Quina lletra tenien Ramon Llull, Bernat Metge o Ferran el Catòlic? Un ràpid passeig per la paleografia medieval hispànica

Jean Mabillon i “De re diplomatica” (1681), pares de la diplomàtica i la paleografia

La paleografia, com el seu nom indica, no és una altra cosa que l’estudi de les escriptures antigues i des de la seua aparició fa més de tres-cents anys ha resultat una ciència auxiliar fonamental per a qualsevol historiador medievalista. Kanken Big Baratas En origen era part de la diplomàtica, ciència nascuda amb la publicació de la monumental obra del benedictí alsacià Jean Mabillon De re diplomatica (1681), dirigida a verificar la datació, procedència i natura dels documents antics en el context de diverses polèmiques per l’autenticitat de determinats privilegis reials que s’havien concedit a ordes religiosos durant l’alta edat mitjana. En les darreres dècades, en tot cas, la paleografia s’ha desenvolupat com una branca historiogràfica pròpia, en tant que, a banda de donar accés a la comprensió de les escriptures antigues, també s’ha especialitzat en la mateixa història social i cultural de l’escriptura, l’alfabetització i el context de producció dels documents de cada època.

Malauradament, eixa fusió entre ciència auxiliar i ciència amb objectius propis ha fet que de vegades, en determinades Facultats d’Història, els alumnes acaben la carrera sense haver accedit a les nocions bàsiques per a poder llegir els documents antics, ja que els professors preferixen ensenyar-los els coneixements relacionats amb l’evolució social de la lectoescriptura abans que la mateixa comprensió material de les cal·ligrafies pretèrites. Adidas Pas Cher Un típic cas de començar la casa per la teulada i no pels ciments, que acaba resultant contraproduent. Nike Air Max 2016 Heren En qualsevol cas, qui està realment interessat en la investigació històrica acaba per aprendre a llegir els documents de les èpoques que li interessen pel “simple” sistema de consultar-los i consultar-los fins que, amb una miqueta d’ajuda dels manuals i d’altres investigadors que ja en saben, aquells estranys signes acaben per prendre forma i donar sentit a paraules compostes en la llengua d’expedició del text.

Així és com vaig aprendre jo a interpretar els documents baixmedievals conservats en els diversos arxius de l’antiga Corona d’Aragó, ja foren reials, municipals, eclesiàstics o notarials, gràcies a l’ajuda de mestres com Josep Hernando, de la Universitat de Barcelona, o Manuel Sánchez, del Consell Superior d’Investigacions Científiques. new balance 1980 zante roma En canvi, encara hui en dia tinc serioses dificultats per a llegir alguns documents castellans dels segles XV i XVI, atés que la lletra era considerablement diferent com a resultat de la territorialització escripturària produïda durant el període baixmedieval, segons tractaré d’explicar a continuació. Adidas Femme En eixe sentit, no sóc cap expert en paleografia, sinó que en faig servir l’ús pràctic que acabe d’esmentar, però, a risc de cometre alguna errada, m’agradaria fer un ràpid repàs per l’evolució de l’escriptura medieval hispànica, especialment en terres castellanes i aragoneses durant els segles XIII a XVI. Per a això aprofitaré l’interessant fons d’autògrafs que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i algunes altres imatges complementàries, així com el recent manual de Paleografia y escritura hispánica (Síntesis, 2016) coordinat per Juan Carlos Galende, Susana Cabezas i Nicolás Ávila.

Columna de Trajà (del segle II d.C. en lletres capitals romanes)

Document egipci sobre papir (del segle IV d.C. en lletra minúscula cursiva romana)

En primer lloc, cal partir de coses aparentment òbvies però importants, com el fet que l’escriptura medieval hispànica es feia amb l’alfabet llatí heretat de Roma, on s’havia desenvolupat a partir del segle VI a.C arran de l’alfabet grec, que al seu torn tenia arrels fenícies. En origen, l’alfabet llatí només tenia lletres capitals o majúscules, però amb l’ús quotidià i l’execució ràpida sobre papir acabaren apareixent, a finals del segle II d.C, les minúscules romanes, caracteritzades per la seua cursivitat, és a dir, per la presència de lletres unides per mitjà de prolongacions i nexes. Més tard, a partir del segle IV, i coincidint amb la progressiva substitució del papir pel pergamí com a suport freqüent, aparegueren unes formes d’escriptura extremadament cal·ligràfiques però de formes senzilles i uniformes, la uncial (tota en majúscules) i la semiuncial (semblant però un poc més cursiva i barrejant majúscules i minúscules), que fou l’habitual en els còdexs fins al segle VIII.

Paral·lelament, a més a més, la minúscula cursiva romana continuà desenvolupant-se en les formes d’execució ràpida i donà lloc a una gran varietat de tipologies regionals, com la irlandesa, l’anglosaxona, la merovíngia, la carolina, les germàniques, la longobarda, la curial romana, la napolitana, la visigòtica, etc. Totes elles s’empraren durant el període altmedieval i encara més enllà, però foren finalment substituïdes arreu d’Occident per la lletra minúscula carolina, formada en diversos scriptoria monàstics i abacials centreeuropeus en època de Carlemany, caracteritzada per la seua redonor, uniformitat, equilibri i regularitat, i estesa amb la mateixa expansió del feudalisme que començà entre els segles X i XI. En el cas ibèric la carolina substituí ràpidament la visigòtica ja a mitjan segle IX en la Marca Hispànica, en els comtats que acabarien formant Catalunya, ja que estaven en connexió directa amb l’Imperi Carolingi, però la seua introducció fou molt més tardana en la resta de territoris de la península, on la visigòtica perdurà fins als segles XI i XII.

Evangeli de Sant Joan de St Cuthbert (manuscrit anglosaxó de començaments del segle VIII en lletra uncial)

Evangeli de Sant Marc de Lindisfarne (manuscrit anglosaxó de començaments del segle VIII en lletra semiuncial amb glosses en minúscula cursiva anglosaxona)

Document de la cancelleria d’Alfons VI de Lleó (de finals del segle XII en lletra visigòtica, originada entre el VII i el VIII)

Document d’època de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona (de mitjan segle XII en lletra minúscula carolina, present en la Marca Hispànica des del IX)

En qualsevol cas, les evolucions locals d’aquella minúscula carolina estesa arreu d’Europa donaren lloc al llarg del segle XIII als diferents tipus de lletra gòtica de cada territori. Es produí un canvi generalitzat cap a una lletra més estreta, allargada i angulosa, i amb abundants abreviatures, com a resultat de la conjunció de diversos factors, entre els quals hi havia: l’extensió de l’alfabetització i dels usos escrits en contextos administratius, governatius, universitaris i mercantils, l’expansió del paper d’origen àrab i la multiplicació dels còdexs manuscrits (en les pàgines dels quals una lletra més allargada i estreta era més condidora) i, en consonància amb tot això, un canvi en el tall de les plomes per a escriure, ja que anteriorment el tall es feia en horitzontal i a partir de llavors començà a fer-se en diagonal cap a l’esquerra. Així les coses, aquella nova lletra gòtica, majoritàriament minúscula en combinació amb majúscules per a determinades funcions, fou la predominant en tot Europa a partir del segle XIII, tant en la producció llibresca, on era molt més acurada, com en la producció documental, la qual mostrava graus de cursivitat molt diversos.

Foli de les Ordinacions de la confraria de clergues de la catedral de València (de la segona meitat del segle XIV en lletra gòtica llibresca)

Document d’època d’Enric III d’Anglaterra (de mitjan segle XIII en lletra gòtica cursiva anglicana)

És així com arribem a la situació que coneixem els baixmedievalistes, que, per a poder llegir la documentació seriada expedida per les institucions reials, eclesiàstiques, nobiliàries, municipals o notarials, ens hem d’especialitzar en la lectura de la lletra gòtica documental, que fou preeminent arreu d’Europa fins a la seua substitució per la lletra humanística, lligada al Renaixement, entre els segles XV i XVI. nike pas cher I en relació amb això cal dir que el fenomen de la territorialització de la lletra gòtica fou particularment evident en la península Ibèrica, sobretot pels trets diferencials de l’evolució de les formes escripturàries castellanes respecte de la resta d’Europa. En este sentit, és cert que en un inici, entre mitjan segle XIII i finals del XIV la gòtica documental castellana era molt semblant a la de molts altres llocs: tant l’anomenada diplomàtica o de privilegis, reservada per als documents més solemnes en pergamí (i que es mantindrà per a eixe ús fins al segle XVI), com la denominada de albalaes, habitual en la cancelleria reial durant el període esmentat.

Tanmateix, des de finals del segle XIV i fins a mitjan segle XVI es produí un progressiu procés de cursivitat que caminà cap a la complexitat en lloc de cap a la senzillesa gràfica, com en moltes altres zones, amb les anomenades escriptures precortesana (de finals del XIV a mitjan XV), cortesana (de mitjan XV a mitjan XVI, en la cancelleria, fins a ser substituïda per la humanística) i processal (que es mantingué en documents judicials, municipals i notarials de començaments del XVI fins al XVII). En aquella evolució, que dificulta la lectura per als no experts, les lletres anaren fent-se cada vegada més grans i cursives, més redones, obertes i horitzontals, sense tants contrastos en el cos ni en els traços alçats i caiguts, amb trets corbats i envoltants que servien alhora d’abreviatures i d’ornament, i encadenant lletres i paraules unes amb les altres de manera vertiginosa. Es tracta d’una evolució característica del territori castellà, on si bé la nova lletra humanística fou adaptada en els documents de la cancelleria reial a mitjan segle XVI, la processal es mantingué en moltíssims documents comuns fins a ben entrada l’edat moderna. Ací en podem vore alguns exemples:

Privilegi d’època d’Alfons X de Castella (de mitjan segle XIII en lletra gòtica diplomàtica o de privilegis)

Carta d’època de Ferran IV de Castella (de començaments del segle XIV en lletra gòtica “de albalaes”, amb la signatura autògrafa del mateix rei)

Carta d’època de Pere I de Castella (de mitjan segle XIV, en una lletra gòtica a mig camí entre la “de albalaes” i la precortesana)

Document eclesiàstic gallec d’època de Joan I de Castella (de les darreries del segle XIV en lletra gòtica precortesana)

Document d’època dels Reis Catòlics (de les darreries del segle XV en lletra gòtica cortesana, amb les signatures autògrafes d’Isabel I de Castella, Ferran II d’Aragó i el secretari Gaspar d’Arinyó)

Document judicial d’època de Ferran el Catòlic (de començaments del segle XVI, en lletra gòtica processal)

Document d’època de Felip III de Castella (de començaments del segle XVII en lletra gòtica processal encadenada)

A la Corona d’Aragó, en canvi, l’evolució de la gòtica documental fou prou més simple (també a Portugal o Navarra), sense arribar a graus de cursivitat tan acusats i sent substituïda per la humanística molt més prompte. Per bé que la gòtica aragonesa o catalana des de mitjan segle XIII és semblant a la de albalaes castellana, a mitjan XIV, per contra, evolucionà cap a la denominada prehumanística, influenciada per la bastarda francesa, amb majors contrastos entre traços fins i grossos i major angulositat, així com certa tendència d’inclinació a la dreta, però mantenint un important grau de senzillesa i netedat gràfica. Finalment, a més a més, ja a mitjan segle XV s’adaptà la nova lletra humanística que s’impulsava des d’Itàlia, on una sèrie d’erudits rebutjaven la gòtica, que consideraven de poca legibilitat, i apostaven per tractar de recuperar els signes de la minúscula carolina, més redons, senzills i clars, una aspiració que calà ràpidament entre els humanistes i escrivans de la Corona d’Aragó, gràcies a les intenses relacions amb els territoris itàlics, especialment amb Nàpols. De fet, la lletra humanística acabà per imposar-se arreu d’Europa a partir del segle XVI (també en la cancelleria reial castellana, com hem vist) i fou la que acabà emprant-se per a la impressió de llibres.

Carta del dominic mallorquí Pere Marsili d’època de Jaume II (de començaments del segle XIV en lletra gòtica aragonesa, autògrafa del mateix eclesiàstic)

Carta de Joan I d’Aragó (de finals del segle XIV en lletra prehumanística, amb la signatura autògrafa del mateix rei)

Carta del príncep Carles de Viana d’època de Joan II d’Aragó (de mitjan segle XV en lletra humanística, amb la signatura autògrafa del mateix príncep)

Carta de Felip II de Castella (de mitjan segle XVI en lletra humanística, amb la signatura autògrafa del mateix rei)

Gravat de la primera edició impresa del “Llibre dels fets”, publicada per Jerònima Galés (a mitjan segle XVI en lletra humanística)

Ara bé, també cal advertir que durant tot aquell període, entre mitjan segle XIII i començaments del XVI, la senzillesa i netedat gràfica de les escriptures gòtica, prehumanística i humanística dels documents públics de la Corona d’Aragó troben el seu contrapunt en la pràctica d’aquelles mateixes escriptures en l’àmbit dels documents notarials conservats en llibres de notes o protocols. En eixos documents la cal·ligrafia, que de vegades s’anomena bastarda notular, és molt més ràpida i cursiva i amb més abreviatures i lligadures que dificulten la legibilitat a tot aquell que no hi estiga acostumat. new balance homme 574 pas cher Així mateix, cal advertir igualment que tot el que s’ha explicat fins ací fa referència, sobretot, al món dels escrivans i els professionals de la lletra, ja que els que no depenien professionalment de l’escriptura feien habitualment lletres que, tot i que pogueren seguir els models generals del moment, se n’allunyaven moltíssim i derivaven moltes vegades, fins i tot en persones d’alta dignitat, en cal·ligrafies de difícil intel·ligibilitat. Fjallraven Kanken Mini

Així, si bé trobem personatges dels cercles cortesans i erudits amb bona lletra, com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Enric de Villena o el mateix Pere el Cerimoniós, també trobem altres casos en què són evidents les dificultats per aconseguir una cal·ligrafia d’acord amb els estàndards cultes de l’època, com en les lletres del senyor de Moixent Pero Maça o les dels monarques Joan II i Ferran II d’Aragó.