El Cid, senyor de València

En el post anterior sobre el Cid ens havíem deixat la ciutat de València en mig d’una revolta interna que havia expulsat al-Qadir del poder. També ens havíem deixat els almoràvits arribant a Alzira i establint la frontera del seu imperi en el riu Xúquer. I, com a conseqüència de tot plegat, ens havíem deixat al Cid partint ràpidament de Saragossa camí de València per a fer front a ambdues situacions i intentar així mantindre la seua hegemonia sobre la ciutat i el territori que en depenia.

el cid 1

Estàtua del Cid a València

La revolta s’havia produït després que Alfons VI alçara el setge que mantenia sobre la ciutat de València per a tornar ràpidament a Castella, i també després que els almoràvits arribaren fins a Alzira, després que el caid de la medina del Xúquer els obrira les portes. Un grup de cadis, alfaquins i ulemes de la ciutat es van reunir al voltant de la figura del cadi Ibn Jahhaf i van cridar els almoràvits, els quals van enviar a València un grup molt reduït de només vint hòmens. Al-Qadir va enviar a defendre les muralles als pocs cristians que havia deixat el Cid per a protegir el governant, però els habitants de València es van revoltar, els van obrir les portes als almoràvits, i tot seguit anaren a saquejar l’alcàsser. Al-Qadir va poder fugir del palau vestit de dona, amb la resta del seu harem, i es va amagar en una casa particular, però Ibn Jahhaf el va fer buscar. Al dia següent el van trobar, i el van executar de seguida en el carrer, deixant el seu cos tirat a terra sense que ningú l’arreplegara d’on va caure, fins que uns dies després (segons dues fonts àrabs distintes) un viatger l’hauria soterrat als afores de la ciutat, en el lloc on paraven a descansar els camells (sí, camells) de les caravanes. Els vint almoràvits que havien enviat s’instal·laren en l’alcàsser, però simplement es limitaren a legitimar amb la seua presència el nou poder constituït a la ciutat, que en la pràctica era exercit per Ibn Jahhaf des de sa casa, amb el beneplàcit dels valencians.

Quan el Cid va arribar a València i es va assabentar de la mort d’al-Qadir va entrar en còlera, perquè ell era la titella que li garantia el cobrament de quantioses paries sense resistència. Precisament, la raó per la qual al-Qadir era tan odiat pels valencians i es van acabar revoltant, puix, per a pagar les paries al Cid, al-Qadir havia establert una forta pressió fiscal sobre la població, mentre que Ibn Jahhaf va prometre fer tot el contrari i deixar de pagar-li. No obstant això, quan el Cid va arribar al front del seu exèrcit privat i va començar a arrasar les hortes del voltant de la ciutat, el nou governant no va tindre més remei que fer exactament el mateix que abans feia al-Qadir, i pagar un tribut al Cid. De fet, cal recordar que en aquest moment Rodrigo Díaz ja no actuava com un mercenari a sou del millor postor, com havia fet anys enrere. Ara havia substituït la influència del rei de Castella en la regió i actuava en interés propi: si el governant musulmà pagava el tribut de les paries, el Cid el defensava contra altres poders exteriors, foren cristians o musulmans. Però si el governant es negava a pagar-li, aleshores era el mateix Cid qui l’atacava com a represàlia, exercint, doncs, un xantatge que podríem assimilar, salvant les distàncies, amb el dels matons al servici de la màfia moderna.

Ibn Jahhaf, doncs, va haver de pagar paries, i el Cid el va reconèixer com a nou governant de València, la qual cosa va permetre l’existència d’un període de pau de prop d’un any amb la ciutat, durant el qual el Cid es va limitar a atacar Alzira. Malgrat tot, els valencians havien demanat ajuda als almoràvits en secret, i a l’agost de 1093 va començar a córrer la notícia que un exèrcit almoràvit estava de camí a València. Quan Rodrigo es va assabentar va decidir passar a l’acció i va augmentar la pressió militar sobre la ciutat, de manera que va abandonar el castell del Puig, on s’havia instal·lat, va traslladar el seu campament a la zona de Mestalla, i de seguida va prendre la Vilanova; és a dir, el raval de cases que hi havia a la part nord del riu, entre els actuals ponts de la Trinitat i del Real. Però els almoràvits no arribaven, i el Cid va tindre temps de sobra per a reforçar el setge a la ciutat prenent l’alqueria de Raiosa (situada prop de les actuals torres de Quart) per a instal·lar-s’hi, va manipular les séquies d’irrigació per a inundar la vega i dificultar així el pas a l’exèrcit almoràvit quan arribaren (obligant-los a avançar tots junts en columna a través d’un únic camí), i va renovar el seu pacte amb Ibn Jahhaf per a evitar problemes en la rereguarda, dins de la ciutat.

el cid 2

Traçat de la muralla de València al segle XI i secció

L’exèrcit almoràvit, comandat per Abu Bakr (que era nebot de l’emir Yússuf ibn Taixfin, qui controlava l’Imperi almoràvit des de Marràqueix), va arribar finalment al setembre de 1093, retardat per les lluites del sud de la península. No obstant això, una vegada instal·lats a Almussafes, a molts pocs quilòmetres ja de València, Abu Bakr va decidir pegar mitja volta i tornar-se’n a casa. No està massa clar si fou per por com a conseqüència de la propaganda difosa pel Cid (ja que va al·legar diverses vegades estar malalt), si fou per manca d’efectius i queviures suficients, si fou per les pluges intenses que hi va haver aquella tardor (la gota freda, ja sabeu), o bé si fou per tot plegat com pareix més probable. En qualsevol cas, la qüestió és que Abu Bakr se’n va tornar cap al sud, i els valencians pro-almoràvits es van quedar indefensos davant l’exèrcit del Cid, qui va tornar a tancar de nou el setge sobre la ciutat. Així fou com la fam va aparéixer dins de València i, després de molts mesos de resistència (en què el preu dels cereals i altres productes d’alimentació es van disparar a unes sumes desorbitades dins de la ciutat) els seus habitants no van tindre més remei que rendir-se, de tal manera que el 15 de juny de 1094 Rodrigo entrava victoriós a la ciutat i era rebut pel cadi Ibn Jahhaf.

En realitat, Rodrigo va continuar un mes vivint fora de la ciutat, fins que va estar segur que controlava la situació dins dels murs. En eixe temps va confirmar Ibn Jahhaf en el seu càrrec de cadi (una espècie de jutge suprem de la ciutat), va prometre als valencians que respectaria els seus béns (tot i la protesta dels hòmens del Cid, que havien estat beneficiats abans amb terres), va confirmar que només cobraria el delme que l’Alcorà admet com a impost legítim (al contrari del que venien fent els governants taifa), i finalment es va instal·lar en el lloc des d’on s’exercia el poder en Madinat Balansiya, l’alcàsser de la ciutat, situat on hui està el Palau del Marqués de Campo, junt a l’Almodí i prop de la Catedral com ja vam explicar fa un temps. Finalment, va fer vindre a la seua dona Ximena i a les seues dues filles des de Castella, de manera que era evident que pensava quedar-se molt de temps governant directament la ciutat. Segons algunes cròniques, en arribar les va fer pujar dalt del tot de la torre de l’alcàsser (probablement el lloc més alt de la ciutat en aquell moment) i els va ensenyar la immensa vega de València, plena d’hortes i alqueries.

el cid 3

Reconstrucció hipotètica de l’alcàsser de València i emplaçament en foto actual

Com, o en nom de qui, va governar el Cid València? De vegades algun autor s’ha preguntat per què Rodrigo no es va proclamar rei després de conquerir la ciutat, però això era impensable si tenim en compte com funcionaven les societats medievals. Des del punt de vist dels cristians, els reis són elegits per Déu a través d’una dinastia que és legítima, i com a tals són ungits per l’Església, de manera que era del tot impossible que Rodrígo Díaz, tot i ser de família noble, es proclamara rei d’acord amb la ideologia política imperant en l’Europa feudal. Per això, es va limitar a proclamar-se en els documents com a prínceps (el principal, el que governa un territori amb sobirania, més enllà del títol concret que puga ostentar, siga rei, comte, etc.), i de facto va constituir un senyoriu feudal independent. Menéndez Pidal diu que va reconéixer el seu vassallatge al rei Alfons de Castella, tot i que no hi ha la menor prova d’això, i en qualsevol cas hauria estat un vassallatge més teòric que no pràctic per a buscar una legitimitat major que la de les seues armes.

Des del punt de vist dels musulmans, evidentment tampoc no podia proclamar-se rei, ja que eixa figura ni tan sols existia, tot i que la historiografia acostume a emprar incorrectament el mot “rei” per a referir-se als governants de les taifes per la comoditat que això suposa. En realitat, la ideologia política que emana de l’Islam diu que l’únic legitimat per a governar el món terrenal és el Califa. Desaparegut el califat, els diversos governants que es van fer amb el poder en les ciutats d’Alandalús es van legitimar invocant un llunyà Califa de Bagdad primer, o els posteriors califats que es van proclamar al Nord d’Àfrica després, tot i que ningú no havia vist mai a cap califa i tot era realment una farsa legitimadora. En la pràctica, doncs, eixos governants taifa es basaven en l’acceptació implícita de la població que governaven, a canvi de garantir-los la defensa contra atacs exteriors i de mantindre l’aparell estatal de policia i justícia. Per això, el Cid va confirmar en el càrrec al cadi Ibn Jahhaf només conquerir la ciutat, que seria l’encarregat de garantir el funcionament de l’aparell judicial basat en la llei musulmana, mentre que Rodrigo es limitaria en la pràctica a cobrar l’impost estatal i a mantindre la pau com si fóra un governant taifa qualsevol, tot i ser cristià.

el cid 4

Avanç de l’Imperi Almoràvit sobre Alandalús

Tot i això, com que el Cid tenia a la major part de la població local en contra, va encarregar als jueus el funcionament de l’aparell estatal (ho eren el visir, els tresorers, els escrivans, etc.), i als mossàrabs locals la funció de vigilància i policia, a més dels hòmens del Cid que continuaven patrullant carrers i muralles per a mantindre l’ordre. Tot plegat, en definitiva, és el que ens permet ara parlar del domini del Cid sobre la ciutat de València com un Estat colonial, similar als estats croats de Terra Santa, en els quals, sense una colonització efectiva amb cristians com la que portaria a terme Jaume I dos-cents anys després, els invasors es limitaven a substituir per la força de les armes l’Estat andalusí, i extraure així una part de la riquesa de la població nativa a través d’impostos legals. És evident que això era insostenible a la llarga i, tard o d’hora, hauria de tindre un final, com el van tindre els estats croats.

Tornant als fets, pocs mesos després que el Cid començara a governar València arribaren notícies que un nou exèrcit almoràvit s’encaminava a recuperar la ciutat. L’emir Yússuf ibn Taixfin havia destituït el seu nebot, Abu Bakr, que estava poc dotat per al comandament militar, i havia reunit a Ceuta un altre exèrcit nord-africà per a creuar l’estret de Gibraltar, al qual s’unirien forces andalusines de Granada i Albarrasí. Per a comandar-lo, Yússuf havia nomenat un altre dels seus nebots, Abu Abdal·lah ibn Muhàmmad ibn Taixfín, que com més tard es demostraria tampoc no fou una bona elecció. Però això s’explica en el context d’una societat tribal com la nord-africana, en la qual l’emir no confiava en els més capacitats per a complir la funció assignada, sinó en els membres del seu propi llinatge familiar, que havien de concentrar tot el poder. Així, l’exèrcit almoràvit arribà a València en setembre de 1094, acabant el mes de Ramadà, i acamparen prop del riu Túria, entre les localitats de Quart i Mislata, on celebraren el final del dejuni.

el cid 5

Torre i muralla de València baix de l’actual plaça de Tossal, junt a la porta de la Colobra (no excavada encara)

El Cid, però, havia tingut temps suficient per a preparar la defensa. Primer de tot va demanar ajuda al rei d’Aragó (que no va poder acudir), i també al rei de Castella, qui ràpidament es va encaminar a València. De fet, Rodrigo es va encarregar que la notícia de la pròxima arribada d’Alfons correguera entre la població, i que a través dels espies arribara als almoràvits. D’altra banda, mitjançant un engany va fer que tota la població masculina en edat de combatre eixira de la ciutat per a entregar les armes de les quals disposaren, i ja no els va deixar tornar a entrar, de manera que així evitava una possible rebel·lió interna de la població valenciana durant el setge dels almoràvits que prompte començaria, i a més a més s’estalviava la seua alimentació. Finalment, va acumular aliments i va reforçar les muralles de la ciutat.

Acabat el Ramadà, l’exèrcit almoràvit es va desplegar i va començar el setge a la ciutat, que va aconseguir cobrir quasi tot el perímetre. A més, nombrosa població de les alqueries de la vega acudien diàriament a portar-los queviures, al principi regalats, fins que a poc a poc es va anar formant un gran mercat. I així van passar algunes setmanes fins que el Cid, incapaç de romandre quiet dins de la ciutat, va elaborar una estratagema junt al seu lloctinent Alvar Fáñez per a derrotar els almoràvits en la coneguda com a batalla de Quart, en octubre de 1094. Sense entrar en massa detalls, perquè ja en vam parlar fa temps al blog, l’estratagema va ser el següent. Aprofitant l’obscuritat de la nit per la manca de lluna, una part de l’exèrcit comandada per Alvar Fáñez (altres versions diuen que pel Cid en persona) va eixir de la ciutat per la porta de la Boatella i avançaren cap al sud sense que ningú els veiera. Quan ja estaven suficientment lluny de la ciutat giraren cap a l’oest i, més tard (potser en arribar a Alaquàs), giraren de nou cap al nord i seguiren avançant fins arribar aproximadament a l’alçada de Manises, quedant així darrere del centre de comandament almoràvit situat prop de Quart, i allí restaren amagats.

el cid 6

Esquema de la batalla de Quart en 1094

Quan es va fer de dia, el Cid (o Alvar Fáñez, segons versions) va eixir amb el gruix de l’exèrcit per la porta de la Colobra (actual plaça del Tossal) i va començar a avançar cap a l’oest pel camí de Quart, en direcció al real de comandament musulmà. Els almoràvits reaccionaren ràpidament i es llançaren a l’atac, però quan ambdós exèrcits estaven a punt d’enfrontar-se, els cristians pegaren mitja volta i retornaren cap a València, de manera que els almoràvits els perseguiren i s’allunyaren del seu propi campament. En eixe moment precís, els contingents amagats que havien avançat per la nit van aparèixer en escena al galop per l’oest, per darrere, fent molt de soroll, com si arribaren en eixe moment, i els musulmans els van confondre amb l’exèrcit castellà del rei Alfons, que suposadament estava al caure segons la propaganda difosa pel Cid. I els almoràvits, pensant-se atrapats entre el Cid i el fals Alfons, entraren en pànic i començaren a fugir en desbandada, camp a través, mentre els nouvinguts queien sobre el campament almoràvit abandonat i es feien amb totes les riqueses del general Muhàmmad i amb els queviures.

Desaparegut el perill almoràvit, el Cid ja va tindre via lliure per a seguir dominant i espoliant València fins a la seua mort, en 1099, i fins i tot més enllà. Realment a penes sabem res d’eixe període ni de com fou el govern del Cid, amb alguna excepció. Per exemple, coneixem el juí al qual va sotmetre a Ibn Jahhaf. Una vegada conquerida València, en juny de 1094, Rodrigo havia confirmat en el seu càrrec de cadi a Ibn Jahhaf, que més o menys seguia tenint el suport de la població local, i davant el perill que suposava el nou exèrcit almoràvit que arribaria al setembre, al Cid li interessava tindre ben a prop al cadi. Cal pensar que Ibn Jahhaf pertanyia a un llinatge molt antic i prestigiós de cadis valencians, i dos avantpassats seus, de fet, havien sigut governadors de València en els darrers temps del Califat de Còrdova, mentre que altres membres de la família havien estat prestigiosos juristes, com ho era el mateix Ibn Jahhaf. Per això mateix els notables locals l’havien elegit com a líder quan es van revoltar contra al-Qadir, ja que en les societats tribals el prestigi familiar és molt important per a assolir el poder.

Ara, però, en 1095, huit mesos després que el Cid començara a governar la ciutat, allunyat de moment el perill almoràvit i amb l’oposició interna controlada, Rodrigo decidí desfer-se d’Ibn Jahhaf i, sense previ avís, va ordenar que fóra detingut, torturat i jutjat amb l’excusa d’haver matat al-Qadir. Diverses cròniques fantasiegen amb la idea que el Cid volia trobar un gran tresor que Ibn Jahhaf hauria furtat a al-Qadir i hauria amagat per a ell. Siga veritat o no, la qüestió és que el Cid va ordenar que el cadi fóra cremat viu en una plaça de València, sota la mirada de bona part de la població de la ciutat, en un dels actes més cruels que les fonts musulmanes atribueixen al Cid. És evident que a Rodrigo li importava ben poc al-Qadir, que només era l’excusa, i els possibles ressentiments que tinguera contra Ibn Jahhaf pel seu paper en la defensa de la ciutat l’any anterior poden influir, però no eren la raó principal d’aquest acte. És probable que el Cid volguera aprofitar la situació per a infondre terror entre la població, com una mena de guerra psicològica per a desarticular tot rastre d’oposició interna al seu govern colonial.

el cid 7

Charlton Heston com el Cid

El Cid va dedicar els següents anys a ampliar els seus dominis i riqueses, que tampoc eren molt àmplies de moment, més enllà de la pròpia ciutat de València i el territori més pròxim. Després de la victòria en Quart va poder conquerir el castell d’Olocau, bàsic per a controlar una ruta cap a Aragó i el lloc on al-Qadir havia enviat una part de la seua riquesa personal abans de morir, de la qual es va apoderar. En 1097, junt a Ramir d’Aragó van atacar alguns castells de les muntanyes del Benicadell, i de tornada es van trobar amb un exèrcit almoràvit que van intentar despistar però al que finalment es van haver d’enfrontar als peus del castell de Bairén (l’actual Gandia), vencent-lo de nou. En 1098 va intentar conquerir Morvedre (actual Sagunt), i després d’un llarg setge ho va aconseguir, ampliant així més el seu territori. D’altra banda, sabem que en 1097 Rodrigo va fer que el Papa nomenara un bisbe de València. Fins llavors hi havia hagut un bisbe mossàrab a València, però ara, sota el domini castellà del Cid, des de la diòcesi de Toledo el seu bisbe va intentar restaurar la diòcesi de València amb el ritus romà perquè quedara sota la seua influència, enviant a un monjo cistercenc d’origen francés anomenat Jerònim. Però Rodrigo va maniobrar per a evitar que fóra nomenat des de Toledo, i va fer que el nomenament fóra del Papa en persona, evitant així el domini eclesiàstic castellà sobre el seu territori privat.

Finalment, en 1099 (és probable que en juliol) Rodrigo Díaz de Vivar va morir al seu llit de l’alcàsser de València, segurament d’una malaltia. La suposada batalla que el Cid hauria guanyat després de mort a lloms del seu cavall Babieca (ben coneguda per la pel·lícula de Hollywood) és una història inventada per una crònica escrita en el monestir castellà on seria soterrat Rodrigo uns anys més tard. No hi va haver cap exèrcit almoràvit al qual véncer en 1099, ni els hòmens del Cid van abandonar València de seguida. Al contrari, Rodrigo fou soterrat a la Catedral de València (la Mesquita aljama), i la seua muller, Ximena, va continuar al front de la ciutat encara tres anys, fins que en 1102, ara sí, va arribar un tercer exèrcit almoràvit disposat a conquerir la ciutat. Ximena va enviar al bisbe Jerònim a la cort reial castellana a sol·licitar ajuda al rei, que hi va acudir de seguida. Quan va arribar a València, Alfons va provocar algunes escaramusses intencionades amb l’exèrcit musulmà per a poder calibrar el nombre d’efectius musulmans i, veient-se en clara minoria, va decidir que calia evacuar la ciutat i tornar a Castella. El fracàs es feia ara evident, puix, sense el Cid present, el seu estat colonial, tot envoltat de musulmans, era impossible de mantindre.

el cid 8

Tomba del Cid i de Ximena al monestir de Cardeña (Burgos), esculpida en el segle XVI. Al segle XIX la tomba fou profanada pels francesos i les seues restes (segurament barrejades amb les d’altres tombes) es van traslladar a Burgos, on estan hui soterrades.

Així, van carregar en mules i camells tots els bens mobles, riqueses i armes que van poder, i també el cos del Cid, que fou desenterrat. Una llarga comitiva protegida per Alfons va partir de València camí de Castella, amb Ximena al capdavant, tots els hòmens que havien estat al servici del Cid, i també amb tots els mossàrabs locals. Abandonada la ciutat per part de les tropes cidianes, els col·laboracionistes haurien estat passats a ganivet, i els mossàrabs ho havien sigut de primera magnitud, ja que a ells els fou encomanada la vigilància de les portes de la ciutat i dels carrers. Tot indica, de fet, que a partir de llavors ja no van quedar mossàrabs a València, i si no fou així van desaparéixer al llarg del segle XII. La rereguarda va pegar foc a la ciutat (en realitat només a l’alcàsser, a la Mesquita-Catedral i a algunes cases properes) mentre l’exèrcit almoràvit ho veia tot de lluny. Quan van arribar dins de la ciutat ja no van poder fer res, i així acabava per a sempre el domini del Cid sobre València. A partir de llavors tot el territori va passar a formar part de l’Imperi Almoràvit, i desaparegut eixe tap cristià van caure ràpidament també Saragossa, Lleida i Albarrasí.


4 thoughts on “El Cid, senyor de València

  • Òscar

    Hola, enhorabona pel post, és molt interessant i per això us faig varies preguntes:

    Es sap quants habitants tenia València a l’època del Cid de manera aproximada?

    Quan has parlat de caravanes de camells he recordat també haver llegit en algun lloc que les comunicacions per la zona litoral eren mólt difícils al sud de València, ja que l’albufera era molt més gran i fins quasi a Denia estava ple de marjals i aiguamolls. És això veritat? I si és així, per on anaven aquestes caravanes?

    I, per últim, hi ha constància documental de la marxa dels mossàrabs de València amb Ximena i els castellans?

    Salutacions i ànims.

    • Ferran Esquilache Post author

      Hola. No, no se sap quanta gent vivia a València en època del Cid. Cap autor ho esmenta, i fer estimacions a partir de la superfície que ocupava la ciutat és massa arriscat, perquè caldria incloure els ravals de la rodalia, que no sabem com eren de grans. Fins i tot es podria afegir la població de les alqueries de l’Horta. Hi ha massa variables.
      Pel que fa al paisatge d’època andalusina, sí, és cert que l’Alfubera era molt més gran que ara, de fet ho va ser fins quasi el segle XVIII. I també és cert que les marjals de la costa eren molt abundants, realment un contínuum en tot el golf de València, fins que es van començar a dessecar al segle XIV, es va donar un fort impuls al XVIII, i actualment només queden algunes restes. Però això no dificulta en absolut el pas per la costa, ni menys encara el comerç. En època andalusina, com abans en la romana i després en la baixmedieval-moderna, hi havia tota una xarxa de camins suficient per a la circulació. I la Via Augusta, que realment va seguir funcionant fins al segle XVIII en bona part del territori valencià, anava per fora de les marjals.
      Finalment, tema mossàrabs. Eixe és un dels punts que vaig dubtar a afegir al post perquè, si ens posem estrictes, no està documentat que se n’anaren amb Alfons cap a Castella, tot i que sempre s’ha dit. És el problema de tot el que està relacionat amb el Cid, que hi ha moltes fonts, tant àrabs com llatines, i molta de la informació que donen és contradictòria, quan no clarament inventada. No obstant això, que passara realment és versemblant, perquè fets similars estan documentats en altres llocs, com ara el trasllat de mossàrabs de Granada fins a la Vall de l’Ebre per Alfons el Bataller, rei d’Aragó i Pamplona, o el trasllat de mossàrabs de Lisboa a Portugal pel rei Alfonso Enriques, en ambdós casos pocs anys després de l’evacuació de València pels castellans.
      D’altra banda, sí està documentat en una crònica que foren els “cristians de la terra” els encarregats de vigilar les portes en època del Cid. I també és ben cert que eixa és l’última vegada que apareixen documentats. Mai més s’esmenten mossàrabs a València. Si en van quedar alguns, en algun moment del XII desapareixen, perquè quan arriba Jaume I al XIII no en queda cap ni un, i això és del tot segur. De fet, no referit a València en concret però se sap que els almohades (molt integristes pel que fa a la religió, almenys inicialment) van traslladar mossàrabs al Nord d’Àfrica en el segle XII.

  • Pingback: Qui fou el Cid Campeador? | El Blog d'Harca

Comments are closed.