Quart i el Puig, dos batalles i una enganyifa

No sóc un gran aficionat a la història militar ni en sé massa del tema, i potser per això sempre m’ha cridat l’atenció què fàcil pareix ser de vegades enganyar el bàndol contrari en una batalla medieval, fins al punt que en molts casos es guanya tot i estar en una clara posició de desavantatge. Posaré dos exemples propers a la ciutat de València en dos moments diferents, i per tant en dos contextos diferents de l’edat mitjana: la batalla de Quart de 1094 i la batalla del Puig de 1237. En ambdós casos la victòria de les tropes cristianes està basada en un estratagema que consisteix en amagar una part de les forces i traure-les a meitat de la batalla, fent creure als oponents que són uns altres els que arriben, de manera que els musulmans, que van guanyant, es retiren i fugen. Però anem a pams, contextualitzant les dues batalles.

Batalla medieval entre musulmans i cristians a les Cantigas de Santa María

Cap a finals del segle XI el cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid, estava en l’exili i treballava com a mercenari per a diversos senyors cristians i musulmans. El 1092 va començar a actuar pel seu compte com un vertader senyor de la guerra, i després de prendre alguns castells i viles de la zona valenciana com Sogorb o Morvedre, entre d’altres, va posar setge directament a la ciutat de València. Els dirigents de la taifa de Balansiyya, incapaços de defensar la ciutat per si sols, van demanar ajuda a l’emir almoràvit Yússuf ibn Taixfín, en el Nord d’Àfrica, que llavors estava en plena expansió militar, i ja controlava el sud d’Alandalús. Aquest va enviar un contingent per salvar la ciutat del setge dels cristians, però en arribar a Almussafes, no està massa clar per què, donaren mitja volta i se’n tornaren cap a casa, de manera que, encara assetjats i sense esperar rebre cap altra ajuda exterior, els andalusins valencians es van rendir al Cid i les seues tropes el 17 de juny de 1094.

Aquest va prendre la ciutat i, conjuntament amb els altres castells i viles que ja posseïa, va constituir un senyoriu propi independent, tot i que es va declarar vassall del rei de Castella. En realitat era un vertader estat croat a l’estil dels de Terra Santa, en els quals una força militar dominava un territori poblat exclusivament per musulmans i sense connexió directa amb territori cristià, exercint un control sobre la població que consistia exclusivament en l’apropiació dels imposts de l’anterior estat andalusí derrocat. A més, el Cid prenia el territori que controlava com a base per a les seues ràtzies sobre territori andalusí veí, que en aquest cas era la taifa de Dénia, consistents en incursions ràpides per furtar ramats i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus.

El Cid en la seua versió més coneguda, la de Charlton Heston, al castell de Peníscola fent-lo passar per València. Al fons la marjal de Peníscola

És en aquest context que, uns mesos després, enfadat per l’actuació de les seues tropes, i davant les queixes dels de Dénia per les contínues ràtzies, l’emir Yússuf va enviar una altra expedició de berbers almoràvits (majoritàriament reclutats a la zona de Ceuta) i soldats negres professionals de la seua guàrdia personal, aquesta vegada comandada pel seu nebot Abu Abdal·lah ibn Muhammad ibn Taixfín, als quals es van unir pel camí tropes de cavalleria andalusines aportades per Granada i alguns contingents de les taifes properes a València, com Lleida i Albarrasí. L’exercit conjunt d’almoràvits i andalusins va arribar a València el 15 de setembre de 1094, just quan començava el Ramadà, de manera que van posar setge a la ciutat i van romandre passius durant un mes. El real o post de comandament on s’allotjava Abdal·lah es va situar prop de Quart de Poblet, just en el meandre del riu entre aquesta població i Mislata, i junt a la séquia de Favara que passa per allí, per abastir-se d’aigua.

Evidentment, abans de l’arribada de l’exèrcit musulmà el Cid va començar a preparar-se per al setge, reparant muralles, acumulant provisions en l’interior, i expulsant de la ciutat molts musulmans per evitar que es convertiren en quintacolumnistes dels almoràvits, així com també a dones i xiquets per estalviar-se aliments. Però sobretot va iniciar una guerra de propaganda, de la qual el rumor més destacat, i que més tard li serviria per a guanyar, fou que tant Pere I d’Aragó i de Pamplona com Alfons VI de Castella i de Lleó acudien amb un exercit a socórrer-lo. En realitat, de Pere no se sap res i probablement era una notícia falsa, ja que les relacions entre ambdós personatges no començarien fins uns pocs anys més tard. Pel que fa a Alfons, se sap que la notícia era certa, i també que va mamprendre el viatge cap a València, però estava suficientment lluny com perquè fóra impossible arribar a temps per ajudar el Cid. Tanmateix, en aquell moment això ningú no ho sabia a València, i el rumor de l’arribada imminent es va propagar ràpidament pel campament almoràvit, gràcies als agents infiltrats del Cid.

El 14 d’octubre, acabat el període de dejuni dels musulmans, començaren les operacions d’hostilitat contra la ciutat, però la propaganda del Cid havia començat a fer efecte i una part de l’exèrcit almoràvit i andalusí va desertar i se’n va anar, de manera que el setge a la ciutat per la part sud i sud-est va quedar obert. I aquesta fou l’oportunitat que el Cid havia estat esperant per posar en marxa el seu pla. El 20 d’octubre per la nit dividí tota la cavalleria cristiana disponible dins de la ciutat en dues parts i, aprofitant l’obscuritat i la desprotecció musulmana del flanc sud, una d’aquestes meitats va eixir en silenci per la porta de la Boatella, situada en l’actual carrer Sant Vicent, aproximadament entre la Plaça Redona i la plaça de l’Ajuntament. Van cavalcar cap al sud, allunyant-se prou de la ciutat, en un moment indeterminat van girar cap a l’oest, i finalment van pujar de nou cap al nord, en sentit contrari al inicial, en direcció al riu. En definitiva, van pegar una gran volta per no ser vistos ni escoltats, fins que va arribar aproximadament a l’alçada de Manises, o potser encara un poc més lluny, junt al riu, on van romandre amagats en la rereguarda del gruix dels musulmans, que com ja hem vist estaven emplaçats prop de Quart, protegint el real o post de comandament on estava allotjat Abdal·lah.

Mapa del traçat de la muralla andalusina de València sobre el plànol actual, amb les portes assenyalades. Amb el 4 la porta de la Boatella i amb el 2 la porta de la Colobra. Font: Wikipedia

Quan es va fer de dia, l’altra meitat de la cavalleria cristiana, que havia quedat dins de la ciutat, va eixir per la porta d’al-Hanax o de la Colobra (actual plaça del Tossal), van prendre el camí de Quart cap a Mislata i van atacar de front l’exercit almoràvit. No sabem quina de les dues meitats de la cavalleria dirigia el Cid en persona, tot i que segurament era aquesta que atacava de front. Els almoràvits van reaccionar de seguida i van llançar tota la seua cavalleria contra el Cid, però a penes si van arribar a enfrontar-se, puix quan els cristians ja havien arribat a Mislata i els musulmans ja carregaven contra ells, de sobte van pegar mitja volta i van córrer de nou en direcció a València sobre els seues passos. Els musulmans, creient que els cristians s’havien acovardit i fugien a refugiar-se de nou darrere les muralles, i a més confiats en la seua superioritat numèrica, es van llançar tots a la persecució, deixant així el real desprotegit. I aquest era el moment que l’altra meitat de la cavalleria cristiana amagada estava esperant, llançant-se cap a Quart i atacant el post de comandament.

Aquest és el punt clau de l’enganyifa argüida pel Cid, ja que en veure arribar uns nous genets desconeguts per darrere, des de Manises, els musulmans van pensar que eren les tropes castellano-lleoneses d’Alfons VI que arribaven just a temps per participar en la batalla, tal com la propaganda del Cid s’havia encarregat de difondre. Aleshores van abandonar la persecució dels cristians i van començar a fugir cap al sud quasi tots en desbandada. Si la cavalleria cristiana haguera volgut perseguir-los la matança hauria estat brutal, com va passar en altres batalles semblants, però aquests van preferir quedar-se a atacar el real on encara estava Abdal·lah, suposadament malalt, i el van prendre sense cap mena de resistència. Segons les diverses fonts, les tropes del Cid van aconseguir un immens botí, format per objectes de plata, robes luxoses, armes i cavalls. De fet, cal recordar que vivien d’això, del botí. Així doncs, com es pot veure, sense a penes enfrontament real, gràcies a l’estratagema militar, el Cid no sols va guanyar la batalla sinó que va fer fugir tot l’exercit almoràvit i va acabar amb el setge sobre València. A més, va consolidar el seu senyoriu particular, augmentant-lo, el qual encara mantindria uns anys més, fins després de la seua mort el 1099. No fou fins el 1102 que Alfons VI va anar a València per evacuar la família i els soldats del Cid, i després d’incendiar part de la ciutat van marxar tots plegats a Castella, emportant-se amb ells els pocs mossàrabs que quedaven a la ciutat.

La batalla de Quart segons Wikipedia. L’esquema explicatiu de la batalla és correcte, ja que sens dubte està basat en el treball de l’historiador Alberto Montaner, però cal dir que el traçat de les séquies està mal dibuixat, i que la ruta envoltant de la cavalleria segurament fou molt més llarga de la que ací es representa

L’altra batalla de la qual volia parlar, també guanyada amb una enganyifa semblant, és la del Puig, que va tindre lloc el 1237 en plena conquesta de València per Jaume I. Per contextualitzar de nou, primer de tot cal dir que a principis del segle XIII la finalitat de les campanyes militars dels feudals per territori andalusí havien canviat respecte a les de l’època del Cid, a finals del segle XI. Abans es tractava majoritàriament de senyors de frontera que feien incursions esporàdiques en territori andalusí per furtar ramat i segrestar gent per vendre’ls com a esclaus. Mentre que, paral·lelament, les conquestes definitives protagonitzades pels reis i els comtes avançaven d’una forma molt lenta, especialment en la part més oriental de la península a causa del “tapó” que suposava la taifa de Saragossa, la qual tenia la suficient capacitat econòmica com per pagar-se una defensa efectiva que dificultava l’avanç territorial del regne de Pamplona i dels comtats catalans i aragonesos. Però en el segle XII tot va canviar, quan Alfons el Bataller va conquerir Saragossa i va aconseguir arribar fins a Morella, augmentant així extraordinàriament el territori del seu regne. Uns anys més tard era Ramon Berenguer IV de Barcelona qui es feia amb Lleida i Tortosa el 1179. Com veiem, doncs, tot i que les ràtzies per aconseguir botí continuaven fent-se, ara es tendia més a realitzar conquestes definitives, que implicaven l’expulsió majoritària de la població indígena andalusina (amb algunes excepcions), i la colonització del territori amb camperols cristians que treballaren la terra i pagaren les rendes als senyors. Això és, una estratègia diferent.

La Batalla del Puig en la seua versió més coneguda, la de Marçal de Sax al segle XV en el retaule del Centenar de la Ploma, conservat actualment al Museu Victoria and Albert de Londres. En aquells segle ja s’havia estès la llegenda de la participació de Sant Jordi en persona a la batalla. La versió més antiga del segle XIII parla de la intervenció de la Mare de Déu, raó per la qual fou fundat al Puig un monestir.

És en aquest context, doncs, que Jaume I es va llançar a conquerir la part d’Alandalús que li corresponia a la Corona d’Aragó, segons l’acord al que es va arribar amb Castella el 1179, conegut com a Tractat de Cazola. Primer fou Mallorca el 1229, i després el territori de les antigues i llavors desaparegudes taifes de València i Dénia, les quals formaven part teòricament de l’Imperi Almohade, tot i que en aquest moment ja havien començat a formar-se unes noves taifes a València i a Múrcia que es dividien aquest territori, amb el riu Xúquer fent de frontera entre ambdues. Tal com us contàvem fa uns mesos, el 1228 una revolta a la ciutat de València havia derrocat i expulsat al darrer governador almohade, el conegut com a sayyid Abu Zayd, i havia pujat al poder un descendent d’Ibn Mardanix, anomenat Zayyan ibn Mardanix, que es va declarar independent. El 1233 Jaume I va posar setge a la madina situada més al nord del territori valencià, Borriana, que es va rendir de seguida, i ràpidament es van sotmetre amb ella tots els castells de la zona nord sense a penes resistència, davant la passivitat militar de Zayyan que tampoc no va acudir a defensar-los. Així doncs, amb tota la zona nord fins Almenara en poder de Jaume I, i la zona de Sogorb a la vall del Palància en mans d’Abu Zayd, que es va aliar amb Jaume I i s’hi va fer vassall, el territori controlat per Zayyan es va reduir extraordinàriament, fins al punt que només anava de Sagunt fins al Xúquer.

El 1236 Jaume I va convocar Corts generals de la Corona d’Aragó a la vila de Montzó, per tractar del finançament de la campanya de conquesta de València, aprovant-se un nou tribut especial; i es va fixar per a la Pasqua de 1237 el moment en el que la host feudal devia reunir-se a Terol per començar la conquesta. Però els enfrontaments de la monarquia amb la noblesa catalana i una part de l’aragonesa va provocar que només alguns magnats aragonesos propers al rei, i també les milícies urbanes de Daroca i Terol, acudiren a la cita. Cal recordar que en aquest període els exercits estaven formats per la host feudal, és a dir, que és el senyor principal, en aquest cas el rei, qui crida els altres senyors que li són vassalls per ajudar-lo en una guerra, i aquests es presenten amb les seues hosts particulars, formades alhora per cavallers i peons que alhora són vassalls d’aquests. A banda, les viles del senyoriu directe del rei (anomenat reialenc) envien també les milícies. Amb tot, malgrat la falta d’efectius suficients, Jaume I va decidir continuar amb els seus plans i un exèrcit d’uns 100 cavallers i 2.000 peons va baixar per la vall del Palància, controlada per Abu Zayd, van deixar enrere el castell de Sagunt, i en arribar al Puig van reconstruir el castell (que havia estat destruït per Zayyan precisament per evitar que l’empraren els cristians) i s’hi van instal·lar.

La localitat del Puig en la fotografia aèria de 1945. S’hi veu encara perfectament la silueta de les restes del castell a dalt del tot de la muntanyeta de l’esquerra, i a sota el monestir. Per descomptat al segle XIII no estava tot envoltat de camps d’horta com a la foto, ni les cases tampoc

Des de la seua base del Puig començaren a fer eixides ràpides per l’horta, provocant el terror entre la població, que es va tancar darrere de les muralles de Madinat Balansiyya. A poc a poc van anar arribant i unint-se a l’exercit reial més senyors feudals, alguns ordes militars, i també grups d’almogàvers pel seu compte per ser contractats. Però els efectius amb els quals comptava Jaume I continuaven sense ser suficients per a assetjar la ciutat completament, de manera que a principis d’agost va decidir tornar a Catalunya i a Aragó per buscar més gent mitjançant una campanya propagandística, deixant l’exercit en el Puig continuant amb els atacs i les correries per l’horta sota el comandament de Bernat Guillem d’Entença, oncle del rei. Aquest fou el moment just que Zayyan estava esperant, una vegada comprovat que els feudals no pensaven retirar-se, que l’estratègia de tancar-se darrere dels murs de la ciutat no serviria a mitjà termini, i que la decisió de retrocedir i abandonar la ciutat com havia fet amb Borriana uns anys abans ara no servia, perquè aleshores ho perdria tot. Així que una vegada es va assegurar que havia partit el rei, amb una part de les seues forces, va cridar a València tots els efectius possibles dels que disposava des d’Onda fins al Xúquer, reunint un exèrcit d’uns 600 genets i 11.000 peons a peu, segons diu el Llibre dels Fets.

Al capdavant se situaren peons de Xèrica, Onda, Sogorb o Llíria, que eren castells i viles de frontera i estaven més acostumats al combat. Al mig anava la cavalleria professional, coneguts com agnad, que estaven al servei de l’estat per diners. I finalment a la rereguarda anava el gruix de l’exercit, que estava format per simples camperols i artesans, sense cap experiència militar, que estaven allí per defensar-se dels invasors. No està clara del tot la data exacta de la batalla, però segons les dades aportades per Al-Maqqarí l’exercit musulmà va partir de València probablement a la matinada del 15 d’agost de 1237, camí del Puig, amb una clara superioritat numèrica sobre els cristians del castell, que com ja he dit abans serien poc més de 100 cavallers i 2.000 peons. Per descomptat els feudals ja havien estat avisats pels espies uns dies abans i havien valorat la possibilitat d’evacuar la posició i tornar cap al nord, però finalment van decidir quedar-se i fer front als andalusins, de manera que Guillem d’Entença va preparar un estratagema que acabaria per fer-los guanyar.

Primer de tot va dividir les forces en dues meitats aproximadament, de les quals una part es va quedar al castell i l’altra part va eixir per amagar-se darrere de la muntanyeta del Puig, és a dir, en el seu vessant nord. Per a parèixer que eren molts més els efectius i que no es notara que s’havien dividit en dos, Guillem d’Entença va fer que alguns peons es pujaren sobre tots els muls i cavalls perxerons de treball disponibles, cobrint-los amb draps perquè de lluny paregueren cavallers sobre els cavalls. A més, va fer desembarcar tota la tripulació de les tres galeres reials de suport logístic que hi havia ancorades a la costa, fent-los portar tots els penons, estendards i trompetes que hi haguera a bord, i els va posar junt a la part amagada de l’exèrcit. Mentrimentres, els de dins del castell van eixir i es van posar en formació a la porta.

Restes del castell del Puig que encara hui es conserven dalt de la muntanyeta de la Patà

Quan l’exercit andalusí va arribar al Puig, cap al migdia, els peons d’avantguarda van començar a carregar contra el castell, i els cavallers catalano-aragonesos els van enfrontar costera avall, aprofitant l’avantatge geogràfic. Però no va servir de molt davant la superioritat numèrica, així que al poc de temps de combat van començar a retrocedir cap al castell. Amb tot, poc després van aconseguir avançar de nou, però una altra vegada retrocediren, i en un moment d’aquest estira-i-arronsa de sobte van aparèixer per darrere la muntanya l’altra meitat de l’exercit feudal, amb els peons sobre els muls, seguint els estendards reials i fent un gran soroll amb les trompetes. Els musulmans, que no sabien qui eren en realitat, en veure aquella gent carregant des del nord es van pensar que era el mateix Jaume I que arribava just en aquell moment amb els reforços, i aterrits per la coneguda brutalitat de la cavalleria pesada feudal (recordem que la major part de l’exercit muslmà estava format per camperols inexperts) van començar a fugir cap a València. Aleshores, una vegada reunits els 200 cavallers cristians, van començar a perseguir els musulmans (al contrari del que havia passat en la història d’abans, la del Cid), els quals fugien a peu en desbandada, la majoria desarmats perquè s’havien desfet de les llances i ballestes per córrer millor, de manera que la matança fou brutal.

Segons el conegut poeta valencià Ibn al-Abbar, que era secretari de Zayyan (de fet uns mesos més tard portaria personalment les negociacions amb Jaume I en nom de l’emir andalusí) van morir 10.000 persones, tot i que és molt evident que la xifra és exagerada, però sí ens indica per on van els tirs. Pel que fa al bàndol feudal, segons les fonts van morir quatre cavallers i set peons, tots ells en els primers combats en el vessant de la muntanyeta del Puig, abans d’aparèixer la part amagada dels cristians. Fins ací la batalla del Puig, l’única gran batalla de tota la conquesta del regne de València. La derrota musulmana i la pèrdua de la major part dels efectius disponibles van provocar que Zayyan ja no emprenguera cap altra temptativa d’expulsar els invasors, limitant-se a resistir darrere les muralles de València tot el temps que va poder amb la finalitat d’aconseguir un bon acord de rendició. Primer va oferir a Jaume I pagar-li una immensa quantitat de diners i donar-li tots els castells al nord del Millars a canvi d’alçar el campament i tornar-se’n a casa. Molts nobles li van aconsellar acceptar, però l’època de les ràtzies per aconseguir paries i botí ja s’havia acabat per als reis. Jaume I volia València, amb totes les rendes que això comportaria quan estiguera colonitzada per cristians, i així és com finalment la va tindre el 28 de setembre de 1238, uns 13 mesos després de la batalla del Puig.