L’urbanisme islàmic i la casa andalusina

Tots coneixem el tòpic de l’urbanisme islàmic: caòtic, anàrquic, en el que cadascú construeix pràcticament on vol. De vegades les cases envaeixen parcialment les vies de circulació, i acaben formant-se uns carrers de traçat enrevessat, carrerons estrets, i atzucacs sense eixida que porten a grups de cases a les que no està massa clar com s’hi entra. En definitiva, tenim la imatge en la ment d’una ciutat ben atapeïda. I sí, en certa manera això és cert, o almenys ho sembla a simple vista quan veiem la foto aèria d’una ciutat islàmica. Però sempre ha estat així? I si no, com ha arribat a ser així? I per què? Realment l’urbanisme islàmic, i per tant l’andalusí en l’edat mitjana, és com un organisme viu, que naix, creix i es desenvolupa, però no de forma anàrquica com ens pensem, ja que existeixen justificacions, i la majoria són socials, jurídiques i culturals.

 

1 marrakech

Vista aèria d’una part de Marràqueix


 

Per entendre-ho bé, primer cal saber per què els nostres propis pobles i ciutats són com són. Perquè nosaltres estem acostumats al nostre urbanisme i, com en tantes altres coses, ens pensem que és “natural”, lògic, i l’únic possible. Però realment el nostre urbanisme també evoluciona, i tots som conscients que els carrers nous que es tracen actualment no són com els que n’hi ha a la part antiga dels nostres pobles i ciutats. En realitat, però, tot plegat està relacionat amb el model social. En la societat occidental capitalista actual, que és hereva de la societat feudal, la família que ocupa la llar és bàsicament el nucli conjugal amb els fills, i com a molt els pares si són ancians. En el model familiar occidental, doncs, allò normal és que quan els fills creixen i creen el seu propi nucli familiar, parteixen de la llar paterna, més encara si són filles, i van a viure a una altra casa. El nostre model familiar, realment, és molt estrany en el context històric mundial, o almenys no era el més estès fins a dates ben recents, i va començar a existir a Europa en l’edat mitjana, en plena època feudal, per les campanyes de l’Església que tenien la intenció de transformar el model social heretat d’època antiga. Però a la resta del món el model de família és, generalment, el de la família àmplia, com és el cas de la família islàmica, en la que els fills, tots o alguns, continuen vivint en la llar dels pares encara després de casats, i comparteixen entre tots plegats parts comunes de la casa. Aquesta és, realment, la vertadera diferència entre el nostre model urbanístic occidental i l’islàmic: el model de família.

 

Les cases medievals dels cristians, doncs, no són excessivament grans. Depèn del nivell econòmic de l’habitant, és clar, però em referisc ara a les necessitats pràctiques d’espai. Una sala d’estar multi-usos que sol ser la part més gran de la casa, un o dos dormitoris, una cuina, i poca cosa més llevat del corral, que generalment estava situat al fons de la parcel·la de la casa. En conseqüència, la forma com s’ordena urbanísticament aquest model de casa és el de paret amb paret, és a dir, la façana principal que dóna al carrer, el corral a la part de darrere, i a cada costat les cases del veïns. I així és com es formen els carrers i les illes de cases. Si la ciutat o el poble són una fundació planificada per un poder superior els carrers solen ser regulars, i a l’interior de les illes que es formen es divideixen les parcel·les que ocuparan les cases, llargues i estretes la majoria de les vegades. Si l’origen de la ciutat o poble no està planificat, sinó que és més “espontàni”, generalment se segueixen camins rurals que ja existeixen prèviament a partir del nucli de l’església, que són de traçat més irregular; i inicialment no solen construir-se totes les cases paret amb paret, però a la llarga s’ocupen els espais intermedis i el resultat final acaba sent el mateix que el de l’urbanisme planificat, perquè el model de cases i veïnal és el mateix. El que tots coneixem. No és, per tant, un model urbanístic natural, ni l’únic possible, és simplement el nostre model urbanístic tradicional, que respon al nostre model social i cultural d’origen medieval.

 

Urbanisme occidental tradicional planificat en un poble valencià. Casses estretes, allargades, i adossades a les veïnes formant illes entre els carrers regulars

 

Tota aquesta explicació prèvia sobre el nostre propi model urbanístic, abans de parlar de l’islàmic, era necessària perquè les coses sempre s’entenen millor per comparació amb el que ja coneixem i ens és més proper. Tots sabem que la distribució típica de la casa islàmica, al contrari que la cristiana, és la d’un pati interior central, que dóna accés a les construccions que l’envolten pels quatre costats, on estan les diverses estances de la casa. Podria semblar a primera vista que és un model cultural propi d’aquesta societat, com en podia ser un altre; o que és un model agafat d’altres societats més antigues, com per exemple la romana, en la que certament també existia el model de pati central per a les cases. No obstant, es tracta d’un model funcional que, en efecte, coincideix amb el model de casa d’altres societats, però en tots els casos té una explicació clara. La mateixa que en el cas de la casa occidental que ja hem vist: el model social i familiar. Així, la família islàmica típica, com és ben sabut, és la família àmplia, el clan, i conviuen en la mateixa llar diverses generacions. Això vol dir que la casa ha d’acollir un gran nombre de persones i que, alhora, ha d’acomodar-se contínuament a un nombre variable de membres. I aquest model de distribució de les parts de la casa és una conseqüència d’això.

 

Una casa en una alqueria berber de planura, al Marroc

 

Inicialment, quan es fa de bell nou una casa, aquesta sol consistir en un únic cos construit, allargat, que normalment no està compartimentat en el seu interior, o com a molt té separada la cuina. I junt al cos construït de la casa es delimita un espai privat, quadrat, que normalment s’envolta per un mur, i que sol gastar-se com a corral dels ramats en un primer moment. Aquesta sempre és la fase inicial d’una casa, i aquest espai delimitat pel mur és el solar de la futura casa quan aquesta estiga completament desenvolupada, que és el que podem veure a la següent imatge amb l’esquema de l’evolució de la casa islàmica, i per tant andalusina. En una segona fase, quan la família creix, es construeix un segon cos de la casa, que de vegades es fa en el costat d’enfront de l’anterior o més generalment adossat formant una L. Açò normalment implica que un dels fills s’ha casat i la nova parella conjugal i els seus primers fills han passat a formar part del nucli familiar en un sentit ample, tot i que també pot ser que simplement es necessita més espai d’emmagatzematge, etc. I així és com va creixen la casa per tots els costats, per fases en moment de necessitat, fins que només resta l’espai central descobert, el pati. I aquest és sempre d’ús comunitari. De fet, és el vertader lloc de sociabilitat entre tots els membres de la família, especialment de les dones, perquè és on passen la major part del seu temps si l’oratge ho permet, fent la bona part de les activitats econòmiques que es fan a la llar, des de filar, netejar certes collites i altres treballs típics d’una societat rural, però també jugar, celebrar una festa, i fins i tot cuinar en ocasions especials.

 

Esquema de les fases de desenvolupament de la casa islàmica.
Elaboració pròpia basada en imatges similars de J. Torró i J. Ivars

 

En definitiva, el que vull dir és que la casa islàmica de pati central no es construeix tota d’una des de l’inici, sinó que va creixent amb el temps conforme es necessita més espai construït, i la resta de fases de la imatge responen a això, a l’adaptació constant de la casa a les necessitats d’espai d’una familia que creix, disminueix, i de vegades també mor per complet. Evidentment, no sempre s’acompleixen aquestes 5 fases tal qual estan ací representades. Només es tracta d’un esquema teòric, perquè precisament el que caracteritza el creixement de la casa islàmica, i per tant de l’andalusina, és l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. Quan la casa ja no pot créixer més dins de l’espai delimitat inicialment, si es necessita més espai puntual el que es fa normalment és construir alguna habitació més adossada en l’exterior, i això és el que provoca que els carrers tinguen tants recolzes i girs estranys, donant-li una aparença caòtica a l’urbanisme. De fet, normalment a les alqueries rurals ni tan sols n’hi a carres pròpiament dits, sinó un espai entre les cases, que no estan adossades entre elles, pel qual es pot circular.

 

Vista general des de l’aire de la mateixa alqueria berber marroquina de la casa d’abans

 

Vista aèria d’ una altra alqueria berber marroquina

 

En qualsevol cas, si l’espai domèstic inicial està ja tot construït i la família continua creixent, el que es fa és construir una casa nova, començant de nou el mateix cicle de fases. Si n’hi ha espai a l’exterior de la casa dels pares es fa adossada a aquesta, de manera que la família continue unida, i si no hi ha espai es construeix en un altre lloc, però no massa lluny. Normalment a les ciutats és més difícil el creixement de les cases fora de l’espai delimitat inicialment per a la casa, sobretot quan la ciutat és antiga i ja està en una fase avançada de desenvolupament urbanístic. Però quan la ciutat és recent no hi ha cap problema per al creixement, i les famílies amplies o clans tendeixen a construir les seues cases totes juntes. Això és el que provoca que la ciutat estiga dividida, que existisquen conjunts o illes de cases, quasi barris, en les que no es diferencia clarament on comença una casa i acaba l’altra, a les que s’accedeix a través d’atzucacs perquè no s’hi pot accedir directament al carrer de circulació. I no són d’aquesta manera perquè hagen estat construïdes així des del principi, amb un urbanisme caòtic conscient i planificat, sinó perquè els barris han anat creixent paulatinament amb el temps, conforme s’ha creat la necessitat de més espai construït.

 

Barri en una ciutat islàmica

 

En definitiva, tot plegat és el que explica la imatge atapeïda i caòtica que tenim de les ciutats islàmiques. D’entrada, quan una ciutat és fundada per l’Estat, sí que es tracen alguns carrers, que després seran les principals vies de circulació, i que la majoria de les vegades sí són regulars. El que fan és comunicar les diverses portes de la muralla amb el centre, on està la mesquita major, i amb l’alcassaba, que és la seu de l’Estat. De fet, aquests són els tres elements construïts pel poder com a espai públic: la muralla i els carres principals, la mesquita, i l’alcassaba. La resta de la ciutat no és espai públic, és privat, carres inclosos, que segons la tradició legislativa islàmica pertanyen als seues usuaris, i quan cal agafar un tros de carrer per augmentar la casa familiar s’agafa, mentre no s’impedisca l’accés a altres cases. De vegades la ciutat no és una fundació estatal, sinó que es forma a partir de la unió de diverses alqueries rurals properes que creixen fins ajuntar-se, i en un moment determinat s’envolten d’una muralla comuna passant a ser madina. En aquest cas l’aparença de l’urbanisme pot ser encara més caòtica, però realment no hi ha massa diferència entre una situació i altra, perquè qui vertaderament fa créixer la ciutat i gestiona l’urbanisme són els usuaris amb la construcció de les seues cases per fases. De fet, en Alandalús s’ha pogut veure que, precisament, els espais urbans més regulars eren quasi sempre els ravals exteriors a les muralles, per ser els barris de construcció més recent i per tant els que menys temps havien tingut per desenvolupar-se abans que les conquestes cristianes, que interromperen el creixement normal de les ciutats andalusines. Aquest és el cas del gran raval de San Esteban, a Murcia, que es va excavar fa pocs anys, o el del barri del Carme a València, en el que hi havien carrers paral·lels i les cases estaven adosades.

 

Vista parcial d’una ciutat del Marroc amb carrers regulars. L’urbanisme interior, per contra, no es diferencia de les ciutats cam carrers irregulars

 

Pel que fa a les alqueries rurals, deixant de banda els poblats moriscos que encara perduren, en els que es poden veure perfectament les cases i la seua distribució interior, d’alqueries andalusines anteriors a la conquesta se n’han excavat algunes per tot Alandalús. Però les més properes a casa nostra, que es coneixen prou bé, són les de Bofilla, al terme municipal de Bétera, i Madinat Siyasa, l’actual Cieza, en la part alta de la vall del Segura, a Múrcia. En el cas de Bofilla, d’acord amb la interpretació de les formes domèstiques que va fer el director de l’excavació, el que trobem són diverses agrupacions de cases formant aquesta mena de barris o illes de cases familiars dels que ja he parlat adés. El nivell de desenvolupament de les cases és en general intermedi, ja que totes tenen entre un i tres cossos edificats al voltant de l’espai propi delimitat per un mur, però sembla que cap d’elles té els quatre costats construïts. En qualsevol cas, amb la informació que tenim actualment, provinents de les excavacions dels anys 80, no és segur fer afirmacions en aquest sentit.

 

Reconstrucció parcial de Bofilla

 

El cas de Siyasa es coneix molt millor, tot i que realment només s’ha excavat un 4% de la seua àrea total. En qualsevol cas el seu urbanisme no és directament comparable al de Bofilla, o al de qualsevol altra alqueria en pla, perquè Siyasa era un hisn que estava construït en el vessant d’una muntanya, i per tant en un espai de creixement poc flexible. De fet, l’espai està aterrassat, i les cases construïdes en diferents nivells. Hi ha un cas, fins i tot, que a causa de l’espai tan reduït no es podia construir als quatre costats, ja que el pati estava pegat a un límit de terrassa, pel qual passava un carrer a un nivell inferior. De manera que es va construir el cos de la casa que faltava en alt, per damunt del carrer de circulació, de manera que el sòl de l’habitació quedava al mateix nivell que el pati, però per sota podien circular les persones. De fet, en el cas de Siyasa les cases estaven completament desenvolupades quan es van abandonar, ja que totes, almenys les excavades, tenien els quatre costats al voltant del pati construïts, i moltes estaven ricament decorades amb guixeries. La millor manera d’apropar-se a aquest jaciment, però, és amb el següent vídeo, que ens mostra tant les excavacions com, sobretot, la reconstrucció informàtica del hisn o ciutat-alqueria, i ens dóna pistes sobre la seua vida quotidiana. Una magnífica manera de tancar aquest post.