Si preguntem a la gent pel carrer, la immensa majoria relacionarà el topònim del barri de Campanar, a la ciutat de València, amb un campanar d’església. És allò més lògic i, a més, per si fóra poc, el campanar de Campanar és ben bonic i esplendorós. Hi ha, però, qui va voler filar més prim i es va inventar un curiós joc de paraules segons el qual Campanar vindria de la unió de les paraules “camp” i “anar”; és a dir, d’anar al camp, al més pur estil urbanita i contemporani, perquè seria la zona on suposadament anirien en el passat els habitants de la ciutat de València a descansar. Més enllà de reconéixer un cert enginy i gràcia a l’autor de la invenció, mencione tan estrambòtica teoria per a destacar que les dos explicacions ja mencionades es basen en una interpretació etimològica del topònim Campanar a partir del valencià actual, malgrat que al Llibre del Repartiment ja aparega profusament el topònim “Campanario”, en llatí medieval, per a referir-se a una alqueria andalusina i, per tant, això demostre que és un nom prou més antic al mateix valencià. De fet, no hi ha cap dubte que el topònim Campanar té un origen clarament llatí, anterior a l’arribada dels musulmans al segle VIII i, per tant, que ve d’època romana o visigòtica. Però segons el que signifique realment Campanar això pot tindre unes implicacions històriques prou diferents.

Campanar i la seua horta en 1957

Una de les hipòtesis més esteses entre els filòlegs, que devem a Joan Coromines, és que Campanar vindria de la paraula “capanna”, que en llatí alt-medieval significa cabanya. D’ací caldria deduir, doncs, que Campanar seria en origen una concentració de cabanyes d’època visigòtica, és a dir, alguna cosa així com el nostre Cabanyal modern. Ara bé, no cal córrer tant amb les interpretacions perquè es poden extraure conclusions precipitades. Hi ha altres topònims semblants al Campanar valencià que tenen la mateixa arrel. Per exemple, a Badajoz hi ha un poble anomenat Campanario, a 90 km de Mèrida; al nord de Mallorca hi ha un poblet anomenat Campanet, al costat mateix de Sa Pobla de Muro, i no massa lluny de Palma un topònim Campaneta desaparegut, a Puigpunyent; de la mateixa manera que a l’illa d’Eivissa hi havia Campanitx, tot i que tampoc no s’ha conservat en l’actualitat com a nucli. En qualsevol cas, com podem vore tots els exemples esmentats, i més que hi ha, conserven el so /m/ en l’arrel “camp-”, que no apareix enlloc al suposat mot original “capanna”, i l’aparició sistemàtica d’un mateix so en diferents llocs geogràfics a partir d’un mateix mot originari que no el tenia és molt difícil de justificar filològicament. D’ací cap deduir, doncs, que la interpretació de Coromines no és correcta, i per tant la deducció sobre un possible cabanyal alt-medieval tampoc no ho és.

L’altra hipòtesi més estesa entre els filòlegs, molt més lògica i probablement correcta, és que vindria del mot “campania”, com la regió italiana de Campania, d’on també deriven la paraula francesa campagne i la castellana campiña, que alhora venen totes del mot llatí “campus”. Ara bé, de nou cal anar espai amb les interpretacions, perquè campania se sol traduir per “zona de camps”, en un sentit agrícola, però es tracta d’una mala traducció ja que en este context el terme llatí campus significa en realitat “planura o camp obert”, d’on es poden extraure unes deduccions històriques molt diferents. També és cert que, així d’entrada, amb eixa interpretació Campanar pot semblar un topònim estrany, perquè ¿quin sentit té donar un nom que significa planura o zona oberta a una àrea al bell mig de tota una plana com ho és la de València on, en teoria, quasi tot el terreny és pla? Però la plana costanera de València no era en època antiga un terreny tan pla com ho ha estat en època contemporània, abans que començaren les gran avingudes torrencials del Túria en època medieval com a conseqüència de la desforestació de les muntanyes interiors, i començaren a dipositar-se capes gruixudes d’al·luvió que anaven igualant el terreny i fent desaparèixer els barrancs que la creuaven originàriament i disminuint els pendents que generaven. De fet, Campanar solia ser una de les zones més afectades quan hi havia riuades, perquè el Túria desbordava cap al nord per allí i, en conseqüència, ja en època romana devia ser una zona prou plana degut als dipòsits del riu que havien igualat el terreny, en contrast amb la resta de la plana amb una orografia que seria molt més irregular.

Això no vol dir, evidentment, que la zona no estiguera ja cultivada en època romana, ja que, de fet, devia ser una de les zones més riques des del punt de vista agrícola gràcies als dipòsits fluvials, i pel fet de ser tan propera a la ciutat és probable que fóra una àrea de cultiu més intensiu que no la resta de la planura centuriada de Valentia. Però el seu nom no derivaria de ser una zona de camps, sinó una zona plana. En qualsevol cas, el que vull remarcar amb tot açò és el mateix que ja vaig dir en el cas de Patraix, que és igualment un topònim d’origen llatí que significa pedregar. El topònim fa referència a una característica física del terreny, i la seua existència i conservació fins a l’actualitat no implica la continuïtat d’un poblament des d’època romana amb eixe mateix topònim. Al contrari, per la proximitat a la ciutat de Valentia és molt probable que en època romana no existira una vil·la ni cap altre tipus de poblament a la zona, i que només fóra una àrea agrícola. L’origen de Campanar, en conseqüència, més enllà del topònim, cal buscar-lo en època andalusina, després de l’arribada dels musulmans en el segle VIII i la posterior construcció de l’Horta de València.

És ja en este darrer període quan trobarem per primera vegada a la zona de Campanar un assentament o nucli de poblament on vivia gent, que és l’alqueria andalusina que va heretar el mateix nom. Amb tot, cal recordar que en temps d’al-Àndalus una alqueria no era una casa aïllada en mig de l’horta com l’entenem nosaltres actualment, sinó un poble o una aldea més o menys gran amb una sèrie de cases on vivia gent, i amb un terme propi que incloïa les terres cultivades i les possibles pastures si n’hi havia. Pel que fa a les cases, podem estar segurs que existia un nucli de poblament andalusí perquè al Llibre del Repartiment, en contra del que sol ser habitual en les alqueries properes a València (que es van repartir formant lots de terra que s’acompanyaven de cases dins de la ciutat i no mai en la mateixa alqueria), el 28 de juliol de 1237 es van donar fins a 5 cases a Campanar i posteriorment alguna més. De manera que, segurament, el nucli andalusí no va desaparèixer del tot, com sí va passar amb moltes altres alqueries de les que hui no sabem ni tan sols on estaven. Ara bé, tampoc no hem de pensar en un poble com els nostres que tots coneixem, amb carrers rectes i cases allargades pegades les unes a les altres. Les cases dels musulmans eren les típiques de pati central i habitacions al seu voltant, i en el món rural rarament estaven apegades les unes a les altres, de manera que els carrers eren els espais que quedaven entre elles, i els camins de més llarg abast només passaven per allí, moltes vegades fent alguna corba per a evitar les cases que estaven construïdes arreu. Per tant, tot i que hi hauria una especial concentració de cases a prop de la mesquita (allà on estiguera en el cas de Campanar, que no se sap), segurament hi hauria més cases un poc més separades i allunyades, però no hi hauria un nucli concentrat com el que poble modern que encara podem vore actualment al bell mig de la ciutat i que es va formar més tard.

Poble berber de planura al Marroc actual, que ens permet fer-nos una idea de com serien les alqueries andalusines a les planes costaneres com l’Horta de València

Quant a la terra cultivada, cal recordar també que, com he explicat en altres ocasions, l’Horta de València era en època andalusina molt diferent a com la coneixem hui. No era la gran extensió de terres irrigades que podem imaginar per als darreres segles i encara ara podem vore parcialment, sinó que hi havia certes hortes més menudes a la vora de les alqueries o pobles, i la resta d’intersticis no s’irrigaven. En el cas de Campanar, l’aigua hi arribava a través de la séquia de Petra, que és un dels tres braços principals de la Séquia de Mestalla, i irrigava una horta andalusina de 25 hectàrees amb una morfologia externa curiosa, en forma de bombolla, com s’hi pot apreciar als plànols adjunts. A més, l’he dibuixada sobre una foto aèria actual perquè es puga vore exactament on estava, i també s’aprecie així la seua gran extensió. Perquè, tot i no ser l’horta andalusina més gran de les que s’han trobat fins ara a tota l’Horta de València, cal dir que 25 hectàrees es una superfície important i, per tant, tota l’alqueria de Campanar devia ser prou gran i estaria ben poblada. De fet, este espai hidràulic era la principal àrea de cultiu intensiu per a la gent que vivia a Campanar, però al seu voltant hi hauria altres camps amb cultius de secà, i fins i tot és possible que hi haguera pastures per al ramat local a prop del riu.

Reconstrucció del sistema hidràulic i el parcel·lari de l’horta de Campanar

No està massa clar en quin moment es va crear l’alqueria andalusina de Campanar, però pel fet d’haver heretat el topònim llatí de la partida, previ a la conquesta àrab, degué ser un assentament relativament primerenc en el temps, dels primers segles d’existència d’al-Àndalus. Exactament igual que altres topònims d’alqueries andalusines amb topònims llatins, com ara Quart, Xirivella, Andarella, Patraix, Cinqueros o també Petra, amb la que compartia séquia de reg l’alqueria de Campanar. Això vol dir que, en tots estos casos, com que es va usar un topònim antic, ja existent, el seu nom no ens informa sobre quins grups àrabs o berbers dels que van arribar d’Orient i el Nord d’Àfrica es van assentar a la zona de Campanar, com sí ho fan els topònims gentilicis que comencen per Beni- (en àrab “els fills de…”) o els que tenen un nom clarament tribal. Tanmateix, la seua adscripció als primers segles andalusins també ens ve confirmada per l’anàlisi morfològica del sistema hidràulic, que aporta més informació del que podria semblar. En el plànol adjunt es pot vore com la séquia mare de Rascanya passa fregant la part de baix de l’horta andalusina de Campanar, i s’hi adapta a la seua forma. De fet, és totalment segur que la séquia mare és posterior a l’horta de Campanar i no a la inversa perquè, si la séquia fóra més antiga, l’horta mai no hauria arribat a tocar-la. Com que sabem, per altres indicis, que la construcció de la séquia de Rascanya és, com a molt prompte, del segle XI, l’horta de Campanar ha de ser, almenys, anterior al segle X. Possiblement del IX, tot i que això mai no es pot saber segur sense fer excavacions arqueològiques que ho corroboren.

Les hortes andalusines de Campanar i Tendetes, amb foto aèria actual i sense

Conforme avancen els segles, però, la societat andalusina va anar evolucionant, i amb ella també el paisatge com a efecte de l’activitat econòmica i els canvis socials. Una d’elles fou la importància creixent de l’Estat islàmic, i amb ella la donació de terres mortes que no eren de ningú a membres de l’aristocràcia estatal per a la creació de finques particulars dedicades a la producció agropecuària. Són el que coneixem en valencià amb el nom de rafal, en àrab rahal, si bé hi havia molts més reals, en àrab riyad, que eren cases d’esplai amb horts i jardins, molt més menuts que els rafals. Campanar era una zona d’especial concentració de reals, com es pot deduir a partir de les poques dades proporcionades pel Llibre del Repartiment, si bé, malauradament, no podem saber on estaven exactament. Amb tot, també cal dir que just abans que l’alqueria de Barberà (en el camí del Pouet) fóra definitivament enderrocada en aquell ominós dia de 1998, l’arqueòleg Victor Algarra encara va poder acabar just a temps el seu estudi d’arqueologia murària i va determinar que una part dels murs de la dita alqueria (en el sentit actual del terme alqueria) eren d’època andalusina, del segle XII, i pertanyien a una gran nau de tàpia que probablement havia format part d’un real o rafal andalusí anterior a la conquesta cristiana. Llàstima de patrimoni perdut, que alhora també va comportar una gran pèrdua d’informació històrica per la manera ràpida, descuidada i ignominiosa com es va portar a terme l’enderroc.

L’alqueria de Barberà, just abans de ser enderrocada en 1998, on hi havia murs d’època andalusina. Foto de Víctor Algarra.

En qualsevol cas, a banda de tindre documentats un gran nombre d’horts (que serien espais de cultiu com els reals però sense un habitatge afegit), sabem que hi havia també un real que pertanyia a Muhammad Abd al-Aziz (membre d’una reputada família de juristes valencians), un altre de Musà al-Bagy, i finalment un real d’Ali Fragy, qui a més de terres a Patraix també posseïa un molí de 5 moles al costat del seu real de Campanar i cases en el barri més luxós de València. D’altra banda, no era un real però sabem que el conegut polític i poeta Ibn al-Abbar, que apareix esmentat al Llibre del Repartiment com Mahomet Allabar (el seu vertader nom era Abu ‘Abd Allah Muhammad ibn al-Abbar), tenia terres de cultiu a Campanar, si bé és evident que no hi residia perquè la seua casa principal estava a València, a prop de l’actual Catedral, i a més a més tenia un real per a descansar en un altre lloc al sud de la ciutat.

El moli de la Torreta, entre la séquia de Rascanya i el Camí de Campanar, i al sud el barri de Tendetes, en un plànol cadastral dels anys 30 del segle XX

És molt habitual que els molins que no pertanyien a les comunitats rurals, sinó a posseïdors urbans privats, estigueren a prop de reals, com en el cas esmentat d’Ali Fragy i molts altres més. De fet, en el cas de Campanar, com que estava prop de la ciutat de València i passaven pel seu terme la séquia mare de Rascanya i altres braços importants ben cabalosos, com el de Petra, hi havia una gran concentració de casals de molins, i la majoria amb diverses moles. Un d’ells fou el molí del Rahal Axeta, de huit moles, que segons el Repartiment estava junt a l’esmentat rafal, en el camí de Campanar. Ja fa temps que diversos autors van relacionar este molí andalusí amb el molí de la Torreta, que va estar en peu fins als anys 60 del segle XX quan fou enderrocat, tot i que un arc de la seua entrada encara es conserva a l’inici del carrer Visitació (un poc lluny de la seua ubicació original). En qualsevol cas, esta identificació del molí és la que permet relacionar clarament el Rahal Axeta amb l’actual barri de Tendetes, en el districte de Campanar, que seria el seu origen andalusí. En realitat, el topònim Tendetes no està documentat abans de principis del segle XV, moment en el que era conegut com a Tendetes de Marjalena; si bé a partir del XVI, amb la creació de la nova parròquia de Campanar, Tendetes va passar a dependre d’ella i es va començar a conèixer amb el nom de Tendetes de Campanar fins a època ben recent en que va perdre el cognom.

Per tant, el nom de Tendetes és clarament baix-medieval, ja que el nom del seu antecedent andalusí, com hem vist, era Rahal Axeta. Per descomptat, Axeta és l’adaptació feta pels escrivans de Jaume I en el Llibre del Repartiment, perquè el seu nom original en àrab era Rahal al-Xat, que significa “el rafal de la vora del riu”. I és que, efectivament, el Rahal al-Xat estava a la vora del riu Túria, i l’anàlisi morfològica del parcel·lari també ha permés identificar el seu espai irrigat, de només 7’5 hectàrees i una forma externa de campana molt característica de les hortes andalusines. De fet, com a curiositat es pot dir que la meitat de la seua superfície està ocupada ara per l’Estació d’Autobusos de València, com es pot vore en el plànol anterior sobre la foto aèria actual.

El molí de la Torreta abans de ser enderrocat

Cal dir que el molí esmentat de la Torreta estava emplaçat sobre la séquia de Rascanya, però a l’horta identificada del rafal no li arribava l’aigua directament des de la séquia mare, sinó a través d’un braç lateral que a l’edat mitjana es coneixia amb el nom de braç d’Alaxar. Això ho sabem gràcies a un document del segle XIII que va trobar fa uns anys l’historiador Luis P. Martínez Sanmartín, i que és importantíssim perquè no sols ens informa sobre este curiós braç andalusí, sinó que també ens revela que el nom àrab de la séquia mare de Rascanya era “Isba”. De fet, el nom de Rascanya el va prendre després de la conquesta cristiana a partir de la principal alqueria andalusina per la que passava el canal, Rascanya, que estava baix de l’actual monestir de Sant Miquel dels Reis. Tornant al braç d’Alaxar, però, el seu vertader nom en àrab era al-‘Asr, que és el nom de la salat o oració islàmica de la vesprada, moment en el qual, segurament, començaria el seu torn d’aigua. En el mateix document esmentat, de fet, un alfaquí esmenta només dos anys després de la conquesta de Jaume I que este braç tenia dret a rebre quatre moles d’aigua de la séquia de Rascanya, amb les quals es movien els tres o quatre molins que hi havia sobre ella i es regava l’esmentat rafal.

Restes de l’arc d’entrada al molí de la Torreta, actualment a l’inici del carrer Visitació, en la Saïdia

En definitiva, l’horta andalusina de Campanar, i la del Rahal al-Xat, estaven encara en plena producció quan les tropes de Jaume I van arribar a les portes de la ciutat disposats a conquerir-la. Prompte van ser repartits com a botí de guerra entre els participants en la host reial, i van començar a formar part d’una nova societat que les va adaptar i modificar a les seues pròpies necessitats, diluint-les en un paisatge agrari molt més ampli i extens que ja no permetia identificar-les a simple vista. Però això ja és una altra història.