L’Arxiu del Regne de València, un tresor immens

.

Monestir de Villanueva de Sigena, als Monegros, entre Osca i Lleida, primer depòsit reial de documents dels monarques d'Aragó en la dècada de 1250

.

Quan a finals de juny de 1237 Jaume I es va instal·lar en el Puig de Santa Maria –“anam-nos-en al puig e metem nostra tenda en el pla, dejús la vila”– poc podia imaginar que tota la distància que veia fins a la bab al-qantara de la medina andalusina de València, els 15 quilòmetres que contemplava fins on més tard s’alçaria la porta dels Serrans, podrien estar destinats algun dia a conservar bona part de la documentació que els seus successors en el tron del Regne de València –que ell mateix fundaria poc després– generarien en les seues tasques d’administració i govern del territori. Però és així: des de fa una cinquantena d’anys l’Arxiu del Regne de València, que té el seu origen en la documentació reial valenciana baixmedieval, disposa de més de 15.000 metres lineals de prestatgeria per tal d’encabir els diversos fons que custodia. És, de fet, uns dels arxius més importants d’Espanya i un dels que conté informació més rica i abundant de tot Europa.

No debades, per als historiadors de professió, i en particular per als medievalistes, és tot un santuari, al qual devem tot respecte i veneració. La possibilitat de disposar de grans quantitats seriades de documentació pública, semipública i privada de caràcter administratiu, institucional, polític, fiscal, judicial, mercantil, familiar, estadístic o diplomàtic ens permet conéixer amb detall, més enllà de les informacions que ens proporcionen les cròniques i obres literàries, les entranyes de les societats pretèrites, l’evolució de les seues estructures i les seues lògiques de funcionament. I això marca una diferència fonamental en el coneixement històric, la mateixa que hi hauria entre el fet que els historiadors del futur pogueren conéixer la societat espanyola de hui en dia només a través de les informacions dels diaris i les televisions i el fet que hi afegiren, a més a més, totes les dades seriades procedents del BOE, el registre de la propietat, els moviments borsaris, la correspondència entre jutges i polítics, els censos i informes estadístics, etc.

Evidentment, la segona opció donaria com a resultat un coneixement científic molt més ric, complex i veraç que no el primer. I és per això que els medievalistes valencians som tan afortunats i estem tan immensament agraïts al fet de tindre arxius tan notables com el de la Corona d’Aragó, el de Protocols Notarials del Patriarca o el del Regne de València. No debades, ens donen la possibilitat, juntament amb les informacions procedents d’altres vies, com la mateixa literatura, les cròniques o les –importantíssimes– excavacions arqueològiques, d’elaborar un coneixement historiogràfic amb bases molt més fermes i sòlides. Però tots eixos arxius, per descomptat, no són fruit de la casualitat, ni es van crear per generació espontània, sinó que són el resultat de decisions preses i accions realitzades en el passat, moltes vegades totalment ignorades i que cal conéixer per tal de valorar millor el tresor històric que hem sabut preservar.

..

Recreació del palau del Real, seu de l'Arxiu Reial de València, poc abans del seu enderrocament en 1810

.

De fet, l’Arxiu del Regne de València no es va crear, ni molt menys, per decisió de l’esmentat Jaume I. Sí que va ser ell, però, qui va ordenar fer un primer depòsit de documents de la dinastia reial, que es va establir al monestir aragonés de Sigena en la dècada de 1250, al mateix temps que la seua cancelleria va començar a fer i conservar llibres que registraven els documents expedits pels escrivans del monarca, tot coincidint amb l’expansió de la pràctica notarial a la Corona i l’accés a les grans quantitats de paper que es fabricaven a Xàtiva. Posteriorment, a més a més, els seus successors van continuar fent registres i conservant documentació fins que en 1318 Jaume II va ordenar la creació d’un arxiu ubicat al palau reial de Barcelona, que seria l’origen del que més tard ha esdevingut l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En ell es guardaven els documents reials i els registres de la documentació emanada de la cancelleria reial, que en aquells moments era única i comuna per al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó. Tanmateix, entre finals del segle XIV i començaments del XV, amb la progressiva descentralització de les principals institucions reials i el fort desenvolupament administratiu de cada regne, es va plantejar la necessitat de custodiar els documents relatius a cada entitat política en les seues respectives capitals: al palau del Real de València per al cas valencià i més tard al palau de l’Aljafería de Saragossa per al cas aragonés.

En efecte, almenys des de la dècada de 1360, i sobretot de la de 1380, certa documentació reial referent al Regne de València va començar a depositar-se en una cambra del palau del Real, en especial la referent a aspectes econòmics i comptables que gestionaven el batle general i el delegat regnícola del mestre racional. Finalment, després d’haver-se creat ja una vicecancelleria valenciana, en les Corts de 1419 es va aprovar un fur segons el qual “les provissions, libres, actes e cartes, axí de justícia com de gràcia o altres qualsevol, tocants fets del dit Regne o dels habitadors de aquell”, havien de ser registrats a banda, en llibres intitulats Registres de Regne de València, i conservats, juntament amb els processos parlamentaris, “en lo dit archiu del nostre Real de València, en manera que nós e nostres officials, e encara los habitadors del dit Regne, pus fàcilment puscam e pusquen haver ço que haurem e hauran necessari de les dites cosses e actes”. A més a més, al mateix temps també va quedar institucionalitzada la figura del mestre racional del Regne de València i es va ordenar que igualment guardara la seua documentació en una cambra del Real, com també ho feia el batle general del regne.

Aquell Arxiu Reial del Real de València va ser, doncs, l’origen primigeni i llunyà, ara fa quasi sis segles, de l’actual Arxiu del Regne de València, en el qual es conservaven el registre de les provisions de tot tipus que feien monarca, els seus lloctinents o els seus Consells, els processos judicials conduïts pels jutges de l’audiència reial, els processos de Corts, els llibres dels comptes retuts davant del mestre racional o els de dates i rebudes del batle general del regne, així com la correspondència de molts d’aquells oficials. El seu primer arxiver, nomenat també en 1419, va ser Jaume Desplà, que llavors era simultàniament l’escrivà i notari del Consell municipal de València, i més tard aquell càrrec passaria a ocupar-lo sempre, de manera vitalícia, el coadjutor o ajudant de l’esmentat mestre racional del territori valencià. Amb tot, les vicissituds històriques de l’administració reial i de les institucions valencianes farien que la trajectòria de l’arxiu no fóra lineal ni estable i que, a més a més, aquells variats fons documentals acabaren per unir-se a d’altres en un arxiu general molt més ampli, com bé va resumir Carlos López Rodríguez en el seu article sobre “El Archivo Real y General del Reino de Valencia”.

.

Ubicació del palau de la Governació de València en el plànol del pare Tosca de 1704, amb el número 92, assenyalat amb un requadre enfront de la catedral. Amb el número 73 la Casa de la Ciutat (amb dos torres) i amb el número 74 el palau de la Generalitat (amb una torre)

.

Per una banda, el mestre racional i el batle general van ser càrrecs que es van mantindre molt estables al llarg de l’època foral, però cal fer notar que el primer, tot i ser específic del Regne de València, també va fiscalitzar comptabilitat general de la Corona, per la qual cosa al seu arxiu es van conservar fons de la tresoreria general, especialment durant el segle XV, mentre que el segon va passar a tindre una seu pròpia des de la dècada de 1490, el palau de la Batlia –actualment en la plaça Manises de València–, de manera que hi va traslladar el seu arxiu des del Real i unes dècades més tard va començar a tindre un arxiver propi, que era sempre un ajudant del batle: el procurador del patrimoni reial del territori valencià. Altrament, a començaments del segle XVI es va institucionalitzar el càrrec de virrei com a alter ego executor del monarca, així com també l’Audiència Reial com a tribunal superior de justícia i organisme d’assessorament del mateix virrei, els quals van continuar expedint documentació des del palau del Real i conservant-la al seu arxiu. Paral·lelament, el Consell Suprem de la Corona d’Aragó, que es va instal·lar a Madrid durant el mateix segle XVI, amb la seua secció valenciana com a òrgan consultiu del monarca i tribunal suprem, va estar enviant la documentació que generava al mateix Real de València fins a 1621, data a partir de la qual es va destinar a l’Arxiu General de Simancas, prop de Valladolid, tot i que finalment aquells fons han acabat en l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona –on les autoritats franceses els van trametre per equivocació durant l’ocupació napoleònica de 1808-1814–.

En qualsevol cas, totes aquelles institucions històriques van ser eliminades de soca-rel amb el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V el 29 de juny de 1707, que va comportar la instauració d’una nova administració militaritzada d’arrel castellanofrancesa. El Consell d’Aragó va desaparéixer, subsumit en el Consell de Castella, mentre que les competències econòmiques del mestre racional i el batle general van ser absorbides pel nou càrrec d’intendent. Alhora, el virrei va ser substituït per un capità general i l’Audiència per un Real Acuerdo en la seua funció governativa, que van continuar ocupant el palau del Real, i per la Chancillería en la seua funció judicial, que es va traslladar en la dècada de 1760 al palau de la Generalitat, ja que esta institució també havia desaparegut. Tot i amb això, els antics arxius del palau del Real i de la Batlia, atés que custodiaven milers de documents que garantien drets i propietats reials i particulars, es van mantindre i en 1716 van ser units orgànicament en un sol arxiu davall les ordes d’un mateix arxiver, Lluís Vicent Royo, que hi havia d’afegir la documentació de les noves institucions borbòniques esmentades.

Simultàniament, amb la Nova Planta de 1707 també van desaparéixer les altres institucions cabdals de l’antic Regne de València, com la mencionada Generalitat, que, després d’haver estat reglamentada el 1418, havia funcionat com a organisme de gestió dels donatius i impostos aprovats per les Corts valencianes, així com les Juntes d’Estaments, una espècie de derivació permanent de les mateixes Corts, que es reunien en nom del regne en el palau de la Generalitat per tal de prendre decisions que afectaven el conjunt dels seus habitants. Així mateix, també va quedar eliminada la Governació, un tribunal reial intermedi entre l’Audiència i la justícia local, la qual també va patir un canvi radical amb la substitució dels justícies pels corregidors i els alcaldes majors. I tots aquells organismes també tenien els seus propis arxius: la Generalitat i la Junta d’Estaments en el palau de la Generalitat, la Governació en el palau homònim –ubicat en la plaça de la Seu, enfront de la porta dels Apòstols de la catedral– i el Justiciat en la Casa de la Ciutat, tots ells amb documentació seriada des del segle XIV, i els justícies fins i tot des del XIII, ja que el seu arxiu era el més antic del Regne de València, atés que el mateix Jaume I havia ordenat en els Furs que registraren els seus actes.

.

Part de la façana de l'antiga Casa Professa dels Jesuïtes (pegada a l'església) en 1810, on es va ubicar l'Arxiu General del Regne de València aquell mateix any / Fotografia de l'interior de l'arxiu en l'antiga Casa Professa durant la primera mitat del segle XX

.

Així les coses, desaparegudes les institucions forals, tots aquells fons corrien un seriós risc de perdre’s o fer-se malbé, com va constatar l’oïdor Miguel Eugenio Muñoz, qui, enviat a reconéixer els arxius valencians entre 1750 i 1752, va informar de la seua mala conservació i ordenació, de la desídia dels encarregats de custodiar-los i de la continuada extracció irregular de documents. En conseqüència, el mateix Muñoz va proposar l’agrupació de tots aquells arxius principals en un únic edifici amb un únic arxiver i, de fet, pocs anys després, en 1758 –en el context de creació borbònica d’altres Arxius Generals, com el del Regne de Galícia en 1763 o el de Protocols de Madrid en 1765–, Ferran VI va ordenar la creació d’un Arxiu General del Regne de València, que unia davall la gestió d’un mateix arxiver els diversos arxius esmentats fins ara: el del palau del Real (amb la documentació de tota classe de la vicecancelleria, el virrei, l’Audiència, el Consell reial i el mestre racional), el de la Batlia (amb la del batle general), el de la Generalitat (amb la de la institució homònima i les Juntes d’Estaments), el de la Governació (amb la del governador) i el de la Casa de la Ciutat relatiu al Justiciat (amb la dels diversos justícies civils i criminals de València, deixant de banda tota la pertanyent al Consell municipal, que havia de romandre davall la tutela de la mateixa corporació).

Per tant, encara que els orígens remots de l’arxiu estaven en Jaume I i Jaume II d’Aragó entre 1255 i 1318, que van començar a registrar i organitzar els documents reials, i sobretot en Alfons V de Trastàmara en 1419, que va donar carta de naturalesa a l’Arxiu Reial del Real de València, no va ser fins a 1758 quan Ferran VI de Borbó va crear un gran arxiu general, en realitat com a conseqüència de la desaparició de les institucions forals, que havia posat en perill la conservació dels seus fons documentals. Amb tot, encara que es va nomenar efectivament un únic arxiver, la seua dispersió espacial es va mantindre durant moltes dècades més, fins i tot després que en 1770 Carles III assignara com a seu d’aquell Arxiu General del Regne de València la Casa Professa dels Jesuïtes –confiscada després d’expulsar-los–. I això malgrat que l’arxiver d’aleshores, Ignasi Latre, féu informe sobre les pèssimes condicions que oferien les diverses cambres destinades a custodiar els fons arxivístics: en el Real fitaven amb un forn, que havia reduït a pols molts documents per la calor, i amb una séquia, que n’havia destrossats molts altres; en el palau de la Batlia la calor havia arnat moltíssims papers; en la Casa de la Ciutat, a banda de l’incendi del segle XVI que havia cremat la major part dels llibres del justícia criminal, la humitat amenaçava els fons; en el palau de la Governació la terra, la pols i les rates infestaven l’espai de l’arxiu, etc.

Tot va continuar igual fins que en 1810 es va decidir enderrocar el palau del Real per a tractar d’evitar el seu aprofitament per part de les tropes napoleòniques que es dirigien cap a València i els papers del seu arxiu –procedents de l’antiga vicecancelleria, el virrei, l’Audiència, el Consell, el mestre racional, el capità general i el Real Acuerdo– es van traslladar, en efecte, a l’antiga Casa Professa dels Jesuïtes, darrere de la Llonja dels Mercaders –en l’actual plaça de la Companyia–. L’acció preventiva, tanmateix, no va evitar que l’arxiu fóra afectat en part, ja que una bomba va caure precisament sobre la nova seu arxivística i va destrossar alguns documents. D’altra banda, la resta d’arxius públics que havien quedat englobats dins de l’Arxiu General del Regne de València creat en 1758 van continuar dispersos, cadascun en la seua seu històrica, i no va ser fins a la dècada de 1880 que van acabar per ajuntar-se tots en l’antic establiment jesuïta: en 1845 s’hi sumà l’arxiu de la Generalitat, ja que el seu palau va ser ocupat per la nova Audiència Territorial –la documentació de la qual, que incloïa la de la Chancillería borbònica, també es va acabar incorporant a l’arxiu ja en el segle XX–; en 1859 van arribar els arxius de la Governació i el Justiciat, atés que el palau de la primera i la Casa de la Ciutat, en la plaça de la Seu, acabaven de ser enderrocats; i finalment, en 1883, el palau de la Batlia va ser venut a una família de banquers catalans i el seu arxiu va ser dut, igualment, a l’edifici ubicat al costat de l’església dels jesuïtes –que llavors, altrament, ja havien estat restaurats com a orde eclesiàstic–.

Així les coses, a finals del segle XIX es van aplegar físicament per primera vegada aquells cinc arxius històrics que formaven l’Arxiu General del Regne de València: els del Real, la Generalitat, la Governació, el Justiciat i la Batlia. Més tard l’arxiu seria denominat Arxiu Regional de València i en l’actualitat Arxiu del Regne de València, i ha continuat incorporant fons documentals d’ací i d’allà: alguns arxius eclesiàstics de la província de València procedents de la desamortització; els protocols notarials que es conservaven al Col·legi de Notaris de València fins a les darreries del segle XIX; un seguit de pergamins de procedència diversa, com els arreplegats per Nicolau Primitiu Gómez durant la Guerra de 1936 o els donats pels Malferit i pel catedràtic Vicent Genovés; els dels Jutjats de Primera Instància de València i els de Treball de les dècades centrals del segle XX; els arxius familiars d’alguns nobles, com les cases d’Alaquàs, Calatayud o Ruiz de Lihory, i els d’algunes institucions històriques, com el Seminari de Nobles, el Canal de Reg del Túria, el Col·legi de Corredors de Comerç o els diferents Gremis de Soguers, Sabaters i Fusters de València, etc.

.

Seu de l'Arxiu del Regne de València, en el passeig de l'Albereda de la capital valenciana, des de 1965

.

Finalment, ara fa mig segle, en 1965, es va inaugurar una gran seu ad hoc per a l’Arxiu del Regne de València, en el passeig de l’Albereda de la capital valenciana, amb dos cossos: un edifici amb la sala de consulta, les oficines, les sales d’actes i exposicions, la biblioteca i els laboratoris de restauració i digitalització, i l’altre amb una gran torre de 10 plantes per al depòsit de tota la documentació històrica esmentada. D’altra banda, la titularitat de l’arxiu correspon a l’Estat central –al Ministeri de Cultura–, però des de 1985 la seua gestió està transferida a la Generalitat Valenciana, amb una plantilla d’una vintena de treballadors davall la direcció de Francesc Torres Faus. Tot plegat, els fons que s’hi conserven són d’un valor incalculable per a la societat valenciana: certa documentació dels segles XIII i XIV –el document més antic que hi ha és un pergamí andalusí de 1223–, però sobretot del segle XV en avant, amb més de 2.000 unitats documentals en la secció de Pergamins, 5.000 en la de Reial Cancelleria, altres 5.000 en la de Generalitat i altres 5.000 en la de Governació, vora 7.000 en la dels Justícies de València, 10.000 en la de Clergat, 15.000 en la de Registres Notarials, 22.000 en la de Batlia General i Intendència, 66.000 en la de Mestre Racional o 160.000 en la de Reial Audiència, classificades en 66 volums d’inventaris i moltes vegades, al seu torn, amb centenars o milers de documents en cadascuna de les unitats esmentades.

En definitiva, s’hi custodien milions i milions de dades sobre el passat i l’evolució històrica de la societat valenciana, la immensa majoria de les quals encara resten per conéixer i estudiar. Sens dubte, quan a finals de juny de 1237 Jaume I es va instal·lar en el Puig de Santa Maria poc es podia imaginar que la seua decisió de crear un regne nou amb unes institucions polítiques pròpies acabaria per donar lloc a un arxiu de semblants dimensions, l’Arxiu del Regne de València. Una meravellosa sort per als historiadors, que el reverenciem com a font primària de coneixements, i un tresor immens per a tots els valencians, que cal que el coneguen i el valoren, com és la humil intenció d’este escrit.

.


One thought on “L’Arxiu del Regne de València, un tresor immens

  • Francesca Bahamonde Sánchez

    Després de veure’ls varies vegades açi en el Facebook i més recentment una companya de vosaltres M’agradaria que me’n vareu les vostres publicacions. Sóc una apaasionant de tot lo qu’implique a partir del segle VI o XII i més………………
    Gràcies i molt bona nit.

    Reply

Speak Your Mind

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>