El cas de Villena i els Alforins: als afores del Regne de València

Villena_castell

Castell de Villena, de fonaments andalusins i ampliat i fortificat durant la segona meitat del segle XV

 

El 30 d’agost de 1521 les tropes agermanades eren aixafades en el Rincón de Bonanza, prop d’Oriola, per l’exèrcit de nobles valencians i milicians castellans, especialment del territori murcià, encapçalat pel marqués de Los Veléz, el murcià Pedro Fajardo. Moriren més de 3.000 dels revoltats i els vencedors, durant trenta dies i trenta nits, es dedicaren a saquejar la capital de la governació oriolana, tot causant, segons els testimonis, “lo més cruel saquo que a ciutat ni a part neguna fins a huy s’és donat“. Així ho explica el cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana, contemporani dels fets: “Los de Murcia saquearon la ciudad, llevándose, con más de DC carros a Murcia, el oro, plata, ropas, trigo, cevada, cáñamo, lino, que de todo havía mucha abundancia en Orihuela, y a la postre arrancaron las puertas y ventanas de las casas y ventanas y rexas y clavos de las paredes. Las mugeres de Murcia, que no tenían carros ni bestias, se llevaron en hombros y ensima de sus cabeças lo que podían hasta llevarse vasos de tierra menores y viles. Preguntando algunos de la tierra a los de Murcia que por qué se havían tan cruelmente con sus vezinos respondían: -Anda, que venimos a vengarnos de nuestros enemigos por la antigua contienda del obispado“.

En efecte, els de Múrcia i els d’Oriola eren veïns (a penes 20 quilòmetres separen una ciutat de l’altra) i, en efecte, mantenien una contesa pel bisbat, atés que els oriolans reclamaven una diòcesi pròpia diferent a la de Cartagena, amb seu a Múrcia, després d’haver-se incorporat al Regne de València a començaments del segle XIV. La frontera política s’havia mogut, però no l’eclesiàstica, un fet que causava constants problemes, picabaralles i odis que acabaren esclatant de manera brutal en temps de les Germanies. No debades, segons un altre testimoni presencial, Bartomeu de Togores, “molts dels castellans que ab lo dit marqués venien, que no venien per desfer la dita Germania, sinó per la enemiga del bisbat y plet de Múrcia ab Oriola“. El fet fronterer, doncs, era important en l’edat mitjana, com ho ha continuat sent en les societats occidentals posteriors. Les fronteres eren zones permeables, però, al mateix temps, eren zones especialment proclius als enfrontaments. No és estrany, per tant, que les capitals habitualment se situaren cap al centre dels territoris polítics i no en els seus màrgens. En tot cas, cal tindre present eixe fet fronterer a l’hora d’analitzar la trajectòria històrica de moltes localitats i en l’àmbit valencià és especialment interessant fer-ho en el cas de Villena, històricament pertanyent a la Corona de Castella però que a partir del segle XIX s’incorporà a la província d’Alacant i en l’actualitat forma part del País Valencià.

.

Governació
Mapa administratiu del Regne de València durant l’època foral, incloent en un altre color els afegits territorials del segle XIX

 

Com es pot observar en el mapa, Villena i Saix (com Requena i Utiel) s’incorporaren al territori valencià amb posterioritat a la resta de llocs del país. Per a reconstruir la seua història fronterera, en tot cas, cal remuntar-se al moment de la conquesta cristiana, durant el segle XIII. Era el tractat de Cazola de l’any 1179 el que havia fixat la frontera entre els monarques aragonesos i els castellans en la zona, deixant des de Biar a Orxeta per als primers i des de Cabdet a Alacant passant per Villena per als segons. Això no impedí, no obstant, que els cavallers aragonesos foren els primers a atacar la Villena musulmana entre 1239 i 1240. En primer lloc, segons informa el Llibre dels fets de Jaume I, Ramon Folch de Cardona i Artal de Alagón feren una cavalcada “en terres de Múrcia” i, en Villena, “tragueren-ne molta roba“, mentre que a l’any següent l’infant Ferran, alguns nobles aragonesos i cavallers de l’orde castellà de Calatrava l’assetjaren amb “un fonèvol” i, finalment, una altra incursió encapçalada pel comanador d’Alcanyís, del mateix orde de Calatrava, aconseguí la rendició del lloc.

Als pocs anys, en qualsevol cas, la frontera tornà a quedar clara, amb el Tractat d’Almizra de 1244, que deixava tota la zona de Cabdet i Villena per als castellans. De fet, va ser per allí per on foren expulsats fins a 100.000 musulmans del Regne de València molt poc després, en 1248, en una retafila de persones que ocupava més de 25 quilòmetres: “faem-los guiar tro a Villena e contaren-nos los cavallers e els rics hòmens que els guiaven per nós que ben tenien cinc llegües, de la devantera tro en la rereguarda“, diu el rei Jaume en la seua crònica. Justament per aquella època, acabades les conquestes de València i Múrcia i tot just formada la nova frontera amb l’emirat nassarita de Granada, prengué cos el senyoriu de Villena, atorgat com un apanage o infantazgo al menut dels germans d’Alfons X el Savi, l’infant Manuel (1234-1283). En ell s’incloïa no només la localitat de Villena, sinó un ampli conglomerat des de La Roda fins a Elx, passant per Albacete, Chinchilla, Hellín, Almansa, Iecla, la vall d’Elda i Petrer, és a dir, quasi tota la part nord de la circumscripció coneguda com l’Adelantamiento mayor de Murcia (una porció de la qual passaria a formar part amb el temps de la Manxa).

.

Villena_1284

Mapa del senyoriu de Villena i la frontera entre el Regne de València i Castella en la dècada de 1280

 

En aquells moments Cabdet també pertanyia a Castella i estava en mans d’un senyor castellà del seguici del mateix infant Manuel, Gregorio García. Tanmateix, aquella situació canvià per complet amb la conquesta de la zona nord-oriental del Regne de Múrcia per part de Jaume II d’Aragó entre 1296 i 1304. La invasió militar del territori i el consegüent Tractat d’Elx de 1305 modificaren les fronteres entre la Corona de Castella i la d’Aragó, ja que no només la vall d’Elda, Crevillent, Elx, Alacant, Guardamar i Oriola passaren al territori valencià, sinó també Jumella, Favanella, Villena i Cabdet. El senyoriu de Villena, ara en mans del fill de l’infant Manuel, el conegut Don Joan Manuel (1282-1348), perdé bona part dels territoris que ara quedaven dins de la nova procuració d’Oriola del Regne de València, alhora que la pròpia capital del senyoriu quedà inserida dins del territori valencià. De fet, per tal d’assegurar una situació a priori tan inestable en 1306 una de les filles de Jaume II, la infanta Constança, fou promesa en matrimoni al mateix Don Joan Manuel i traslladada al castell de Villena, on passà sis anys, fins que als 12 pogué casar-se amb el noble castellà, que aleshores en tenia 30.

.

Villena_1304

Territori castellà incorporat al Regne de València com a procuració d’Oriola després de la conquesta de 1296-1304

 

Villena_1340

Senyoriu o ducat de Villena en època de Don Joan Manuel, durant la primera meitat del segle XIV, amb el territori dividit entre Castella i València

 

Les núpcies se celebraren en 1312 amb tota la pompa corresponent en l’església major de Xàtiva, oficiades pel bisbe de Tortosa, però aquella aliança dinàstico-territorial no sobrevisqué els convulsos fets del segle XIV. Així, quan en 1356 Pere I el Cruel inicià la guerra contra Pere el Cerimoniós tractà de recuperar per a Castella tot l’antic territori murcià, és a dir, la procuració valenciana d’Oriola. Ocupà militarment els principals nuclis de la zona i, tot i les treves successives, mantingué sempre en el seu poder Jumella i Villena, que continuava en mans de la família Manuel. Enric de Trastàmara, l’aspirant al tron de Castella que intervingué decisivament en la derrota de Pere el Cruel, a qui matà amb les seus pròpies mans en 1369, prometé el senyoriu, amb el títol de Marquesat de Villena, a un altre dels grans nobles decisius en la contesa: l’infant Alfons d’Aragó, qui seria conegut amb el temps com Alfons el Vell. A partir de llavors ell seria el marqués, però el nou monarca castellà es negà a renunciar als guanys territorials que la guerra havia facilitat a Castella, de manera que pel Tractat d’Almazán de 1375 aconseguí que el Cerimoniós renunciara a Villena i Jumella, que tornaren a quedar dins dels límits de la Corona de Castella. El mateix passà amb Favanella cinc anys després i a partir de llavors la frontera de la zona quedà definitivament estabilitzada per a diversos segles.

.

Villena_1380

Frontera entre el Regne de València i Castella estabilitzada a partir de 1380, amb Cabdet com a enclavament territorial

 

Estabilitzada fins a cert punt, ja que a partir de llavors es reobrí un front latent que tardaria centúries a tancar-se: la disputa per la vall dels Alforins, entre la Font de la Figuera, Moixent, Ontinyent (incloent Fontanars), Cabdet i Villena. La bona qüestió és que Cabdet quedà com un enclavament territorial dins de Castella, sense connexió directa amb la resta del Regne de València, atés que, mentre que la part occidental de la vall dels Alforins pertanyia a Ontinyent, l’oriental restava en mans de Villena, la qual cosa feia obligatori el pas pel territori castellà per a eixir o entrar del terme de Cabdet. El problema començà a fer-se especialment patent a partir de 1422, any del traspàs del senyoriu de Cabdet del senyor descendent de l’originari Gregorio García, García Jofre de Lisón, al rei Alfons V d’Aragó, qui de seguida el revengué a l’oficial Jaume Ferrer. Uns pocs anys després la ferida tornà a obrir-se amb una dura guerra fronterera entre 1429 i 1430, en què Villena exercí com a base de les forces castellanes i Oriola de les forces aragoneses. Així, mentre que les primeres realitzaren entrades per Canals, Xàtiva, Cerdà, Vallada, la Font de la Figuera i Cabdet, plaça que assetjaren i ocuparen durant diversos anys, les segones atacaren Múrcia i saquejaren Almansa. Finalment, en 1436 s’arribà a una pau que ratificà les fronteres i retornà als valencians el domini de Cabdet, que, de fet, fou traspassada molt poc després a la vila d’Ontinyent, amb la missió de defendre la seua inestable posició fronterera.

Així, durant tota la segona meitat del segle XV i el primer quart del XVI els conflictes se succeïren de manera constant, segons es pot resseguir en la Historia de Villena del cronista i arxiver local José María Soler o en el detallat estudi sobre el plet dels Alforins de l’arxiver d’Ontinyent Vicent Terol. En 1467, per exemple, els cabdetans denunciaren les “usurpacions e oppresions” que els villeners els causaven en el terme dels Alforins, que consideraven seus (més encara amb el suport d’Ontinyent). Molt poc després Ontinyent cedí la senyoria de Cabdet al monarca aragonés Joan II, que, de seguida realçà la importància que donava a la qüestió, concedint a la vila el dret d’assistència i vot a les Corts Valencianes. Uns anys més tard, en 1476, aprofitant la guerra civil castellana, seria el mateix batle reial de Cabdet, Gaspar Fabra, qui amb l’ajuda de les tropes del comte de Cocentaina ocuparia militarment Villena. Però, com que la part vencedora en la contesa fou la d’Isabel de Castella, és a dir, la dona del monarca d’Aragó Ferran II, en acabar la guerra la vila fou tornada de seguida a la reina i a partir de llavors, de fet, quedà incorporada al reialenc castellà, tot desapareixent el territori polític del senyoriu, ducat o marquesat de Villena, que havia existit durant més de dos segles.

.

Vilena_Alforins

Vall dels Alforins. La vereda que passa pel mig marcà finalment la frontera entre Ontinyent i Villena, entre València i Castella. Foto: Enrique Íñiguez

 

Les tensions frontereres, no obstant, no desaparegueren en absolut amb la unió dinàstica, sinó que, ans al contrari, en un principi arribaren a aprofundir-se. En 1480, per exemple, un conjunt de síndics de València, Ontinyent, Bocairent, Biar, Xixona i Cabdet presentaren un clam davant la justícia reial al·legant que la vila de Cabdet sempre havia estat unida al territori valencià, però Villena havia aprofitat la caiguda dels mollons per a apoderar-se d’una part dels Alforins. Dos anys després arribaven a Cabdet els representants d’aquella sindicatura, “con todos sus sátrapas y favores“, segons els de Villena, per tal d’esclarir la qüestió. S’hi donà una solució provisional de caràcter salomònic, segons la qual els villeners podrien “labrar, senbrar e cultivar” i “pacer las bestias e ganados mayores y menores [en la dicha parte del Alforín] como si fuese término de la dicha villa de Villena” i viceversa per als cabdetans. L’usdefruit, doncs, seria comú, però no s’arribava a establir amb rotunditat de qui era la terra en disputa.

Així les coses, uns pocs anys després, en 1486, els d’Ontinyent denunciaren als de Villena per atacar les seus possessions en els Alforins: “en lo present any la nit del Diumenje de Rams propassat ab gran insolència han gastad, laurat e desfet çerts forments que per alguns vehins de la dita vila d’Ontenient estaven sembrats“. En 1489 eren els veïns d’Ontinyent i Cabdet, per contra, els que atacaven, causant “destrozo e mal en el término e partida de los Alforines, asy en los panes e sembrados que avía commo en la quema e derribar de casas e barracas“. Foren afectades fins a 307 faneques de blat, dos barraques, dos cases i diversos ruscs per a produir mel dels villeners. Així, a pesar que, com a conseqüència d’aquells conflictes, un jurat de Villena i un d’Ontinyent signaren en 1490 a Sevilla un repartiment dels Alforins, l’enfrontament continuà. Cinc anys després, en 1495, el governador de Villena demanava al de Xàtiva que dissolguera la gent de la frontera que s’havia alçat “por cabsa que entre las villas de Villena e Viar, que es una legua la una de la otra, avía muchos pleitos e debates“. Els biaruts, per tant, també intervenien en la disputa i és que el quid de la qüestió es trobava en el fet de “si por pasar los de Villena y Almansa et los de Ontinente y Caudete por los dichos términos avrán de pagar algún derecho o non“. És a dir, els valencians es volien estalviar les incomoditats fiscals que suposava tindre un enclavament territorial en Castella, tant per als cabdetans com per als veïns de la resta de localitats circumdants.

.

Villena_Biar

Castell de Biar, municipi a escassos 10 quilòmetres de Villena i 20 de Cabdet

 

Les bregues encara es repetirien a començaments del segle XVI, com en 1501, quan el governador de Xàtiva causà la mort de dos dels cavallers més notables de Villena, Pedro Martínez de Olivencia i Juan de Eslava, tot i que el conflicte s’anà apaivagant i es reduí considerablement durant les dècades immediatament posteriors. En primer lloc, perquè en 1502 Ontinyent i Villena acceptaren una sentència judicial que fixava els límits de la vall dels Alforins, repartint-la entre les dos poblacions. I, en segon lloc, perquè deu anys després, en 1512, Villena i Cabdet signaren un pacte de germandat segons el qual, conforme solia passar en temps de pau, admetien l’aprofitament comú de la zona dels Alforins en disputa per part de les dos comunitats veïnals. Els acords, però, encara no s’havien produït amb totes les senyories de la contornada i en 1515 el senyor de Moixent, Pero Maça, atacà Villena, que, com a represàlia, carregà, “con la gente de Almansa“, contra la Font de la Figuera, i “le quemaron una casa e le mataron muchos vasallos“. En qualsevol cas, els fets que es produirien a continuació durant les Germanies acabarien per canviar definitivament la geopolítica de la zona.

Novament Villena fou la base dels exèrcits que atacaven el Regne de València, en mans dels agermanats des de 1521. Després de la derrota dels reialistes valencians en la batalla de Gandia en juliol d’aquell any, el gruix de les seues tropes es refugiaren en Villena: “recogían muchos cavalleros e otras gentes que eran católicos, que se venyan del Reyno de Valencia con sus mujeres e hijos por temor de los comuneros… do fueron bien acogidos e defendidos de los germanos“, ja que “no los querían acoger en otros pueblos del Reino de Valencia, antes los mataban e quitaban lo que traían“. Des de Villena, de fet, l’esmentat marqués de Los Vélez, Pedro Fajardo, organitzà l’atac contra Oriola i el brutal saqueig de la ciutat, puix, no debades, segons havia anunciat als villeners, “el saco de Orihuela será muy buena cosa y provechosa para todos“. Encara l’any següent, en 1522, quan els darrers agermanats concentrats a Xàtiva i Alzira davall l’ombra de l’Encobert enviaren una carta a Villena per tal que se sumaren a la seua revolta mil·lenarista, el missatger fou assotat públicament i tramés al virrei de València, que el féu esquarterar en Albaida. Molt poc després, com a resultat de tot allò, Villena fou elevada pel monarca Carles I a la categoria de ciutat, ja que: “nos sirvieron en la reduçión de las çibdades de Jorihuela e Alicante, et Xátiva e Alzira, que son en el Reyno de Valencia“.

.

Villena_Ortelius

Primer mapa polític conegut del Regne de València, del neerlandés Abraham Ortels en 1584. Cabdet hi apareix amb la llegenda “Insula Valentie in Castelle regione

 

A partir de llavors, doncs, la conflictivitat en la frontera es reduí notablement. Des de finals del segle XVI i durant tot el XVII Cabdet continuà reclamant la propietat de la part dels Alforins assignada a Villena, però mai aconseguí cap moviment ni sentència favorable, atés que la qüestió havia deixat de ser un element central de la política regnícola valenciana i que ara s’enfrontava a una important ciutat del reialenc castellà. De fet, la tradicional enemistat entre Villena i Cabdet acabaria per fer que, després de la batalla d’Almansa de 1707 (ben a prop de les dos poblacions) i la consegüent abolició del sistema jurídico-polític del Regne de València, Felip V decidira premiar el suport borbònic de la primera amb la concessió de la segona, que havia estat austriacista. Així, a partir de 1707, després de 400 anys de pertinença al territori valencià, Cabdet passà al castellà, com a part integrant del terme de Villena. Però les voltes del destí no acabaren ací, sinó que amb la nova divisió de l’Estat-nació espanyol durant el segle XIX, Cabdet fou incorporada en 1833 a la província d’Albacete i Villena en 1836 a la d’Alacant. En conseqüència, amb la creació de l’Estat autonòmic a partir de 1978, Villena ha acabat formant part de l’actual territori valencià, com a capital comarcal de l’Alt Vinalopó, amb uns 35.000 habitants en l’actualitat i amb una forta influència sobre les poblacions veïnes de la vall de Biar, històricament més vinculades a l’Alcoià.

Evidentment, ni Jaume I, ni Alfons X el Savi, ni Jaume II, ni Enric de Trastàmara, ni Pere el Cerimoniós, ni els marquesos de Villena, ni els villeners ni els cabdetans de cap època no tenien previst tot això, és a dir, les fluctuacions recurrents de la frontera en funció de grans canvis militars o polítics. Tanmateix, també és evident que el factor fronterer ha jugat un paper molt important en la història d’eixos dos municipis, especialment durant els segles baixmedievals: Cabdet com a enclavament territorial valencià en la Corona de Castella i Villena com a capital d’un important estat senyorial bàsic per a Castella en el manteniment de la frontera. És igualment interessant tractar d’analitzar en casos així, en què la pertinença territorial ha canviat diverses vegades al llarg dels darrers segles, la sempre fluctuant relació entre identitat i història. Però això ho deixarem, si pot ser, per a un altre dia.


8 thoughts on “El cas de Villena i els Alforins: als afores del Regne de València

  • Aegis

    Un article molt interessant. Enhorabona!!
    Sóc músic i he anat molts anys a tocar a les festes dels dos pobles, Caudete i Villena (sobretot a la segona), i sempre m’ha cridat l’atenció la gran rivalitat entre aquestes dues (a més a més, les festes pràcticament són a les mateixes dates).

    Seguiu fent harca!

    Reply
  • Oscar

    Hola, molt bon article. Però per què van saquejar la ciutat d’Oriola els nobles valencians (conjuntament amb els milicians castellans del territori murcià)? Per què era una ciutat agermanada? També és interessant el que dius respecte a la “fluctuant relació entre identitat i història”, ja que si tenim en compte el cas d’Oriola, que a l’article dius que va ser durament saquejada pels murcians per les disputes que tenien entorn a la qüestió del bisbat, avui en dia es senten més propers als murcians que els van saquejar al segle XVI que al País Valencià.

    Reply
    • Vicent Baydal Post author

      Hola, Oscar. Sí, els nobles valencians i els milicians castellans feien costat al rei Carles I contra els agermanats, i Oriola era agermanada. Per això la van atacar. Quant a la identitat i la història, en efecte, és en les zones frontereres, sotmeses a canvis més habituals que la resta del territori, on es veu que sempre es tracta d’una relació fluctuant i canviant cada diverses dècades al llarg de la història en funció de canvis polítics, culturals, demogràfics, etc. Les identitats es transformen i podem estudiar la seua evolució, però tenint ben clar que no són immutables i tractant d’esbrinar què significaven en cada moment.

      Reply
  • Adri

    Pues la verdad es que a día de hoy, Villena y Caudete se llevan de maravilla (creo que la mejor relación entre todos los municipios vecinos). Muy buen artículo y eso que es muy complicado abarcar tantos siglos de pleito.

    Reply

Speak Your Mind

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>