Després de la conquesta cristiana de 1238, Jaume I repartí les terres de l’alqueria de Russafa entre els nouvinguts, com féu arreu del nou país. És cert que el seu pare, Pere el Catòlic, havia promés Russafa als templers però finalment, com que en el moment de la conquesta ja ningú recordava aquella promesa, l’orde rebé una altra alqueria, la de Montcada. Fet i fet, Russafa restà dins al reialenc, integrada dins del terme particular de la ciutat de València. Per descomptat, l’alqueria comptava amb el seu propi terme, que arribava fins a l’Albufera. Ara bé, no és cert que en temps medievals les seues aigües s’estengueren fins a tocar els carrers de Russafa. Entre el nucli i el llac s’estenia una franja de terres d’horta i una altra -suposem que més àmplia- de marjals, com bé ens va il·lustrar Ferran Esquilache ací i ací.

Al nord de l’alqueria estava la ciutat, que exercia el seu domini polític sobre l’entorn rural més immediat. Així, doncs, els habitants de Russafa no conformaven una entitat política autònoma, no tenien un Consell propi per a tractar els assumptes que els afectaven més directament. Més encara, el mateix Consell de València tenia un delegat per a gestionar aquells afers de caire local. Aquesta dependència política no implica que Russafa fóra un simple llogaret de jornalers que treballaven les terres del patriciat de la ciutat de València. Per descomptat, n’hi havia, però també trobem llauradors, és a dir, camperols que treballen les seues pròpies terres establertes en emfiteusi. N’hi ha que, sense deixar de ser llauradors, assoleixen un nivell de riquesa i afronten una diversitat de tasques –totes relacionades d’una forma o d’altra amb l’agrícola– que són més aviat gestors d’una empresa –agrícola– que treballadors de la terra. Però la proximitat de l’Albufera justifica la presència entre els habitants de Russafa de molts pescadors.

En tot cas, resulta difícil traçar perfils professionals clarament definits, també ací, a les portes de la ciutat. L’especialització que, sens dubte, és un tret de la població urbana, es desdibuixa en travessar les muralles en direcció al camp. Particularment entre els que es dediquen a la pesca, no resulta estrany que combinen la captura de peix amb el conreu de la terra. Fins i tot, aquells que la documentació presenta com a “pescadors” no és gens arriscat pensar que compten amb una i més d’una parcel·la de terra amb els cultius bàsics de vinya i forment. De la diversitat socioprofessional de les gents de Russafa, així com de la ferocitat dels burgesos ens parla la disputa entre Galceran d’Eixarc i Galceran Lluna, en la qual arriba a intervenir fins i tot el mateix Ferran el Catòlic a les darreries del segle XV. Abans, però, convindria saber qui són aquests personatges. De Lluna tan sols podem dir que era un llaurador de Russafa; ls anys 30 hi ha cert Galceran de Lluna, porter de la Governació, que tramet diverses lletres a Hug de Cardona però sembla força difícil que hi haja cap relació entre tots dos. Eixarc, per contra, és un ciutadà de València que ha deixat un major rastre documental. Fins i tot és possible que fóra parent d’un altre Galceran d’Eixarc, mercader de draps que als anys 20 comerciava al regne de Granada. El mateix rei es trobava entre els seus clients habituals.

Fóra com fóra, si més no des de 1481, el nostre Galceran d’Eixarc solia formar part del Consells com a conseller elet per la parròquia de Sant Joan. Tampoc resulta estrany trobar-lo en la nòmina de candidats o ceda lliurada a Ferran el Catòlic, per a la provisió de càrrecs corresponent als ciutadans. De fet, el 1487, el rei escriví d’urgència al racional de la ciutat, un colp la nòmina ja havia estat enviada, per a introduir el seu nom entre els candidats. Finalment, en qualsevol cas, aquell any Galceran va ser escollit justícia civil. Anys més tard, al març de 1493 veiem Eixarc encapçalant una facció del Consell perquè es construïra un port a València. Es tracta d’una iniciativa que compta amb la voluntat i empenta de Ferran el Catòlic. Llavors, una vegada més, Eixarc apareix com un aliat del rei al si del Consell però ací es queda tot sol. Només Andreu Sart adopta una postura distant i optà per un neutre «que, si’s pot fer, que’s faça e si no, no». La resta de membres del Consell secret són de l’opinió de «micer Miquel Albert, que és de parer que no’s deu fer lo moll».

Aquestes fidelitats tenen la seua recompensa només un any més tard. El maig de 1494, Ferran el Catòlic nomena Galceran d’Eixarc racional. Llavors sí, Eixarc està al cim de la seua carrera política. El nomenament, però, no acaba de ser del grat dels jurats de la ciutat. De fet, en més d’una ocasió nomenen consellers sense el vist-i-plau previ del racional, com a forma de menyspreu, amb el conseqüent enuig reial. Fins i tot, exigeixen de la seua presència –com la resta de càrrecs elets– per a vigilar les portes d’entrada a la ciutat de València el juny de 1494, davant d’un nou brot de pesta. A ell li assignen, juntament amb Andreu Sart, la porta de Sant Vicent. Malgrat tot, Eixarc es manté ferm i mira de fer complir ara i adés els interessos del rei al si del Consell de València. En definitiva, Galceran d’Eixarc era un home del rei, absolutament lleial a la causa i al projecte polític de Ferran el Catòlic de control i submissió del patriciat de la ciutat de València. Davant d’ell, un llaurador de Russafa, això sí, amb el suport dels jurats de València. Però ¿quina era la raó de la disputa? Heus-la ací:

«per rahó de certa peixquera feta e construhida eo que’s deu fer e construhir en la cèquia appellada dels Comuns de les Margals que són tres cèquies e venen a engravar en una, situades en la partida de Alfafar, e la dita cèquia dels dits Comuns de les Margals en què les dites tres cèquies engraven afronta ab lo camí que va al port de Alfafar fins a l’Albufera.»

Identificació de les tres séquies esmentades que conflueixen en la Séquia dels Comuns de les Marjals (Gràcies a Ferran Esquilache)

Per pesquera podem entendre un indret de la mar, del riu o de la séquia on s’acumula gran quantitat de peix. I en relació amb això també es refereix al lloc estratègic des d’on es pesca. Actualment moltes de les pesqueres que existien vora mar estan abandonades. Queden en el record només algunes imatges. Òbviament, l’accés a la pesquera esmentada a la séquia dels Comuns de les Marjals no devia ser tan aparatós i difícil com el d’aquestes imatges de Benitatxell que he tret d’ací:

.

.

La pesquera de la sèquia dels Comuns de les Marjals havia estat establida pels jurats de la ciutat de València al llaurador de Russafa, Galceran Lluna, el maig de 1499. Encara el mateix any, el rei confirmà l’establiment tot afirmant:

«Que nengú no gosse peixcar prop la dita cèquia construhidora, ni posar exàrcia alguna de peixcar per spay de xixanta passes entorn, assí de perturbar lo exercici de la dita peixquera sots pena de xixanta sous (…)

Lo dit en Galceran Luna pretén ésser axí senyor de la dita cèquia dessús designada e peixquera de aquella e que negú no li puga fer empaig ni impediment o contradicció alguna en aquelles»

Lluna, per tant, és un llaurador però també es dedica a les activitats pesqueres. Ara bé, res fa pensar que Lluna siga un treballador de la terra sense més recursos que els seus braços. És ben probable que no siga ell qui gestione la pesquera directament, sinó que delegue la tasca en algun fill o un mosso al seu servei. I que aquesta només siga un dels diferents negocis agrícoles en què participa. Ací, però, ha topat amb un enemic dur. Un any després de l’establiment, el 1500, Galceran d’Eixarc protesta davant del batle tot dient que: «Galceran Lluna no té dret algú en la dita cèquia dels Comuns ni peixquera de aquell, com diga pretenga e al·legue, que ans que los dits stabliment e concessió real fossén fets de la dita cèquia e peixquera al dit en Galceran Lluna, ja la real magestat havia fet gràcia de aquelles a ell, dit magnífich en Galceran de Exarch». Deia, per tant, que la concessió l’havia rebuda ell i no Lluna.

Al remat, en tot cas, la disputa, «entrevenint-hi algunes notables persones», se solucionarà amb una concòrdia entre ambdues parts, que, malauradament, no ens ha arribat. Però tant se val. Des del punt de vist historiogràfic el que interessa d’aquestes dades és el conflicte soterrat entre una part del patriciat compromès amb el projecte autoritari de Ferran el Catòlic i la resta que miren de resistir a aquesta empenta reialista a fi de mantenir la seua autonomia. Tan sols amb la divisió del Consell, el rei ja ha vençut. Al final, la pesquera de la séquia dels Comuns de les Marjals és només una anècdota d’aquest conflicte en què es veu immers un llaurador de Russafa que, òbviament, no té els recursos ni els contactes pertinents per a fer front a un home del rei. El seny s’imposa i una concòrdia es la forma més ràpida i menys traumàtica de resoldre la disputa. Si bé ho mirem, tampoc Eixarc devia tindre-les totes amb ell, si s’avingué a aquesta forma de resolució del conflicte.