Reconstrucció de la primera Valentia romana (s. II-I a.C.)

Fins ara hem fet al blog d’Harca diverses sèries de posts dedicats a barris de la ciutat de València, com el Carme, Russafa, el Cabanyal o Benimaclet, i ara li toca el torn a Patraix, al sud-oest de Ciutat Vella. Molts dels casos esmentats són barris actuals que en el passat foren pobles independents, separats de la ciutat, i jo m’he ocupat sempre en estes sèries d’explicar l’origen més remot dels barris estudiats, quan eren alqueries andalusines de l’horta de València, en la perifèria de la ciutat, abans de la conquesta cristiana de Jaume I. En el cas de Patraix, però, caldrà anar encara un poc més enrere perquè, com és ben sabut i s’ha defensat tradicionalment, l’origen llatí del topònim indicaria que podria haver-hi alguna mena d’antecedent romà en la zona, abans de l’arribada dels musulmans en 711.

D’entrada, cal dir que Patraix apareix esmentat al Llibre del Repartiment (la referència escrita més antiga que existeix del topònim) com a “Petraher”, i això vol dir que, necessàriament, els andalusins li devien dir “Batrayr”, ja que Petraher és una adaptació del nom àrab anterior feta pels escrivans de Jaume I. Batrayr, alhora, és una adaptació al topònim llatí original d’època romana, que seria “Petrarios”, i que no significa altra cosa que un “pedreguer”. En este sentit, el so de la nostra lletra /P/ no existeix en àrab, i quan s’adapta un nom sempre es transforma en el so de la lletra /B/. Per tant, la seqüència toponímica al llarg de la història és ben clara: Petrarios > Batrayr > Petraer > Patraix.

D’altra banda, sabem que en 1872 van aparèixer dos làpides romanes incrustades en edificis medievals del barri, pertanyents al Marqués de Cruïlles, que van ser enderrocats en aquell moment. Actualment les làpides es conserven al Museu de Belles Arts de València i, tot i estar molt fragmentades, per les inscripcions sembla clar que són làpides funeràries. Una tercera làpida funerària romana va aparèixer encara el 2005 en els fonaments d’una altra casa medieval enderrocada, el terreny de la qual va ser excavat pels arqueòlegs, i actualment està dipositada al Servei d’Investigacions Arqueològiques Municipal de l’Ajuntament de València. En qualsevol cas, el fet que es tracte en tots els casos d’inscripcions sepulcrals, i que les tres làpides (sense relació aparent entre elles) aparegueren incrustades en edificis medievals, fa difícil pensar que foren originàries del Patraix romà. Al contrari, allò lògic és que foren traslladades en època baixmedieval des d’algun terreny proper a València on estaven les necròpolis romanes i on haurien sigut desenterrades i venudes per a ser reaprofitades com a material de construcció.

Aleshores, recapitulant: les úniques restes romanes que han aparegut mai a Patraix són tres làpides funeràries descontextualitzades, probablement traslladades des d’un altre lloc. I el topònim Petrarios (certament d’origen llatí, però amb el significat de “pedreguer”) no pareix pertànyer a una vil·la romana, les quals solen portar el nom del seu propietari o algun que en derive. A més a més, seria molt estranya la presència d’una vil·la tan propera a la ciutat romana com ho està Patraix. La conclusió lògica, per tant, almenys com a hipòtesi de treball a falta de més investigacions que aporten llum al tema en el futur, és que Patraix no existia necessàriament com a lloc d’habitatge en època romana, al contrari del que es venia creient fins ara per la simple existència del topònim. Cal anar molt amb compte, de fet, amb les aparents continuïtats al llarg de la història, que són el càncer de bona part de la historiografia.

Què era, doncs, Petrarios, el Patraix romà, si no era una vil·la o un lloc d’habitatge? La conclusió més lògica, de nou, a falta de més investigacions arqueològiques que ho corroboren o ho desmentisquen, és que segurament devia ser una partida agrària propera a la ciutat que rebia el nom de “pedreguer”, perquè eixa seria la característica física de la zona: estaria plena de pedres. De fet, hem de pensar que el paisatge de l’Horta de València, la seua aparença física, era molt diferent al que nosaltres coneixem actualment. No sols perquè en aquella època no existien els camps irrigats, sinó perquè fins i tot físicament el sòl devia ser lleugerament distint, ja que al llarg de l’època andalusina i baixmedieval es van produir diverses grans avingudes del Túria que van aportar gruixudes capes d’argila, tapant el sòl una mica més pedregós de la plana al·luvial original. En el cas de Patraix, a més, sabem que pel seu costat passava un antic barranc, completament desaparegut en l’actualitat, que venia des de la zona de Quart de Poblet, paral·lel al riu, passava per davall de Mislata i, després de travessar per Patraix i Malilla, es perdia a la marjal nord de l’Albufera. Per tant, sembla ben lògic que el caixer del barranc fóra pedregós en època romana i que això acabara donant nom a la partida, si bé cal deixar molt clar que açò només és una hipòtesi de treball i que és impossible, ara per a ara, assegurar que va ser així.

És molt habitual que la toponímia més propera a la ciutat siga d’origen llatí (Rajosa, Boatella, Campanar), perquè la poca població que quedava en època visigòtica es va concentrar a treballar les terres del voltant més immediat, i a l’arribada dels musulmans va ser la toponímia en ús la que es va conservar, adaptada pel procés d’arabització. En les terres més llunyanes al nucli habitat, per contra, la toponímia és majoritàriament d’origen àrab o tribal, perquè en el 711 eren terres abandonades que van ser ocupades més tard pels nouvinguts. Patraix, de fet, no és l’únic exemple de topònim llatí entre les alqueries més antigues, ja que també el tenen altres com Quart (de Quartum), Xirivella (diminutiu de Silva, bosc) i Andarella (diminutiu d’Unda, font), però cal deixar clar que la conservació de la toponímia llatina no implica necessàriament la supervivència de poblacions mossàrabs com tradicionalment s’ha volgut explicar. Al contrari, l’anàlisi de les estructures agràries d’irrigació (les séquies i els camps), que veurem tot seguit, ens indica que estes zones més properes van ser, precisament, les primeres a rebre població de fora, bàsicament grups tribals berbers del Magrib nord-africà.

Reconstrucció de les hortes i alqueries andalusines de la séquia de Favara, entre els barrancs de Patraix i de la Rambleta

Passant ja al període andalusí, el primer que cal dir és que Patraix s’esmenta al Llibre del Repartiment, efectivament, com a Petraher, però apareix diferenciat en dos nuclis: Petraher Alfauquia i Petraher Acifilia. Això és l’adaptació fonètica feta pels escrivans cristians dels topònims àrabs Batrayr al-Fawqiya i Batrayr as-Safliya respectivament, que significa Patraix de Dalt en el primer cas i Patraix de Baix en el segon. Això vol dir, simplement, que l’alqueria estava dividida, almenys, en dos barris, si bé no està clar del tot a què correspon exactament cadascun dels topònims, ni quin dels dos és el Patraix que va sobreviure a la conquesta cristiana i ens ha arribat a l’actualitat. Quan vaig reconstruir i analitzar el sistema hidràulic i el parcel·lari del terme de Patraix en la meua tesi, però, vaig trobar dos hortes independents que poden ser perfectament assimilables al doble assentament de Patraix, i que es poden veure en els plànols adjunts identificades com els probables horts de Patraix de Dalt i Patraix de Baix.

Tot i això, estes dos hortes no van ser les úniques que van aparéixer en el mateix rogle. Una miqueta més al sud va aparéixer una altra horta andalusina que deu ser molt probablement l’alqueria que apareix al Repartiment esmentada com “Autel”, i que en realitat correspon al topònim “al-Tell”, que alhora és el nom del molí del Tell que hi ha just a la vora. “Tell” significa en àrab “elevació”, “turonet”, que és just la característica topogràfica de la zona on està situat actualment el Cementeri General de València. Cal recordar, de fet, topònims molt coneguts com Tel el-Kebir, a Egipte, on es va produir una coneguda batalla, i molts altres del Pròxim Orient. Així mateix, hi ha identificat un quart espai hidràulic, molt gran, del que no hi ha cap dubte que pertany a l’antiga alqueria de Malilla. El topònim Malilla, ben conegut a la ciutat de València, deriva del nom de la tribu berber dels Malila, present en diversos llocs del nord d’Àfrica, i això no és, de fet, cap casualitat. La tribu Malila pertany a la gran confederació tribal dels Hawwara, que és precisament la que dóna nom a la séquia de Favara que rega totes estes mateixes terres de l’Horta de València. No debades, l’anàlisi morfològica d’esta séquia ens permet saber que les quatre hortes descrites de Patraix, Altell i Malilla són les més antigues del sistema, les dels grups berbers fundacionals que van construir la séquia de Favara, de manera que les podem datar entre els segles VIII i IX.

En altres ocasions ja he explicat que en època andalusina una alqueria no era una casa com ho entenem en la actualitat, sinó la unitat bàsica de poblament, que pot ser des d’un poble o aldea més menuda a un conjunt de barris o nuclis separats. Estaven habitades per grups de camperols, més o menys emparentats entre ells, que es regeixen a través d’una assemblea comunitària anomenat aljama, en la qual participen els xeics o caps de família de la comunitat. És un tipus de societat que explica els topònims que comencen per Beni-, però que evidentment no sols existeix en els llocs anomenats Beni-, sinó també en la resta, fins i tot els que tenien un topònim heretat d’època romana com en el cas de Patraix. Per tant, encara que el nom del lloc provinguera d’època romana, tot sembla indicar que el primer nucli habitat anomenat Batrayr seria dels primers segles de l’ocupació andalusina.

En este sentit, no sabem segur si el nucli històric que ha arribat fins als nostres dies era Patraix de Dalt (com semblaria lògic per la proximitat) o Patraix de Baix, si és que era cap dels dos, ni tampoc sabem com era aquell nucli andalusí original, ja que no s’ha trobat cap resta arqueològica relativa a la qüestió. L’arqueòleg Víctor Algarra, que ha fet estudis sobre el Patraix medieval, pensa que l’alqueria original andalusina seria l’actual illa de cases formada per la plaça, el carrer Marqués d’Elx i el carrer de l’Alcúdia, i que en aquella època estaria orientada cap al sud, al contrari que en època cristiana, quan es va orientar cap al nord i es va crear una plaça de forma triangular. És difícil dir si la seua hipòtesi és correcta, perquè no n’hi ha cap prova segura, però sens dubte, per les raons que aporta, és versemblant. En qualsevol cas, per finalitzar cal concloure que si bé no sabem si existia un Patraix habitat en època romana (no ho pareix, pel significat del topònim original), sí que existia sense cap mena de dubte en època andalusina, ara fa uns 1.200 anys, emplaçat en un lloc estratègic: la confluència de dos camins, el de Torrent i el de Picassent, que es dirigeixen en eixe tram final cap a la ciutat de València. De la seua relació amb la València medieval, però, parlarem en propers posts…

Reconstrucció sobre ortofoto de les séquies de l’Horta de València i ubicació de possibles hortes andalusines al sud de l’actual Patraix