Un passeig històric pel barri del Carme

ciutat_vella_carme-1

El barri del Carme, marcat en ocre, en el conjunt de Ciutat Vella

Ens quedem meravellats davant d’oliveres mil·lenàries com les del Maestrat o sobrepassats per la força telúrica de boscos centenaris com el de Munain, però poques vegades ens parem a pensar que algunes de les zones urbanes que xafem cada dia també concentren tota la intensitat de la història. Places i carrers pels quals han passat persones des de fa milers o centenars d’anys, preocupant-se per traure la seua vida avant, treballant, conversant, divertint-se, fent maleses o boneses… És el cas de molts dels barris de València i en particular del districte de Ciutat Vella, el rovellet de l’ou de la València medieval, aquella que va quedar closa per les muralles cristianes de mitjan segle XIV. Dins d’ella, no obstant, la vida i l’alegria també anaven per barris, cadascun d’ells amb les seues particularitats. Nike Air Max 2017 Heren rood I, si vos heu fixat, hem dedicat els dos darrers posts del blog d’Harca a un en concret, el conegudíssim barri del Carme, sobre el qual hem parlat a propòsit del paisatge previ a la conquesta cristiana de 1238 i a propòsit del palau de mossén Sorell, instal·lat posteriorment, ja a mitjan segle XV.

Hui tornarem sobre el tema, amb una visió global del barri, ja que este conjunt d’escrits s’inscriu en una sèrie de jornades anomenades La València contada que La Rambleta i Alhambra dediquen a diferents barris de la ciutat, començant pel del Carme. També Luis Fernández, en el seu espai radiofònic “Callejeando”, n’ha parlat d’alguns dels carrers i personatges del barri, com Joaquim Fos, i els autors del llibre València al detall, Tono Giménez i Tomás Gorria, han dedicat una exposició fotogràfica als seus elements més curiosos i inadvertits en la sala principal del restaurant Oslo (C/ Catalans, 8). I allí mateix el dijous 13 d’octubre per la vesprada, de 17 a 20 hores, tindran lloc una xarrada, un debat i una entrevista coral sobre la història del Carme i el seu present com a centre cultural i focus de creativitat artística, amb la participació del director del Museu d’Història de València, Javier Martí, i l’historiador Vicent Baydal, la crítica d’art Marisol Salanova, els arquitectes Ramon Esteve i David Estal, la gestora cultural Salvia Ferrer, l’investigador Tonipep Rodríguez i el músic Sénior. L’entrada és gratuïta, així que si esteu a València i voleu reflexionar col·lectivament sobre el barri del Carme, no falteu!

Però abans ací farem un tomb per la història medieval del barri, allargant-nos de tant en tant a èpoques moderna i contemporània. En primer lloc, cal dir que en l’actualitat, tot i que moltíssima gent parla del Carme com una àmplia zona indeterminada del centre històric de València, té uns límits molt concrets en la seua part nord-oest: l’espai inclòs entre els carrers de Serrans, Cavallers-Quart, Guillem de Castro i el llit del riu Túria. Tanmateix, també cal advertir que eixe barri, com a tal, només existix des de 1979, ja que anteriorment les divisions administratives de la València històrica eren unes altres, com les dotze parròquies medievals (Sant Pere, Santa Caterina, Sant Tomàs, Sant Esteve, Sant Salvador, Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Martí, Sant Nicolau, Sant Joan del Mercat, Sant Bartomeu i Santa Creu -molt a prop del convent del Carme-), els quatre quarters dels segles XVIII i XIX (Mar, Sant Vicent, Mercat i Serrans) o els huit districtes de finals del segle XIX fins a la dècada de 1940 (Audiència, Universitat, Centre, Mercat, Hospital, Escoles Pies, Misericòrdia i Museu -el del Carme-). En qualsevol cas, ens centrarem en el que hui en dia és el barri del Carme, que justament coincidix de manera exacta amb dos parròquies medievals: les de Sant Bartomeu i la Santa Creu, les dos úniques de tota València que, curiosament, no han sobreviscut al pas de la història (juntament amb la posterior de Sant Miquel, també en el mateix Carme).

.

captura_de_pantalla_2016-10-05_a_les_22

Districtes parroquials de València a finals del s. XIV

En el mapa de dalt podem vore una cartografia aproximada de la ciutat a finals del segle XIV, en la qual encara es pot detectar clarament l’antiga muralla andalusina (la línia interior negra amb les torres cada pocs metres) que ja s’havia vist superada, en tot cas, per la posterior muralla cristiana de 1356, encara amb molts espais buits en l’interior del nou recinte urbà. nike air max chaussures vente Es tractava de les zones més properes al perímetre emmurallat, abundants sobretot en Sant Andreu, Sant Joan del Mercat i les dos parròquies del futur Carme: Sant Bartomeu i la Santa Creu. Anem de dins cap a fora per a explicar els elements que configuraven el barri en la València medieval. En primer lloc, tenim el que hui en dia -per analogia amb la Russafa de dins i la Russafa de fora– podríem anomenar “Sant Bartomeu de dins”, és a dir, la part de la parròquia de Sant Bartomeu que quedava dins de l’antiga muralla islàmica. Era l’àrea més antiga i també la més rica, ja que incloïa tant el mateix edifici eclesiàstic del carrer dels Serrans com els nobles palaus senyorials instal·lats en el carrer de Cavallers, que fitaven amb el districte parroquial de Sant Nicolau.

Com hem comentat, però, l’església de Sant Bartomeu no ha arribat fins a nosaltres, ja que va ser enderrocada en ple segle XX, després de ser incendiada per exaltats anticlericals a l’inici de la Guerra Civil en 1936. Una veritable desfeta -cal observar la majestuositat de la vista de l’església des de la porta dels Serrans en les fotos antigues-, de la qual, si més no, es va salvar una part del campanar, que continua en el mateix lloc (sense l’antic cupulí), i dos de les portades barroques, que van ser reutilitzades en l’Escola d’Arts i Oficis de Burjassot i en l’església del barri de Sant Marcel·lí. També en aquella zona, en l’actual carrer Landerer, estava la casa a la capital del que va arribar a ser el monestir més important del Regne de València: el de Santa Maria de Valldigna, que va donar nom a un portalet que es va obrir allí mateix sobre l’antiga muralla islàmica (i que va ser decorat a finals del segle XVI amb un retaule que representava el moment en què Jaume II, en 1298, havia decidit donar la vall d’Alfàndec a l’abat de Santes Creus per a instal·lar un monestir filial a terres valencianes). Amb tot, d’aquella casa valldignenca a la ciutat de València únicament ha quedat el nom del portal…

  harca-sant-bartom

Església de Sant Bartomeu, torre que ha quedat i portada barroca a Burjassot

harca-valldigna-p

Portal de Valldigna sobre l'antiga muralla islàmica i inscripció del segle XVIII

Més al nord, seguint de dins cap a fora, hi havia el raval de Roteros, que, com vam explicar ací mateix, estava fora del recinte andalusí però existia ja des de la segona mitat del segle XI i el traçat del qual, sobre dos línies en forma de triangle i una sèrie de perpendiculars fetes amb compàs, encara s’ha mantingut fins a l’actualitat. Asics Kinsei 5 męskie Allí mateix es van establir els dos edificis eclesiàstics que van marcar la història de la zona durant molts segles: l’església parroquial de la Santa Creu i el convent del Carme (evidentment, com tots els convents, amb la seua pròpia església). La primera, com també hem apuntat, és l’altra parròquia de la València medieval que tampoc ha arribat fins a nosaltres. A més a més, no se’n conserva absolutament res, ja que va ser demolida en 1842, molt poc després de la desamortització eclesiàstica, i l’única representació un poc rica que tenim d’ella és la del plànol del pare Tosca actualitzat per Bordázar cap a 1738. S’ubicava en l’actual plaça de la Santa Creu (on hi ha instal·lada una creu de ferro sobre una columna en record de l’església) i sabem que el seu primer retor era navarrés, de l’orde hospitalària de Santa Maria de Roncesvalles, la qual va arribar a tindre una casa per a peregrins i malalts a València, segons va indicar el dominic Josep Teixidor en les seues Observaciones críticas a las antigüedades de Valencia.

Va ser també ell qui va deixar clar una antiga i errònia localització de la Casa de la Confraria dels Cegos de la ciutat en la mateixa església de la Santa Creu. En realitat, des de l’inici de la confraria, a començaments del segle XIV, tot i que els seus membres tenien una capella en l’església i s’enterraven en el fossar parroquial adjacent, ja tenien una casa pròpia i exempta en un altre lloc, probablement enfront del convent del Carme, en l’actual carrer Museu. De fet, la Casa de la Confraria fou un lloc molt important per als invidents al llarg dels segles medievals i moderns, ja que servia de centre per a agrupar-los i ajudar-los, fent que es guanyaren la vida i reberen almoines recitant oracions religioses pels carrers de València. No debades aquella manera de subsistir acabaria derivant, amb la progressiva laïcització de la societat, en els coneguts “romanços de cego” dels segles XVIII i XIX, mitjançant els quals els invidents, en compte de pregar, contaven històries de tota classe, des de gestes de bandolers fins a burles socials o grans esdeveniments. De la Casa de la Confraria, en tot cas, tampoc n’ha quedat res…

.

captura-de-pantalla-2016-10-10-a-les-22-12-53

Església de la Santa Creu, hui en dia desapareguda, sobre el plànol de 1738 (núm. 14)

captura-de-pantalla-2016-10-10

Carrer de la Confraria dels Cegos, davant del Convent del Carme en el plànol de 1704

La Confraria dels Cegos, doncs, tot i adscriure la seua advocació a l’església parroquial de la Santa Creu s’ubicava davant del Convent del Carme, el dels carmelites, un dels més importants de la ciutat, juntament amb els dels franciscans i els dominics. S’hi va instal·lar en la dècada de 1280, llavors extramurs, com també havien fet els convents de Sant Francesc i Sant Domingo per tal de gaudir de l’espai necessari per a l’església, la casa conventual i els horts adjacents. De fet, el del Carme, com el de Sant Francesc, va acabar tenint fins a dos claustres, un d’època medieval, del segle XIV, i un altre renaixentista, de finals del XVI. El Convent de Sant Francesc, en tot cas, va ser enderrocat amb la desamortització del segle XIX i hui el seu espai l’ocupa la plaça de l’Ajuntament, mentre que les altres dos joies conventuals de la ciutat, Sant Domingo i el Carme, es van mantindre en peu, afortunadament. El primer, tanmateix, va anar a parar a mans de l’exèrcit i sempre ha estat tancat al públic, mentre que el del Carme va tindre un destí molt més joiós per als ciutadans de València: el de Museu de Belles Arts (cosa que, com hem indicat adés, fins i tot va donar nom al districte i s’ha mantingut en la toponímia de l’actual carrer Museu, que va substituir al de la Confraria dels Cegos).

En concret, en 1838, com a fruit de la mateixa desamortització eclesiàstica, es va decidir que l’abandonat Convent del Carme servira com a centre museístic que recollira les peces artístiques del conjunt d’edificis eclesiàstics expropiats de tota la província de València, alhora que se sumaren els fons pictòrics de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, fundada el segle anterior. De fet, la mateixa acadèmia es va traslladar poc després al convent i amb ella també les seues classes, de manera que durant vora un segle, fins a la dècada de 1940, el Convent del Carme va acollir les funcions de museu (el més important de la ciutat), seu acadèmica i escola de Belles Arts. Paral·lelament, a més a més, l’església conventual es va aprofitar per a acollir la titularitat de la parròquia de la Santa Creu, ja que, com hem assenyalat, el seu edifici va ser enderrocat en 1842. D’ací que encara hui en dia l’antiga església del convent del Carme siga, oficialment, l’església parroquial de la Santa Creu, la part més famosa de la qual és la façana-retaule manierista de la primera mitat del segle XVII, que continua impressionant a veïns i visitants. Air Max 2016 Dames També el campanar, amb el seu angelot damunt (“angelot pel seu bon tamany, hiperbòlicament a la valenciana manera“, com apunta Toni Sabater en Ciutat de campanars), ha marcat el paisatge històric del barri, tot i que des de fa anys es troba cobert per una vergonyosa malla de protecció.

.

harca-carme

Façana, claustres i campanar del Convent del Carme

Però retornem a la València medieval fent un recorregut per l’actual barri del Carme de dins cap a fora… Més enllà de Sant Bartomeu de dins, i al sud de Roteros, podíem trobar la moreria, creada en el segle XIII, extramurs, després de la conquesta de 1238 i l’expulsió de les desenes de milers de musulmans que habitaven la ciutat. Nike Air Max 2016 Heren wit Es va permetre el retorn o l’establiment ex novo d’uns quants, a penes uns centenars, que van ser ubicats en un recinte delimitat per una tàpia, amb les seus pròpies infraestructures: mesquita, banys, forns, carnisseria, alfòndec, bordell, presó i un xicotet cementeri. En concret, s’estenia des de la plaça del Tossal cap al nord-oest i tenia la seua porta principal, denominada del Malcuinat -una espècie d’olla podrida que es devia vendre allà mateix-, en l’encreuament del que hui en dia són el carrer de Dalt i la plaça Mossén Sorell. Hi vivien sobretot artesans, com ara sabaters, calderers, ganiveters o tintorers, però també alguns mercaders, com els Xupió, que centralitzaven a València una part del comerç produït pels musulmans de tot el regne.

Amb tot, després de dos-cents anys d’existència la moreria va ser pràcticament arrasada en 1455, quan, en un ambient d’exaltació religiosa ocasionat per l’accessió al papat del xativí Alfons de Borja, una turba va assaltar-la durant tota una nit aprofitant per a furtar tot el que va poder i cremar algunes de les cases principals. Així les coses, la majoria dels musulmans acabaren per abandonar la moreria i es desplaçaren a altres llocs del regne, de manera que quan en 1521 els agermanats els obligaren a convertir-se al cristianisme, passant a ser moriscos, a penes si en quedaven algunes famílies a la ciutat de València. En conseqüència, la mesquita va ser finalment convertida en església, davall l’advocació de Sant Miquel i Sant Donís, i es va crear un nou districte parroquial. Però, com en el cas de la Santa Creu i de Sant Bartomeu, tampoc la històrica església de Sant Miquel s’ha conservat, ja que va ser demolida en 1949. Únicament la podem conéixer de nou gràcies al plànol de 1738 i a través de l’únic element salvat: la portada renaixentista, de finals del segle XVI, que es va traslladar a la parròquia de Sant Pasqual Bailón, en ple barri de l’Exposició.

harca-sant-miquel-sant-donis

Església de Sant Miquel en el plànol de 1738 (núm. 15, que sembla un 14) i façana renaixentista traslladada a l'actual església de Sant Pasqual Bailón

carme-xv

Plànol de l'actual barri del Carme a mitjan segle XV

D’altra banda, just el mateix any de l’assalt de la moreria, el 1455, els Sorell van començar a construir el seu palau gòtic, que acabaria adquirint ressonàncies llegendàries, tot fitant amb la mateixa moreria, a l’inici de l’actual carrer Corona. Com es que una família enriquida va decidir instal·lar el seu palau en aquella zona, que no era precisament la millor considerada de la ciutat? Doncs ben probablement els Sorell el van ubicar allí perquè eren tintorers i en l’edat mitjana el carrer Corona era precisament denominat el carrer dels Tints, ja que s’hi aprofitava el pas de l’aigua de la séquia de Rovella per tal de dur a terme les faenes pròpies de la confecció dels draps, amb molins bataners i processos diversos de tintatge. De fet, al sud del carrer dels Tints, entre la moreria i el carrer de Quart, hi havia l’anomenat “tirador dels draps”, és a dir, un gran hort on tots els paraires de la ciutat deixaven els seus draps estirats per tal que s’eixugaren i adquiriren la seua forma final abans de comercialitzar-los. Era, per tant, una zona de treball industrial dins de la mateixa ciutat, però en la seua zona més perifèrica.

I eixa mateixa destinació marginal va rebre el darrer espai que ocupava llavors el que hui en dia és el barri del Carme: el bordell municipal, ubicat al nord del carrer dels Tints i, encara que dins de la ciutat, separat d’ella per una sèrie de camps estratègicament no urbanitzats, per tal de mantindre encapsulada aquella zona oficialment autoritzada per a exercir la prostitució. De fet, el Bordell, també anomenat Partit, Públic o Pobla de les fembres auls o dones pecadrius, era un negoci gestionat pel Consell municipal, com passava arreu de l’Europa medieval, ja que, tot i que la prostitució es considerava un pecat molt greu, atés que estimulava l’adulteri i representava una falta de respecte contra les dones com a filles de Déu, es pensava, al remat, que no hi havia forma d’eradicar-la i, com a mal menor, es preferia regular l’activitat i tractar de concentrar-la en un sol lloc per tal d’evitar el mal exemple i el contagi a les dones honrades que habitaven la ciutat. I, en eixe sentit, sabem que almenys des de la dècada de 1320 es decidí que la prostitució de València es concentrara en una sèrie de cases ubicades extramurs, al nord-oest, a tocar del riu mirant cap a Campanar.

Posteriorment aquella zona va quedar englobada dins del perímetre de la nova muralla de 1356 i en el seu moment de màxima expansió constava de quatre o cinc carrers amb una vintena d’hostals que servien com a tavernes i com a llocs on exercir la prostitució femenina. Tanmateix, les eixides de les prostitutes del bordell cap a la resta de la parròquia de la Santa Creu eren habituals, per la qual cosa, després de dècades de projectes, finalment en 1444 es va decidir tancar el bordell amb una tàpia, de manera que només hi haguera una porta d’entrada i d’eixida, amb un guarda que s’encarregava de la seua vigilància. Aquella porta devia ubicar-se aproximadament al final de l’actual atzucac del carrer Gutenberg i el bordell, segons es pot deduir del plànol de Mancelli, devia ocupar la primera illa de cases del carrer de Na Jordana i tot el que hui en dia és l’IVAM. El tancament de 1444, en qualsevol cas, no va significar la reclusió total de les prostitutes, ja que podien continuar eixint amb llicència expressa i sabem que, per exemple, en Quaresma eren dutes a l’església del Convent del Carme per a que se’ls predicara públicament sobre la conveniència de deixar la prostitució (per a la qual cosa hi havia una Casa de les Repenedides, on es facilitava el seu ingrés en un orde religiós o el seu casament).

El final del bordell, no obstant això, no va arribar evidentment a través de la predicació religiosa, sinó de la dispersió espacial de l’exercici de la prostitució. Asics Kinsei 4 damskie En concret, durant la terrible pesta de 1647-1648 el bordell va ser desallotjat per a servir de llatzeret o casa de convalescència per a malalts i, en passar l’epidèmia, l’activitat prostibulària de la zona mai no es va recuperar del tot. En la dècada de 1660 ja només hi exercien dos o tres prostitutes i finalment, en 1677, es va decidir tancar el bordell i les cases es van acabar enderrocant poc després, de manera que en els plànols de començaments del segle XVIII tota la zona havia quedat ja convertida en una sèrie d’horts urbans mantinguts pels veïns. Fjallraven Kanken Big Com a testimoni del bordell únicament quedava el carrer anomenat del Públic, que més tard va passar a denominar-se, justament, el carrer dels Horts, un nom que encara conserva. La zona, de fet, va continuar sense urbanitzar, com es comprova clarament en una de les vistes de Guesdon, fins a finals del segle XIX, quan es va obrir el carrer de Na Jordana i es va procedir a edificar l’àrea, així com també el tirador dels draps de l’antic gremi de paraires.

captura-de-pantalla-2016-10-10-1

Plànol de 1608, amb el tirador dels draps (núm. 106) i el bordell municipal

captura-de-pantalla-2016-10-10-2

Plànol de 1738 amb horts on hi havia el bordell (només queda el carrer d'entrada, anomenat Carrer del Públic, després dels Horts)

captura-de-pantalla-2016-10-10-3

Vista del Carme en 1853, encara amb els horts fets sobre l'antic bordell

En qualsevol cas, aquell barri del Carme de finals del segle XIX era molt diferent del medieval. La major part dels seus vestigis havien desaparegut: l’església de la Santa Creu, la casa del monestir de la Valldigna, la Casa de la Confraria dels Cegos, la moreria, el bordell, el tirador dels draps, etc. Només quedaven alguns pocs elements, com les esglésies de Sant Bartomeu i Sant Miquel, que també van acabar sucumbint, i el convent del Carme, reconvertit en Museu de Belles Arts. nike air max goedkoop Però, més encara, la degradació que ja es constatava després de la Guerra Civil, en la dècada de 1940, es va vore terriblement agreujada per la riuada de 1957, ja que va ser una de les zones més afectades de la ciutat. Nike Air Max UK Així les coses, en els anys 70 i 80 el barri va anar concentrant part de la cultura urbana underground i va començar a destacar com a zona de socialització nocturna, la qual cosa no va impedir, en qualsevol cas, que continuara degradant-se. És així com en els 90 es va posar en marxa un projecte de rehabilitació -de tota Ciutat Vella, però amb especial incidència en els barris del Carme i Velluters- que, tot i millorar alguns dels seus problemes, ha deixat finalment la zona “entre la deriva pública i l’esperança ciutadana“. nike air max 90 femme Això, però, és ja una una altra història, de present i de futur, molt allunyada del passeig que hem fet ací per la configuració històrica del barri del Carme.