El pirata valencià Pere Fuster en els contes toscans de Giovanni Sercambi

Maria Teresa Ferrer i Mallol (1940-2017), in memoriam

.

Les darreres jornades ens han dut dos notícies molt importants però ben diferents per al medievalisme de la Corona d’Aragó. Una de calenta i una de freda. Per una banda, la ben plausible identificació de l’autor del Curial e Güelfa que ha fet el doctor en Filologia Abel Soler en la persona d’Enyego d’Àvalos (c. 1414-1484), un cavaller castellà criat a la cort d’Alfons el Magnànim a València i posteriorment instal·lat a la del duc de Milà i novament a la d’Alfons el Magnànim i el seu fill Ferrante a Nàpols [ací i ací, avanços de la seua proposta d’identificació]. Per una altra banda, la mort de la doctora en Història Maria Teresa Ferrer i Mallol als 76 anys, una de les medievalistes més notables del darrer mig segle entre els que s’han dedicat a l’estudi de la Corona d’Aragó durant els segles XIII, XIV i XV. La seua tasca fou fonamental durant moltíssims anys en el Departament d’Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona i en la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el seu llegat és enorme, amb desenes de llibres i centenars d’articles sobre els fets polítics, econòmics i diplomàtics dels reis de la Corona d’Aragó, de la ciutat de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el sud del Regne de València, la navegació, el comerç, la pirateria, el corsarisme i la presència de catalans, valencians i balears per tota la Mediterrània baixmedieval, o la història dels notaris, els estrangers, els musulmans i els esclaus als diversos territoris de la mateixa Corona.

No debades Maria Teresa Ferrer i Mallol havia estat la darrera investigadora, abans de la tesi doctoral de l’esmentat Soler, a proposar un autor per al Curial e Güelfa, Lluís Sescases, que era igualment parlant catalanooccidental (possiblement de Cervera) i també s’havia mogut entre les corts del nord d’Itàlia i de Nàpols. I no debades en les nostres recerques i en el present blog hem emprat en incomptables ocasions els documentadíssims treballs d’investigació de la doctora Ferrer, que bevien de la combinació de milers de dades procedents especialment de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, gràcies als quals hem pogut conéixer amb bases més fermes un fum d’aspectes relacionats amb la història medieval. Hui també, en homenatge a la seua tasca i a la seua memòria, volem dedicar-li el present post, divulgant una de les seues troballes en relació amb les fonts històriques d’un dels contes de l’escriptor toscà Giovanni Sercambi (1348-1424) sobre un corsari “català”, que possiblement s’inspirava en les activitats piràtiques reals del valencià convertit a l’islam Pere Fuster. Hi afegirem, a més a més, la traducció del conte, que serà així publicat per primera vegada en la nostra llengua.

.

Vista actual de Lucca des de l'aire

.

En concret, Giovanni Sercambi fou un apotecari de la ciutat toscana de Lucca, també comerciant de llibres i actiu participant en les aferrissades lluites polítiques de l’urbs, que deixà escrites a començaments del segle XV dos importants obres, una historiogràfica i una altra literària. La primera són les seues Croniche [text complet], que, conservades a l’arxiu del mateix municipi, narren els fets polítics esdevinguts a Lucca des de l’any 1164 fins a 1423. La segona és el Novelliere [text complet], conservat a la Biblioteca Trivulziana del castell dels Sforza a Milà i que resseguix la tradició toscana d’aplec de novelle o contes en una construcció literària major que els enllaça i dóna continuïtat, com el Decamerone (1349-1353) de Giovanni Boccaccio, amb 100 contes, el Pecorone (1378-1385) de Giovanni Fiorentino, amb 50 contes, o el Trecentonovelle (1393-1400) de Franco Sacchetti, amb 228. En este cas sabem que el luqués Sercambi estava ordenant i escrivint la seua obra entorn de l’any 1399 i que finalment consta de 156 contes o novelle, que són relatats mitjançant una estructura molt semblant a la de l’esmentat Decamerone. Si allà era un grup de jóvens els que, en vista de l’arribada de la pesta, es recloïen en una vil·la per tal de gaudir de la vida i contar-se novelle, ací decidixen, també davant de la pesta, viatjar per tota la península Itàlica i anar narrant diferents històries que coneixen.

Una d’elles, la que fa 54 i podeu trobar traduïda al final del post, tracta sobre la importància de parlar delitosament a través de la història de Messer Piero da Rabatta, catelano, corsale crudelissimo, és a dir, de “misser Pere de Rabat, català, corsari cruelíssim”. Concretament, el conte o novella explica que el tal Piero da Rabatta, un corsari català d’extrema crueltat, es féu a la mar un mes de maig pel golf de Lleó i atacà moltíssima gent de Gènova i la Riviera provençal, de manera que els genovesos armaren galeres per tal de perseguir-lo. En conseqüència, Piero se n’anà a la mar Adriàtica, assaltant moltíssims venecians, fins que estos també organitzaren un estol per a acaçar-lo i acabà fugint a les mars de la península Ibèrica (pareix que de l’Atlàntic). Ací prengué una nau en la qual anaven molts peregrins de diverses nacions a Santiago de Compostel·la i, com que no tenien quasi res de valor, decidí matar-los i els deixà sense menjar durant dos dies fins que ordenà despullar-los, lligar-los de mans i llançar-los a la mar. Una vegada que els havia llançat a tots, només quedà un francés que, quan anaven a tirar-lo a l’aigua, exclamà “Açò és massa beguda per a tant poc de menjar“, una ocurrència que féu tanta gràcia a Piero da Rabatta que li perdonà la vida, li tornà les pertinències i el dugué en una barca de rems fins a Castella. D’ací la importància de parlar sempre delectablement…

.

Un mariner vigilant l'oratge en un vaixell, en un manuscrit del segle XVI

.

Segons Maria Teresa Ferrer Mallol, justament en la mateixa època en què Sercambi escrigué el seu Novelliere hi hagué un pirata valencià, Pere Fuster, amb algunes coincidències amb la història de Piero da Rabatta. En primer lloc, el gentilici i el nom. Com és ben sabut, davall el nom de “catalans” durant els segles XIII, XIV i XV es coneixia a la Mediterrània tant als catalans com als valencians i els balears, atés que parlaven la mateixa llengua i que tots s’agrupaven en els anomenats “consolats de catalans”, que gestionaven sempre els ciutadans de Barcelona per privilegi de Jaume I. Per tant, un “catelano” en una font itàlica podria ser perfectament un valencià. Així mateix, el seu nom original, segons apareix en el relat toscà, seria el de “Pere de Rabat”, un nom de corsari que no es documenta en aquella època en les fonts de la Corona d’Aragó, tot i que són molt prolixes a l’hora de parlar dels principals caps de navilis que atemorien les mars properes. Però sí que es documenta justament aleshores el nom d'”en Fuster” o “Pere Fuster”, un valencià que s’havia convertit a la religió islàmica -tal volta després de ser ell mateix apressat, com passava sovint, per tal d’evitar la captivitat- i s’havia fet a la mar amb naus nord-africanes i de mariners musulmans per atacar vaixells cristians. I el seu principal protector era Abd Al-Aziz II, l’emir hàfsida d’Ifriqiya, amb capital a Tunis, on hi havia un barri anomenat Rabat, en el qual residien precisament les milícies i la població cristiana procedent de fora. En conseqüència, és ben possible que al pirata valencià renegat Pere Fuster se’l poguera identificar, mantenint el seu gentilici etnolingüístic, amb el barri tunisenc de Rabat.

No debades, tot i que en les fonts aragoneses no apareixen els atacs contra els genovesos, provençals i venecians que es narren en la novella 54 de Sercambi, les accions piràtiques de Pere Fuster degueren ser ben conegudes per tota la Mediterrània Occidental, on sabem a ciència certa que els mercaders i patrons de nau intercanviaven abundants informacions sobre els perills que comportava l’existència de determinades naus o estols dedicats a l’assalt. En concret, les primeres notícies que hi ha de Pere Fuster són de juny de 1396, quan prengué amb dos galeres armades a la ciutat de Bona, en Ifriqiya, un lleny del mallorquí Bernat de Peralta, que navegava per aquelles mars actualment algerianes. Poc després és probable que participara en l’atac a l’alqueria de S’Arracó, prop d’Andratx, juntament amb un altre convers a l’islam valencià, Antoni Jordà, oriünd de la Vall d’Uixó, i encara aquell mateix estiu de 1396 capitanejà l’impactant saqueig musulmà de Torreblanca, en el qual, aprofitant una jornada de festa per l’arribada d’un nou retor a l’església parroquial del lloc, captivaren fins a 108 cristians valencians i se’n dugueren també la custòdia amb l’hòstia consagrada. El colp fou tan gran que els estius de 1398 i 1399 els nuclis marítims valencians i mallorquins decidiren organitzar dos grans expedicions, les anomenades “armades santes”, per tal d’atacar les poblacions nord-africanes de Tedelis i de Bona i venjar-se dels atacs comandats per Pere Fuster.

Però a l’any següent el seu nom tornava a infondre terror. Pel maig de 1400 el patró de barca mallorquí Bernat Bauló explicava que, segons es deia en els ports, Fuster havia fet gal·la de la seua extrema crueltat captivant 150 persones, de les quals n’havia lapidat set o huit i per fam e per set ha lansades en mar entorn de cinquanta, un episodi que recorda al de Piero da Rabatta en la novella 54. Ultra això, amb posterioritat el sicilià Antonio di Paris declarà que aquell mateix any havia estat fet presoner per Pere Fuster, juntament amb el seu germà, quan els dos anaven en una nau de peregrins que es dirigia des de Messina fins a Roma. Una altra vegada Fuster mostrà la seua ferocitat ordenant que tallaren la mà dreta a la majoria dels capturats i els dugué a Orà per a vendre’ls com a esclaus. Novament, a més a més, l’episodi de la presa d’un vaixell de peregrins recorda al Novelliere de Sercambi, tot i que en este cas no fóra cap a Santiago de Compostel·la en mars probablement atlàntiques, com succeïa allí. I és que, en conjunt, resulta evident que el personatge de Piero da Rabatta no es corresponia amb una persona real que haguera protagonitzat tots els actes que se li atribuïxen en el conte, sinó que està format per diverses històries piràtiques concentrades, això sí, en un nom que pareix inspirar-se en un conegut corsari de l’època, el valencià Pere Fuster, qui precisament acabà les seues activitats en terres itàliques, després de naufragar davant les platges de Roma en 1405, on fou fet presoner i no se’n tenen més notícies.

Tot plegat, no es coneix cap “catelano” anomenat Pere de Rabat de l’època en què Giovanni Sercambi escrigué les seues novelle, entre les dècades de 1390 i 1400, que fóra especialment conegut per la seua crueltat i actuara successivament en el golf del Lleó, l’Adriàtic i les mars hispàniques. Però sí que tingué renom el valencià Pere Fuster, “catelano” per als italians, protegit pels hàfsides de Tunis, on hi havia el barri de Rabat, i amb ferotges accions documentades -i que corrien de boca en boca entre mariners, mercaders i autoritats- que recorden a les que s’expliquen en el fragment corresponent del Novelliere de Sercambi. És ben probable, doncs, que aquell valencià convertit a l’islam inspirara més que cap altre el Piero da Rabatta d’aquella obra literària toscana de començaments del segle XV. A la doctora Maria Teresa Ferrer i Mallol, coneixedora com poques de la documentació sobre pirateria de l’època, devem la troballa. I des d’ací li ho agraïm, com també li agraïm la seua dedicació, la seua gran obra i el seu exemple i mestratge per als medievalistes que ens dediquem a la història de la Corona d’Aragó. Gràcies.

.

A cavall, fugint del vent de ponent, segons un manuscrit del segle XVI

.

Giovanni Sercambi, Novelliere, Lucca, c. 1400, cap. LIIII

El conte del rei Llançalleó agradà al cap del grup i arribaren a Spoleto, que trobaren ben aparellada i amb els instruments disposats per a sonar, i els dansarins, com que feia molts dies que no havien dansat, començaren a ballar una dansa de delitosos sons abans de sopar, amb una cançoneta plaent, que deia: “Cançó, si em faig mal, digues que em lamente, que el bé és el meu repòs i veig el que és cert, però després trie el pitjor per a la meua vida”. Més tard, el cap féu esment del sopar i es posaren a sopar amb el plaer dels sons i els instruments fins que arribà a l’hora de dormir. El cap, tornant-se cap a l’autor, digué que volia anar cap a Iesi i ordenà per al sendemà un bell conte, volent que durant el trajecte es feren dos jornades amb dos bells contes. L’autor, que tot ho entengué, a la nit donà orde de dormir. I, havent-se alçat pel matí, l’autor parlà al grup dient:

De placibili loquela [D’una paraula delitosa]

De misser Pere de Rabat, català, corsari cruelíssim.

Fou misser Pere de Rabat, català i corsari, un home cruelíssim i gran lladre i assassí de la mar. Tenint el seu navili ben preparat i armat del que necessitava, fornit de navegants cruels i aspríssims com ell, es féu a la mar amb la intenció de robar i matar a tots els que trobara, foren de la condició que volgueren. La seua acció es produí a l’entrada de maig. I, navegant pel golf de Lleó, robà moltíssims navilis i matà les seues persones, no mirant ni el què ni el com, entre els quals hi havia molts de Gènova i la Riviera.

Els genovesos, sentint-ho, armaren algunes galeres per a poder prendre al dit misser Pere de Rabat i venjar-se pels genovesos que havia pres i es feren a la mar. Misser Pere de Rabat, sentint-ho, partí de la mar de Lleó i se n’anà a la mar Adriàtica, on robà i matà a molts venecians i altres en gran quantitat. La comunitat de Venècia, sentint que misser Pere de Rabat, català, havia pres i mort a molts venecians, armaren galeres ràpidament i es feren a la mar per tal de trobar-lo. Misser Pere de Rabat, sentint sobre l’armada dels venecians, pensà en anar-se’n abans que arribaren.

I féu vela per tal d’anar a les mars d’Espanya, on, fent les seues arts, succeí que una nau de peregrins hi passava per a anar a Santiago, en la qual hi havia gents de moltes llengües. I quan passaven prop del lleny de misser Pere de Rabat sense vigilar, de sobte la nau fou presa pel dit Pere i els seus companys, que esperaven que es farien molt rics. Però, en vore que en la nau no hi havia una altra cosa que pelegrins i poques coses, deliberà, més per ràbia que per utilitat que en poguera traure, matar-los uns dies més tard. I així els tingué dos dies donant-los tan poc de menjar que quasi pareixien morts.

Misser Pere, veient que no podia obtindre d’ells més que despeses i perjuís, ordenà que els tiraren a la mar nus amb les mans lligades per tal que no pogueren sobreviure i es quedà amb les seues poques robes o diners, si en tenien. Ordenat allò, tots nus amb les mans juntes foren lligats ràpidament i els començaren a tirar a la mar.

I, havent-los tirats a tot excepte a un francés, este, en vore que el prenien per a llançar-lo a la mar, digué fort: “O, sire, ciese est trou gran boire a si pitit mangier” [“Oh, senyor, açò és massa beguda per a tan poc de menjar”]. Misser Pere, escoltant el bell joc de paraules, ordenà ràpidament que el perdonaren. I donant-li totes les seues coses i diners i demanant-li on volia anar, aquell respongué: “A Santiago”. I, posat en la mar en una barca de panescalm, el francés fou dut a terra fins a Castella. I d’aquella manera el francés sobrevisqué per una delitosa paraula i un bell joc de paraules.