El manuscrit Voynich

El conegut com a “Manuscrit Voynich” és un gran misteri irresolt que ha cridat l’atenció de molta gent des de fa cent anys. Especialment en les darreres dècades, gràcies a la difusió que n’ha fet internet. Es tracta d’un llibre medieval fet en pergamí i ricament il·lustrat que no se sap què diu, perquè se suposa que està encriptat. Dic que se suposa perquè a hores d’ara ningú ha pogut resoldre’l, ni tan sols els millors criptògrafs professionals que ho han intentat, i per això hi ha qui afirma que en realitat és una invenció i que el llibre no diu res en veritat; que es tracta d’un engany ple de símbols aleatoris. Tanmateix, si bé aquesta darrera és una hipòtesi certament versemblant i que cal no descartar encara, en els últims anys s’han fet diversos avanços que apunten cada vegada més al fet que és un llibre real fet a l’edat mitjana, tot i que ningú haja estat capaç de resoldre com ha estat encriptat.

 

Dues pàgines del Manuscrit Voynich

D’entrada, tot sembla apuntar que es tracta d’un text escrit en una llengua natural, ja que acompleix una regla lingüística coneguda com a llei de Zipf, que és una fórmula matemàtica establerta en 1940 la qual determina la freqüència amb la qual apareixen les paraules en totes les llengües naturals (fins i tot l’esperant), però que mai no s’acompleix en les llengües inventades (èlfic, klingon…). També hi ha diversos símbols que apareixen en quasi totes les paraules, de forma similar a les vocals, i la mitjana de dígits per paraula és semblant a la de la majoria de les llengües. La hipòtesi més estesa és que es tracta de llatí o una llengua romànica encriptada, tot i que també es diu que potser es tracta d’una llengua oriental escrita en un alfabet fonètic inventat però basat en l’alfabet llatí. Fins i tot s’ha dit que és una llengua oral poliglota.

Tot i que no se sap el que hi ha escrit, el llibre està ricament il·lustrat, la qual cosa ha permès durant molt de temps elucubrar sobre el seu contingut. Està dividit clarament en diverses seccions pel tipus de figures que hi apareixen. La part principal parla de plantes, per la qual cosa moltes vegades s’ha pensat que el llibre parla de botànica o que és un simple herbolari, però també hi ha seccions d’astrologia i cosmologia (un tema força habitual a l’edat mitjana que tenia relació amb molts altres), i una altra secció en la qual apareixen dones prenent banys i moltes canonades, les quals són interpretades per uns com un tractat de biologia i per altres com un llibre de contingut màgic o filosòfic que potser parla d’alquímia, raó per la qual hauria estat encriptat. Però el cas és que ningú pot assegurar res malgrat les nombroses hipòtesis; algunes més bé fantàstiques a les que no cal referir-se ací.

 

Un exemple dels diversos dibuixos referits a xiques prenent el bany i canonades per les que corre aigua.

Pel que fa a l’autoria, era inevitable que davant d’un misteri tan suculent hi haguera centenars d’hipòtesis. Una de les més esteses des que es va descobrir el manuscrit és que l’autor fou el conegut Roger Bacon, un teòleg anglés que va viure al segle XIII; però també hi ha qui aposta per diversos autors que van viure majoritàriament al segle XVI, entre els que destaquen John Dee o Edward Kelley. En realitat s’han proposat molts noms de diverses èpoques, i fins i tot es va atribuir a Leonardo Da Vinci en un exercici més imaginatiu que no basat en indicis reals. Un altre nom que va sonar amb força un temps fou el de Jacobus Horcicky de Tepenecz, un metge i alquimista xec que va estar a Praga, en la cort de Rodolf II al segle XVII, el nom del qual va aparèixer escrit i després esborrat en la primera pàgina del llibre, però sembla que en realitat només fou qui l’usava en aquella època, després que el va comprar l’emperador austríac per la seua raresa.

El nom amb què es coneix hui en dia li’l devem a l’antiquari i bibliòfil polonès Wilfrid M. Voynich, qui el va comprar en 1912 en un monestir jesuïta d’Àustria i el va donar a conèixer internacionalment, després de fracassar en un primer intent per desxifrar-lo. Durant molt de temps, davant la impossibilitat d’entendre’l, es va pensar que el llibre era una falsificació del mateix Voynich; i més tard que la falsificació l’havia feta algun dels personatges del segle XVII adés esmentats com autors, especialment en el cas de Kelley que pel que sembla no era massa de fiar. No obstant això, ara tot sembla indicar que no es tracta d’un llibre fals. De fet, actualment es conserva en la Biblioteca Beinecke de llibres rars i manuscrits de la Universitat de Yale, als Estats Units, per això són d’aquell país tots els principals investigadors i interessats en el llibre que s’hi han dedicat darrerament, i també els dos instituts que han aportat noves proves en els darrers anys sobre la seua autenticitat, com ara veurem.

 

Wilfrid Voynich

La prova més important que s’ha fet és la del Carboni 14, que es va aplicar en 2009 sobre unes mostres preses a tres fulles del manuscrit Voynich, i el resultat fou clar, precís i contundent en totes les mostres. El pergamí fou datat en algun moment entre 1404 i 1438, segurament cap a 1420, de manera que no sols es pot descartar la falsificació moderna o contemporània, sinó també totes les autories proposades posteriors a la data indicada, i moltes de les hipòtesis plantejades que no quadren amb l’edat mitjana. A més a més, les anàlisis dels pigments indiquen que es tracta de material d’origen mineral, totalment versemblant amb els usos pictòrics dels segles XV i XVI, i que tant el pergamí com la pintura són de molta qualitat. També l’autor o el copista ho era, perquè no es veuen correccions i el traç és segur.

Finalment, tenint en compte la manca d’autoria, sobre el lloc d’elaboració s’ha proposat l’ària del nord de la península Itàlica, ja que tant els materials emprats com la seua riquesa quadrarien amb la zona en eixa època (tot i que açò és un argument bastant pobre). A més a més, i açò és més versemblant, en un dibuix apareix una ciutat representada per un castell amb merlets en forma d’oronella, que segons els estudiosos del manuscrit és un tipus de merlet que es va generalitzar per tota Europa durant el Renaixement però que en la primera meitat del segle XV, quan està datat el llibre, només existia a la zona de Milà i Venècia. Pel que fa a les plantes representades, quasi totes les que s’han pogut identificar pertanyen a Europa occidental o, en menor mesura, a Orient (tot i que també hi va haver qui va proposar que el llibre parla de plantes americanes, abans de saber-se que és del segle XV i no del XVI).

 


 

 

Tot plegat és pot veure molt millor i amb més detall en el següent documental divulgatiu del National Geografic (títol original: The Unbreakable Code), realitzat al mateix temps que les darreres anàlisi que he explicat i que es va emetre poc després. En castellà es va passar pel ‘Canal de Historia’ (quan encara feien alguns documentals que no parlaven de nazis, o d’ovnis, o de nazis i ovnis), i després per La 2 de TVE.

 

En aquest documental, però, no es tenen en compte algunes novetats interessants aportades feia poc per un altre autor. Es tracta de Nick Pelling, un programador americà que, tot i no ser un expert, va publicar un llibre en 2006 on anava més enllà del que s’havia dit fins llavors i proposa que la ciutat amb merlets d’oronella que havia permès abans proposar el Nord d’Itàlia com a zona d’elaboració és en concret la ciutat de Milà, per la forma del seu castell. I és que, efectivament, el castell que van fer construir els Sforza a Milà a principis del segle XV té la mateixa forma, i també merlets d’oronella. Més encara, identifica una altra de les ciutats que apareixen en la mateixa pàgina amb la ciutat de Venècia, ja que aquella espècie cúpules amb forma de trompo que apareixen representats serien les cúpules de Sant Marc i la llacuna sobre la qual està Venècia. D’altra banda, diversos dels pots herbolaris que apareixen representats en algunes pàgines coincideixen amb formes donades a certs pots de vidre de Murano que es feien al segle XV a Venècia. Finalment, alguns dels símbols que es repeteixen en el text del manuscrit Voynich coincidirien amb el sistema d’encriptació que emprava la cancelleria milanesa dels Sforza al segle XV, per exemple el número 40 que al Voynich apareix sovint.

 

Venècia al Manuscrit Voynich


 

El castello Sforzano de Milà al Manuscrit Voynich


 

Merlets en forma d’oronella al Castello Sforzano de Milà

Per a Pelling, el manuscrit Voynich podria ser un tractat d’espionatge industrial per a ser venut als turcs, els eterns enemics (d’ací l’encriptació), que parlaria de diversos secrets de la zona, com ara la fabricació de vidre venecià, que al segle XV era una fórmula secreta i estrictament guardada pels gremis de Murano. També parlaria de diversos verins extrets de plantes, emprats a Europa occidental en aquella època. I també la forma de construir castells, ja que les clavegueres que apareixen en una secció del llibre correspondrien a un invent de l’escultor i arquitecte del castell Sforzano de Milà que suposadament hi apareix representat, anomenat Antonio Averlino, més conegut com Filarete, que podria ser també l’autor mateix del llibre segons Felling. De fet, se sap que Filarete va construir altres edificis a Milà, com l’Ospedale Maggiore (l’hospital General) en el qual va emprar tubs ceràmics a l’interior de les parets, pareguts als del llibre, amb una funció pareguda a la de les venes biològiques. En definitiva, és cert que els avanços proposats per Felling són interessants, i més o menys versemblants, però la seua hipòtesi final d’interpretació sobre l’espionatge i l’autoria és més difícil d’acceptar; malgrat que en tractar-se del Manuscrit Voynich no es pot descartar res.

 

Pots suposadament de vidre venecià de Murano

Tot plegat es pot veure també en un reportatge més curt del National Geographic, de només 20 minuts, enregistrat a l’estiu de 2011 i emès al 2012 (no feu cas del títol, és només per a cridar l’atenció). No es diu molt més del que ja he posat ací, però amb imatges i un llenguatge cinematogràfic sempre és més fàcil i còmode entendre-ho tot.

 

 

Finalment, fou en 2014 quan Stephen Bax, professor de Lingüística Aplicada de la Universitat de Bedfordshire, al Regne Unit, va anunciar que havia pogut desxifrar algunes paraules del manuscrit Boynich. Bax, que coneix l’àrab i altres llengües semítiques, afirma emprar la mateixa metodologia que es va seguir per a desxifrar els jeroglífics de l’egipci antic, relacionant certs dibuixos que se sap segur el que són amb la paraula que porta associada, i és així com diu haver desxifrat el nom de la constel·lació de Taure i alguns noms de plantes com el fenoll, etc. Ens ho explica ell mateixa en aquest vídeo.

 

 

Independentment que tinga raó o no, la qüestió és que queda encara molt de camí per davant. Potser vosaltres vos animeu a investigar pel vostre compte, perquè desxifrar aquest llibre del segle XV (o desemmascarar la seua invenció medieval) és un treball que encara haurà d’ocupar a molta gent. De moment, però, si vos heu quedat amb ganes de més, hi ha un altre documental de la BBC4 que ho explica tot també, el qual només està en anglés però ho presenta tot amb l’habitual qualitat dels documentals britànics. Gaudiu-ne de tot plegat, i ànim!