Això sembla que era Campanar a l’edat mitjana. De fet, no s’ha localitzat cap document que l’esmente com un nucli de poblament concentrat després del Llibre del Repartiment. Com ja va explicar Ferran Esquilache la setmana passada ací, en els moments previs a la conquesta cristiana sí que existia un grup de cases més o menys pròximes entre sí, però que no poden considerar-se amb seguretat el precedent del nucli històric de Campanar.

Abans de l’entrada triomfal a la ciutat de València, Jaume I ja va repartir cases emplaçades a Campanar. Concretament el 28 de juliol de 1237 es van donar fins a 5 cases i posteriorment alguna més. Des d’aleshores, les concessions reials se succeiran de forma més constant en 1238 i 1239, i després s’espaiaran en el temps fins el 1242. En total, foren establertes unes 762 ha en diverses donacions. La majoria dels lots eren de 2 jovades (6 ha) però també s’establiren en donacions de 3, 4, 6 i fins a 10 jovades. A més d’eixes, hem d’esmentar aquelles en les què no es concreta la seua extensió, com el raalum integrum in Campanar que havia estat abans de la conquesta de Mahomat Ualet i que fou concedit a Arnau, fill de Ramon Pere de Lleida. Una altra donació, feta el 27 de juny de 1238 al bisbe de Vic, evidencia aquesta mar d’alqueries i rafals que era l’Horta de València aleshores. El bisbe rep entre diverses possessions, l’alqueria d’Alcúdia, que esta situada entre Paterna i Campanar, i, a més, el rahal de Alcim, situat junt a l’esmentada alqueria.

Llibre del Repartiment

Fins ara he parlat de terres i rafals. I això perquè són molt poques -una desena- les concessions enregistrades al Llibre del Repartiment que inclouen la casa en el lot. Això no vol dir que l’alqueria musulmana de Campanar tingués només eixa desena de cases, ja que també hi apareixen diversos immobles dels quals no queda clara la seua ubicació. Però, siga com vulga, el que sí queda palés és la modèstia del lloc atés que la majoria dels colons reben terres a Campanar però cases a València. És el cas de Domingo Sancho, a qui se li concedeix un hort i 2 jovades de terra a Campanar i la casa a la ciutat.

Pel que fa als beneficiaris de les donacions, resulta difícil d’identificar-los, llevat d’alguns personatges destacats. De donacions col·lectives, només en documentem una, feta el 19 de juliol de 1238, als ‘homes d’Eiximén Perez’, de 15 jovades, 5 de les quals es localitzaven a Campanar. La resta són individuals. Ja he comentat el cas del bisbe de Vic, i el d’Arnau, el pare del qual, Ramon Pere de Lleida, també va rebre una donació de terres a Campanar. Trobem cavallers com Francesc Ponç, i cert Petruxa entre d’altres, a més de clergues com Domingo de la Porta, de Terol, i Berenguer Morlà. Finalment, paga la pena destacar la donació feta a magisteri Guido, medicus domini regis, IIII iovatas in Campanar et domos in Valentia. A més, el mestre Gui rebé altres donacions disseminades pel regne, com també la seua filla Jaumeta, a qui el monarca concedí cases i terres a Xàtiva en agraïment pels serveis del seu pare. Bona mostra del caràcter personal d’aquests lligams és el fet que la reina Violant d’Hongria demanà el seu marit Jaume I que tingués una especial cura d’aquells que l’havien servit, figurant el nom del mestre Gui entre els primers. El metge del rei s’assentà a València, ja que mestre Gui fou un dels primers justícies de València, concretament l’any 1261, càrrec essencial en l’aparell administratiu del municipi.

Alqueria de Pujades, al Camí del Pouet, segurament devia contindre elements medievals

La nòmina de beneficiaris del Repartiment, però, no és el llistat de colons que s’assentaren finalment sobre la terra, prou que ho sabem. En el cas de Campanar, a més, sembla que les donacions no van donar lloc a un poblament cristià concentrat, com sí ho feren a altres zones del cinturó rural de València com ara Russafa, per exemple. Ans al contrari, tot apunta que la noció de Campanar com a nucli es va dissoldre molt prompte. Al llarg dels segles XIV i XV, els documents esmenten el terme, el quarter o a la partida de Campanar, però mai no hem trobat el nom referit com un nucli de poblament. Així, per exemple, en l’operació de quitament d’un censal que féu Antoni de la Torre, aquest llaurador és enregistrat pel notari com a comorante in partita de Campanar, orta Valencie. És a dir, que sí existia un terme o un partida de Campanar però no un poble pròpiament dit, com succeirà de ben segur a partir d’època moderna. Fet i fet, Campanar era això, una successió d’alqueries disperses més o menys pròximes entre sí.

Al llarg de la baixa edat mitjana, és a dir, des del moment de la conquesta cristiana fins a les Germanies, sembla ser que l’horta periurbana de València experimentà un fort creixement demogràfic. I la zona de Campanar no fou una excepció. La major pressió demogràfica queda palesa, segons Fernando Arroyo, en la toponímia històrica. Així, al segle XIV els documents parlen de ‘la partida de Campanar’ i de ‘l’horta de Campanar vers Paterna’. A les darreries del Cinc-cents, però, el paisatge agrícola es perfila amb una mica més de detall: a la partida de l’horta de Campanar vers Paterna, i a la de Campanar pròpiament dita, s’hi afigen les partides de ‘Tendetes de Campanar’, ‘Camí mitjà de Paterna’ i ‘Campanar riba lo riu’. Desconeixem els seus límits precisos i fins i tot és possible que en algun cas se solaparen. Això no obstant, més enllà de l’exactitud geogràfica, el que testimonien és l’esforç dels contemporanis per fer seu el territori, per adaptar el llenguatge a un nou paisatge més transformat i poblat.

Pel que fa a les xifres, Fernando Arroyo apunta que per a la zona compresa entre el Camí de Paterna i el de Moncada, que incloïa el Camí de Campanar, podien residir-hi el 1475 unes 200 famílies pel cap baix. Algunes dècades més tard, el cens de 1510 recull 10 contribuents en l’ítem referit a ‘les alqueries de Campanar’. Tant en un cas com l’altre no podem prendre les xifres com a definitives, sinó més prompte com a indicadores d’una tendència cap a un poblament més intens. En el mateix sentit apunten altres fonts documentals. A través dels registres de la Cort del justícia i dels registres notarials, la imatge que es dibuixa és, novament, la d’un munt d’alqueries disperses. És possible que, temptats per la nostra realitat actual, considerem eixa dispersió com un fet més aviat negatiu, i el vinculem més prompte a famílies amb escassos recursos que no a d’altres benestants. La documentació, però, recull exemples d’allò més diversos i dispars, que poc o no res tenen a veure entre sí els uns dels altres.

Un dels casos més enlluernadors, tant per la riquesa i diversitat de les fonts com per la seua continuïtat en el temps, és el dels Castrellenes. Aquesta família de llauradors benestants ha estat estudiada per Ferran Garcia-Oliver i podeu llegir el treball resultant ací. Les diverses branques del llinatge es concentren en el sector de l’Horta de València que ens ocupa: a les partides de l’Olleria, Soterna, Marxalenes i també a Campanar documentem Castrellenes al capdavant d’alqueries que posseeixen, no com a mitgers sinó com a emfiteutes. En els sis testaments documentats en el primer terç del segle XV, els diversos membres destinen entre 600 sous (dos casos) i 2.000 (un únic cas) com a llegat pro anima. La mitjana és de més de 1.000 sous, una suma que només queda a l’abast dels sectors benestants de la pagesia i de la menestralia. El seu negoci, com deia, són les activitats agrícoles. En el cas particular de Bernat Castrellenes compta amb unes 8 ha d’explotació agrícola disseminades en diverses parcel·les i dues alqueries situades a l’Olleria -més un lot de terres de 11 fanecades- i a Tendetes -juntament amb 7 fanecades. Altres dos parents resideixen en dues alqueries localitzades a Campanar. Joan, que es casa amb Margarida amb un dot i augment de 4.500 sous, i Tomàs, que pren per dona Vicenta amb un dot i augment de pocs més de 7.000 sous. Ambdues xifres superen amb escreix les rendes que obtenen molts petits senyors d’arreu del país. I tot plegat ens perfila la riquesa d’aquest llinatge que de forma estratègica, i durant més d’una generació, decideix residir als afores de la ciutat. El perquè cal buscar-lo en la seua dedicació agrícola. Totes les branques del llinatge opten per la gestió directa, mitjançant jornalers i mossos, de les terres. Només en moments puntuals i crítics, com és la desaparició del cap de família, s’opta per altres vies.

Però el distanciament respecte de la ciutat és només aparent. És al mercat de la ciutat on aquests llauradors venen el seu producte. I és ací també on descansen per sempre. En efecte, els Castrellenes es fan soterrar al fossar de l’església de Sant Bartomeu, en un vas propi on descansen tots els membres de la parentela, i segurament ací acudeixen als oficis religiosos durant tot l’any. Entre els nombrosos béns que tenen els Castrellenes, la documentació recull la possessió d’un esclau musulmà, a qui anomenen Joan. No és un fet insòlit. No només a la ciutat de València i la seua horta sinó també arreu del regne la possessió d’esclaus per part del camperolat benestant no resulta habitual, però tampoc absolutament estranya. Javier Marzal, en la seua tesi doctoral sobre l’esclavitud a la València medieval, va recollir diversos exemples de llauradors que tenien esclaus. És el cas de Jaume Martí, de malnom dit Marga, resident a Campanar, que comprà per 960 sous un esclau negre cristià -abans musulmà- de nom Marc. I no és l’únic cas que Marzal documenta. De fet, segons afirma ell mateix, sembla que a la zona de Campanar l’esclavitud està més estesa que a altres zones de l’horta, donada la concentració de transaccions d’esclaus que protagonitzen les seues gents. Es tracta, en la seua majoria, d’homes, que serien utilitzats, opina Marzal, en les tasques agrícoles, ja que aquesta era l’ocupació dels seus propietaris.

El llit era compartit fins i tot en els hospitals

Ara bé, no gaire lluny d’on es troben les alqueries de Joan i de Tomàs Castrellenes, o dels altres llauradors benestants que he esmentat, també documentem altres residents de Campanar més modestos, com ara Tomàs Barrinou. Aquest, in orta de Campanar, civitatis Valentie, habitator, es veu en la tessitura d’haver de vendre alguns béns propis per restituir a la dona els 600 sous del dot que ell mateix ha balafiat. La urgència de fer front als creditors l’empenta a vendre els béns més preuats de la llar camperola, el rossí amb la seua albarda, i el llit de quatre posts i quatre matalassos, ambdues coses estimades en 80 sous cadascuna. És important fer notar el paper simbòlic dels béns, més enllà del seu estat de conservació i valor econòmic. El rossí és l’eina indispensable de treball, un mitjà de producció sense el qual l’estabilitat econòmica de la família quedarà en entredit. De fet, no només es desprèn del rossí sinó que també ven l’aladre ab son jou per a llaurar en preu de deu sous. Pel que fa al llit, representa un punt d’arribada i de partença de l’individu respecte a la vida terrenal. No són poques les ocasions en què, conscients del seu capital simbòlic, homes i dones estipulen en el testament la donació del seu llit. En aquest cas, en canvi, Barrinou es veu forçat a desprendre’s d’ell davant la pressió dels deutes. I amb el llit van totes les robes que el vesteixen fins a sumar altres 80 sous. Resulta arriscat afirmar que l’inventari recull tots els béns de la casa, però ven tots els atifells de cuina -els asts, on prepararia algun cabrit, les graelles, la paella i la caldera-, a més dels contenidors d’aliments, cinch gerres grans noves formenteres, estimades en 35 sous, i fins i tot la seua pròpia roba. Fa la impressió que Tomàs es queda només amb el que porta al damunt.

A Campanar hi ha llauradors, de rics i de pobres, però també hi ha artesans. És el cas de Ramon de Bonafé, un ferrer que residia a la seua alqueria situada a les Tendetes. D’aquest ferrer tenim constància arran d’un plet que es va desenvolupar a la cort del Justícia de València, en el qual va participar com a testimoni, i que ha estudiat Sandra Cáceres. El procés judicial, més enllà dels esdeveniments que conta (força interessants com ara veureu), serveix per a reafirmar la idea que vinc dibuixant al llarg de tot el post, que el terme de Campanar era una zona de poblament dispers relativament concentrat. Pere Peralta, de només 9 anys, residia en l’alqueria del ferrer Ramon de Bonafe com aprenent. Una nit, el menut Pere marxa, cames ajudeu-me, a casa els pares, també a Campanar, on els conta els fets que li han succeït. Mentre dormia, un altre jove, un musulmà de 18 anys dit Fuceí Pauça, li llevà les bragues e abraçà a lo dit clamant […] possant les mans del dit moro a la boqua del dit clamant per a que no cridàs […] metent lo dit membre. El pare, davant tal vexació, mira de prendre’s la justícia pel seu compte però en arribar a casa de Bonafé, aquest el convenç d’acudir a les instàncies judicials pertinents. No entraré a fons en el contingut del procés, però sí vos diré que finalment Pauça fou condemnat per sodomita i segurament morí en la foguera. Ara, però, retenim altres qüestions: el fet que els llits a l’edat mitjana no eren, com hui en dia, individuals; el reconeixement i la confiança en l’acció dels tribunals i, el que vinc insistint, la proximitat d’unes alqueries i altres al terme de Campanar.

La condemna per sodomia era la foguera

Uns exemples i altres, en definitiva, ens presenten Campanar com una de les zones més productives i més dinàmiques de l’horta periurbana de València. Això té el seu fonament físic perquè, com explicà en el darrer post Ferran Esquilache, el riu solia desbordar per la zona de Campanar i, en conseqüència, l’acumulació de dipòsits fluvials feia força productiu el territori.

Alqueria de Ricós

Tot plegat havia de tindre el seu reflex a les rendes, i el delme del pa i del vi pot servir d’exemple. El corresponent al quarter de Patraix i el de Campanar s’arrendaren els anys 1464-1465 per 17.700 sous. El mateix corresponent al quarter de Russafa era de 7.150 sous. Gairebé una diferència de 2.000 sous si prenem per bona una divisió igualitària de les xifres de Patraix i Campanar (tot i que probablement era més alta en el darrer cas). En qualsevol cas, el volum de recaptació del quarter és suficient per si sol com per ser conscient del nivell de producció i de la rendibilitat que generaven les terres de Campanar. Això era Campanar llavors: una successió de camps en una mar d’alqueries.