Capella de Santa Àgata del Palau Reial de Barcelona, construïda de manera coetània a la instal·lació en l'edifici de l'Arxiu Reial
.
Enguany es complixen 700 anys des que Jaume II decidira dedicar dos cambres del seu palau reial de Barcelona a servir de lloc on custodiar la documentació conservada i generada pels monarques de la Corona d’Aragó, creant així l’Arxiu Reial de Barcelona, que a partir del segle XVIII fou anomenat Arxiu General de la Corona d’Aragó. El seu actual director, Carlos López Rodríguez, n’ha explicat perfectament el seu origen i evolució en diversos articles i monografies i ací, aprofitant l’esmentat seté centenari, volem retre un xicotet homenatge a algunes de les persones, arxivers de professió i d’origen o amb connexions valencianes, que amb el seu esforç han fet de la institució un referent cabdal i ineludible per a la investigació i el coneixement històric del nostre passat. En este sentit, ens centrarem bàsicament en la darrera centúria, ja que de la llarga llista d’arxivers que es pot documentar al centre des de 1346 -amb el primer nomenament específic de l’escrivà Pere de Passeya com a encarregat de l’arxiu-, la gran majoria han sigut d’origen català, amb una important presència de persones procedents de la mateixa ciutat de Barcelona, on l’arxiu ha tingut sempre la seu. Evidentment, la mateixa proximitat amb la institució marcà històricament l’origen prioritari dels arxivers i no fou fins a la contemporaneïtat, amb l’ingrés reglat en l’anomenat Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, creat pel Govern d’Espanya en l’any 1858, quan la procedència començà a diversificar-se d’una manera més habitual.
.
Francesc de Bofarull i Sans (1893-1911)
Eduardo González Hurtebise (1911-1921)
Rafael Andrés Alonso (1921-1925)
Miguel Agelet Gosé (1925-1929)
Ferran Valls i Taberner (1929-1936 i 1939-1940)
Jesús Ernest Martínez Ferrando (1936-1939 i 1940-1961)
Frederic Udina i Martorell (1961-1982)
Mercedes Costa Paretas (1984-1988)
Rafael Conde y Delgado de Molina (1988-1995)
Pedro López Gómez (1996-1997)
Carlos López Rodríguez (1998-actualitat)
Així, si ens fixem en la nòmina dels onze directors de l’Arxiu de la Corona d’Aragó que s’han succeït des de començaments del segle XX, observem que sis d’ells han sigut de Catalunya i cinc de fora, concretament un valencià i quatre castellans, encara que, com vorem, un d’ells, l’actual director, té connexions valencianes. En concret, a principis de la centúria era responsable del centre Francesc de Bofarull, l’últim membre de l’extensa saga catalana dels Bofarull que havia dominat el segle XIX, però fou succeït, ja en la dècada de 1910, per Eduardo González Hurtebise i a continuació per Rafael Andrés Alonso, tots dos de Madrid. Seguidament dos catalans tornaren a ocupar el càrrec, Miguel Agelet i Ferran Valls i Taberner, però més tard, durant la Guerra Civil i les dos primeres dècades de la postguerra fou un valencià, Jesús Ernest Martínez Ferrando, qui dirigí la institució, deixant una intensa empremta com vorem de seguida. Després d’ell se succeïren tres catalans, Frederic Udina, Mercè Costa i Rafael Conde, que, després de la seua sobtada mort, fou reemplaçat en 1996 pel madrileny Pedro López Gómez, no sense certa polèmica que dugué a la ràpida arribada de qui encara en l’actualitat és el director de l’Arxiu, Carlos López Rodríguez. López també prové de Madrid, però té una important connexió valenciana, ja que després del seu ingrés en el cos de facultatius es traslladà com a arxiver a l’Arxiu del Regne de València, on fou director fins a huit anys, durant els quals desenvolupà la seua tesi doctoral sobre el poder polític de la noblesa valenciana al llarg de la primera mitat del segle XV.
Per tant, deixant a un costat les connexions valencianes del tarragoní Rafael Conde -sa mare tenia arrels a Gandia i ell mateix estudià un parell d’anys a la Universitat de València-, en l’últim segle hi ha hagut dos directors de l’Arxiu de la Corona d’Aragó valencians o amb vincles valencians, Jesús Ernest Martínez Ferrando i Carlos López Rodríguez, que han exercit el càrrec durant més de quatre dècades. A més a més, tot just en els seus períodes de direcció també s’ha donat una certa profusió de facultatius valencians, alguns amb una important producció historiogràfica valenciana, realitzada amb documentació procedent de la mateixa institució. I a continuació ens centrarem en les seues figures, començant pel període en què Martínez Ferrando estigué al capdavant de la institució.
.
Ernest Martínez Ferrando (1891-1965), en el seu despatx de l'ACA. Foto: Pere Català.
.
L’esmentat Jesús Ernest Martínez Ferrando, nascut a la capital valenciana en 1891, era fill d’un important advocat liberal que arribà a ser secretari general de la Universitat de València i era també el menor de tres germans, que foren, tots ells, destacats membres del moviment valencianista format durant el primer terç del segle XX. El major, Eduard Martínez Ferrando, fou advocat, polític i assagista, un dels principals teòrics del nacionalisme valencià de l’època; el mitjà, Daniel Martínez Ferrando, fou professor d’anglés, poeta i escriptor de llibres de viatges tant en castellà com en valencià; mentres que el mateix Ernest fou arxiver facultatiu, primer en la Biblioteca Universitària de Barcelona, després en la Provincial de Girona i finalment, a partir de 1920, amb 29 anys, en l’Arxiu de la Corona d’Aragó -que ja no abandonà fins a la seua jubilació als 70-. En aquells moments, al principi de la seua llarga vinculació amb el centre, Ernest destacà sobretot per les seues obres literàries, com a traductor i narrador de contes, però a partir de la dècada de 1930 començà ja a publicar catàlegs i estudis derivats de la seua tasca com a arxiver. Entre ells, per la seua importància per a la historiografia valenciana, sobreïx el Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia contenida en los registros de la Cancilleria Real (1934), en el qual s’han basat la immensa majoria de treballs posteriors referents als regnats de Jaume I i Pere el Gran en el territori valencià.
Més tard, durant la Guerra Civil exercí de manera interina el càrrec de director de l’arxiu, ja que el titular, Ferran Valls i Taberner, s’havia traslladat a l’Espanya nacional, i en finalitzar la contesa bèl·lica se li assignà definitivament el lloc, que ocupà durant vint-i-un anys més, fins a principis dels 60. Durant aquella etapa destacà, entre moltes altres coses, per tres iniciatives principals: per la transformació i modernització de l’antiga seu de l’Arxiu, en el Palau del Lloctinent de Barcelona; per les publicacions relacionades amb el mateix arxiu i la seua història, com ara les guies que preparà o els índexs cronològics de la Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón; i, finalment, pel considerable augment dels seus estudis erudits, molt variats, però especialment centrats, d’una banda, en la figura del rei Jaume II i, d’una altra banda, en els monarques privatius de Mallorca. Així doncs, no tingué una dedicació intensiva o exclusiva a temes valencians, però el seu període de direcció sí que coincidí amb l’arribada a l’arxiu, en els anys 40, d’altres facultatius procedents de València, algun dels quals de certa importància en la minsa historiografia medieval valenciana de la postguerra.
.
Palau del Lloctinent de Barcelona, seu de l'ACA des de 1838 (inaugurada en 1853)
.
En concret, foren tres els arxivers que arribaren aleshores: en 1942 el burjassoter Manuel Dualde Serrano (1914-1955), que s’hi estigué durant cinc anys fins a la seua tornada a València, on sobreïsqué com a investigador de l’Escuela de Estudios Medievales del CSIC; en 1944 l’orpesí Francisco Sevillano Colom (1909-1976), que hi treballà durant una dotzena d’anys fins que passà a realitzar missions arxivístiques internacionals per a la UNESCO i finalment fou nomenat director de l’Arxiu del Regne de Mallorca; i també en 1944 el valentí Vicente Salavert Roca (1911-1993), que fou membre de l’Arxiu de la Corona d’Aragó durant vora vint anys fins que es traslladà a Madrid per a ser director de l’Archivo del Congreso de los Diputados. D’altra banda, a part de com a arxivers els tres exerciren com a historiadors, i tant Sevillano Colom com Dualde Serrano es dedicaren a diverses qüestions valencianes, amb obres sobre la vila d’Orpesa, el mostassaf de València, el Centenar de la Ploma, el Compromís de Casp o el dret foral valencià. Per tant, durant la postguerra hi hagué una important presència valenciana a l’arxiu, que posteriorment no fou tan nombrosa, encara que sí que hi hagué algun que altre facultatiu d’orígens valencians, com María Dolores Mateu Ibars, germana de la catedràtica de Paleografia de la Universitat de Barcelona Josefina Mateu Ibars i filles, les dos, de qui fou durant més de trenta anys el director de l’actual Biblioteca de Catalunya, el també historiador valentí Felip Mateu i Llopis.
Però, en tot cas, ha sigut en els darrers vint anys quan s’ha produït un nou desembarcament notable d’arxivers procedents de València, com l’esmentat director Carlos López Rodríguez, que durant l’exercici del seu càrrec des de 1998 ha editat un altre catàleg fonamental per a la historiografia valenciana actual, com és el Liber Patrimonii Regii Valentiae. Uns pocs anys més tard, a més a més, arribà el facultatiu Ramon Pujades i Bataller, que fins a la seua marxa al Museu d’Història de Barcelona estigué a la casa durant tretze anys, al llarg dels quals elaborà els estudis més complets que hi ha al món sobre cartografia nàutica medieval. Així mateix, també formen part de la institució actualment Joaquín García Porcar, que és cap de la secció de Protocols Notarials, i Rosa Gregori Roig, cap de la secció del Consell d’Aragó i autora de diverses obres sobre Jerònima Galés, la seua Vall d’Uixó natal i altres matèries. En conjunt, per tant, en la contemporaneïtat s’han donat dos grans períodes en què hi ha hagut una destacada presència de valencians en l’Arxiu de la Corona d’Aragó: durant la postguerra i en les dos darreres dècades. Des d’ací, doncs, el nostre homenatge i admiració per la seua esforçada tasca, com la de tots els arxivers en general, a l’hora de cuidar, gestionar i estudiar el nostre patrimoni documental i guiar-nos als historiadors en eixa immensa i procel·losa mar de les institucions arxivístiques. Moltes gràcies!
.
Nova seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, al carrer Almogàvers de Barcelona, inaugurada en 1993
.