Montesa: 700 anys de l’orde dels valencians

Dissabte farà 700 anys, que no és poca cosa. Era el 10 de juny de 1317 quan el papa Joan XXII signava des d’Avinyó la solemne butla fundacional que donava origen a l’orde militar de Santa Maria de Montesa. Una congregació de cavallers religiosos caracteritzada per ser una de les poques d’Europa, sinó l’única, que estava plenament territorialitzada, és a dir, que establia les seues bases i el seu radi d’acció prioritari sobre un únic territori: el Regne de València. A l’igual que la resta d’ordes militars que havien sorgit arreu d’Occident des d’uns segles abans, com ara el Temple, l’Hospital o els Cavallers Teutònics, la seua funció bàsica era lluitar per la fe cristiana contra els infidels i, també, en servici dels papes o els monarques corresponents. De fet, l’orde de Montesa es creà pràcticament com una fusió dels ordes del Temple i de l’Hospital en territori valencià, després que els templers foren acusats d’heretgia i suprimits entre 1307 i 1312. Jaume II proposà al papa que les seues possessions valencianes passaren a un nou orde, que també absorbiria la major part dels senyorius valencians dels hospitalers. I així fou com ara fa justament set segles es creà un orde militar exclusivament per al Regne de València, que complí un paper importantíssim en la història valenciana durant segles, fins a la desaparició de l’Antic Règim.

Vista aèria del castell-convent i de la vila de Montesa en l’actualitat. El castell fou derruït per un terratrèmol al segle XVIII.

No debades, amb el patrimoni rebut dels templers i els hospitalers i l’afegiment de la vila reial de Montesa, el nou orde passà a ser el principal estat senyorial valencià de l’època, i el més estable, amb desenes de milers de vassalls i més d’una seixantena de localitats; especialment al nord del país, en l’actual Maestrat i la Plana, però també entorn de la ciutat de València, a la Ribera i a la vall de Perputxent. Eixe gran poder territorial i econòmic -amb fonts rendístiques diverses, com la llana del Maestrat o els musulmans de Perputxent- també conferí a l’orde de Montesa un paper polític primordial en el Regne de València: era la segona autoritat eclesiàstica del país, només per darrere del bisbe de València, i la seua posició en les Corts i la Generalitat i la connexió permanent amb la Corona feien que els càrrecs de poder de l’orde de Montesa -el mestre i els comanadors- foren cobejats per totes les elits regnícoles. Bona mostra d’això és que foren mestres de Montesa membres de famílies valencianes tan importants com els Tous, els March, els Vives de Canyamàs, els Llançol de Romaní o els Borja.

Jaume Joan Falcó, primer lloctinent general de l’orde de Montesa entre 1593 i 1594, amb la creu de l’orde cosida al pit. Apareix representat en les pintures del Saló de Corts del Palau de la Generalitat de València com una figura preeminent del braç eclesiàstic.

A més a més, l’orde de Montesa, amb la seua força militar, era també clau en els exèrcits de la Corona, de manera que mestres com Pere de Tous, Romeu de Corbera o Lluís Despuig acompliren un paper cabdal en la defensa del territori contra els musulmans i els castellans, així com en les campanyes mediterrànies dels segles XIV i XV. Fet i fet, aquell enorme poder econòmic, polític i militar de l’orde fou també la causa del seu control per part de la monarquia. Ja Ferran el Catòlic, com havia fet a Castella amb els ordes militars propis, tractà de dominar-la, però Montesa resistí i no fou fins a finals del segle XVI quan el seu besnét, Felip II, pogué fer-se amb el control de l’orde. Per a aconseguir-ho el rei recorregué a desprestigiar i posar contra les cordes Pere Lluís Garceran de Borja, qui era mestre des de 1545. En 1572 fou acusat de sodomia i jutjat per la Inquisició, amb el resultat que, finalment, en busca del favor reial, hagué de traspassar en 1587 el càrrec de mestre de l’orde als monarques hispànics de manera perpètua. A partir de llavors el seu poder fou menys autònom -i encara ho fou menys després de la desaparició de les institucions valencianes d’autogovern en 1707-, però continuà exercint un paper social i econòmic importantíssim en el territori valencià fins a la desaparició del règim senyorial en la dècada de 1830.

El Palau del Temple de València, reconstruït totalment al segle XVIII en estil neoclàssic, en una fotografia antiga

És per això que, malgrat el desconeixement general, la petjada de l’orde de Montesa continua ben viva en la societat valenciana actual. Ens ha llegat una herència patrimonial immensa, amb palaus com el del Temple de València o imponents castells com els de Montesa, Peníscola i Perputxent. Fins i tot ens ha llegat el nom de tota una comarca, el Maestrat, com encara testimonien molts dels escuts municipals de les localitats de la zona. I també ens ha llegat, evidentment, una història pròpia, encara per descobrir en bona part. És per això que enguany celebrarem el seté centenari de l’orde de Montesa, amb tot un seguit d’actes impulsats des dels àmbits acadèmics i polítics, que trobareu explicats en la pàgina web del centenari. En concret, a l’octubre hi haurà un congrés acadèmic a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i al castell de Montesa, així com altres trobades a Castelló de la Plana. Però també hi haurà tota mena d’actes de divulgació per a tots els públics, com ara conferències sobre l’orde, exposicions, cine-fòrums i visites guiades al Palau del Temple de València i el castell de Montesa. Participeu i gaudiu-ne!

Escut municipal d’Ares del Maestrat, que inclou la creu de Montesa en un dels seus quarters