El campanar de Campanar, amb els edificis de Nou Campanar al fons. Foto: Tono Giménez
.
Per parlar-vos de la importància del que podreu llegir en este text sobre Campanar, l’històric terme situat al nord-oest de la ciutat de València, podríem dir, fent un triple salt mortal, que tal vegada si Campanar no haguera existit, en l’actualitat l’illa de Cuba no seria un Estat independent. O també podem destacar que, com acabem de descobrir, ara sabem que els descendents de Ramon Muntaner s’establiren en època moderna a Campanar, on residien en ple segle XVII, algunes centúries després de les èpiques aventures del cronista amb els seus companys almogàvers per Bizanci i Grècia. Però, tot i que això també ho explicarem, no caldrà anar tan lluny, ja que la veritable importància del que hem pogut aplegar els membres del Grup Harca en treballar sobre la història del lloc rau en el fet d’haver pogut discernir per primera vegada amb criteris historiogràfics actuals l’evolució del topònim i del poblament de Campanar des de l’antiguitat fins a l’època moderna. I és que dels quatre quarters històrics de la ciutat i l’horta de València este ha sigut el menys investigat fins ara, de manera que si de Russafa, Benimaclet o Patraix hi ha hagut estudis recents de certa globalitat i consistència, sobre la història de Campanar, per contra, s’ha fet molt menys, i bevent bàsicament de les poques dades -algunes fefaents però d’altres malinterpretades o directament inventades- que aportà el retor Bartomeu Combes en una obra sobre la troballa de la Mare de Déu de Campanar que publicà fa més de tres-cents anys, en 1714.
Posteriorment, a finals del segle XIX un altre retor, Miguel Gimeno, realitzà un altre xicotet compendi històric i més recentment Rosa Aguilar i Mª Ángeles Arazo abordaren diversos aspectes del barri d’una manera genèrica, als quals cal sumar les informacions arxivístiques, socials, arqueològiques i patrimonials aportades ja en el segle XXI per Rosa Arnau, Julio Miquel i Xavier Serra, Salvador López López, Enric Guinot i Sergi Selma i Víctor Algarra i Paloma Berrocal, així com per una recent tesi doctoral de l’arquitecta Carmen Cárcel García, molt útil a l’hora d’observar l’evolució urbanística de Campanar en els darrers segles i de conéixer els principals elements del seu patrimoni històric. Amb eixes dades, afegint les que hem pogut reunir en el Grup Harca -procedents sobretot de documents notarials- i fent una anàlisi històrica del conjunt d’informacions conegudes, hem pogut reconstruir les principals línies de l’evolució històrica de Campanar, un topònim que en determinats moments de la història ha fet referència a un nucli concentrat de població, però de manera més continuada, ja des de l’antiguitat, s’ha emprat per a designar tot el quadrant nord-occidental immediat a la ciutat de València més enllà del riu Túria. De fet, en l’actualitat Campanar dóna nom a un barri concret, entorn del nucli històric, però també a tot un districte molt més ampli, que fa de fita del terme municipal amb els pobles de l’Horta Oest.
.
El districte de Campanar, amb els barris de les Tendetes, el Calvari, Campanar i Sant Pau
.
En primer lloc, com explicava ací mateix fa un parell de setmanes Ferran Esquilache, hem pogut posar fi a les disquisicions sobre l’origen del topònim “Campanar”. I és que ja fa temps que el filòleg Álvaro Galmés donà raó (ací o ací) de l’origen lingüístic de tot un seguit de noms de lloc com Campanar, Campanario, Campanet, Campanares, Campanitx o Campaneta: procedixen de l’adjectiu campanius, derivat del substantiu llatí campus, amb el sentit de “zona de camps oberts”, “zona de planura”, com en efecte ho era Campanar, ja que, pel particular traçat del Túria que es pot observar en la imatge d’avall, justament per allà es produïen recurrents riuades que anaven aportant successives capes de sediments fins a convertir el sector en una àrea de plana al·luvial (cal indicar, per exemple, que una altra partida anomenada també Campanar, en este cas en l’actual terme del poble de Sueca, mostra unes condicions molt semblants, però a la vora del riu Xúquer). Eixe és l’origen del topònim de la zona, que, evidentment, ha de procedir d’un moment històric en què la llengua dominant fóra el llatí, és a dir, del període romà o visigòtic. Però, contràriament al que indicava el retor Bartomeu Combes, volent retrotraure de manera voluntariosa i inventada els orígens del cristianisme a Campanar fins a l’època romana, no hi ha, en absolut, cap resta o indicació de cap nucli habitat en l’àrea durant aquelles etapes de l’antiguitat romanovisigòtica.
Cal esperar a època andalusina, com bé va exposar el mateix Ferran Esquilache, per a trobar per primera vegada en la història l’ús del topònim Campanar no només per a fer referència a la part nord-occidental de la ciutat de València més enllà del riu, sinó també a un nucli de població concentrat, l'”illo loco de Campanar” que apareix en el Llibre del Repartiment -juntament amb el més freqüent “terminum de Campanar“-, el qual possiblement es retrotreia al moment de construcció de la séquia de Mestalla per part dels llauradors berbers i àrabs que arribaren després de la conquesta islàmica, tal vegada cap a mitjan segle IX (entorn de l’any 850). I és factible, així mateix, que aquell poblat musulmà de Campanar -un lloc amb unes quantes cases pròximes les unes a les altres- estiguera en el mateix espai o ben a prop d’on es va situar el posterior nucli cristià de Campanar, en la confluència del camí de Campanar (est-oest), del camí més tard anomenat del Molí de la Marquesa (nord-sud) i del braç de Petra de la séquia de Mestalla. Així ho sembla indicar, si més no, la proximitat i centralitat d’eixe punt respecte a l’horta original del segle IX identificada per l’esmentat Esquilache a través de la reconstrucció de la topografia i el parcel·lari de la zona.
.
Espais irrigats d'època andalusina, origen dels nuclis de Campanar i les Tendetes
.
Amb tot, com indicà Frederic Aparisi en el darrer post, unes centúries més tard la situació canvià notablement amb la substitució de la societat musulmana per la cristiana després de la conquesta de la ciutat per part de Jaume I en 1238. En aquells moments Campanar era el terme de l’horta de València més fèrtil, ja que els rics sediments al·luvials aportats històricament per les riuades s’havien combinat amb la complexa xarxa d’irrigació bastida pels andalusins, que s’articulava en esta zona a través de la séquia de Rascanya (la que regava la part més propera al Túria), la de Mestalla (que cobria la part central i, com hem dit, passava pel nucli de Campanar) i la de Tormos (que duia aigua a la part septentrional més allunyada, com les posteriors partides del Pouet i de Dalt fins a Beniferri i Benimàmet). Igualment, la riquesa agrícola de la zona també es podia observar llavors en la profusió de molins, fins a nou diferents documentats en el Repartiment (dos que movien les moles amb l’aigua de Rascanya, sis amb la de Mestalla i un amb la de Tormos), que foren cedits a certs personatges notables, alguns de l’entorn més immediat de Jaume I, com els notaris de la cancelleria reial Pere Escrivà i Guillem Bell-lloch o la mà dreta del monarca durant la conquesta valenciana, el cavaller aragonés Jimeno Pérez de Tarazona -posteriorment ascendit a noble i ric-home aragonés amb el nom de Jimeno Pérez de Arenós-.
En este sentit, cal dir que les fèrtils terres del terme de Campanar -sempre pertanyents a la ciutat de València fins al segle XIX- foren repartides entre els nombrosos pobladors cristians que arribaren, però els indicis documentals posteriors a la conquesta semblen apuntar al fet que tal vegada l’antic nucli concentrat andalusí fou abandonat -com en molts altres casos de l’entorn urbà-, ja que al llarg dels segles XIII, XIV i bona part del XV no pareixen trobar-se referències enlloc a un “locus de Campanar” o “lloch de Campanar“, com sí que passava en el moment de la conquesta i tornaria a succeir a partir de la segona mitat del Quatre-cents, en què ja es troba algun “agricultor, vicinus loci de Campanar” (per exemple, en els protocols notarials de Lluís Tovia de 1483, en l’Arxiu del Patriarca). En l’entremig, per contra, en els documents i llistes fiscals a les quals hem tingut accés es parla sempre de Campanar com a “horta“, “quarter“, “terme” o “partida“, però no com a “lloc“, per la qual cosa, com diem, és ben possible que s’haguera disgregat l’antic nucli agrupat de cases. En els seus contorns, però, potser es mantingué una casa principal, una alqueria unifamiliar ja en el sentit cristià del terme, a partir de la qual entre finals del segle XV i començaments del XVI s’aniria configurant a poc a poc el nou lloc cristià de Campanar, després d’un parèntesi de més de dos centúries.
És, si més no, el que apunta el procés i sentència de constitució de la parròquia de Campanar sobre l’església de la Misericòrdia en 1507, que s’independitzà llavors de la de Santa Caterina de València, a la qual havia pertangut des de la conquesta. En concret, la nova parròquia independent per a tot el terme de Campanar s’erigia sobre una capella o ermitori particular que hi havia en l’alqueria dels Dalmau, de Pere Ramon Dalmau concretament (i que abans havia sigut d’Ausias Valleriola), en la qual, segons s’indicava, hi havia una imatge de la Mare de Deu de la Misericòrdia que era molt popular entre els llauradors de la contornada, que hi acudien a venerar-la i fer-li exvots amb el permís del propietari de l’alqueria. A petició dels mateixos veïns -que llavors ja estaven organitzats en una confraria o “almoyna vulgarment dita ‘dels Lauradors del quarter de Campanar‘”- es constituí aquella parròquia amb jurisdicció sobre tot el terme, amb les rendes eclesiàstiques pertinents i el dret d’oficiar tots els sagraments sense haver de desplaçar-se fins a l’església de Santa Caterina de València (que parava a un parell de quilòmetres). D’altra banda, Pere Ramon Dalmau cedí part de l’alqueria on es trobava la capella i allí mateix es construí un temple de nova planta al llarg del segle XVI, per la qual cosa la mateixa família Dalmau era patrona de l’església i podia proposar a l’arquebisbat el sacerdot que havia d’ocupar el càrrec de retor de Campanar cada vegada que este quedava vacant.
Cal dir al respecte que Pere Ramon Dalmau era fill de l’important jurista i advocat del Consell municipal de València Miquel Dalmau i que temps abans, en 1478, havia hagut de fugir de la ciutat per haver estat implicat en el tèrbol assassinat de l’hostaler Montserrat Just. Partí cap a la Corona de Castella, on s’esposà amb la filla de l’adelantado de Múrcia, Catalina Fajardo, i -segurament després d’haver obtingut l’indult- tornà a València, on pel que sembla s’instal·là en aquella alqueria de Campanar. Passat el temps, a més a més, mostrà un especial interés per promoure els establiments eclesiàstics, com el convent de carmelites descalces de l’Encarnació –existent actualment encara en el carrer Guillem de Castro-, que es fundà amb els solars i diners que ell donà, o la mateixa parròquia de Campanar, establida sobre la capella de la seua alqueria, que, com hem dit, tal vegada estava aproximadament entorn de l’antic nucli concentrat d’època andalusina. D’ella sabem que anteriorment havia pertangut a Ausias Valleriola i possiblement abans als seus pares, Beatriu Bou i Francesc Miró de Valleriola, qui havia estat un important ciutadà, polític i home de negocis de la capital. Desconeixem si foren els Valleriola o una família anterior -per exemple, sabem que Jimeno Pérez de Arenós en el segle XIII no només tenia totes les rendes reials dels molins del terme, sinó també una “turrem de Campanar” amb 12 jovades de terra-, els qui van alçar l’alqueria sobre el solar i la casa que encara es manté, molt transformada, al costat de l’actual església de la Misericòrdia de Campanar.
.
Antiga alqueria dels Dalmau, a l'esquerra, i la parròquia de la Misericòrdia
.
Mapa de 1695. El nucli central es formà a partir de l'alqueria dels Dalmau i la parròquia
.
Campanar en 1867 (P. Llosà Balbastre). D'esquerra a dreta: l'alqueria dels Dalmau, l'església i l'antic cementeri
.
Altrament, cal deixar clar que ni els Valleriola, ni els Dalmau -ni els Despallargues abans, com de vegades s’ha dit- foren mai senyors de Campanar, sinó que tant el nucli central com tot el quarter eren de reialenc i pertanyeren sempre directament a la ciutat de València. Però l’alqueria dels Valleriola i dels Dalmau -família que la conservà després com a Sànchiz Dalmau i com a Tallada Sànchiz Dalmau, almenys fins a ben entrat el segle XVIII- sí que fou, amb l’església construïda al seu costat, l’espai central entorn del qual s’anà configurant molt a poc a poc el “lloch de Campanar“, al qual comencen a trobar-se mencions més abundants sobretot a partir dels segles XVII i XVIII. En aquells moments continuava predominant el poblament dispers en tot el quarter, com es comprova en el mapa d’Antoni Cassaus de 1695, on s’observen fins a vora 50 alqueries principals -la “mar d’alqueries” de la qual parlava Frederic Aparisi en el seu darrer post-, mentre que el nucli de Campanar era una concentració d’unes poques cases al costat i prop de l’església de la Misericòrdia, resseguint els dos camins principals que hi havia, segons es pot vore en la imatge que tenim del lloc en l’any 1867. En relació amb això, durant l’elaboració d’este article hem pogut documentar que els descendents del cronista Ramon Muntaner vivien en el segle XVII precisament “en lo lloch de Campanar”, en una casa de dos plantes de “la plaça de la isglésia de dit lloch“, on vivien com a cavallers rurals un tant vinguts a menys, ja que la seua faena principal era la de llauradors, tot i que amb un cert nivell benestant gràcies a certes cases, alqueries i terres de blat, vinya i horta, més enllà de les que ells posseïen a Campanar.
En concret, sabem que hi vivien els germans Antoni Montaner -seguint la grafia valenciana-, Mateu Montaner i Jeroni Montaner, qui apareix esmentat en els Anales del Reyno de Valencia publicats pel franciscà Francesc Diago en 1613 com a “Hyerónimo Montaner, que hoy vive en Campanar, cerca de Valencia, y tiene en ella una capitanía de la Milicia efectiva“, sent rebesnét del nét de Ramon Muntaner. En efecte, en el seu testament, en què li ho deixava tot al nebot Jeroni Ramon Montaner -fill de Mateu-, apareixen dos arcabussos, una espasa, una daga, una “chineta de capità” i “set quadros ab les figures dels reys y infants de España“, al costat de dos rossins i tots els atifells necessaris per al treball agrícola. Per tant, sense haver deixat mai la condició de cavaller que havia assolit per primera vegada el seu insigne antecessor, els Montaner s’havien fet a la vida rural en Campanar com a llauradors benestants, com també ho indica el fet que un dels testimonis del testament siga don Pere Sànchiz Dalmau, el propietari de l’alqueria central del lloc, i que mantingueren estretes relacions de parentesc amb els Belloch, una altra de les famílies notables del terme, amb diverses heretats i alqueries en la zona, que justament en aquells moments de la primera mitat del segle XVII tenien un dels seus membres -emparentat amb els Roig, una altra família important de Campanar- com a cavaller destacat de l’orde de Montesa i vicecanceller del Consell d’Aragó.
De fet, és possible que aquells Belloch, que s’hi documenten ininterrompudament des de la baixa edat mitjana, siguen els descendents del lleidatà Guillem Bell-lloch, el notari de la cancelleria de Jaume I que hem vist rebent un molí a Campanar en el moment de la conquesta de 1238. És un cas, a més a més, d’extrema pervivència familiar a la zona, ja que encara hui en dia els Benlloch -evolució del cognom Bell-lloch i Belloch- estan ben presents en el Campanar de hui en dia i, sense anar més lluny, el mateix president de l’associació de veïns és un membre de la família.
.
Ramon Muntaner segons un manuscrit de la seua Crònica, del mateix s. XIV
.
Una de les alqueries dels Belloch, actualment emprada com a Centre Municipal de Joventut
.
.
Plànol de 1883. Les Tendetes, el poble de Campanar i el camí del Pouet
.
Paterna, Campanar i Benimàmet des del passeig de la Petxina en 1898
.
Plànol de 1925. Camí de Trànsits fet, però Campanar encara enmig de l'Horta
.
Plànol de 1929 (Víctor Algarra). Nucli, alqueries i molins de Campanar
.
.
Ciutat de València i horta a principis del s. XX, des de l'església de Campanar. En primer terme es veu el nucli format pel barri de la Figuera i el Patronat de la Joventut Obrera
.
Plànol de 1944. Campanar ha crescut molt, però continua enmig de l'horta
.
Plànol de 1972. Campanar i el Pouet, encara envoltats d'horta, però ja amb grans instal·lacions entorn de l'avinguda de Campanar
.
Ortofoto de 1983. Campanar comença a quedar connectat físicament a la ciutat per l'est
.
Vista aèria de 1980. A l'oest i nord-oest de Campanar encara domina l'horta
.
Ortofoto de 1999. Campanar ha quedat connectat a la ciutat i s'ha programat l'expansió cap al nord i l'oest
.
Ortofoto de 2018. Creixement de Campanar al nord i l'oest durant els darrers vint anys
.
Fet i fet, a banda d’acabar evidentment amb els usos rurals i tradicionals de tota la partida del Pouet, es van expropiar molins i alqueries a ple rendiment i d’altres directament s’enderrocaren, com l’Alqueria de Barberà, d’orígens baixmedievals i que havia sigut residència del pare del llibertador de l’illa de Cuba José Martí, Mariano Martí (1815-1887), nascut i crescut al si d’una família campanarera. I amb eixa barreja urbanística de construcció, destrucció i en ocasions conservació acabarem el repàs a la història del terme i el lloc de Campanar, amb un ràpid passeig per alguns dels principals edificis amb valor patrimonial de l’actual districte (conformat, com hem vist en una imatge del principi, pels barris de les Tendetes i el Calvari -els de més a l’est-, Campanar -el central, entorn del nucli històric- i Sant Pau -en la zona septentrional i occidental de nova edificació, combinat amb l’horta que s’ha conservat, bàsicament de les anomenades partides d’Enmig i de Dalt-).
Començarem pels edificis que s’han instal·lat en els temps més recents, com, en primer lloc, el Grup Sant Francesc Xavier, que, com hem comentat, fou inaugurat en plena postguerra, en 1946, com a reformatori de menors, amb tot un seguit de pavellons de reclusió i ensenyament, camps d’esport, jardins i una església. Este darrer element és, juntament amb el mur de fora, l’únic que s’ha mantingut del conjunt original, projectat per l’arquitecte valencià Antonio Gómez Davó, que apostà en general per les línies neobarroques però ací optà per les formes característiques de l’arquitectura islàmica, de manera que l’església recorda, de fet, a una mesquita. En esta decisió segurament tingué molt a vore el governador civil de l’època, el coronel franquista Francisco Javier Planas de Tovar, que havia estat durant molt de temps militar de l’exèrcit espanyol al Marroc. En l’actualitat l’església s’ha transformat en l’accés a l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana, que conserva el fons documental generat per l’administració autonòmica i algunes altres sèries històriques de mitjan segle XIX en avant, mentre que la resta del conjunt fou enderrocat i es construí sobre ell la Conselleria d’Educació, l’Institut Conselleria, el Col·legi Comunitat Valenciana i la Piscina de Campanar.
Un poc més avant, ja en els anys 60 i a uns escassos centenars de metres, quan encara tota la zona més enllà del nucli de Campanar estava dominada per l’horta, s’instal·laren les Escoles Professionals de Sant Josep, un altre gran establiment educatiu dels jesuïtes, que encarregaren la construcció al despatx d’arquitectes de Cayetano Borso di Carminati i Rafael Contel. Estos, com recull el registre del DOCOMOMO ibèric, es basaren per a l’edifici central en els principis de Le Corbusier, com també indiquen les línies racionalistes predominants en el conjunt, que actualment ha quedat just a l’inici de l’avinguda Corts Valencianes i enfront del Nou Mestalla. A continuació, en 1970, s’inaugurà al sud-est de Campanar, a la vora del llit del riu -sec i desviat poc abans- i al costat del Patronat de la Joventut Obrera, la denostada Estació d’Autobusos, en funcionament, doncs, des de fa vora mig segle. I justament llavors, entre 1969 i 1971, anaren obrint-se els diversos establiments de la Ciutat Sanitària La Fe, dels arquitectes Julio de Zavala, Fernando Flórez i Javier Picabea, que foren desallotjats en 2011 en inaugurar-se La Fe nova en les modernes instal·lacions del barri de Malilla. Un poc més tard, en 1976, s’obrí també en les proximitats l’Institut Valencià d’Oncologia (IVO), amb un destacat edifici circular de Salvador Pascual, i ja més modernament, a començaments del segle XXI, també s’han erigit tres importants centres mèdics en la zona: l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI) -al costat de l’Hospital 9 d’Octubre-, el Centre de Referència Estatal d’Atenció Psicosocial (CREAP) i la Fundació Oftalmològica del Mediterrani, dels arquitectes Tomás Guitarte i José María Canosa. Així mateix, també cal indicar que pertanyen igualment a l’actual districte de Campanar els recents projectes del Parc de Capçalera i el Bioparc, al costat del qual ara es vol construir un Parc Aquàtic de temàtica asiàtica.
.
Grup Sant Francesc Xavier, inaugurat en 1946. Foto de l'antiga església: Tono Giménez
.
Conselleria d'Educació (amb els antics murs del Grup Sant Francesc Xavier) i l'IES Conselleria. Fotos: Tono Giménez
.
Escoles Professionals de Sant Josep (Jesuïtes). Fotos: Tono Giménez
.
Estació d'Autobusos de València, en el barri de Campanar fitant amb les Tendetes
.
Un dels edificis de La Fe antiga, a Campanar
.
L'IVO i l'IVI. Fotos: Tono Giménez
.
El CREAP i la Fundació Oftalmològica del Mediterrani. Fotos: Tono Giménez
.
El Parc de Capçalera i el Bioparc. Fotos: Espencat / Tono Giménez
.
Edificis de Nou Campanar, en l'avinguda de les Corts Valencianes
.
Dama Ibèrica, de Manolo Valdés, en una rotonda de l'avinguda de les Corts Valencianes
.
Intervenció de protesta contra el projecte de Parc Aquàtic al costat del Bioparc
.
Evidentment, totes eixes construccions, en una zona d’activitat agrícola tan intensa com Campanar, s’han anat fent a costa d’altres edificacions i paisatges rurals, com tota una sèrie de molins i alqueries enderrocats durant les darreres dècades. Per exemple, han desaparegut la immensa majoria dels molins, com el de Pobres, el del Comte, el de Bueso, el de l’Esperança, el de la Torreta (l’arc d’entrada del qual es conserva en una rotonda partida del barri de la Saïdia) o el de la Marquesa (que era d’origen islàmic i del qual únicament es conserva, entre edificis moderns, el fumeral que fou construït contemporàniament, en introduir-se el vapor). Igualment, de les desenes i desenes d’alqueries que hi havia a la zona, especialment en els contorns de Campanar i el camí del Pouet, només en queden unes poques. Per exemple, no queda res d’algunes tan emblemàtiques com l’alqueria del Foraster, la del Gordó de Barberà o l’esmentada alqueria de Barberà (que remuntava alguns dels seus murs a la instal·lació d’un real o rafal andalusí del segle XII), mentre que en altres casos, com en el de l’alqueria del tio Nelo el Xurro, han desaparegut alguns dels edificis principals del seu conjunt històric. Per una altra banda, tampoc es conserva un dels establiments educatius que marcà durant el segle XX la part més propera al riu, el Patronat de la Joventut Obrera, amb escola i església dels jesuïtes i instal·lacions esportives, que foren inaugurades en 1906 i perduraren fins a finals dels anys 70, quan foren venudes per a construir el El Corte Inglés i el centre comercial Nuevo Centro.
.
Molí de la Torreta (amb l'arc i la torreta al fons) i l'arc en l'actualitat en una rotonda
.
Molí de la Marquesa i el que queda d'ell en l'actualitat
.
Alqueria del Foraster poc abans del seu enderrocament. Foto: Miguel del Rey
.
Alqueria del Gordo de Barberà poc abans del seu enderrocament. Foto: Miguel del Rey
.
Alqueria de Barberà abans del seu enderrocament en 1998, amb una capa d'arena per a protegir el subsòl de cara a futurs estudis arqueològics. Fotos: Víctor Algarra / Miguel del Rey
.
Urbanització de la partida del Pouet entre els anys 1997 i 2000. Fotos: Xavier Oms
.
Alqueria de Nelo el Xurro abans i després de la caiguda del seu cos i façana principal en l'any 2012. Fotos: Xavier Oms
.
Patronat de la Joventut Obrera en 1920 vist des del passeig de la Petxina, a l'altra banda del riu
.
Paral·lelament, també hi ha hagut edificis històrics que s’han conservat, començant per l’alqueria dels Dalmau a partir de la qual es va originar el nucli cristià de Campanar entre finals del segle XV i començaments del XVI, encara que molt transformada. En concret, és la casa que hi ha darrere de l’església, precisament en el carrer del baró de Barxeta -senyoriu i títol que van assolir els Tallada Sànchiz Dalmau en els segles moderns-, que, com van indicar els arqueòlegs Víctor Algarra i Paloma Berrocal, tot i no recordar ja per fora una alqueria històrica, per la seua disposició entorn d’un pati central deu remuntar els seus orígens a l’època baixmedieval. Així mateix, evidentment l’església parroquial de la Mare de Déu de la Misericòrdia és el gran monument històric de Campanar, erigida, com hem dit, en 1507, encara que el cos de l’edifici actual és posterior, reconstruït de nova planta a partir de mitjan segle XVII, amb successives reformes fins a la dècada de 1960 que han ocasionat una de les seues particularitats: que les capelles laterals siguen asimètriques, de tamanys diversos. D’altra banda, cal destacar l’allargat campanar, que fa honor al significat del nom del barri en valencià i que fou construït en la dècada de 1740 per l’arquitecte Josep Mínguez (amb la seua característica forma de rematar els campanars, també present en altres llocs com l’església de Foios o la de Sant Llorenç de València), i el transagrari barroc fet també en el segle XVIII, amb unes interessants pintures al fresc atribuïdes al pintor valencià Dionís Vidal (el mateix de l’església de Sant Nicolau de València). Igualment, cal ressaltar que la imatge de la Mare de Déu de Campanar, trobada en la mateixa església en 1596, és la patrona del lloc i fou la primera de les marededéus valencianes a ser coronada canònicament, en 1915, fins i tot abans que la dels Desemparats.
Un altre lloc històric de Campanar és el seu Cementeri, un dels cinc que hi ha en els barris de la ciutat a banda del Cementeri General (juntament amb els de Benimaclet, Benimàmet, el Cabanyal i el Grau). Els seus orígens, de fet, es troben en el mateix moment que es va construir el General, a començaments del segle XIX, quan es va projectar fer un altre “extramuros, inmediato a la huerta de Campanar“, per a cobrir els enterraments dels quarters del nord, que quedaven a diversos quilòmetres de la nova instal·lació. Així, sembla que ja en la segona mitat de la centúria es va establir una parcel·la a penes a 10 minuts caminant del poble, molt a prop de la confluència entre els camins de Campanar i del Pouet, que substituí el xicotet cementeri tradicional -que es trobava enfront de l’església- i ha anat ampliant-se successivament fins a temps molt recents, quedant encabit en l’actualitat, ja ple, entre l’avinguda Mestre Rodrigo i el parc de l’Alqueria de Ricós. D’una altra banda, també de mitjan segle XIX en avant, fins a la dècada de 1920 aproximadament, són la majoria de cases, d’una, dos o tres plantes com a molt, que conformen el nucli històric de Campanar, catalogat com a Bé de Rellevància Local i amb una tipologia edificatòria diversa molt ben estudiada per la mencionada Càrcel García.
.
Església de la Misericòrdia de Campanar per darrere (amb la casa dels Dalmau apegada) i per davant. Fotos: Tono Giménez
.
Campanars de Foios i Sant Llorenç de València, de Josep Mínguez, semblants al de Campanar
.
Murals amb escenes bíbliques de Dionís Vidal en el transagrari de l'església de Campanar
.
Mare de Déu de Campanar, trobada en 1596 i coronada en 1915
.
.
Cementeri de Campanar. Fotos: Tono Giménez / Joanbanjo
.
Cases del nucli històric de Campanar. Fotos: Tono Giménez / Valencia Bonita
.
Cases del nucli històric de Campanar. Fotos: Tono Giménez
.
Finalment, també s’ha mantingut una part de la tradició rural de Campanar vinculada a la xarxa hidràulica de l’horta de València, que, com hem vist, es remunta a fa més d’un mil·lenni. Especialment en el que a dia de hui s’anomena barri de Sant Pau -que coincidix en bona part amb la històrica partida de Dalt– la terra continua treballant-se amb l’aigua de la séquia de Tormos; i és, a més a més, el límit del terme de la ciutat de València amb Paterna, Quart de Poblet i Mislata. En la zona s’han conservat els edificis de molins històrics com el dels Frares -amb les seues sorprenents pintures murals de la batalla de Salses de 1639 contra els francesos-, el Molí Nou o el de Llobera, tot i que en unes condicions molt preocupants, i també algunes cases i alqueries tradicionals, com la de Xufo i la de Galla -que fiten- o la de Lleonart. Pel que fa a la partida que s’articulava entorn del camí del Pouet, la urbanització de la zona duta a terme en els darrers vint anys ha fet que s’hagen conservat i restaurat algunes alqueries i cases, però integrades en els nous carrers i, per tant, completament descontextualitzades del seu passat agrícola. Així, per exemple, l’alqueria de Ricós i la casa Suro estan ara dins d’un parc; l’alqueria de Puchades, entre els carrers Rafael Alberti i Luis Buñuel, és un magatzem municipal -tot i que bona part del seu conjunt d’edificis fou enderrocat-; l’alqueria de Belloch, al final del carrer Vall de la Ballestera, és el Centre Municipal de la Joventut de Campanar; mentre que l’alqueria del Rei, que ha quedat ja fora de la zona urbanitzada, més enllà de l’avinguda Pío Baroja i al costat del Bioparc, no ha sigut restaurada de moment i es manté en un estat de progressiu decaïment.
Finalment, potser l’edifici més emblemàtic de la Partida, l’ermita del Santíssim Crist del Pouet, ha quedat ara entre els carrers Vall de la Ballestera i Jorge Comín. Es tracta d’un edifici minúscul, l’ermita més menuda de la ciutat de València i de les més menudes de tot el territori valencià, a l’estil de les xicotetes capelles rurals on es conservaven i veneraven les imatges, però es feien els oficis religiosos a l’exterior. En concret, s’erigí en 1802, quan, amb una de les recurrents riuades del Túria que inundaven la zona, va arribar surant la imatge d’un Crist a la partida del Pouet, que es conserva en el seu interior. Al costat, a més a més, hi havia un grup de vivendes, com la casa del tio Boro i l’alqueria del tio Nelo el Xurro -la qual, com hem indicat, ha caigut parcialment- que formaven l’anomenat Racó del Pouet, hui en ple traçat urbà. Per tant, el canvi en tota esta zona ha sigut molt profund en ple segle XXI… I de com l’han viscut els veïns de Campanar i de com viuen el barri i quina relació mantenen amb la resta de la ciutat parlarem este dimecres 16 de maig, de 17 a 20 hores, en la propera sessió de La València Contada, la sèrie de jornades organitzades per La Rambleta i Alhambrabeer. En concret, a banda de fer una mirada al passat amb una exposició de Vicent Baydal i un fragment del documental Entre el dia i la nit no hi ha paret (Les Espigolaores, 2017), també intervindran el president de l’associació de veïns Pep Benlloch, la mestra i membre del Col·lectiu del Pouet Marina Bartual, el periodista del Levante-EMV Alfons Garcia i el cantant Cisco Fran, que clourà l’acte amb la seua música. Vos esperem!
.
Límits de l'actual barri de Sant Pau, amb l'horta de la partida de Dalt i la zona d'expansió recent de Campanar
.
Molí dels Frares en l'actualitat. Foto: Tono Giménez
.
Pintures murals de la batalla de Salses de 1639 en el Molí dels Frares
.
Molí Nou, declarat en ruïna l'any 2012
.
Molí de Llobera. Fotos: Joanbanjo
.
Alqueria del Xufo, entre tomaqueres. Foto: Joanbanjo
.
Alqueria de Lleonart. Foto: José Manuel Durà
.
Alqueria de Ricós. Des de 2010 és l'escola infantil L'Alqueria, de l'UCV. Foto: Tono Giménez
.
Alqueria del Rei, en estat d'abandó, junt al Bioparc. Foto: Tono Giménez
.
Ermita del Santíssim Crist del Pouet i Racó del Pouet. Fotos: Tono Giménez
.