Russafa en època andalusina: paisatge i territori

En 2013 vaig publicar al Blog d’Harca un post en el que explicava que l’origen més remot de Russafa havia estat una almúnia o finca d’esplai, construïda, segurament, per Abd Al·lah al Balansí al final del segle VIII o principi del IX. Womens Nike Air Huarache Era el fill menut del primer emir omeia de Còrdova, Abd al-Rahman I, qui, després d’una guerra pel poder amb els seus germans (produïda a la mort del pare) es va refugiar entre les tribus berbers de València. Al-Balansí va acabar ací els seus dies, gràcies a un acord amb el seu nebot al-Hàkam, el nou emir, pel qual al-Balansí rebria els impostos estatals de la zona sense haver d’enviar-los a Còrdova, a canvi de no abandonar mai més la cora o demarcació de Balansiya i Shatiba. El palauet o almúnia d’al-Balansí seria una còpia de la que s’havia fet construir són pare Abd al-Rahman I als afores de Còrdova, que també es deia al-Russafa, i que alhora estaria feta en record dels palaus que el seu avi i darrer califa omeia de Damasc, al-Hixam, tenia en la ciutat de Ressafa, al desert de Palmira, en l’actual Síria. Al remat, doncs, és evident que l’actual barri de Russafa té un origen excèntric i ben curiós, lligat al poder andalusí i al tradicional gust de l’oligarquia àrab pel luxe.

Restes d’un jardí omeia a Ressafa, Síria

No sabem què es va fer de l’almúnia d’al-Balansí, tot i que pareix lògic que fóra destruïda en alguna revolta o durant la fitna califal, igual que la seua homònima cordovesa. Tanmateix, més enllà de l’origen, també deia de passada en aquell post que Russafa era una simple alqueria més de les moltes que hi havia als afores de la ciutat de València, i per tota l’horta, en el moment de la conquesta de Jaume I al segle XIII. Cal recordar, però, que la paraula “alqueria”, derivada de l’àrab al-qarya, no significava el mateix en època medieval que actualment, ja que no es tractava d’una casa de camp solitària a l’horta en el sentit com es va començar a emprar des del final del segle XIV fins a hui, sinó un conjunt més o menys gran de cases, amb diverses famílies habitant-hi, que nosaltres anomenaríem ara aldea o poble segons la grandària i importància de cadascuna. De fet, com alqueria apareix esmentada Russafa al Llibre dels Fets i en la resta de documentació coetània a Jaume I, almenys fins el principi del segle XIV; i com alqueria amb territori propi al marge de la medina apareix registrada al Llibre del Repartiment, quan va ser repartida en lots entre colons cristians després de la conquesta.

Probablement, tot i que no tenim suficients dades per a afirmar-ho amb rotunditat, el palauet d’al-Balansí es va perdre amb el temps, però el jardí al seu voltant no, que seria allò que encara al segle XII esmentaven els poetes com el lloc més delitós de València. De fet, fa un temps que mantinc com a hipòtesi que la séquia de Rovella (la funció principal de la qual era portar aigua a la ciutat de València per a regar horts urbans i per a les industries que la necessiten com adoberies i terrisseries) també fou construïda amb la intenció d’allargar-la fins a Russafa i regar els jardins de l’almúnia d’al-Balansí. fjällräven kånken Laptop 13 Si fou, o no, aquell personatge de la família de l’emir el responsable d’impulsar la construcció de la séquia urbana de Rovella és una qüestió que de moment no podem resoldre, i possiblement no ho podrem fer mai, però resulta una hipòtesi lògica i versemblant. Mochilas Kanken Infantil En qualsevol cas, aquella infraestructura hidràulica que arribava a Russafa per a regar els jardins degué ser aprofitada posteriorment, potser a partir del segle X o XI, per a construir una horta de producció agrícola camperola igual qe la resta de les de l’Horta de València. I al voltant de lantiga almunia, o pròxim a ella, es va desenvolupar un nucli d’habitatge rural que esdevindria l’alqueria andalusina de Russafa, antecedent directe del poble cristià baix-medieval i modern i, per tant, de l’actual barri.

Russafa en el segle XIX vista des del campanar de Sant Valeri, i al fons la part sud de València

D’altra banda, alguns historiadors, seguint a Ramón Menéndez Pidal, han afirmat que Russafa, junt a Raiosa, foren ravals mossàrabs. Deixant de banda que Russafa no era un raval sinó una alqueria, no hi ha cap prova per a afirmar una cosa així, més enllà de la capacitat inventiva de l’autor anònim de la Primera Crónica General (nom modern que s’ha donat a una crònica castellana del segle XIII); i, de fet, això no té cap sentit des del punt de vista històric tenint en compte l’origen de Russafa. Que l’església parroquial de Russafa (construïda segurament sobre la mesquita de l’antiga alqueria) estiguera dedicada des del segle XIII a Sant Vicent Màrtir i a Sant Valeri (el bisbe de Saragossa en època romana que fou jutjat a València al mateix temps que el seu diaca i futur Vicent), amb tota la càrrega ideològica que això comporta, no ha ajudat molt a reparar l’error a nivell local, que certament tampoc no està massa estés.

Pel que fa al paisatge andalusí de Russafa, tot i que resulta dificilíssim estudiar-lo pel nivell de destrucció del paisatge anterior al que es va arribar en el segle XIX amb la construcció de l’Eixample de València, encara resulta factible proposar una proposta d’interpretació a partir dels traçats de les séquies que s’han conservat en alguns plànols antics. I això és el que podeu veure en la imatge adjunta que hi ha a continuació, amb l’horta andalusina de Russafa junt a l’actual avinguda del Regne de València (en color verd), d’unes 8 o 9 hectàrees, que com és evident estava regada per la séquia de Rovella (la línia en blau clar). Cal tindre present que en època andalusina l’horta de València no era com la coneguem hui, una gran extensió de camps irrigats fins on es perd la vista gràcies a una complexa xarxa de séquies, sinó que es reduïa a menuts espais irrigats, de només unes poques hectàrees cadascun, situats junt a les alqueries. Entremig hi hauria camps de secà o algun regadiu més esporàdic, pastures per al ramat, o fins i tot alguna superfície boscosa de poca importància. Nike Air Max Tavas męskie Per això resulta tan complicat estudiar el paisatge històric medieval de l’horta, i més encara en el cas de Russafa on no ens ha arribat res.

Russafa en època andalusina sobre foto aèria actual

En realitat, Russafa no tenia res d’especial, més enllà del jardí de l’antiga almúnia d’al-Balansí. De fet, com deia adés era una alqueria andalusina més de les moltes que hi havia a l’horta, que només destacava per la seua proximitat a la medina. Els límits exactes del terme de l’alqueria no estan massa clars, ni han d’estar-ho necessàriament perquè en al-Àndalus els territoris de les alqueries no tenien uns límits exactes com els tindrien després en època feudal i nosaltres hem heretat. Era territori de l’alqueria tota aquella terra que la comunitat explotava directament, i algunes zones (boscos, pastures…) eren compartides amb alqueries veïnes. Per això, l’única manera de conèixer els límits aproximats és identificar els nuclis d’habitatge que l’envoltaven i que, per tant, formaven els límits teòrics del seu terme entre tots ells.

Pel nord, evidentment, estava Madinat Balansiya, una gran ciutat a partir del segle XI tot i que abans d’aquella data havia quedat en no res. Pel nord-oest estava el raval de la Boatella, que tenia un espai hidràulic propi a les portes de la ciutat, al mateix lloc aproximat que hui ocupa la plaça de l’Ajuntament de València (imatge de dalt). Per l’oest pareix que hi havia un nucli d’habitatge molt menut al voltant de l’església de Sant Vicent, tot i que hi ha molts dubtes sobre això per la manca de documentació. Nike Air Max Dames Pel sud-oest compartia límit amb Patraix (una altra alqueria que esdevindria poble cristià, i hui barri absorbit per la ciutat), i segurament també ho feia amb l’alqueria de Malilla. Pel sud limitava amb l’alqueria de Cassén, de la qual es tenen només algunes notícies documentals, i pel sud-est limitava amb la marjal de l’Albufera, que en epoca baix-medieval es consideraria dins del seu terme de Russafa però no està tan clar per a l’e`poca andalusina. Maglia David Robinson Finalment, per l’est, limitava amb el Guadalaviar, l’actual Túria, i a l’altra banda del riu estaven les alqueries d’Algirós i de Cinqueros, completant així el cercle al voltant de Russafa (vegeu imatge de baix).

Els veïns: les alqueries i ravals que envoltaven Russafa en època andalusina

Un altre aspecte interessant de l’alqueria andalusina de Russafa, pel tema territorial que estem tractant ací, és el de la seua situació estratègica en la xarxa viària de l’horta. De fet, que Jaume I l’elegira com a base d’operacions durant el setge a la ciutat, en 1237, ho explica perfectament. Air Jordan 14 (XIV) Des de la porta de la Boatella, situada en l’actual carrer Sant Vicent a l’alçada del carrer Sant Ferran, eixia el camí de Xàtiva, ben recte cap al sud ja que es tractava de l’antiga Via Augusta romana. Asics Gel Nimbus 14 męskie Ara bé, des de la mateixa porta arrancava un altre camí, paral·lel inicialment a la muralla, que anava directament a Russafa i que encara actualment rep el nom de carrer de Russafa. Una primera desviació existent era el camí de Malilla, que arrancava aproximadament a l’alçada de l’actual Gran Via, el qual servia per a anar a l’alqueria del mateix nom. Un topònim que segles més tard, en el XIX, heretaria la coneguda carrera de Malilla hui també desapareguda. En arribar a l’alqueria de Russafa el camí principal es dividia en diferents ramals, obrint-se com un arbre de fet, que servien per a poder anar a diferents llocs, i d’ací la idea de l’enclavament estratègic de Russafa. El camí situat més a l’est era el camí conegut modernament com del Salinar, que en l’edat mitjana s’adossava al riu per on hui està la Ciutat de les Arts, i a través de la Punta i la devesa de l’Albufera anava per la costa fins a Cullera, i encara seguia cap a Gandia. New Balance 993 męskie Al sud anava el camí de la Font d’en Corts, que després també heretaria la famosa carrera d’en Corts, però que en època andalusina i baix-medieval era un simple camí que travessava la marjal i arribava fins a la vora de l’Albufera. Finalment, un altre camí encara era el de la Font de Sant Lluis, dit així des d’època moderna en honor al sant, però que en època andalusina servia per a anar a l’alqueria de Cassén i encara després seguia per a anar fins a Castelló de l’Albufera (actual nucli pedani de Castellar).

L’existència d’una gran marjal junt al terme de Russafa també és una de les característiques essencials de l’alqueria en època andalusina. De vegades es diu exageradament que l’Albufera arribava fins a les portes de Russafa en època antiga i medieval, però això no és ben bé així. És cert que era molt més gran que ho és ara, sens dubte, però els límits del llac en època andalusina quedaven molt lluny encara del nucli habitat, com podeu veure en la tercera imatge adjunta. Una altra cosa és la marjal, que quedava més a prop; és a dir, el terreny pantanós ple d’estanys i fonts naturals que brollen de la capa freàtica del subsòl. Però, en qualsevol cas, tampoc es pot dir que la marjal arribara fins a les cases mateixa de l’alqueria. Chaussures Nike Pas Cher Tot depèn, en realitat, d’on considerem que arribava en cada moment la marjal, ja que existia una gradació de la qualitat del sòl que anava fent-se més inestable i aigualós conforme s’apropaven l’Albufera i més sec i estable conforme s’allunyaven. En qualsevol cas, les marjals de Russafa es van dessecar al principi del segle XIV, ja en època cristiana, i malgrat els problemes de manteniment que això va ocasionar fins al segle XVI o encara més enllà, ara són l’única horta que queda en l’antic terme medieval de Russafa, encaixada entre el bulevard Sud i el caixer nou del riu.

Amb tot, també és cert que en època andalusina aquesta marjal era plena de rafals, finques agràries pertanyents a l’oligarquia estatal islàmica, els quals apareixen citats al Repartiment dins del terme de Russafa. No sabem on estaven realment situats amb exactitud, però no hem de pensar que estaven prop de l’alqueria sinó dins de la marjal, ja que era habitual que els rafals se situaren en zones marginals, de secà o de marjal, lluny de les millors terres agrícoles irrigades de les alqueries camperoles.

El territori de Russafa en època andalusina: cultius i marjal

Molt ha canviat, doncs, el paisatge del territori de Russafa al llarg dels segles. D’una simple almunia d’esplai lligada al poder va passar a ser una alqueria camperola andalusina de producció agrària amb un reduït espai d’horta i un espai indeterminat de secà. Després de la conquesta l’horta es va ampliar, i encara després la marjal es va dessecar per a ampliar més l’horta, convertint-se així en un poble normal i corrent als afores de la gran ciutat. Fins i tot va arribar a tindre terme propi durant uns anys del segle XIX. Però tot aquell espai d’horta i marjal dessecada va desaparèixer al llarg dels segles XIX i XX, amb el creixement i urbanització de la ciutat, i ara a penes si podem reconèixer-lo.


5 thoughts on “Russafa en època andalusina: paisatge i territori

  • Òscar

    Hola, he llegit el vostre post i m’ha semblat molt interessant, a l’igual com els mapes. En un d’ells s’ìndiquen els camins que passaven prop de Russafa i que comunicaven la ciutat de València amb el sud. Crec recordar que dieu que l’actual camí del Salinar anava per la costa fins a Cullera i seguia cap a Gandia. Però, també seguia més cap al sud, fins a Dénia?

    I, d’altra banda, com i per on transitaven en l’època andalusina la que gent que viatjava entre Dénia i València (o al revès) per la costa? Ho pregunte perquè tinc entès que tant l’Albufera com les abundants marjals que hi ha sud d’aquesta eran molt més grans, així que no sembla un lloc molt adequat per anar a peu o en ruc.

    Salutacions

    • Grup Harca

      El camí del Salinar anava només fins a Cullera per la devesa de l’Albufera (de fet, en bona part, és l’actual CV-500). Després, per descomptat, es podia seguir viatjant cap a Gandia, Dénia o qualsevol altre lloc situat al sud, però ja no necessàriament per un camí paral·lel i prop de la costa perquè una vegada s’acaba l’Albufera això ja no és necessari. És la presència de l’Albufera allò que obliga al camí a anar per la costa, per a evitar vorejar el llac, i ho fa gràcies al fet que la restinga és una zona ferma i seca. A partir de Cullera ja no és recomanable, en efecte, anar per les marjals de la costa, tot i que fins a Gandia l’orografia impedeix allunyar-se’n massa tampoc, especialment al pas per Valldigna. Allò normal dels camins antics que uneixen llocs costaners és que vagen pel límit de la marjal, lo més a prop possible de la costa per a evitar accidents geogràfics però sense penetrar a la marjal si no és estrictament necessari. Només cal vore per on van habitualment els típics “camí vell de tal” per a adonar-se’n. Salutacions!

  • Alex Amorós

    Hi ha un boca-carrer cap a l’est del carrer Sapadors que es diu Salinar, en algun plànol vell recorde, crec, haver vist que eixe camí era el d’Encorts, de fet és ara un carrer estrany que resta fora d’ordenació, però que miraculosament sobreviu. En qualsevol cas necessàriament per eixe carrer passava un camí-carrer important que ací no es té en compte.

    • Ferran Esquilache Post author

      Efectivament l’actual carrer dels Sapadors és l’antic camí d’en Corts i, efectivament també, en ell naix encara ara un carrer dit del Salinar que és l’únic tram que resta d’un antic camí que transversalment anava fins al camí que ací s’ha anomenat també del Salinar. Però no crec que eixe camí transversal siga especialment important, i tampoc crec que siga d’origen andalusí, que és del que es parla en este post. Però gràcies per comentar-ho.

Comments are closed.