L’eclosió de la diversitat lingüística durant els segles XIII i XIV

Mapa de llengües a Europa en l’actualitat elaborat per l’oenegé Eurominority

 

Les llengües, a banda d’un bé preciós que molts ens estimem, són també en els nostres dies objecte de profundes polèmiques públiques: pel seu ús quotidià, pel seu ús en l’administració, pel seu ús en l’educació, per la seua normativització en certs casos, per la seua promoció institucional, etc. Abans de la construcció dels Estats contemporanis, tanmateix, tot era molt diferent: no hi havia educació pública ni alfabetització de masses, de manera que els usos de l’escriptura i la lectura quedaven limitats a un sector reduït i a voltes especialitzat de la societat, i evidentment tampoc hi havia un sistema de mitjans de comunicació a gran escala tal com l’entenem hui en dia, amb diaris, televisions, ràdios i publicacions digitals. De fet, podríem dir que les llengües han anat experimentant un procés de conflictivització i persecució conforme ha anat avançant el procés de construcció dels Estats-nació occidentals, en els quals moltes vegades s’han cercat models culturals -i fins i tot ètnics- de caràcter homogeni. No cal anar molt lluny per a trobar exemples d’aquest tipus: una de les acusacions reiterades que es feia contra els moriscos del regne de València en vespres de l’expulsió de 1609 era el seu manteniment de la llengua àrab, mentre que posteriorment, entre els segles XVIII i XX, molts valencianoparlants abandonaren la seua pròpia llengua -i alguns continuen fent-ho- a causa del vilipendi homogeneïtzador projectat des de les mateixes estructures estatals.

Durant l’edat mitjana, en canvi, la situació era distinta i la mateixa consciència de parlar una llengua pròpia i articular fou bastant tardana. No debades, el llatí fou l’única llengua de cultura tant per a l’escriptura –reduïda bàsicament als ambients eclesiàstics- com per als principals actes polítics durant diversos segles, com a mínim des del VII fins al XII. Així, per exemple, els primers textos literaris en català, com les Homilies d’Organyà, no aparegueren fins a començaments del segle XIII i els primers esments particularitzadors de la llengua com a cathalalanesch o cathalà no es produïren fins a finals d’aquella centúria, en la dècada de 1290, atés que anteriorment se l’anomenava simplement romanç. Amb tot, les diferències entre les diverses llengües nascudes del llatí eren ja evidentíssimes a l’altura del segle XIII i podem trobar una bona mostra d’això en el Llibre dels fets de Jaume I, que probablement va ser redactat entorn de 1270. Com han destacat molts dels seus estudiosos, l’obra va precisament farcida de converses bilingües en les quals un interlocutor -normalment el mateix rei- parla en català i l’altre en un altre idioma com l’àrab, l’aragonés, el castellà, l’occità, el francés o el portugués. Una de ben coneguda és aquella en què Jaume I aprofita per a fer un acudit -cal recordar que la crònica estava pensada per a ser recitada en veu alta- a propòsit de la llengua francesa del mestre del Temple Hug de Montlaur. Quan discuteixen sobre l’oportunitat d’atacar la torre de Montcada en 1235, el mestre diu mig en francés i mig en català -cal llegir-ho amb accent francés: “Je hi dic aytant, por moy, que la parola si est bona ab què haja que menger la ost; mas a moy sembla bien que sest loch de la torre de Muntcada, que estoyt molt pres de les turs de València“. A la qual cosa el rei, burlant-se del fet que haguera dit turs en compte de torres, respongué: “Mestre, en esta terra no ha turchs!“.

 

Torre andalusina de Bofilla, propera a Montcada (foto de Quim Granell). Evidentment per ací no hi havien turcs en el segle XIII

 

Un altre dels passatges bilingües de la crònica mostra que el monarca també parlava la llengua castellana -amb catalanismes-, ben propera de l’aragonesa que li era pròpia i familiar des de menut. Així, quan assistí en 1269 a les noces del príncep de Castella a Burgos es trobà amb el seu nét Sancho, fill d’Alfons X el Savi i de Violant d’Aragó -filla de Jaume I-, i mantingué amb ell la següent conversa: “—Don Sanxo, vós volets ésser cavaller de Don Ferrando? E ell dix: —Avuelo, lo que vos en querees en quero jo. E nós dixem: —Doncs, açò en queremos nos: que vos, que prendades cavalleria de vostre padre e no d’otro omne. E él dix: —Senyor, plaç-me e fer-lo he como vos queraes e como vos conseylades“. És ben lògica aquesta conversa que comença en català i acaba en castellà, puix Sancho s’havia criat en la mateixa cort castellana. Però la que alguns autors no han considerat tan lògica, i fins i tot han titlat d’invent o error de la crònica, és la que Jaume I mantingué amb el seu fill Pere, el futur Pere el Gran, en l’acte de reconciliació que ambdós protagonitzaren a Xàtiva en les vespres del Nadal de 1273 -després d’un enfrontament motivat per les lluites que Pere havia encetat amb el seu germanastre Fernán Sánchez de Castro, fill natural del rei.

Segons el text de la crònica jaumina, l’infant Pere, que llavors tenia 33 anys, s’adreçà a son pare en aragonés i no en català com potser podríem esperar: Senyor, lo que jo feyto he me pesa muyto; e muyto gran dolor n’e en mon coraçón cant jo feyto he neguna cosa que a vos pesa. E viengo aquí, a vostra mercè, e fets de mi e de les mies coses lo que vos queredes, e de los mios“. D’altres autors, en canvi, ho consideren perfectament normal, atés que les dues llengües eren habituals en la cort i que, a més a més, en aquell acte públic de reconciliació podien intervindre altres factors, com -hi afegim- una possible presència majoritària de nobles aragonesos en el seguici de l’infant. De fet, tot i que es tracta d’un text bastant posterior, de 1344, i escrit en la cort portuguesa de Dionís I de Portugal, hi ha una altra crònica que indica que Pere el Gran poc abans morir en 1285 hauria expressat el seu malestar amb la noblesa catalana per haver-lo desemparat, segons s’afirma, en la batalla del coll de Panissars i ho hauria fet a través d’un rebuig conscient a la llengua catalana. En concret, el text relata que el seu majordom li hauria preguntat en català “Volés manjar motón [moltó]?“, a la qual cosa ell hauria respost: “Non, que en mal punto yo tanto crey por él e tanto fize por los deste lenguaje, por que yo he de venir a muerte; mas quiero comer carnero, que es lenguaje de Aragón“. Fóra una escena real o no, tots aquests passatges mostren, d’una banda, que les corts reials com la dels monarques aragonesos eren espais multilingües i, d’una altra banda, que ja aleshores les opcions lingüístiques començaven a tindre una significació simbòlica ben important, un fenomen que no deixà de créixer.

 

Testament de Jaume I (1881), oli del valencià Ignasi Pinazo que mostra la darrera conversa entre el monarca i l’infant Pere. En quina llengua parlarien?

 

Un altre exemple el trobem en la coneguda discussió entre Alfons el Benigne i la seua consort, la reina Elionor de Castella, que hauria tingut lloc entorn de 1332 arran del motí encapçalat a València per part de Francesc de Vinatea. Els fets són narrats per la Crònica de Pere el Cerimoniós, redactada probablement en la dècada de 1370, i, encara que és ben possible que Alfons el Benigne parlara aragonés amb Elionor, ací apareix davant dels jurats de València parlant-li en català: “Ella, tota irada, plorant, dix: —Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos. E lo senyor rei respòs:—Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons”. Novament la llengua sembla adoptar un paper ben simbòlic. I diem que possiblement Alfons el Benigne parlava en aragonés als seus íntims, ja que els seus col·laboradors més estrets, com García de Lóriz o Lope de Concud, eren aragonesos i, de fet, aquella va ser la llengua en què escrigué fins a la seua pròpia mort en 1336 al seu primogènit, l’infant Pere, que també cresqué en un entorn en el qual predominaven els cavallers d’Aragó. L’evolució lingüística d’aquest darrer, el futur Pere el Cerimoniós, és també molt interessant i ha estat estudiada pel filòleg Fernando González Ollé, que ha copsat que si bé al començament del seu regnat en 1336 –quan tenia 16 anys- la seua llengua habitual era l’aragonés, prompte es decantà cap al català probablement per dos factors: per un viratge en la seua política cap als interessos mediterranis de Barcelona i Catalunya i per la influència de la pròpia Cancelleria reial, que precisament a mitjan segle XIV experimentà un gran avanç del català com a llengua d’ús corrent.

Fins aleshores, de fet, en la Cancelleria de la Corona d’Aragó havia predominat el llatí, un cas únic en la península Ibèrica, ja que des d’un segle abans, com ha mostrat Inés Fernández-Ordóñez, els vernacles s’havien imposat de manera exclusiva tant en la Cancelleria de Navarra (des de Teobald I en la dècada de 1240) com en les de Castella (des d’Alfons X en la de 1250) i Portugal (des de Dionís I en la de 1280). Les raons per a aquesta divergència no són encara conegudes, però és possible que hi influïren, d’una banda, la pertinença de la Corona d’Aragó a una àrea vinculada a tot l’arc mediterrani en què la cultura notarial llatina era més forta i, d’una altra banda, a la mateixa diversitat idiomàtica de les seues elits, de llengua catalana i aragonesa, un factor que tal vegada afavorí el manteniment del llatí com a llengua franca cancelleresca durant més temps. A partir de mitjan segle XIV, tanmateix, l’avanç de les llengües vernacles, l’increment i eixamplament a nous sectors socials del seu ús escrit i la presa de consciència lingüística particular feren que en la Cancelleria reial acabara predominant el català, l’idioma principal de Pere el Cerimoniós, com acabem de veure, i de la majoria d’escrivans que hi treballaven -unes causes que també conduïren, per exemple, a què els valencians començaren a denominar aquell idioma com a valencià des de finals de la centúria.

 

Mapa dels regnes ibèrics en el segle XV

 

D’una altra banda, la progressiva definició de les diverses llengües i la identificació sociocultural amb elles continuà potenciant el caràcter simbòlic del seu ús públic. A finals del regnat del mateix Pere el Cerimoniós es produí un cas que ho exemplifica: en les Corts de 1382-1383, que eren Generals a Aragó, València i Catalunya, es discutí qui seria la primera persona en contestar al discurs inicial del rei, a qui representaria i “in qua linga” ho faria. En aquesta discussió és interessant apuntar que els representants d’Aragó i de València -el bisbe de Tarassona i el mestre de Montesa, que era l’oncle d’Ausias March- proposaren que fóra l’infant Martí, que era també senyor del comtat de Xèrica -pertanyent al territori valencià- i de Luna -pertanyent a l’aragonés-, i que ho fera “en lengua aragonesa“. I és que no debades, com ja vàrem explicar ací mateix, la noblesa d’origen aragonés fou la preeminent en el regne de València durant el primer segle i mig de la seua existència i és plenament lògic que a l’altura de 1383 s’alineara amb els aragonesos en aquesta qüestió. Finalment el rei féu el seu discurs en català i li respongué en primer lloc l’infant, en efecte, en aragonés, un procediment que es repetiria a partir de llavors en les Corts Generals, comunes, a Aragó, València i Catalunya dels segles XIV i XV. Tanmateix, si bé en les de 1435-1436 es tornà a repetir la mateixa discussió, la proposta de seguir el costum de respondre en aragonés fou ja defensada en solitari pels aragonesos, sense suport dels valencians, una mostra, segurament, de l’avanç que havia experimentat el català/valencià com a llengua de les elits del regne.

Així, partint d’un ús comú del llatí en els actes i les escriptures públiques dels segles altomedievals i plenomedievals, els diversos idiomes anaren perfilant-se i quedant progressivament associats a determinats valors socials i culturals derivats de les relacions de poder, cosa que provocà el bandejament d’alguns com a llengües de cultura. El cas del valencià és conegut: primer perdé valor entre les elits dels segles XVI i XVII com a conseqüència de la integració del regne de València en una Monarquia en què el castellà ocupava eixa posició central i posteriorment, a partir del segle XVIII, fou bandejat de qualsevol espai institucional. En conseqüència quedà relegat a l’ús quotidià del poble, una part del qual també començà a abandonar-lo a partir dels segles XIX i XX, coadjuvat per la construcció contemporània d’un Estat nacional de matriu cultural castellana. Quina serà l’evolució futura, atesa la presa de consciència lingüística de molts valencians en les darreres dècades, és impossible d’esbrinar. Mirar al passat, en tot cas, ens pot servir, d’una banda, per a relativitzar fins a cert punt els conflictes lingüístics i, d’una altra banda, per a saber d’on venim i cap a on anem. Els valencians, que tenim el nostre origen com a poble en el segle XIII, venim d’un món d’eclosió de la diversitat lingüística, mentres que actualment vivim en una societat que tendeix, inversament, cap a l’homogeneïtzació, però valora, al mateix temps, la riquesa de la diferència. Triar uns valors o altres està a les nostres mans: es tracta d’una decisió individual, però també de caràcter col·lectiu.