Sinyent: una granja cistercenca del segle XIV

La granja de Sinyent en l’actualitat. Les fotografies de la granja de Sinyent que apareixen en aquest post han estat fetes per Eduard Gay, i les hem agafades de la pàgina web “Lista Roja del Patrimonio“, on ja s’alerta del seu deteriorament des de fa temps.

La granja de Sinyent és un edifici medieval en mal estat de conservació situat en el terme municipal de Polinyà, però molt a prop d’Albalat, en la vora dreta del riu Xúquer. Fa només uns mesos que fou declarat BIC, i ara mateixa pertany a l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA), que la va comprar fa uns anys per a convertir els seus terrenys en un centre d’experimentació i l’edifici principal en una seu. Però, de moment, encara roman a l’espera d’una futura rehabilitació. La seua principal particularitat és que en l’edat mitjana fou una de les diverses granges que van pertànyer al monestir de Santa Maria de Valldigna. De fet, és una de les poques granges cistercenques que hi va haver al regne de València, ja que només hi va haver dos monestirs cistercencs valencians i entre els dos tenien un nombre molt limitat de granges. A més a més, fins on sabem, és l’única de les granges originals del segle XIV que encara queda en peu actualment, tot i que transformada al llarg dels segles. Mentre esperem la rehabilitació que li retorne a la granja el seu esplendor original, doncs, com que és part important del nostre patrimoni històric rural, val la pena explicar què sabem d’ella més exactament del que s’ha fet fins ara, i difondre la seua existència en la mesura de les possibilitats d’aquest blog.

 

Plànol de localització

Primer de tot cal tindre present què és una granja monàstica i, més concretament, una granja cistercenca, ja que no es tractava d’una granja normal tal com l’entenem nosaltres actualment. L’orde del Cister va nàixer al final del segle XI a l’abadia de Cîteaux, a la Borgonya, i es va estendre per tota l’Europa occidental al llarg del XII. Seguidors de la regla de Sant Benet, com uns altres ordes, una de les seues principals característiques inicials (que més tard es diluiria fins desaparèixer) fou el rebuig a l’explotació camperola del sistema senyorial feudal, de manera que defensaven la necessitat que els monjos treballaren amb les seues pròpies mans per a aconseguir el seu aliment. De seguida es van adonar, però, que això era impossible sense desatendre les seues obligacions religioses, així que a principis del segle XII van idear una institució intermèdia que fou la dels “germans llecs” o “monjos conversos”.

Els conversos s’encarregarien dels treballs manuals i seculars del monestir, però no podrien ser explotats. Formarien part de la comunitat com a monjos amb els mateixos drets que els “monjos de cor”, que eren sacerdots, excepte els drets derivats dels oficis religiosos i en els actes electius per una qüestió de dret canònic. Per a fornir d’aliments la comunitat els llecs serien els encarregats de treballar les terres pertanyents als monestirs, aconseguides per compra o per donacions piadoses, i per a fer-ho es crearen les “granges” com a explotacions agropecuàries en les terres més llunyanes als centres monàstics. Així, si bé inicialment les granges no podien estar més lluny d’una jornada de camí, perquè hi haguera contacte contínuament entre uns i altres monjos, molt prompte el Capítol de l’orde va alçar la prohibició que, de fet, ja s’incomplia quasi des del principi.

 

Monjos treballant al camp

La paraula “granja”, més o menys modificada, existeix en totes les llengües occidentals per a referir-se als complexos de producció dels monestirs, tot i que en algunes llengües com la nostra s’haja estès el seu significat modernament a qualsevol explotació agropecuaria. En tots els casos es pren directament del francés “grange”, que alhora ve del llatí vulgar “granica”, i aquest del llatí clàssic “granum”, la qual cosa evidencia que en origen significava, simplement, graner. De fet, el graner o magatzem per a guardar els fruits solia ser l’edifici més gran i més importat del complex, que també incloïa estables per als ramats i quadres per als animals de treball on també es guardaven les ferramentes. A més a més, per descomptat, d’una casa per al conversos o llecs que l’explotaven, amb dormitori comú, refectori (on es menjava), cuina, oratori, etc. Tot sota la direcció d’un “grangerius” o “magister grangie”, que també era un convers; el qual depenia directament del “cellarius” del monestir mare, el monjo que s’encarregava de tota l’administració i revisava els comptes.

Al segle XIII, quan es va fundar el regne de València, als monestirs europeus del Cister ja no es respectava la quasi igualtat entre monjos de cor i conversos imaginada pels fundadors de l’orde. En aquell moment els conversos vivien pràcticament tot l’any a les granges, i quasi mai no es barrejaven amb els monjos de cor a les abadies, els quals els consideraven uns simples camperols vinguts a més. L’evolució del règim senyorial a Europa, que va permetre una major mobilitat dels vassalls, el desenvolupament de les ciutats com a centres d’atracció de la població rural excedentària, i l’aparició dels ordes mendicants com a refugi de les vocacions més vertaderament religioses, van fer que els camperols sense terra perderen el seu interès per convertir-se en conversos cistercencs, disminuint el seu nombre d’una forma important fins a quasi desaparèixer. Els que quedaven, a més, acceptaven cada vegada pitjor la disciplina monacal, de manera que els monestirs cistercencs anaren evolucionant, acceptant a poc a poc convertir-se en senyories feudals receptores de renda com els nobles, amb els seus propis vassalls, transgredint així l’esperit dels fundadors de l’orde. Alhora que contractaven laics com a criats per a certs treballs interns com la cuina o l’hort, i fins i tot jornalers en les granges quan hi havia pocs conversos. O bé arrendaven terres a camperols, en compte d’explotar-les directament com abans, fent disminuir de forma dràstica la superfície de les granges. Cal entendre, doncs, que és en aquest context com es van crear els dos monestirs cistercencs valencians, Santa Maria de Benifassà el 1230 i, especialment pel que ara ens interessa, Santa Maria de Valldigna el 1298, que va rebre de Jaume II nombroses possessions d’entre les quals destaca la mateixa senyoria de Valldigna, poblada per vassalls musulmans.

 

El monestir de Santa Maria de Valldigna

Tot i això, el monestir de Valldigna va intentar encara seguir la tradició cistercenca de la casa mare, Santes Creus, i de la resta de monestirs europeus de l’orde, de manera que en els primers anys del segle XIV va posar en marxa diverses granges monàstiques, la majoria en la mateixa Valldigna com el Pator, Bellavista i el propi hort del convent, que es limitaven quasi al cultiu de la vinya i, en la pràctica, es convertiren en reserves senyorials en un sentit clàssic feudal, on estaven obligats a treballar els vassalls musulmans de les alqueries de Valldigna mitjançant corvees. Però també es van crear altres granges al llarg del país en un sentit més tradicional cistercenc, com ara la granja de Benivaire, la de Barx (actualment la Drova), o la mateixa granja de Sinyent. A més de cases i terres soltes a les hortes de València, la Ribera i Gandia que arrendaven a llauradors, i tota una sèrie de bens que el monestir va mantindre fins a la desamortització del segle XIX, però en estats diferents al llarg del temps.

En el moment de la conquesta cristiana del segle XIII, Sinyent era el nom d’una alqueria andalusina de les diverses que hi havia sobre la mota del tram final del Xúquer, entre Alzira i Cullera, les quals pertanyien al districte del castell de Corbera. És a dir, estaven en la part més alta i propera al riu de la plana formada pels dipòsits al·luvials del Xúquer. No tenien sistemes hidràulics de derivació fluvial, tot i estar al seu costat, sinó xicotets espais irrigats per sènies o, més generalment, nòries que extreien l’aigua del riu, com la que sabem segur que hi havia a Matada. La seua població indígena musulmana fou expulsada, i l’alqueria apareix fugaçment el 1248 en el Llibre del Repartiment amb una única donació reial de tres jovades de terra (9 ha) a una tal Saurina, neta de Ferrera de Tordera, però segurament hi degueren haver més donacions que no s’han conservat al registre. De fet, a penes si sabem res del que va passar amb la població de Sinyent en els següents anys, però hi ha indicis suficients en la documentació que indiquen que existia un xicotet nucli habitat per cristians dins del terme general de Corbera, i que va seguir existint encara al llarg de l’edat mitjana i la moderna tot i que actualment ja haja desaparegut.

A principis del segle XIV pareix detectar-se un cert procés de concentració de la propietat de la terra en unes poques mans. Destaca especialment la figura de Pere Ferrer de Campredó, ciutadà de València, que com va estudiar fa uns anys Ferran Garcia-Oliver va aconseguir fer-se amb una quantitat important de parcel·les que fitaven les unes amb les altres i que tot seguit arrendava o establia en emfiteusi a camperols de Sinyent o de les poblacions veïnes. A la seua mort, però, els marmessors del testament van decidir vendre l’heretat de Sinyent com una única explotació, que fou finalment comprada pel monestir de Valldigna en 1328. Tot i que no fou fins 1330 que es feu efectiva la compra amb el vistiplau del rei, ja que com era habitual en les clàusules de donació reial, aquestes terres no es podien vendre a cavallers ni a eclesiàstics.

 

Els terrenys de la granja de Sinyent sobre fotografia aèria de 1956. Al sud en camí reial d’Alzira

La compra incloïa el que la documentació anomena un alberg, un hort contigu, un colomer, tres almàsseres, quatre cases adjacents, nou trossos de terra, unes cases amb cinc parcel·les, un olivar, un altre hort, i diversos censos emfitèutics (és a dir, més terra establida ja en emfiteusi a camperols). Tot per quasi 35 mil sous pagats pel monestir. Cal fer notar, doncs, que no es tracta de la compra de tota la població de Sinyent, sinó d’una simple heretat, relativament gran encara que no sapiguem quant. És exactament el mateix cas que la resta de compres de terres realitzades per Valldigna uns pocs anys abans al cavaller Ramon Costa en les localitats veïnes d’Aitona, Llíber i Fortaleny, totes elles també llocs junt al riu Xúquer en el terme general de Corbera, dels quals només Fortaleny continua existint hui. Aitona es limitava a un alberg i huit jovades. A Llíber només hi havia terra, quasi huit jovades també. I, finalment, Fortaleny era l’únic lloc que ja estava habitat amb 30 cases de les quals cobrar censos emfitèutics i algunes terres soltes, però que no es pot considerar un senyoriu, ni tan sols territorial. Si ho comparem amb aquests exemples previs, doncs, cal suposar que en el cas de Sinyent seria una quantitat de terra semblant. De fet, la terra que l’edifici ha tingut associada en els darrers segles (imatge de dalt), que encara ara és la mateixa, té una superfície exacta de cinc jovades forals valencianes, que segurament és la terra que Valldigna va cultivar directament la major part del temps.

Fins ara tots els autors que han parlat de la granja de Sinyent han suposat que “l’alberg” que posseïa Pere Ferrer de Campredó, i que ja s’incloïa en la compra que va fer Valldigna el 1328, era el mateix edifici que ens ha arribat a la actualitat com a granja, i que per tant ja existia al segle XIII. Com que la seua planta baixa és molt estranya, ja que està formada per una successió d’arcs apuntats i, suposadament, sense mur exterior, cosa que no és gens normal en un edifici residencial (ací i ací una hipòtesi de com podria ser originàriament), ha calgut buscar possibles hipòtesis que expliquen una arquitectura tan característica per a un edifici suposadament anterior a la granja, com ara que era un edifici “públic” (sic; és a dir, del rei) que serviria per al pagament pel pas sobre el Xúquer a través d’un gual o barca que hi havia front a Albalat; però resulta una hipòtesi difícil d’acceptar per la falta de paral·lels. També s’ha proposat que era una casa senyorial que emprava el senyor de Polinyà quan anava a recaptar els “delmes” (sic), com demostrarien unes pedres situades a la façana on es posaria el seu penó quan estava el senyor dins; però no es te en compte que Sinyent no era un senyoriu, que no tenia res a veure amb Polinyà en aquella època, o que Pere Ferrer de Campredó, que sí l’hauria posseïda realment, no era cavaller per a tindre un estendard ni menys encara el senyor de Sinyent, sinó el màxim propietari de terres simplement. Més recentment encara, fins i tot, en un gir que se suposa innovador, altres autors han arribat a proposar que l’edifici de la granja era originàriament la casa de comportes d’una séquia desapareguda que prenia l’aigua del Xúquer; hipòtesi que no cal ni tan sols ser comentada per absurda.

 

Pedres a la façana est per a posar un estendard o senyera. Foto: Eduard Gay

En realitat, no hi ha cap prova que indique amb certesa que l’alberg que s’esmenta en la compra de 1328 és el mateix edifici de la granja que ens ha arribat, i només per l’estil arquitectònic és difícil saber si és de finals del XIII o, més bé, de principis del XIV. Però si el comparem amb les granges cistercenques medievals conegudes per tota Europa, més o menys transformades, veurem que la forma tan característica de la granja de Sinyent s’explica més fàcilment si suposem que fou construïda pels monjos de Valldigna poc de temps després de 1328. D’entrada, ja hem vist que l’edifici més gran i important de les granges sempre era el graner o magatzem per als fruits de la collita. I un graner medieval (o qualsevol edifici gran format per una nau allargada, com ara unes drassanes, una llotja o almodí, una església, etc.) habitualment es construïa mitjançant una successió d’arcs. La planta baixa de l’edifici de Sinyent, doncs, amb els seus arcs gòtics, podria ser un simple graner cistercenc del segle XIV, que potser en origen era encara més gran si tenia murs exteriors eliminats en una reforma posterior, quan es van tapiar els arcs externs per a convertir-los en la façana. Si bé aquesta és una hipòtesi que no està comprovada, i podria ser també, en realitat, un edifici residencial per als monjos conversos tot el seu aspecte estrany.

 

Interior de la Granja de Vaulurent o Vollerand (Val-d’Oise, 30 km a l’est de Paris), primera meitat del segle XIII. Els sostres de fusta són els més habituals en les granges franceses, i generalment se sustenten sobre arcs gòtics.

 

Interior de la granja d’Oudun (Borgonya), segle XII, formada també per arcs però d’una major qualitat i amb sostre de pedra

 

La granja cistercenca de Saint-Ouen-l’Aumône. Li falta una secció lateral, que fou eliminada al segle XIX, de manera que els arcs tapiats que són actualment visibles des de l’exterior pertanyien a l’interior de l’edifici en el disseny original.

Pel que fa a la planta de dalt, és cert que aparenta ser un alberg de tipus senyorial com han apuntat alguns autors, ja que presenta finestres gòtiques de les quals encara una conserva la columna central de pedra de Girona (que estaven de moda al segle XIV, i es compraven ja prefabricades) i també festejadors a la part de dins. Ara bé, la imitació de l’arquitectura senyorial era una característica típicament cistercenca, ja que així volien mostrar el poder econòmic de les abadies, fins i tot a les granges rurals. Si comparem la granja de Sinyent amb les granges europees dels segles XII i XIII, doncs, veurem que ja no s’assemblen tant com el possible graner de la planta baixa, però és que la granja valenciana és ja del segle XIV i, en conseqüència, segueix la moda arquitectònica del seu temps, i també la del seu àmbit geogràfic, que és la Corona d’Aragó, amb unes tècniques de construcció pròpies del país on es barreja la tàpia de pedra i argamassa amb la rajola. Amb tot, si observem la distribució interior tripartida del pis superior, veurem que sol ser l’habitual en les cases de conversos en les granges cistercenques: a una banda el dormitori comú, potser un escriptori per al “conductor” o “pare granger” on portaria la comptabilitat i rebria les visites (que seria una sala ricament decorada que encara conserva alguns traços de pintura decorativa), i un dormitori propi per a ell. A l’altra banda una habitació amb mirador d’arcs cap al nord, que possiblement era el refectori on es menjava en estiu o, simplement, una galeria amb vistes al pati imitant un claustre, i finalment dues cambres menors d’un ús indeterminat, potser la cuina i l’oratori. Si bé tot açò és una simple hipòtesi perquè és molt difícil d’establir sense un estudi més exhaustiu a causa dels canvis que s’han produït al llarg dels segles en l’interior de l’edifici, i només quan els arquitectes puguen accedir als racons ocults durant la rehabilitació i els arqueòlegs facen cales als murs es podrà veure tot plegat més clarament.

 

Finestra gòtica de la granja de Sinyent, amb una característica columna central de pedra de Girona. Nike Pas Cher Foto: Eduard Gay

 

Arcs tapiats de la galeria superior en la façana nord

Pel que fa a la seua producció agrària, és molt difícil traure conclusions fefaents, perquè s’ha conservat poca informació i, a més a més, els seus beneficis apareixen quasi sempre barrejats amb el de les altres granges i possessions del monestir en la Ribera del Xúquer, incloent-hi les terres arrendades. Amb tot, de l’estudi exhaustiu de la documentació conservada que van fer Ferran Garcia-Oliver per a l’edat mitjana i Eugenio Ciscar per a la moderna es pot deduir que el màxim esplendor de la granja de Sinyent es va viure entre la meitat del segle XIV i la meitat del XV, quan pareix que produïa uns beneficis més o menys estables al llarg del temps. De vegades podia baixar el nombre de censos de les terres arrendades a llauradors, però això se suplia amb un augment de les terres de producció pròpia; i, a la inversa, si baixava el nombre de conversos, o bé es contractaven jornalers ocasionals en èpoques de més treball, o bé es disminuïa la quantitat de terra cultivada directament i s’arrendaven per un temps, o s’establien a cens definitivament.

A partir de mitjan del segle XV, però, el rendiment baixà a poc a poc de forma continuada fins arribar a uns mínims alarmants ja ben entrat el segle XVI. De fet, és més que probable que ja no hi hagueren a penes conversos en aquesta època, i que la producció directa es limitara al treball de jornalers supervisat per algun dels pocs conversos que quedaven. Si és que encara es treballava la terra directament, i no estava quasi tota arrendada com sembla més probable amb uns rendiments econòmics tan baixos. De fet, la documentació indica que a partir del segle XVI, i sobretot en el XVII, les explotacions directes de Valldigna les treballaven criats al servei del monestir que ho eren de forma continuada, pagats amb un jornal, i no monjos llecs o conversos, els quals es només limitaven a un o dos que supervisaven el treball dels criats. Segons dades de 1607, en tot el monestir de Valldigna hi havia 56 monjos de cor, 15 monjos conversos o llecs i 36 criats. Al final del segle aquests últims eren uns 20 aproximadament.

Pel que fa concretament a la granja de Sinyent, en època moderna es recollien sota el seu nom totes les terres i censos del monestir en el terme general de Corbera, que no sols incloïa els actuals terrenys de Polinyà sinó també les d’Aitona, Llíber i Fortaleny, segurament perquè tot eren ja terres arrendades, però l’administració devia centralitzar-se encara en l’edifici de la granja de Sinyent. En aquesta època els cultius habituals ja no eren el cereal i en menor mesura la vinya, com a l’edat mitjana, sinó el cereal i la morera per als cucs de seda. En qualsevol cas, però, en la segona meitat del XVII el cultiu directe era mínim a Sinyent. De fet, en algun moment la granja apareix en la documentació com abandonada o semi-abandonada, sense arbres i amb els camps sense arrendar, i fins i tot dirigida des de la granja de Benavire en alguns moments concrets de finals del XVII. En aquell moment, però, es va arrendar a tres llauradors, que la van plantar tota de moreres, i a partir d’aquell moment restaria ja sempre així al llarg del segle XVIII i fins a la desamortització del segle XIX, quan l’edifici es va convertir en una simple casa d’habitatge per als arrendataris.

Evidentment, l’època de les granges monàstiques i els conversos que les treballaven feia segles que havia passat, i mai no va tornar el seu modest esplendor inicial propi de l’edat mitjana.