Valentia, sens dubte, fou un bon nom per als primers audaços que la poblaren. Però no quedà la cosa en simples amenaces fluvials, sinó que a penes unes dècades després de la seua fundació la ciutat fou completament arrasada pels partidaris del general Pompeu en el marc de la guerra contra Sertori i no renasqué fins a època de l’emperador August. També durant el segle III fou atacada pels pobles germànics i en època dels visigots arribà a tal decaïment que els andalusins no pogueren anomenar-la d’una altra manera que Madinat al-Turab, la “ciutat de la terra” o “de la pols”. Els patiments i les dificultats, de fet, s’hi anaren succeint al llarg de la història: els setges de Ferran I de Lleó, Rodrigo Díaz de Vivar i Jaume I d’Aragó, els saqueigs de la jueria i la moreria, les guerres de la Unió, l’Interregne, les Germanies, de Successió, el Francés i la d’Espanya, les lapidacions, cremacions, escapçaments, penjaments, afusellaments, assassinats, deportacions, exilis, empresonaments i persecucions per tota classe de diferències religioses, polítiques i ideològiques.

Unes traves i uns obstacles que els habitants de la ciutat tractaren d’oblidar ràpidament, cremant etapes i amagant el seu propi passat. No debades València és una de les ciutats que menys vestigis conserva de la seua herència romana, visigòtica i andalusina. No debades s’hi han destruït cases, palaus, esglésies, convents, muralles, monuments i carrers sense cap mirament. No debades s’hi ha tractat de complaure massa sovint el poder alié i s’ha acatxat el cap molt fàcilment davant les decisions que venien de fora, encara que això comportara actuar contra els interessos de bona part de la seua població i dels municipis fraterns que la tenien com a líder. No debades s’hi han llançat al fem desenes de projectes mai no realitzats que ningú no recorda. Però, malgrat tot, ací estem. Ací està València, dos mil·lennis, un segle i onze lustres i mig després, una de les cent cinquanta ciutats (de més de 500.000 habitants) més antigues del planeta. Ni moltes altres fundacions de la seua època, que han anat desapareixent, ni per exemple Berlín, Madrid, Moscou, Mèxic, Tokio o Nova York poden presumir de tanta longevitat. Per alguna raó serà.

I és que València, tot i els canvis radicals, ha mantingut la seua ubicació, la seua materialitat i la seua consciència pròpia, ben ferma i orgullosa. En este sentit, no han importat tant els edificis com la perseverança en una idea: la d’habitar un mateix tros de terra i anomenar-lo València. Diversos factors han afavorit eixa tenacitat, com ara la mediterraneïtat, la vocació d’obrir-se al món i a la humanitat a través de la mar propera. Però també, des de fa més de mil anys, la construcció d’un complex sistema de captacions d’aigua fluvial –també l’encertaren assentant-se al costat del Túria!– que donà lloc a un dels espais agrícoles tradicionals, l’Horta, més productius i fèrtils del món. I, igualment, la capitalitat sobre un territori molt més ampli que el de la ciutat estricta, ja fora l’ager valentinus, la diòcesi d’època visigòtica, la taifa andalusina o, encara amb més intensitat, el regne fundat per Jaume I en 1238. Tots eixos factors han coadjuvat a la pertinaç voluntat de ser i existir de la ciutat de València, fins a convertir-la en una de les cinquanta urbs més poblades del continent europeu.

Amb la combinació de tots eixos elements, a més a més, s’han conformat grans Valències que han aspirat a la felicitat plena i han suscitat personatges irrepetibles. Versions originals d’una mateixa ciutat en què les quadrigues cavalcaven per l’actual carrer la Pau, les nits s’omplien de poesia aràbiga recitada al so dels llaüts, s’erigien meravellosos temples celestials dedicats al comerç, el so dels telers dels velluters marcava el ritme metropolità, s’impulsaven amb fervor els portents de la vida moderna, s’alçaven exquisits edificis de línies harmonioses i els carrers s’omplien de l’alegria quotidiana de viure. Eixes Valències, molt diferents però totes una, també han vist nàixer o han acollit prínceps omeies com Abd Al·lah al-Balansí, reis conqueridors com Pere el Gran, predicadors de fama europea com Vicent Ferrer, l’autor de la millor novel·la del segle XV, Joanot Martorell, papes de Roma com Alexandre VI, humanistes de primer orde com Joan Lluís Vives, impressores d’alta cultura com Jerònima Galés, arquitectes d’estil propi com Rafael Guastavino, pintors d’èxit mundial com Joaquim Sorolla, escriptors immortals com Vicent Blasco Ibáñez o sopranos de renom internacional com Lucrècia Bori.

Una ciutat de prodigis que també ha sabut conservar i recuperar alguns monuments notables, que ha preservat amb il·lusió moltes de les seues tradicions, que ha venerat amb passió molts dels seus fills il·lustres i que s’ha fet un lloc, amb laboriositat i constància, en la gran història de la humanitat. És per això, per eixa profunda petjada històrica, que mereix que la valorem com cal. De fet, ens solem sentir sobrepassats per la força tel·lúrica de gegants de pedra com el Penyagolosa o meravellats davant d’oliveres mil·lenàries com les del Maestrat, però poques vegades ens parem a pensar que algunes de les zones urbanes que xafem cada dia també concentren tota la força i la intensitat de la geografia i la història. Places, carrers i edificis pels quals han passat persones des de fa centenars o milers d’anys, preocupant-se per traure la seua vida avant, treballant, conversant, divertint-se, fent maleses i boneses… És el cas de molts dels barris de València que tractem en el present llibre, que concentren les parts urbanes amb més densitat històrica, tot i que evidentment en falten de ben importants, com ara la Seu, el Mercat i altres que van vore nàixer i evolucionar la ciutat en època romana, visigòtica i andalusina.

Però la selecció, com s’explica en el pròleg, ve marcada per la celebració prèvia de les jornades de La València Contada sobre certs barris en concret, dels quals hem triat aquells que estan vinculats a les principals parts constitutives de la ciutat: el Carme i Velluters, en Ciutat Vella i, per tant, pertanyents al centre històric conformat a partir de la construcció de les muralles medievals cristianes; el Cabanyal-Canyamelar, en la façana marítima, que especialment des de la mateixa època medieval estigué inextricablement unida a la ciutat; i Patraix, Russafa, Benimaclet i Campanar, nuclis habitats ja durant el període andalusí, que donaren nom als quatre quarters en què es dividí l’horta periurbana en època moderna. D’altra banda, tampoc de cadascun d’eixos barris ho trobarem ací absolutament tot, sinó que hem volgut incidir bàsicament en dos aspectes: per un costat, en els seus orígens, sovint mil·lenaris, i, per un altre costat, en els seus principals edificis històrics, que d’alguna manera jalonen la configuració i la comprensió de cada zona urbana.

No debades, com afirmava l’arquitecte Aldo Rossi, els monuments i el patrimoni, com ara una església o un palau, però també una alqueria o una fàbrica, són nuclis d’ancoratge que fan d’esquelet i estructura permanent de la ciutat. Són, doncs, referències estables a través de les quals es va construint la personalitat urbana col·lectiva. Per tant, igual que les persones, que som conscients de posseir una personalitat determinada pels records que tenim de les decisions que hem pres i les circumstàncies que ens han fet evolucionar, també les ciutats i els seus habitants es conformen una consciència pròpia a partir d’un seguit d’elements singulars que romanen durant dècades o centúries. És per això que una ciutat que té cura del seu patrimoni pot arribar a tindre una personalitat més estable i consistent. I és precisament el que, entre altres coses, busquem amb este llibre: que en conéixer un poc més bé la història de València l’estimem encara més i en tinguem més cura. Així ens podrem sentir més fermament identificats amb ella i podrem abordar els seus reptes de futur amb major seguretat i respecte per la seua perseverant història i la dels seus conciutadans.

Frederic Aparisi · Vicent Baydal · Ferran Esquilache

Introducció del llibre del Grup Harca La València Contada. La ciutat, la mar i els quatre quarters (Llibres de la Drassana, 2020), que podeu aconseguir en llibreries i des d’ací sense cap cost d’enviament: http://bit.ly/2XuDaTp