La disputa entre Qars i Turx, o el document valencià més antic que es conserva

En l’any 619 de l’Hègira, que és el 1223 d. C. (uns quinze anys abans de la conquesta de València per Jaume I), els habitants de les alqueries andalusines de Qars i Turx, situades prop de l’actual Sagunt, mantenien un conflicte pel dret d’una d’elles a prendre una certa quantitat d’aigua de la sâqiya al-kubrà, és a dir, la Séquia Major de Morvedre. Un conflicte que, en realitat, ja durava vint anys. Finalment, eixe any el cadi de Madînat Murbîtar va dictar sentència per a posar fi al conflicte entre les dues alqueries, i aquesta es va plasmar en un pergamí.

És evident que es tracta d’un simple conflicte d’irrigació entre grups camperols veïns, i d’un acte judicial més o menys rutinari d’una autoritat estatal actuant sobre el camp. De manera que el document en si no tindria una major transcendència si no fóra perquè, per una casualitat del destí i dels avatars arxivístics, el pergamí que recull la sentència s’ha conservat fins a hui. S’ha convertit així, en un dels pocs documents en àrab anteriors a la conquesta de Jaume I que s’han conservat i, a més a més, també és el document més antic que es conserva hui en dia en un arxiu valencià; concretament a l’Arxiu del Regne de València. Tot i això, si bé aquesta qüestió arxivística extraordinària ha provocat que el document siga relativament conegut entre els medievalistes valencians, el ben cert és que per ara a penes si ha estat emprat per a la investigació històrica i, sens dubte, pocs valencians saben de la seua existència.

 

pergami 1223

 

Turx era el nom d’una alqueria andalusina que actualment és la població de Torres-Torres, a la comarca del Camp de Morvedre. L’alqueria de Qars, per contra, no ha sobreviscut com a nucli de poblament, però el seu nom encara perviu, transformat en Càrcer, com a nom de partida agrària en el mateix terme municipal de Torres-Torres, just a la vora contrària del riu Palància, com es pot veure al plànol de la imatge que hi ha un poc més endavant. Es tracta, per tant, de dues alqueries molt pròximes entre si, però situades a banda i banda del riu, en conseqüència les seues respectives hortes estaven regades per dos séquies diferents, però que compartien assut.

Pel que conta el document, pareix ser que uns 20 anys abans, durant una forta avinguda del riu, les tomes del sistema hidràulic s’havien trencat, i no existia consens sobre com devien reconstruir-se. És a dir, no hi havia consens sobre la mida de les obertures, i per tant sobre la quantitat d’aigua que corresponia prendre a cadascuna de les séquies o braços del sistema hidràulic. És molt probable que, inicialment, les aljames de les dues alqueries intentaren pactar una solució posant-se d’acord entre elles per si mateixa, però fou impossible. El document no ho diu clarament, però sembla que van estar a punt d’arribar a les mans. Fins i tot va arribar a haver alguna baralla, de manera que, perquè el conflicte no s’enquistara, no van tindre més remei que acudir a un intermediari de prestigi. I aquest intermediari no podia ser altre que el cadi (màxima autoritat judicial), i també l’alfaquí (màxima autoritat en assumptes espirituals), de la medina de Morvedre, de qui depenien les alqueries a l’hora de pagar els impostos a l’Estat.

El cadi i l’alfaquí de Morvedre es van desplaçar amb els seus ajudants al partidor del sistema hidràulic on estava la disputa, per tal d’estudiar personalment quin era el problema, i escoltar a les parts in situ. Les aljames de les dues alqueries van enviar als seus representants, els xeics o vells de la comunitat, acompanyats de bona part dels homes de les alqueries, per tal d’exposar els seus arguments. Encara així, sembla que en presència de les autoritats judicials els ànims es van caldejar ràpidament. Finalment, una vegada reconegut el sistema i escoltades les parts, i amb el consell de l’alfaquí, el cadi va dictar sentència, la qual fou acceptada per les parts i posada per escrit a petició de les mateixes.

La solució fou salomònica, perquè es va decidir que les dues tomes serien iguals i, per tant, per les dues séquies es prendria la mateixa quantitat d’aigua. Però tot i això, quan hi haguera sequera i, per tant, poca aigua, la toma de Qars es tancaria i tota l’aigua seria per a Turx, ja que aquest poble era més antic. Segons el dret islàmic, tenen preferència i més dret a prendre l’aigua els que arrien abans, que en aquest cas eren els de Turx, mentre que els que havien arribat i construït la seua horta més tard, els de Qars, només podien aprofitar l’aigua que sobrara als de Turx. Les dues parts en conflicte, així doncs, es van mostrar d’acord amb la sentència, i la pau va tornar a la monòtona i rutinària vida de les alqueries andalusines. Almenys poc més sabem d’aquell assumpte.

 

planol Torres-Torres Càrcer

 

Ja podem veure, en definitiva, que el document no té una major transcendència, més enllà de mostrar com es solucionaven els conflictes d’aigua entre aljames en època andalusina, i veure que la diferència no era excessiva amb la manera com es resolien els conflictes entre municipis o comunes d’irrigació en el període baix-medieval i modern. Que tampoc no és poca cosa, certament. Tanmateix, com ja he explicat adés, la seua importància rau més en el fet de ser el document més antic que s’ha conservat en un arxiu valencià. Però, per què s’ha conservat aquest document, mentre que tants altres de molt semblants s’han perdut?

En primer lloc cal aclarir que en època andalusina no era massa habitual l’ús del suport escrit, o almenys no era tant habitual com ho seria després en època cristiana; tot i que, efectivament, tampoc no era un fet extraordinari. En segon lloc, cal aclarir també que en la societat islàmica tradicional no existeixen institucions representatives de govern com les que coneixem habitualment en l’occident medieval i modern, per tant, els càrrecs judicials, fiscals i de govern que actuaven en nom del poder estatal no funcionaven de la mateixa manera i no guardaven la documentació en arxius propis (a excepció, potser, d’èpoques més tardanes com la nassarita, per imitació dels cristians). I, quan de vegades ho feien, normalment desapareixia amb el canvi de titular del càrrec, perquè el seu successor no conservava aquesta documentació, que s’haguera pogut acumular. Per tot això, en definitiva, no tenim actualment a penes documentació d’època andalusina sobre l’àmbit privat, judicial o de l’administració estatal, perquè se’n produïa poca, i perquè la que es produïa no es conservava en arxius, sinó a nivell particular, i així és difícil que es conserve res.

Si en el cas del que parlem ara s’ha conservat el document, és perquè una de les parts va decidir demanar una còpia per escrit de la sentència, i l’aljama la va conservar durant molt de temps. Després de la conquesta cristiana de Jaume I, la població andalusina de Turx, molt prompte coneguda també com Torres-Torres, no fou expulsada, i la seua aljama va continuar existint adaptant-se a la nova realitat feudal. Al segle XVI, però, un altre conflicte d’irrigació enfrontava al senyor de la baronia de Torres-Torres i els seus moriscos amb la vila cristiana de Morvedre. Durant el procés judicial, escoltat primer per l’Audiència de València i més tard apel·lat al Consell d’Aragó (a Madrid), el senyor de Torres-Torres, Vicent Vallterra, va aportar com a prova el pergamí de la sentència en àrab de 1223, que evidentment havia conservat l’aljama des de feia 350 anys. I des de Madrid van demanar a un sacerdot de Granada, anomenat Francisco López Tamarit, la seua traducció oficial al castellà, de la mateixa manera que es fa actualment en un judici quan s’aporta documentació en una altra llengua. Així és com, tant el pergamí original de 1223, com la traducció del sacerdot granadí de 1576, es van conservar entre la documentació del plet apel·lat a Madrid. Una vegada resolt el plet (que va guanyar Morvedre) tota la documentació va retornar a València per a ser conservada en l’arxiu reial, passant així segles després a l’actual Arxiu del Regne que és el seu hereu, dins de la sèrie coneguda com a “Processos de Madrid”. Actualment, però, el pergamí ha estat extret del seu lloc original i ha estat classificat en una nova sèrie arxivística anomenada “Pergamins Àrabs”, en la qual té el número 1.

Tot i que no devia ser massa abundant, és molt probable que quasi totes les aljames de musulmans/moriscos medievals i modernes conservaren documentació semblant que les atenyia. Però evidentment es va perdre amb el temps. La documentació en àrab, que els cristians no podien entendre, no servia per a res més que en ocasions molt concretes, de manera que, a poc a poc, van anar desapareixent. Potser alguns documents valencians van partir amb els moriscos camí de l’exili el 1609, però això no deixa de ser una suposició. Potser una part de la documentació va romandre en les poblacions que van quedar desertes aquell any, i els nous pobladors cristians la van tirar al foc. En qualsevol cas, no res ens ha arribat.