Madrid

Per a intentar respondre aquestes preguntes, abans cal entendre el context polític i social que hi havia al segle XI en la península Ibérica. Una centúria que encaixa molt mal en la interpretació tradicional que la historiografia ha donat de la mal anomenada Reconquesta com una llarga lluita entre cristians i musulmans. És cert que fins al segle X la iniciativa i el poder polític peninsular havia estat en mans dels andalusins, i especialment en temps del Califat de Còrdova. També ho és que a partir del segle XII, i sobretot del XIII amb la derrota dels almohades en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), tota la iniciativa política i hegemonia militar seria sempre dels feudals, els quals van conquerir en poc de temps la major part d’Alandalús. Entremig d’aquestes etapes, però, ens queda el segle XI, que fou un període d’una gran inestabilitat política i també de fragmentació territorial, tant pel que fa als cristians com als musulmans. En aquella centúria tots lluitaven contra tots, i és en aquest punt on trontolla extraordinàriament l’explicació tradicional dels fets històrics de la “Reconquesta” com si haguera estat una lluita entre religions. O entre civilitzacions, com ens la volen vendre al cinema modern.

Amb la desaparició del Califat de Còrdova el 1031, Alandalús s’havia dividit en una sèrie de poders territorials menuts que tradicionalment s’han denominat taifes, tot i que ningú no sap ben bé del tot que és això d’una taifa. Bàsicament faccions de poder que reproduïen a escala local el funcionament de l’antic Estat califal dels Omeies, però sense una legitimitat clara. Mentrimentres, el nord cristià de la península també estava dividit en diversos territoris i poders feudals, la majoria regnes o comtats. Cadascun dels poders peninsulars del segle XI, cristians i musulmans, tenia la seua pròpia política exterior, quasi sempre enfrontada a la dels seus veïns, i això els portava a fer aliances amb uns i altres per anar contra tercers, independentment de la seua condició cristiana o musulmana. Per exemple, el 1063 Ferran I de Lleó va enviar un exercit per a protegir al-Muqtadir de Saragossa, que havia perdut la ciutat de Graus a mans de Ramir I d’Aragó. Precisament la primera campanya militar important en la que va participar Rodrigo Díaz, amb 14 anys quan encara no era el Cid.

Uns anys després, cap al 1075, podem veure com Alfons VI de Lleó es refugia en terres d’al-Mamun de Toledo quan era perseguit pel seu germà Sanxo II de Castella per a llevar-li el seu tron, i alhora el mateix al-Mamun estava enfrontat amb al-Mutamid de Sevilla perquè ambdós volien fer-se amb el control de Còrdova. Finalment, Alfons es faria amb el poder a Lleó, Castella i Galicia desfent-se dels seus dos germans, mentre que al-Mamun aconseguí controlar Toledo, Còrdova i València. A la mort d’aquest últim el va succeir el seu net al-Qadir, un governant dèbil que de seguida va perdre Còrdova i València, i al poc de temps una revolta interna el va fer fora de Toledo. Així, en 1079 els habitants de la ciutat van oferir el poder a al-Mutawakkil de Badajoz, que el va acceptar i s’hi va traslladar, mentre que al-Qadir, des de Conca on havia fugit, es va veure obligat a demanar ajuda al seu aliat Alfons VI de Lleó i Castella, qui va enviar un exercit cristià l’any següent per a tornar a imposar al-Qadir a Toledo.

cid3

Mapa de la península en la segona meitat del segle XI, poc abans que el Cid començara a actuar pel seu compte

En definitiva, poders musulmans contra altres poders musulmans aliant-se amb els poders cristians, i viceversa. Aparentment, vist així, pareixeria que tant els uns com els altres eren una cosa semblant, però existien diferències socials molt importants entre els cristians i els musulmans que anaven més enllà de les diferències religioses. La feudal era una societat que estava preparada contínuament per a la guerra, gràcies a l’existència d’una classe social que hi estava dedicada exclusivament, i per tant tenien una immensa capacitat militar. Tot i això, tenien una economia molt dèbil, basada en la cerealicultura extensiva de secà i en la ramaderia transhumant. Per contra, en Alandalús existia una societat tributària amb una capacitat militar limitada, que la població delegava en l’Estat a canvi del pagament d’impostos, els quals eren abundants gràcies a l’existència d’una economia més desenvolupada que estava basada en l’agricultura irrigada intensiva i, en menor mesura, també en el comerç internacional. En conseqüència, els exercits dels poders musulmans eren generalment professionals, soldats contractats a sou per l’Estat, costosos de mantindre i en general menors numèricament als exercits dels feudals. Per això, calia contractar sovint mercenaris cristians per a defensar-los dels atacs exteriors, tant cristians com musulmans, i, també, de revoltes internes de la seua pròpia població.

Evidentment, aquestes diferències socioeconòmiques feien que les aliances entre poders cristians i musulmans no foren mai entre iguals, ja que uns eren els que tenien la força militar i els altres la capacitat econòmica. Per això, els poders musulmans pagaven als cristians quantitats ingents de diners que anomenaven paries, les quals no només servien per a garantir que no els atacaren els feudals, sinó també per a sol·licitar la seua protecció davant els seus enemics externs. Així, Ferran I no sols va dividir a la seua mort el regne de Lleó entre els seus tres fills, deixant Lleó per a Alfons, Castella per a Sanxo i Galícia per a Garcia, sinó també les paries dels musulmans: per a Alfons les de Toledo, per a Sanxo les de Saragossa, i per a Garcia les de Badajoz, que eren les tres taifes més grans i poderoses de la península. Això és el que explica, de fet, que Alfons VI fóra un aliat d’al-Mamun, i que després defensara al-Qadir quan els mateixos musulmans de Toledo el van expulsar de la ciutat.

D’altra banda, cap a 1079 Alfons va enviar delegacions a Sevilla i Granada per a exigir-los el pagament de paries, i entre els enviats a Sevilla estava precisament el Cid. Tant al-Mutamid de Sevilla com Abd Allah de Granada, que estaven enfrontats entre ells, van aprofitar la presència dels contingents castellans (que ara ja eren els seus aliats a canvi d’acceptar el pagament de paries) per a presentar batalla, i cadascuna de les delegacions cristianes va donar suport al seu respectiu bàndol musulmà. De fet, el resultat fou favorable a Sevilla, i el mateix Cid feu presoners dos importants nobles castellanolleonesos del bàndol de Granada, pels quals va demanar rescat a les seues families; i açò és molt important, perquè amb aquest fet es va guanyar enemics poderosos a la cort reial, i això prompte li portaria conseqüències.

cid4

Alfons VI de Lleó (1065-1109) i Castella (1072-1109) en una miniatura del segle XII conservada a la Catedral de Santiago

És en aquest context polític i social, doncs, que el paper històric de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador, ha de ser entès. Se sap que mai no va fer jurar a Alfons VI que no havia participat en la mort del seu germà Sanxo, ja que això és una invenció del Cantar. De fet, ja hem vist com el Cid va estar al servei d’Alfons uns quants anys. Fou per una altra mena d’actes que disgustaren al rei, com eixe de Sevilla, junt als enemics que s’havia guanyat a la cort, que Rodrigo fou desterrat de Castella cap al 1081. Primer va intentar buscar refugi a Barcelona, però el comte no el va acceptar, de manera que el Cid va acabar entrant al servei d’al-Muqtadir, que en aquell moment no sols controlava Saragossa, sinó també Lleida, Tortosa i Dénia. A més a més, estava aliat amb al-Bakr de València, i havia deixat de pagar les paries al rei de Navarra, de manera que necessitava ajuda per a la protecció de les seues immenses fronteres davant els atacs de catalans i aragonesos, i va contractar com a mercenaris a Rodrigo Díaz i a la guarnició de cavallers castellans al seu servei que el seguien en l’exili.

A la mort d’al-Muqtadir, només un anys després, en 1082, Saragossa va passar al fill major, al-Mutamin, mentre que Lleida, Tortosa i Dénia foren per a l’altre fill, al-Mundhir, que ràpidament començaren una guerra per a fer-se amb el control del territori de l’altre. Rodrigo es va quedar al servei d’al-Mutamin de Saragossa, defensant les fronteres dels atacs coordinats d’al-Mundhir de Lleida i del rei Sanxo d’Aragó, que s’havien aliat contra al-Mutamin, i als quals es va afegir prompte Berenguer Ramon II de Barcelona. De fet, el Cid no solament va aconseguir defensar bé la frontera de Saragossa, sinó que va fer presoner el comte de Barcelona en persona en el transcurs d’una batalla el 1083. El seu exili, doncs, no podia començar millor.

A l’any següent, el 1084, un exercit format per soldats musulmans de Saragossa i per mercenaris cristians al seu servei, entre els quals estava el Cid, van assolar el sud d’Aragó, sense que el rei Sanxo oferira cap resistència. Poc després es van traslladar a terres d’al-Mundhir de Lleida, concretament a la zona nord de l’actual territori valencià, que llavors pertanyia a la taifa de Tortosa, de manera que van atacar Morella i Olocau. De seguida van retornar a Saragossa, on Rodrigo va defensar la ciutat d’un nou atac coordinat d’al-Mundhir de Lleida i de Sanxo d’Aragó, als quals no sols va vèncer, sinó que feu un gran nombre de presoners. Finalment, el 1086 el Cid es disposava a defensar de nou la ciutat, ara contra l’exercit castellà dirigit per Alfons VI en persona, qui volia conquerir Saragossa després d’haver fet el mateix amb Toledo l’any anterior i haver iniciat així una nova política expansiva que substituïa les paries per la conquesta directa. Però un esdeveniment inesperat va impedir que Rodrigo i Alfons s’enfrontaren i, fins i tot, permetria la seua reconciliació uns pocs mesos més tard. Un enorme exercit musulmà havia creuat l’estret de Gibraltar des del nord d’Àfrica, i pareixia que es disposava a conquerir tot Alandalús i encara més enllà. Els almoràvits entraven en joc, i calia unir forces per a parar-los com fóra.

cid5

Guerrers almoràvits

Alfons va abandonar ràpidament Saragossa i va anar a buscar els almoràvits al sud de la península, enfrontant-se finalment en la batalla de Sagrajas en la qual fou derrotat estrepitosament. Per sort per a ell, l’emir almoràvit tenia problemes a casa i ara només havia vingut fins a Alandalús (cridat per diversos governants taifa) per a frenar la política expansionista del rei de Castella, de manera que va tornar de seguida a Marràqueix en compte d’intentar aprofitar la victòria per a conquerir la península. El Cid, per la seua banda, reconciliat ja amb el rei Alfons VI i de nou al seu servei, va viatjar el 1089 fins a València, que llavors estava en mans d’al-Qadir, l’antic governant de Toledo. Quan el rei castellanolleonès va conquerir la ciutat de Toledo, el 1085, va pactar amb al-Qadir que li ajudaria a fer-se amb el poder a València si a canvi rendia la ciutat fàcilment, com de fet així va ser. Ara, al-Qadir tenia problemes a València, tant interiors com exteriors, puix, d’una banda, des de Xàtiva s’havien independitzat i havien deixat de pagar els impostos. D’altra banda, tant al-Mundhir de Lleida i Dénia com Berenguer Ramon II de Barcelona estaven atacant les fronteres de València, aprofitant el fet que els almoràvits estaven distraient Alfons. Així és com el Cid va arribar per primera vegada a València per a protegir al-Qadir en nom d’Alfons VI de Lleó i Castella, i després de fer fugir el comte de Barcelona sense presentar batalla, qui assetjava la ciutat des del Puig i Llíria, Rodrigo es va instal·lar a Requena per a estar un temps prop d’al-Qadir.

Però la reconciliació amb Alfons havia de durar poc. El mateix any el rei va cridar el Cid perquè l’ajudara a defensar una guarnició que havia deixat en el castell murcià d’Aledo, que estava sent atacada per un exercit conjunt almoràvit i andalusí. Sembla que havien quedat trobar-se a Villena, però Rodrigo es va quedar a Ontinyent i no es va presentar davant d’Alfons, no se sap bé si a posta o per una confusió com va adduir per carta. En qualsevol cas, el rei es va enfadar greument amb Rodrigo, i això li comportaria conseqüències polítiques, que si les sumem al fet que s’estava quedant sense diners per a pagar als cavallers i homes que tenia al seu servei, tot plegat va provocar que alguns l’abandonaren a finals d’any. Rodrigo va passar el Nadal i tot l’hivern acampat a Elx acompanyat de la seua família, i fou just allí -en el seu pitjor moment des que havia començat l’exili per culpa de la reconciliació amb Alfons- on sens dubte va decidir canviar d’estratègia i va començar a planificar una campanya militar per a 1090. Així, a la primavera es va encaminar cap al nord, directe a València.

El Cid va abandonar la fidelitat feudal que li devia a Alfons VI i va començar a cobrar paries personalment als poders musulmans dels territoris per on passava, a canvi de no atacar-los, com ara a Dénia i Xàtiva, i després va passar a València i va cobrar paries a al-Qadir, per a instal·lar-se finalment a Borriana (territori d’al-Qadir), des d’on feia incursions pel territori de Tortosa (l’actual nord valencià). És evident que al fer tot això el Cid estava desafiant al rei de Castella com a protector oficial d’al-Qadir i al comte de Barcelona com a protector d’al-Munhdir de Lleida, Tortosa i Dénia. Efectivament, Berenguer Ramon II va reunir en poc temps un exercit per a atacar-lo, de manera que el Cid va córrer a resguardar-se a Morella, on el va seguir el comte. Allí van lliurar una batalla, que va guanyar Rodrigo, i per segona vegada va poder apressar al comte de Barcelona en persona i a un bon grapat de nobles catalans, cosa que li reportaria grans beneficis econòmics al Cid gràcies als rescats que va poder cobrar-los. Però també beneficis polítics, puix, una vegada alliberat el comte, tots dos es van trobar poc després a Saragossa per a reconciliar-se i signar un tractat, fent al-Mustain d’amfitrió i d’intermediari entre ells. Amb aquest pacte Berenguer renunciava momentàniament a les seues pretensions sobre les taifes del Xarq Alandalús i deixava en mans de Rodrigo la seua “protecció” (això és, el cobrament de les paries), de manera que no sols posava de manifest la seua derrota d’uns mesos enrere sinó que reconeixia al Cid com un poder important per si sol, al marge del seu rei i senyor feudal, que en teoria encara era Alfons VI de Lleó i Castella.

cid6

Charlon Heston fent del Cid, i Douglas Wilmer fent d’al-Mutamin de Saragossa

Després d’açò el Cid va tornar primer a Borriana, va passar el Nadal al Puig, des d’on va exigir de nou un tribut a al-Qadir, i va posar setge a Llíria perquè havien deixat de pagar els imposts a València. De fet, per a fer front a les ingents quantitats de diners exigides pel Cid, al-Qadir va haver de gravar la població valenciana amb tota classe d’imposts nous. I així és com Rodrigo s’havia convertit, de facto, en el dominador del Xarq Alandalús, des de Saragossa i Lleida fins a Xàtiva i Dénia, cobrant paries a tots els poders musulmans i atacant a qui es negava a pagar-li.

Mentrestant, els almoràvits havien tornat a Alandalús per tercera vegada, i aquesta vegada disposats a quedar-s’hi, puix llevaren el poder a Abd Allah de Granada i després a tota una sèrie de governants musulmans menors, integrant definitivament els seus territoris dins de l’Imperi almoràvit amb capital a Marràqueix. Alfons VI de Castella es va dirigir ràpidament a Granada per a fer-los front, i va sol·licitar ajuda al Cid, que va abandonar el setge de Llíria i, ara sí, va acudir al seu encontre. Però els almoràvits no van voler enfrontar-se encara als castellans, i Alfons va retornar a Toledo. De camí va discutir de nou amb el Cid amb una excusa menor i va voler apressar-lo, però aquest es va assabentar abans i va fugir de nou cap a Saragossa. La treva amb Alfons s’havia acabat. Arribat allí, el Cid va renovar la seua antiga aliança amb al-Mustain, va pactar amb el rei Sanxo d’Aragó, i després va fer d’intermediari entre els dos perquè signaren un tractat de pau. Així es lliurava d’haver de protegir Saragossa dels atacs aragonesos com abans havia fet amb els catalans, i podria centrar-se en València.

Per la seua banda, Alfons de Castella feu noves aliances amb Pisa i Gènova per a poder atacar València conjuntament per terra i per mar, evidentment amb la intenció de conquerir la ciutat i trencar la principal font d’ingressos del Cid, que eren les paries pagades per al-Qadir. Així, el rei enviava un doble missatge sobre qui manava al Xarq Alandalús, un al Cid i un altre als poders musulmans que havien deixat de pagar-li paries a Alfons per a pagar-li-les a Rodrigo. Però quan Alfons estava a punt d’assetjar València, en 1092, va haver d’abandonar el projecte i tornar ràpidament a Castella, ja que fou avisat que el Cid estava atacant el seu regne per la zona de la Rioja. Rodrigo va devastar el senyoriu del noble Garcia Ordóñez (un dels seus principals enemics a la cort castellana, culpable d’haver-lo fet caure en desgracia inicialment davant el rei), fent una gran quantitat de botí i retornant ràpidament a Saragossa. Fent això, el Cid va aconseguir més finançament, es va venjar d’un enemic deixant-lo en ridícul perquè no s’havia atrevit a fer-li font defensant els seus vassalls (i això era bàsic en el sistema feudal encara al segle XI) i, el que era més important, havia allunyat de València al rei Alfons .

Però algunes coses havien canviat mentre el Cid i Alfons de Castella estaven a la Rioja i havien abandonat València. Pel sud, els almoràvits avançaven molt apresa des de Granada, puix ja havien conquerit Múrcia, Dénia, Xàtiva i, finalment, Alzira, establint la frontera amb la taifa de València en el riu Xúquer. Per la seua banda, una revolta interna, aprofitant la desaparició de tots els castellans, havia expulsat del poder al-Qadir en favor d’una facció pro-almoràvit liderada pel cadi Ibn Jahhaf, que pertanyia a una reputada i antiga família de juristes de la ciutat. Era evident, doncs, que el control i l’hegemonia del Cid sobre el Xarq Alandalús tocava a la seua fi per culpa dels almoràvits. Però Rodrigo no estava disposat a renunciar-hi tan fàcilment, de manera que va abandonar Saragossa i es va dirigir cap a la costa amb els seus homes, en direcció a València.


8 thoughts on “Qui fou el Cid Campeador?

  • Tonipep Rodriguez Selles

    Despres de llegir.ho dos vegades i reflexionar .. Vaig a comentar en Castellá .. perque vullc !! (crec que una traducció es necessaria també)… i perque de un personatge esencial de eixa cultura germana i al temps egocéntrica es tracta …
    Esta es la aproximación más seria y mejor documentada y argumentada del personaje tantas veces “sofisticado ” (lo que significa .. usado y apropiado de modo interesado) .. que sin embargo .. coloca en su justa dimensión la época y el personaje .. un personaje absolutamente mítico y merecedor del Cantar de Gesta .. que lo consagró en los anales de la historia .. y que al tiempo es un monumento literario de la lengua castellana y memoria del papel que la Valencia medieval ya jugaba en el complejo ajedrez de la Península Ibérica y en el Mediterraneo …
    Bién por los del Grup Harca que cada dia más demuestran la maravillosa utilidad del conocimiento histórico medievalista sin prejuicios ni deseos de justificar nada de nada .. solo entender los parámetros socio económicos e ideológicos en el estadio de desarrollo de la época adecuada .. un trabajo enorme de respeto y distanciación que solo los grandes historiadores son capaces de hacer.

    Reply
  • Fakhi

    Ieee, que no pengeu la segona part? Estem tots ací resseguint els punts suspensius del TO BE CONTINUE…

    Apa va, que esperem la droja desesperaets…

    Reply
  • Ferran Esquilache Post author

    Ui, que va, que va, si encara no està ni escrit. Ara els toca als altres companys fer els seus posts, i la segona part sobre el Cid apareixerà el mes que ve. Ja sabeu que lo bo sempre es fa esperar 😉

    Reply
  • Pingback: El Cid, senyor de València | El Blog d'Harca

  • Rafa Ramos

    Petita correció ortografica:

    paria [paɾía]
    2. f. HIST./DRET En els segles XI i XII, tribut que els sarraïns pagaven als prínceps cristians d’Hispània com a conseqüència de les indemnitzacions de guerra o reconeixements de domini.

    pària [páɾia]
    1. m. i f. Persona que és considerada inferior i a la qual s’exclou del tracte i dels avantatges de què gaudixen els altres membres de la societat.
    2. m. SOCIOL. A l’Índia, persona d’ínfima condició social que es troba fora del sistema de castes.

    Enhorabona per l’article. Molt aclaridor i interessant.

    Reply

Speak Your Mind

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>