Retaule del Corpus Christi del monestir de Vallbona de les Monges, de mitjan segle XIV. S'hi representen jueus profanant les sagrades formes i sent finalment cremats

Tal dia com ahir de fa 627 anys, el 6 de juny de 1391, els carrers de la jueria de Sevilla, que s’alçava en l’actual barri de la Santa Creu, havien estat arrasats. Portes obertes, cases assaltades, mobles trencats enmig del carrer, dones plorant després d’haver estat violades, cadàvers –potser centenars– per tots els llocs, gent retornant a casa en silenci i amb el cap catxo després d’haver estat batejats a la força en les diverses parròquies de la ciutat… Les enceses predicacions que Fernando Martínez, ardiaca d’Écija i confessor de la reina Elionor d’Aragó, casada amb Joan I de Castella, havia estat repetint des de feia una quinzena d’anys havien sorgit, finalment, efecte. cheap nike trainers uk En un context de buit de poder, després de la mort del mateix Joan I i de l’arquebisbe de Sevilla en 1390, Martínez havia aprofitat el seu càrrec com a vicari general de la diòcesi per a ordenar la destrucció de les sinagogues de la seua jurisdicció i la confiscació dels instruments litúrgics jueus.

Els enfrontaments i les tensions conseqüents amb les comunitats hebrees arribaren a un primer esclat de violència en març de 1391, quan la jueria sevillana fou atacada i moriren diversos dels seus membres. Tanmateix, la repressió institucional de l’avalot fou feble i tres mesos després l’atac es repetí, amb un grup de “matadores de judíos” que en nom de l’ardiaca arrasaren la segona jueria més gran de la Corona de Castella, després de la de Toledo. Air Jordan 6 Retro L’explosió de ràbia contra els jueus, però, no es limità a Sevilla, sinó que durant les setmanes subsegüents anà estenent-se a molts altres llocs, com Còrdova, Úbeda, Baeza, Jaén, Ciudad Real, Huete, Conca i la mateixa Toledo, on el 18 de juny la jueria també fou assaltada i espoliada, alhora que els seus habitants foren igualment obligats a convertir-se al cristianisme en massa.

El moviment de violència antijueva continuà expandint-se i “tots jorns” arribaven a València notícies “d’aquesta matèria” que “portaven ací castellans e altres venints de Castella”, segons reconeixien els jurats de la ciutat. Advertits pel monarca Joan I d’Aragó que havien de “corregir aquells qui ab folls gosars volguessen injuriar o fer oltratge a la aljama”, els magistrats municipals feren crides per apaivagar els ànims, reforçaren les companyies del Justícia Criminal i els Caps de Guaita i posaren “forques en alcunes partides de la ciutat” per tal de recordar quin destí podia tindre qui atacara els jueus, que no debades eren propietat directa de la Corona, part del “coffre e tresor del senyor rey” i una font de recursos fiscals gens menyspreable. En la Corona d’Aragó, de fet, l’actitud generalitzada respecte els jueus no era més tolerant ni més positiva que en la de Castella o en altres llocs de l’Europa medieval. També ací hi havia un odi social molt estés i determinats personatges eclesiàstics propugnaven la seua assimilació.

Els sermons de Vicent Ferrer encara no causaven el furor al qual arribarien més tard –el seu renom s’estendria, més prompte, després dels assalts a les jueries de 1391–, però un altre dominic, el gironí Nicolau Eimeric, representava aleshores els clams més intransigents proferits des dels púlpits de l’Església. Des del seu càrrec d’inquisidor general de la Corona d’Aragó –de la Inquisició pontifícia, no la reial, que fou creada molt més tard, en època dels Catòlics–, encapçalà reiterades campanyes contra l’heretgia, dins de la qual considerava els ordes religiosos més espirituals i els seguidors del lul·lisme, que perseguí amb especial cruesa en terres valencianes. Així mateix, la seua pressió s’estengué també contra l’hebraisme, com en 1370, quan processà un jueu de Barcelona, Astruc de Piera, obtenint del papa el permís per a sentenciar-lo a presó perpètua per bruixeria, evitant la jurisdicció reial a la qual teòricament pertanyia. O com en 1378, quan els seus seguidors, molt influents en la cort de l’infant i hereu Joan, promogueren la condemna a la foguera de cinc jueus d’Osca per haver comprat sagrades formes a un lladre cristià, tot i no haver-ne cap prova i ajustar-se a la perfecció al cas d’altres acusacions falses que es realitzaven de manera recurrent –de fet, el rei, Pere el Cerimoniós, acabà sobreseient el plet i absolent els jueus d’Osca, segons documentà Joaquim Miret.

.

Retaule de Sant Vicent Ferrer del segle XV, del convent de Sant Domingo, conservat al Museu de Belles Arts de València

També en el cas de la ciutat de València les mostres de rebuig social als jueus i el seu tractament com a poble subjugat és feia palesa de manera constant. nike air max pas cher Així ho mostra el procés judicial contra un jove sastre jueu de la capital, Salomó Arroti, desenvolupat durant la primavera de 1380 i que finalitzà amb la seua lapidació pública, com estudià a fons Ferran Garcia Oliver. Arroti fou acusat d’haver mort un xiquet de 6 anys, Periconet, fill del flequer Pere Esteve, d’una pedrada al cap el dissabte de Pasqua, després que el dia anterior, el Divendres Sant, la jueria haguera estat cantalejada, com era costum, en este cas, segons testimonis presencials, amb vora 600 quilos de cudols i pedres de fona. De fet, és ben possible que els mateixos desperfectes que havien estat ocasionats en les cases de la jueria foren les causants reals del colp mortal sobre el cap de Periconet, ja que, segons el testimoni d’un matrimoni cristià, d’una banda, la dona estigué a punt de ser víctima d’un accident semblant aquell mateix dia, ja que caigué una teula al seu costat mentres parlava amb una jueva i, d’una altra banda, l’home havia vist amb els seus propis ulls que la pedra que havia pegat en el xiquet havia caigut de la teulada de la casa on vivien els sastres jueus Mossé Tudelli i Salomó Arroti, tot i que no sabia “si la féu caure lo vent, o pardal que s’i posà, o altri qui la lançàs”.

Segons al·legaren Tudelli i Arroti, que vivien amb les seues dones respectives (Cristall i Clara) en una mateixa casa d’un carrer paral·lel a l’actual carrer de la Mar –i que era una de les zones de transició entre la jueria i la resta de la ciutat–, ells estaven dinant en aquell mateix moment, com es podia comprovar per la taula parada que encara tenien. Tanmateix, hi hagué diversos testimonis que asseguraren que l’objecte havia eixit de sa casa i, tot i que eren molt contradictoris, es veieren reforçats per l’intent de la dona d’Arroti de subornar-los per tal que no acusaren el seu marit. La malfiança contra els jueus s’havia manifestat des d’un principi, des del mateix instant que Periconet havia caigut a terra, “ab gran scampament de sanch”: un home que passava, pensant que era un xiquet jueu, havia exclamat “Bona la tens!”, mentre que unes dones que estaven a prop no procediren a socórrer-lo fins que li alçaren “les faldes” i comprovaren, mirant-li “lo membre”, que era cristià. adidas gazelle uomo Al remat, el Consell municipal de València, a instàncies de l’acusació –el pare de Periconet– i del Justícia Criminal Joan Quintavall, acordà el turment de Salomó Arroti, qui, torturat en la mateixa sala del Consell per 12 hòmens que el penjaren dels braços amb grosses pedres que li tiraven dels peus, acabà declarant, després de reiterades negatives, que havia estat ell qui havia llançat la pedra.

Les paraules d’Arroti enmig del turment, que “si chrestià fos el… no li farien ço que li fahien”, eren ben eloqüents. I la seua lapidació pública posterior pels habitants cristians de València, mentre penjava del revés en el mateix lloc de la mort del xiquet després d’haver-li tallat la mà amb què teòricament havia llançat la pedra, reflectia a les clares que els jueus, tot i la coexistència quotidiana amb els cristians, eren en la baixa edat mitjana un col·lectiu sota l’amenaça permanent del maltractament i l’arbitrarietat. A penes onze anys després, la destrucció de la jueria ho confirmaria plenament. L’assalt fou, evidentment, conseqüència del moviment antijueu que assolava Castella i que es difongué a la Corona d’Aragó començant precisament per València, però, com posà de manifest Rafael Narbona, es desenvolupà en un clima d’especial malestar contra la jueria de la capital i entre els mateixos governants de la societat valenciana.

.

Plànol de la jueria original de València i la seua ampliació en 1390, elaborat per Enrique Dies Cusí i publicat en sengles articles de Rafael Narbona i Ferran Garcia-Oliver

En primer lloc, en les Corts Generals celebrades a la vila aragonesa de Montsó durant 1389 Joan I havia tornat a concedir als jurats de València el que ja havia estat aprovat en 1371 per part de Pere el Cerimoniós però encara no s’havia dut a terme: el tancament d’un nou recinte per a la jueria, que ampliava considerablement l’establert en època de Jaume I –quasi el triplicava–, atés que la comunitat hebrea havia crescut de manera notable al llarg del segle XIV. Segons estimà José Hinojosa, és possible que en aquells moments sobrepassaren els 2.000 membres, representant vora un 8% de la població total de la capital. Així les coses, el nou recinte, tancat amb una muralla de tres pams d’ample –vora 70 centímetres–, arribava des de l’església de Sant Joan de l’Hospital fins a l’actual plaça la Reina i l’actual carrer Pintor Sorolla i El Corte Inglés pel sud, pujant de nou cap al nord per l’antiga muralla islàmica fins al carrer de la Mar. I les obres de tancament es realitzaren precisament entre 1390 i 1391, ocasionant una allau de queixes de les comunitats eclesiàstiques i els veïns de l’entorn, especialment dels frares dominics i els habitants del barri de la Xerea, que veien així tallada la seua connexió directa amb el centre de la ciutat.

El mateix 14 de juny de 1391, quan haurien acabat d’arribar les notícies dels assalts a les jueries andaluses, el gremi corresponent es queixava perquè els sastres jueus els llevaven faena més enllà dels límits del seu nou recinte. Però el malestar no només s’estenia en contra dels jueus, sinó també entre les capes de poder de la mateixa societat cristiana, en la qual començaven a gestar-se les bandositats que sagnarien el país durant les següents dos dècades –capitanejades pels Centelles i els Vilaragut–, fins a l’arribada al tron de Ferran d’Antequera en 1412. De fet, els síndics que havien estat triats pel Consell municipal de València de 1388-1389 per a representar la ciutat en les Corts de 1389 –i que, per tant, havien dut la proposta de fixar un nou recinte per a la jueria– foren substituïts pels consellers de 1389-1390 i processats, acusats de traïció, per no complir les ordres emanades del nou Consell. Encara més, els consellers de 1390-1391 es manifestaren a favor de sotmetre a tortura els processats, tot i la seua condició d’importants membres de la comunitat (entre ells es trobava, per exemple, Bonifaci Ferrer, el germà de Vicent, que més tard es faria monjo cartoixà i participaria en la traducció de la Bíblia al valencià), enmig d’un clima de forta tensió política en bona part del regne.

No debades, precisament el nou Consell municipal de 1391-1392, pel maig del primer any, ordenà la posada en marxa d’una milícia ciutadana permanent, de 100 hòmens a cavall a sou de la ciutat, basant-se en un privilegi donat per Pere el Cerimoniós una quinzena d’anys abans –el mateix que donaria origen a l’anomenat Centenar de la Ploma, però que encara no s’havia implementat. No pareix, en qualsevol cas, que la polarització política cristiana fóra la causant directa de l’assalt a les jueries valencianes, ja que en l’atac a la de València, per exemple, participaren membres destacats d’un bàndol, com els Valldaura, però al mateix temps molts dels empresonats foren posteriorment defensats per l’altre bàndol, el dels processats per traïció. Hollister Soldes Amb tot, el clima de tensió i enfrontament latent sí que degué contribuir a propiciar el fort esclat de violència antijueva, que, en combinació amb la nefasta gestió de les autoritats reials i municipals, acabà amb la destrucció de la jueria de la capital del regne.

En concret, fou el diumenge 9 de juliol de 1391 quan es produïren els fets, que coneixem gràcies a les actes del Consell i les missives conservades en l’Arxiu Municipal de València, parcialment transcrites pel dominic Josep Teixidor ja en el segle XVIII i més modernament per historiadors com Francesc Dánvila, Eliseo Vidal i Agustín Rubio Vela. L’avalot començà a les 12 del migdia, aleshores l’“hora de comun dinar”, quan un grup d’adolescents, uns 40 a 50 “minyons”, partiren de la plaça del Mercat cap a la porta principal de la jueria, en la plaça de la Figuera (sobre l’actual plaça de la Reina), “ab I penó poch de drap blau en lo qual era cosida una creu blancha” i “ab alcunes creus de canyes… cridants als juheus que l’arcepestre de Sibília venia ab sa creu e que’s batejassen, sinó morrien, o semblants paraules”. Era en nom de l’eclesiàstic andalús com també s’havien assaltat les jueries de Castella i, de fet, entre els encausats amb posterioritat a València aparegueren un grapat de personatges amb noms castellans. No debades les autoritats culpabilitzaren de seguida la població flotant que omplia la plaça del Mercat, on s’estava enrolant la tripulació de les galeres que havien de partir per a combatre en Sicília: “plena d’òmens acordats de galees, d’alcavots, de vagabunts, d’estrangers e d’altres de poqua e pobra condició, los quals en veritat són estats causa e començament del dit esvaïment e robament”.

.

Apedregament de jueus segons un manuscrit anglés del segle XIII, del cronista Matthew Paris

No obstant això, com succeiria sis dècades després amb la destrucció de la moreria, en l’organització de l’assalt també degueren estar implicats membres de les capes altes i mitjanes de la ciutat, com deixen albirar molts dels testimonis i detinguts posteriors. La qüestió és que el grup de 40 o 50 jóvens es dirigí cap a la jueria i, en l’intent d’evitar que entraren, els jueus “tolgueren a I dels minyons la meytat o molt més de la una mà, per manera que li’n levaren tots los dits, e tancaren les portes del dit portal, romanents dins aquell alcuns dels dits minyons”. La metxa, doncs, ja estava encesa: “lo primer crit de concitació fon veu dehint que·ls jueus mataven als minyons e als cristians qui eren dins la juheria [aquells que havia coincidit que estaven dins en el moment de tancar les portes]”. Amb tot, cal destacar que la segona autoritat de la Corona, el governador general, germà del rei Joan i futur Martí l’Humà, es trobava llavors a València. Ràpidament avisat i havent deixat el dinar a taula, “cavalcà e anà vers lo portal” de la plaça de la Figuera, acompanyat pels jurats i per tots els seus oficials. Tanmateix, excusant-se en el fet que “los desastruchs juheus, per dupte de pejor, no volgueren obrir les portes” i, per tant, no pogueren defensar-los des de dins i dissuadir la gernació que amenaçava amb irrompre, es desentengueren de la qüestió.

Cessaven així en les seues funcions de protegir el patrimoni reial, tot i que els mateixos jurats havien afirmat anteriorment que “bé que·ls juheus fossen infeels, emperò de permissió de la Eccleia e de la senyoria temporal estaven assegurats en cascuna ciutat e vila, e fer-los tals o altres mals o dans era cosa reprovada per leys divinals e humanals, e molt odible e punible”. nike air max 1 ultra essential femme La destrucció, per contra, fou salvatge a partir del moment, sobre les tres de la vesprada, en què “alcuns per terrats d’alberchs contigües a la juheria e altres per lo vall vell [és a dir, per l’antiga muralla islàmica que tancava el recinte jueu per la part contrària a la porta de la plaça de la Figuera], trencades les rexes, entraren en la dita juheria”. Hi accedí gent de tot tipus, tant cavallers com eclesiàstics, ciutadans o menestrals: “dels dits culpables hi haja de totes condicions, és a saber, així hòmens del orde de Montesa e de mendicants, exempts, com de cavallers e hòmens de paratge, o escuders de casades, com encara de ciutat”, “així de paratge com de arts o mesters e vagabunts”. Però ni les autoritats reials ni les municipals -que al remat eren el mateix- s’atreviren a entrar en la jueria –o no volgueren fer-ho– per tal d’obrir les portes, entrar amb les seues companyies d’ordre i tractar de defensar els jueus contra els atacs de la multitud.

L’atac, no debades, degué ser atroç. S’allargà durant hores i hores, fins a la mitjanit, i hi degueren participar milers d’assaltants armats, ja que el resultat final fou d’uns 230 jueus assassinats –entorn d’un 10% de la jueria, tot i que les primeres cartes dels jurats fixaven la xifra en un centenar– i una dotzena de cristians morts. Alguns dels pocs testimonis jueus són esgarrifosos, com el de Juceff Abarim, després convertit a cristià amb el nom de Joan Pérez de Sant Jordi, qui explicà com una vintena d’hòmens, “adresats de espasas, bastons e coltells”, alguns tapats amb caputxes, tiraren avall la porta de sa casa “a fustades”, tot i haver-la tancat amb “forts e greus claus”, i “romperen e esclafaren les caxes, escritoris e armaris, e s’emportaren fins los matalaffets dels lits, sens deixar clau en paret, tot estimat en pus de tres mília florins d’or, e res menys una caxeta de noguer ab vori, hon eren los albarans e cartes debitòries en summa de pus de trenta mília florins d’or”. A Juceff li pegaren “de bastonades, nafrant-li un bras e darrere l’ouït” i al seu germà, Nacor, que tractava de fer fora els assaltants “ab una ballesta”, li donaren “coltellades per lo coll”, per a continuació, “sens pavor de Déu”, violar a la seua neboda, Lisa, i a Sober, una esclava que exercia d’ama de llet del seu fill.

La ressaca d’aquella borratxera de sang i destrucció arribaria al sendemà: pel matí els jurats ordenaren que es “fes diligent enquesta, specialment de saber los concitadors e començadors, e d’aquells fes justícia rigorosa”, alhora que –ara sí– es convocà el gruix de les companyies armades, incloent el nou centenar d’hòmens a cavall que s’havia establert poc abans i els peons de la milícia urbana, per tal que pogueren “ajudar als officials reyals”. nike air max De fet, la seua taxativa intervenció fou crucial quan aquell mateix dilluns un nou grup d’avalotadors començaren a “metre remor vers la moreria per esvair aquella”. L’infant Martí es dirigí cap a la zona i, “trobat I hom vagabunt que entre·ls altres era estat enagador, fo aquí matex pres e tantost penjat en una finestra”, mentre la resta de turba era dissipada “a grans empentes de cavalls e de peu”. Al mateix temps es procedí a fer detencions massives, entre les quals hi havia “alcuns hòmens de paratge, tro en nombre de X o per allén, e molts de poble, en nombre de LXX o de LXXX, qui·s dien ésser pus culpables del fet de la juheria”. D’una altra banda, a més a més, amb la col·laboració dels consellers municipals i els prohoms de cada parròquia, encarregats d’investigar-ho, s’obrí un període de retorn voluntari de “tot ço qui robat era estat”, que se saldà amb una enorme quantitat de devolucions: “no seria de creure a qui vist no u hagués la pressa qui és estada de tornar los béns robats, no solament ambaxes e roba de lana, de li, de seda e altres, mas argent e diners prou, e encara dura, specialment en argent e en diners, que són coses pus envejoses e pus amagables”.

.

Portal de la Sang, de la jueria de Morvedre, i imatge de Sant Cristòfol, de començaments del segle XV, conservada en el Museu de Belles Arts de València

Tot això, però, no impedí que la violència s’estenguera per la resta del regne. Yeezy Boost 750 El dilluns pel matí fou atacada la jueria d’Alzira, per la nit fou “svahida, robada e disipada” la de Xàtiva –tot i que només hi hagué un jueu mort, ja que les autoritats municipals els havien refugiat en el castell–, mentre que al sendemà i en els dies subsegüents foren assaltades les de Llíria, Castelló, Morella, Cullera, Gandia, Oriola, etc. La taca d’oli acabaria traspassant les fronteres valencianes i durant les primeres setmanes d’agost arribaria, per exemple, fins a Palma, Barcelona o Perpinyà. Morvedre, en canvi, fou una de les poques jueries respectades, gràcies a la mediació de les autoritats municipals, i a partir de llavors i durant tot el segle XV es convertí en la gran aljama hebrea del Regne de València. En la capital, per contra, la immensa majoria dels jueus foren obligats a batejar-se i prendre noms cristians, de manera que l’aljama desaparegué i la sinagoga major fou convertida en església de Sant Cristòfol, la qual acollí una confraria de conversos, així com, uns anys després, un convent adjacent de monges agustines.

La nova advocació, triada d’immediat, es degué al fet que es deia que un jueu, quan començà l’assalt, “veé sobre lo terrat de lur sinagoga, la major, I fort, gran e soberch hom, ab una criatura en lo coll, per la manera que hom pinta Sent Christòfol”, intervenció divina que de seguida fou corroborada per la troballa fortuïta en l’interior de la sinagoga, “devall de terra”, d’una imatge de fusta “del gloriós màrtyr Sent Christòfol”. No debades, es pensava que aquell sant gegantó portava els pecats del món a l’esquena i que, d’una altra banda, la seua visió protegia de la mort sobtada. De fet, els miracles en relació amb les conversions se succeïren de seguida: eren tants els jueus batejats que la crisma, és a dir, els olis sagrats emprats en els sagraments, s’esgotaren, i “els curats” –els retors– “estiguessen en ànsia d’aver crisma”, però al dia següent pel matí, “cascuns dels curats trobaren plenes de vera crisma lurs crismeres”. En la parròquia de Sant Nicolau, fins i tot, aparegueren plenes d’oli unes crismeres velles alçades que no es gastaven des de feia tres anys, mentre que, a Morvedre, on no hi havien hagut conversions de jueus i no s’havien gastat els olis, les crismeres aparegueren, per contra, tan seques “com si jamés hi hagués estat”, de manera que s’hagué de traslladar un infant a Puçol per a poder batejar-lo aquell mateix dia.

En definitiva, tot i el disgust reial per no poder disposar a partir de llavors d’un grup de població que li pertanyia directament i del qual obtenia generosos rèdits, l’odi social contra els jueus es combinà amb un clima previ de tensió i violència per a provocar el saqueig de les jueries i la conversió massiva dels membres de les aljames. De fet, a la ineficàcia -o la ineptitud volguda- de les autoritats per a evitar els atacs se sumà posteriorment la tebiesa dels càstigs de tan grans destrosses: a València foren executades cinc persones de baixa condició, se’n desterraren vint que en el moment de la condemna ja no estaven en la ciutat i s’atorgà un indult general a canvi d’una generosa quantitat de diners destinada a les campanyes militars del rei. També en la resta de ciutats i viles valencianes la repressió fou menor i acabà sent substituïda pel pagament de sumes pecuniàries. No debades, com deixaven anar els jurats de València quan s’excusaven del seu deixament de funcions a l’hora de defensar els jueus, al remat, semblava que tots aquells esdeveniments eren un “misteri divinal”, volgut per la Providència. El resultat final era que “no tant solament quasi tots e los demés juheus e juhies d’aquesta ciutat, specialment lo lur rau, ans encara tots los juheus de Xàtiva, d’Algezira e de Gandia… e de Líria e d’altres viles se són batejats e tornats a la sancta ley christiana”, un fet que, al capdavall, “a tots feels christians deu plaure”.

L’exclusivitat universal de la fe cristiana, predicada per l’Església, estava, doncs, més a prop d’aconseguir-se en terres valencianes a partir d’aquell moment. Les coses, tanmateix, no serien tan senzilles i encara un segle després, a finals del XV, molts dels descendents d’aquells jueus convertits a la força en 1391 serien objecte de la persecució inquisitorial.