El paisatge del barri del Carme de València quan encara no ho era: la séquia de Rovella i el raval de Roteros en època andalusina

La ciutat de València ha crescut tant actualment, que el districte medieval de Ciutat Vella, en proporció, ens pareix una minúcia. Més encara el barri del Carme, que només n’és una part amb les seues 28 hectàrees escasses de superfície. Tot i això, per estrany que ens puga parèixer ara, aquest barri no sempre va formar part del centre urbà. Al contrari, durant segles eixe espai va estar als afores de la ciutat romana i andalusina, a la banda exterior dels murs defensius, i ni tan sols estava urbanitzat. Només amb la construcció de la muralla del segle XIV el barri, que ja s’havia format parcialment en aquell moment, va passar a integrar-se en el nucli de la urbs; però durant molt de temps va formar part de la seua perifèria, amb grans horts no construïts al seu interior. El que pretenc explicar en aquest post, doncs, és com va ser tot aquest espai en època andalusina, entre els segles VIII i XIII, com va evolucionar al llarg del temps, i quins van ser els elements que condicionaren l’urbanisme que encara podem veure hui en dia.

 

carme1

El barri actual del Carme (en groc) en relació a les tres muralles de la ciutat: la romana imperial, l’andalusina del segle XI i l’aragonesa del segle XIV

A penes sabem res de com era la zona en època romana, perquè s’han trobat molt poques restes d’aquell període, i això vol dir que, segurament, estava poc ocupada perquè devia ser una zona agrícola. A més a més, el riu Túria circulava un poc més cap al sud que l’actual traçat i, de fet, darrere mateix de la porta de Serrans, a la plaça dels Furs, es van trobar fa anys restes del port fluvial romà de la ciutat. Tot plegat ens permet, doncs, fer-nos una idea de com era la geografia de la zona en aquella època. Durant la crisi del Baix Imperi, l’època visigòtica i els primers anys posteriors a la conquesta musulmana de la península (segles V-VIII), la zona del Carme degué seguir igual, o encara més abandonada, perquè, per les restes que han aparegut en algunes fosses, pareix que es va utilitzar com a femer. Però de seguida les coses anaven a canviar.

En un moment indeterminat, que pels indicis que tenim podem datar cap al segle IX, es va construir el canal que en època moderna hem conegut com a Séquia de Rovella, travessant la zona de l’actual barri del Carme. I així és com el paisatge va canviar radicalment, perquè aquella zona adés deprimida i mig abandonada va passar a convertir-se en una rica horta, que per la proximitat al nucli urbà devia donar servici als pocs habitants de la ciutat que hi habitaven en aquell moment. De fet, cal recordar que València era una antiga ciutat romana que en els segles VII i VIII estava pràcticament en ruïnes, i a penes el nucli episcopal (actual Catedral i plaça de l’Almoina) estava clarament habitat, amb alguna casa aïllada ací i allà també (per exemple dins de l’antic circ romà, aprofitant el seus murs com a muralla). Aquesta nova construcció hidràulica del segle IX, però, ens indica que alguna cosa començava a recuperar-se, una nova ciutat començava a nàixer sobre el solar de l’antiga, segurament lligada a la presència d’algun representant del poder estatal. I també a l’activitat agrícola i comercial que es desenvolupava en les alqueries de la resta de l’Horta de València, que anaven pel seu compte però feien d’aquella proto-ciutat andalusina el seu centre d’intercanvis comercials.

 

carme2

El barri del Carme cap al segle IX, amb la séquia de Rovella i les zones d’horta

L’arqueòleg Javier Martí va reconstruir fa uns pocs anys alguns dels traçats de les séquies del barri, gràcies a l’acurada combinació de la informació que proporcionen les troballes arqueològiques que s’han produït en les darreres tres dècades, amb la minuciosa descripció escrita de les séquies que entraven a València, que feu Josep Llop en el segle XVII, un responsable de la Junta de Murs i Valls. Així, sabem que la séquia de Rovella naixia en l’assut que encara hi ha hui en dia en el Jardí del Túria, i feia un traçat paral·lel al riu i al camí de Quart, encaixada entre els dos elements. A l’alçada del Jardí Botànic feia diversos girs en forma de quatre per a adaptar-se al pendent, mantenint-se sempre en la cota més alta del terreny, i arribava així al barri del Carme entrant per l’actual carrer de la Corona, el qual manté encara hui el mateix traçat que la séquia original andalusina.

Des d’aquest tram del carrer Corona fins al riu, més o menys, es trobava l’espai d’horta original regat per la séquia de Rovella. Sabem que darrere de la Beneficència hi havia un braç d’aigua corrible (pel qual sempre entrava aigua) fins arribar al carrer de na Jordana, des d’on eixien diversos bracets en direcció al riu, que era el nucli més important. Sobre un d’aquests bracets, que anava per l’actual carrer de Salvador Giner fins a la plaça del Portal Nou, es va construir un molí que es va poder excavar per primera vegada el 1997, i que a dia de hui continua abandonat en el mateix solar, malgrat tindre el màxim nivell local de protecció patrimonial. Era de dues moles, amb els seus corresponent carcaus, que és la zona subterrània per on passa l’aigua que fa girar la maquinària, i que és la que ha perdurat i s’ha pogut excavar. El casal o sala de moltura, en la part de dalt, construïda segurament en tàpia de terra, va desaparéixer fa segles.

 

carme3

Restes dels carcaus del molí del carrer Salvador Giner durant el procés d’excavació. Encara s’aprecia la mola volandera caiguda pel seu propi pes mentre el moli estava en ruïna. Fotografia publicada per J. Martí, “Las venas de la metrópoli” (2007), p. 106.

Sabem que el molí fou destruït per una riuada, moment en el qual els carcaus van quedar soterrats i segellats per la terra dipositada; i gràcies a l’escassa ceràmica conservada en aquest estrat, especialment una llanterna, sabem que fou destruït en el segle X. No tenim data de construcció però, evidentment, si fou destruït llavors, això vol dir que fou construït abans, probablement durant el segle IX. Això és el que fa que la importància del molí siga fonamental, ja que és el que permet datar el conjunt del sistema hidràulic de Rovella com a mínim en aquell segle.

L’altre braç important de la zona era el de Blanqueries, que es diu així perquè anava al barri del mateix nom, per darrere de les torres de Serrans (mapa anterior). No és casualitat això, ja que en aquella zona s’han excavat en els darrers anys diverses adoberies i blanqueries medievals, les més antigues de les quals han estat datades, precisament, en el mateix segle IX, de manera que tot quadra perfectament. La industria de la pell, i més tard la dels tints, són molt contaminants, raó per la qual solen estar als afores i zones perifèriques de les ciutats; a més a més amb un accés fàcil a l’aigua, que en aquest cas fou la mateixa séquia de Rovella i el braç indicat de Blanqueries.

Estem al davant, doncs, d’un sistema clarament urbà, que donava servici a la zona agrícola més propera a l’incipient ciutat reconstruïda del segle IX, i a les primeres indústries existents com ara terrisseries i sobretot adoberies, que ens indica alhora l’existència d’un mercat rural de bestiar que la fornia de pells. En qualsevol cas, la séquia de Rovella girava després cap al sud, fins arribar a la plaça del Tossal, continuava en la mateixa direcció fent una corba (actual carrer Santa Teresa i Peu de la Creu) per a salvar la depressió de l’antic braç del Túria, i anava fins a Russafa. Cal recordar, de fet, que l’origen de Russafa era l’almúnia d’Abd Al·lah al-Balansí, un fill del primer emir omeia de Còrdova que va viure a València, també, a principis del segle IX.

Pel que sabem fins ara, la zona de l’actual barri del Carme es va mantindre estable com a zona agrícola i industrial als afores de la ciutat al llarg del segle X, en època califal, i és al segle XI quan comencen a detectar-se els primers canvis. Cal tindre en compte que el segle X, i especialment el segle XI, foren en tot al-Àndalus una època d’explosió demogràfica i expansió urbanística. En el cas de València aquesta expansió està detectada arqueològicament per tota la ciutat, i es tradueix en la construcció de la nova muralla d’època taifa, que tradicionalment s’ha atribuït a Abd al-Aziz al-Mansur, el primer governant amirita de la ciutat. El traçat complet de la muralla es pot veure en la primera imatge del post, i el seu aspecte és força conegut. Construïda en formigó de cal, arena i pedres amb la tècnica de la tàpia, el seu grossor està al voltant dels 2’25 metres, i les torres són quasi totes semicirculars.

 

carme4

Fragment de la muralla andalusina i la torre de l’Àngel, en l’actual barri del Carme, una de les torres millor conservades i de les més conegudes, malgrat que el seu entorn continua sense arreglar-se

Però, sens dubte, els dos elements més destacats de la muralla, pel que fa la zona del Carme, són les dues portes que hi havia en aquesta banda de la ciutat. En primer lloc, pel nord, Bab al-Qantara, que significa “Porta del Pont”, i que rebia aquest nom perquè al seu davant estava l’únic pont de pedra sobre el Túria, construït pel mateix Abd al-Aziz alhora que la muralla. Malauradament, aquell primer pont el va destruir una riuada abans d’acabar el segle, però se’n van fer més després. En qualsevol cas, tot i que no coneixem la seua forma, cal dir que la porta estava situada darrere mateix de la més tardana porta cristiana dels Serrans (construïda al segle XIV), en l’actual plaça dels Furs, i era l’accés principal de la ciutat pel nord, tot i haver-ne dos més en aquesta latitud.

D’altra banda, per l’oest, en l’actual plaça del Tossal estava Bab al-Hanax, que, com es fa habitualment, es pot traduir per “Porta de la Colobra”. Es desconeix per què aquest nom tan peculiar, tot i que s’apunta a un malnom de persona; en qualsevol cas, sempre he sospitat (sense proves) que el nom d’al-Hanax pot ser degut a la séquia de Rovella, que passava just pel costat. I és que en la poesia àrab és molt comú referir-se a les séquies per on circula aigua com a serp o colobra, sens dubte per la forma serpentejant que tenen els canals per a rebaixar la velocitat de l’aigua. De fet, tot i que no és segur perquè només ho esmenta Ibn Khaqar i no hi ha cap altra referència, sembla que davant de Bab al-Hanax hi hauria “una roda hidràulica sobre la gran séquia”. Aquesta gran séquia només pot ser Rovella, que passava per davant mateixa de la porta, i la sénia (en realitat una nòria) devia servir per a introduir aigua en la ciutat a una cota més alta que la de Rovella. A més, era des d’ací, precisament, que la séquia de Rovella introduïa aigua en el vall defensiu que envoltava la ciutat per davant de la muralla.

La principal característica d’aquesta porta és que era en colze, i calia fer un gir per a entrar a la ciutat. A més, estava acompanyada per un gran baluard extern que la defensava, les restes del qual encara es poden contemplar baix de la plaça del Tossal, en la galeria d’exposicions. Cal dir, d’altra banda, que tradicionalment s’ha situat aquesta porta més al nord, en el carrer Salines, i encara hui en dia hi ha qui insisteix. L’error el devem al metge i historiador aficionat de principis del segle XX Josep Rodrigo Pertegás, que va confondre la porta amb un arc molt posterior excavat en la muralla, que va poder veure dins d’una casa en aquell carrer. Però en realitat no hi ha el menor indici documental, arqueològic, o morfològic en el viari, ni tampoc cap raó aparent, que permeta mantindre aquesta afirmació seriosament. La porta ha d’estar, doncs, com no pot ser d’un altra manera, en el carrer Quart, a l’alçada del Tossal, i si algun dia s’excava en aquest punt es trobarà.

 

carme5

Reconstrucció idealitzada del baluard defensiu que es troba a la plaça del Tossal, amb la porta en colze, que pertany a la museïtzació de les restes en la Galeria del Tossal. En realitat el dibuix està errat, ja que la porta devia estar a l’altra banda del baluard.

La muralla, doncs, es va construir en la primera meitat del segle XI, però l’expansió demogràfica era tan gran que prompte la ciutat es va veure desbordada, i van aparèixer els primers ravals extramurs. En la segona meitat del mateix segle XI, de fet, ja tenim proves arqueològiques de l’existència del raval de Roteros. Un topònim el significat del qual no està massa clar, però que en qualsevol cas és preislàmic i ja en època de la conquesta de Jaume I es deia així, incloent la lletra “o” en la darrera síl·laba. Aquest raval és molt interessant perquè, gràcies a l’anàlisi morfològica que va realitzar fa una dècada Ricardo González Villaescusa, ara sabem que la seua construcció fou planificada per una autoritat estatal, i no es va crear de forma espontània amb una construcció desordenada d’habitatges. Per a planificar els carrers es va emprar una tècnica d’agrimensura molt coneguda, que consisteix en traçar dues línies imaginàries des d’un punt en forma de triangle, i a continuació una tangent, que és la que marcarà el traçat dels carrer perpendiculars amb una corda fent de compàs. En la imatge que hi ha a continuació, elaborada a partir de les acurades explicacions de González Villaescusa, es veuen molt bé les línies discontinues en roig que van servir com a guia, i el carrers perpendiculars que es van traçar. El punt d’origen, sens dubte, fou Bab al-Qantara, i el més interessant és que alguns dels carrers traçats en aquell moment existeixen encara hui en dia.

 

carme6

Plànol de detall del raval andalusí de Roteros planificat en el segle XI, segons les explicacions de R. González Villaescusa, “Analisis morfológico e historia urbana. El barrio del Carmen de Valencia” (2000).

A banda de l’anàlisi morfològica, hi ha més proves arqueològiques sobre l’origen d’aquest raval, gràcies a les quals sabem com eren els carrers. Quan es va excavar el convent del Carme per a la seua rehabilitació, i més tard en un altre solar més al nord, es van localitzar uns trams d’aquests carrers i de les cases que hi havia. Es tractava de carrers rectes amb una claveguera central, que aprofitant l’aigua de Rovella que dos segles abans havia servit per a fer una zona d’horta, ara servia per a evacuar l’aigua residual, la qual cosa evidencia un gran avanç urbanístic. A banda i banda dels carrers, que eren d’uns quatre metres d’amplària, hi havia les façanes de les cases, que només tenien una porta d’accés i no tenien finestres, com és habitual en l’urbanisme islàmic. L’accés a les habitacions i les finestres donaven totes al pati interior de cada casa, com també passava en la resta de vivendes de la ciutat.

 

carme7

L’excavació d’un dels carrers de Roteros, amb una claveguera central. Fotografia publicada per J. Martí, “A la luna de Valencia” (2002), p. 61.

carme8

Recreació de les cases i dos carrers del raval de Roteros del segle XI. Publicat en “Historia de Valencia” (2000), p. 62.

Pareix que el raval fou destruït al final del segle per una riuada, que si bé va afectar a tota la ciutat, sembla que fou especialment incident a Roteros pel nivell d’al·luvió que es va dipositar. La terra acumulada ja no es va retirar, però ràpidament es van construir cases noves al damunt, respectant-se la morfologia urbana. Al llarg del segle XII el raval va créixer cap al sud, prenent com a eix l’actual carrer de Baix, i quan es va produir la conquesta cristiana en 1238 ja envoltava la necròpolis de Roteros (possiblement la segona més gran de Madinat Balansiya, després de la necròpolis de la Boatella), construïda sobre l’eix d’un camí que es dirigia al riu, i que actualment és el carrer de Dalt. A hores d’ara ha estat ja parcialment excavada en diversos solars, la qual cosa ha permés delimitar-la prou bé, i així s’ha pogut veure que entre els segles XII i XIII es va ampliar també cap al sud, introduint-se fins i tot en l’estreta franja que quedava entre la séquia de Rovella i el carrer de Dalt. Això permet veure que era molt més gran del que es pensava abans de 2009, moment en el qual es va veure també que els enterraments es van fer en tres nivells diferents perquè es degué usar durant un període de temps molt llarg.

 

carme9

Reconstrucció del barri del Carme en el moment de la conquesta cristiana, principis del segle XIII

P1160873.jpg

Esquelet excavat en 2009 a la necròpoli de Roteros, en el solar on es construiria el retén dels Bombers del Carme al carrer de Dalt. Fotografia publicada a la premsa.

Després de la conquesta cristiana del segle XIII tot aquest espai fou parcialment ocupat. Entre el carrer Quart i la séquia de Rovella s’instal·laria la Moreria, i a la part de dalt de la séquia, sobre la necròpolis islàmica, es va urbanitzar el terreny, formant un barri que al segle XIV es coneixeria com la Pobla Vella o del Bisbe. També, com és ben sabut, s’hi va instal·lar el Bordell, més apartat; per descomptat, el convent del Carme que dóna nom al barri, construït sobre una part de l’antic raval andalusí, i encara van perdurar diversos horts grans dins del perímetre de la muralla del segle XIV, alguns dels quals s’empraven per a assecar les pells de les adoberies i les tintoreries. Però tot això ja és una altra història.