Més enllà del Bulevard Sud i la Rambleta hi ha els barris de Camí Real, Sant Marcel·lí, Faitanar i La Torre

.

Pocs barris tenen una data de fundació clara, però el de Sant Marcel·lí, en el districte de Jesús de la ciutat de València, la té: en abril de 1954 arribaren els primers pobladors que habitaren els nous blocs de vivendes acabats de construir enmig de l’Horta per l’arquebisbat de València, llavors encapçalat pel biscaí Marcelino Olaechea. D’ací que -no casualment- es triara el nom de Sant Marcel·lí per al nou barri, en honor, no obstant això, d’un altre bisbe de la Cristiandat molt anterior, Marcellino di Ancona, del segle VI, del qual es féu portar una relíquia fins a l’església del nou barri valentí fundat ara fa 64 anys. En conseqüència, tot i que en l’actualitat Sant Marcel·lí tinga uns límits molt ben acotats (entre el Bulevard Sud, la Creu Coberta, Sant Vicent Màrtir, la CV-400 i Pius IX), fins a l’esmentat moment fundacional no era possible trobar rastre d’aquella denominació en la zona, sinó que el lloc estava toponímicament dominat per la presència de l’accident geogràfic de la Rambleta i per les diverses partides d’horta configurades a partir de la séquia de Favara, així com pel pas perpendicular de dos vies principals: el Camí de Picassent i el Camí Reial de Xàtiva (l’antiga Via Augusta, després Camí Reial de Madrid i actualment carrer de Sant Vicent).

Serà la història de tot eixe espai, que a dia de hui ocupen els barris de Sant Marcel·lí, Camí Real, La Torre i part de Faitanar, la que tractarem de reconstruir en el present text, bo i resseguint els estudis geològics, arqueològics i paisatgístics ja realitzats per autors com Víctor Algarra, Paloma Berrocal, Carles Sanchis, José Miguel Ruiz, Àngel Vidal o Jordi Alvir en dos llibres cabdals per al coneixement de la zona: La Rambleta de la huerta de Favara. Patrimonio histórico y natural de la ciudad de Valencia (Ajuntament de València, 2003) i Sant Marcel·lí 1954 / 1975. De huerta a ciudad (Comissió del 50 aniversari del Barri de Sant Marcel·lí, 2004).

.

Ubicació de la Rambleta com a desaigüe de les escorrenties procedents de l'interior (Víctor Algarra et alii, La Rambleta de la huerta de Favara, 2003)

.

La Rambleta, com el seu nom indica, era una xicoteta rambla, és a dir, segons el diccionari, un menut “curs d’aigua intermitent que depén estretament del règim pluvial“. Això és, un barranc que, quan plovia molt, recollia les aigües que circulaven i es desbordaven pel Pla de Quart, procedents fins i tot de les serres properes de Xiva, Xest i Loriguilla. Eixa funció mil·lennària -que va perdre per complet en fer-se el nou llit del Túria en la dècada de 1960- li atorgava la condició de segon gran curs de circulació de les aigües que desembocaven en la Mediterrània o l’Albufera entre el mateix riu Túria i el barranc de Torrent, com es pot observar en la imatge de dalt. D’altra banda, sabem que almenys des d’època greco-romana tots aquells cursos es veien travessats per la Via Heràclia o Augusta, sobre la qual es fundà la ciutat de València, en una illa fluvial al costat del Túria en l’any 138 a.C. Poc o res, però, sabem dels usos antròpics de la zona de la Rambleta en aquella època, encara que, pel seu caràcter recurrentment inundable, és probable que es mantinguera en un estat quasi natural, amb poca pressió humana.

Per contra, sabem que uns segles després, en època andalusina, el lloc començà a ser habitat i explotat per al conreu agrícola, al caliu del procés de formació de l’espai irrigat per la xarxa de séquies disposades pels llauradors berbers i àrabs que s’instal·laren en l’entorn de la ciutat de València a partir del segle VIII, fins a formar una gran zona d’hortes. En concret, segons ha pogut reconstruir Ferran Esquilache a través de la prospecció arqueològica i l’anàlisi de la toponímia històrica desenvolupades en la seua tesi doctoral sobre Els espais agraris i l’estructura social d’una gran horta fluvial andalusina. La construcció i evolució de l’Horta de València entre els segles VIII i XIII (Universitat de València, 2016), és ben probable que al llarg del segle VIII grups de musulmans pertanyents a la confederació tribal nord-africana dels Hawwara construïren la séquia de Favara i condicionaren fins a quatre espais irrigats de cultiu al nord de la Rambleta: Patraix de Dalt i Patraix de Baix, Altell i Malilla. I un poc més tard, entre els segles IX i X (c. 850 – c. 950), altres grups aprofitaren la mateixa séquia de Favara per a fer noves àrees de poblament i conreu al sud de la Rambleta i del barranc de Torrent, corresponents amb els topònims de Benimassot, Pala, Benetússer, Sedaví, Alfafar, Orba, Massanassa, Catarroja i Albal, com es veu a grans trets en les següents imatges.

.

Reconstrucció de l'hortes andalusines regades per la séquia de Favara (Ferran Esquilache) i distinció entre l'Horta de Favara i Els Llocs de Favara (Víctor Algarra et alii, 2003)

Reconstrucció de l'hortes andalusines regades per la séquia de Favara entorn de la zona de la Rambleta (Ferran Esquilache)

.

Segons es pot observar en la proposta de reconstrucció del parcel·lari agrícola andalusí feta per Esquilache, l’horta de Benimassot aniria des de l’actual Tanatori Municipal de València fins a la Ciutat de l’Aprenent, incloent pel nord un dels primers blocs de vivendes que formà el barri de Sant Marcel·lí des de la seua instal·lació en la zona a partir de mitjan segle XX. D’altra banda, encara que no es coneix la ubicació del nucli de poblament associat a Benimassot -un antrotopònim procedent de l’expressió Bani Ma’sud, “els fills de Ma’sud“, que per segmentació també ha donat nom a molts altres llocs arreu de l’Islam, des del Iemen fins a Al-Andalus, com ara l’altre Benimassot que hi ha en el territori valencià, en la vall de Seta-, és possible que  tal vegada estiguera, precisament, en les proximitats de l’actual carrer de l’Alqueria de Benimassot, una àrea que, no debades, històricament ha continuat coneixent-se com la partida de Benimassot fins a dates recents. En este sentit, sembla que l'”alqueria de Benimaçot” que apareix en el Llibre del Repartiment en donacions de 1238 a 1240 (a diversos participants en la conquesta cristiana de València d’origen català i aragonés, com ara l’abat de Santes Creus Arnau de Sorés, els cavallers Ximén de Luesia i Portolés de Castellblanc o Pere Escrivà,  Ferrer Umbert, Bonifaci Pellisser, Bernat Baster, Bernat de Salavert, Ramon Ferran de Barcelona i Joan de Saumoy amb la seua esposa Guillema) prompte desaparegué com a nucli concentrat de població i passà a denominar simplement la zona rural que hi havia just més enllà del límit meridional del terme municipal de la ciutat de València, marcat des de l’any 1376 per la Creu Coberta que encara es conserva.

.

Partides i alqueries de l'horta històrica de Favara (Víctor Algarra et alii, 2003)

En tota la zona encara dominava l'horta a l'alçada de 1944

.

De fet, la Creu Coberta o Creu del Camí Reial de Xàtiva també donava nom a una altra partida rural al seu voltant, juntament amb altres, com la partida del Tell (al costat de l’actual Cementeri General), la partida de la Closa (un poquet més al sud), la partida d’Alba o de la Creu Desmotxada i la partida de la Torre (estes dos un poc més enllà de l’actual llit del riu Túria).  Totes elles estaven regades per rolls, braços i regadores de la séquia de Favara i donaven cos al tros d’horta -molt més gran que el cultivat en època andalusina- que anà conformant-se a partir dels segles baixmedievals, després de la conquesta cristiana, entre l’esmentada séquia i el Camí Reial de Xàtiva (l’actual carrer de Sant Vicent) i entorn de les tres principals vies que duien cap al sud: el mateix Camí Reial, el Camí de Picassent i, enmig, un camí menor que vorejava la Rambleta i després anava cap a terres meridionals travessant just pel centre el que actualment és el barri de Sant Marcel·lí. Així, sobre aquelles estructures anaren apareixent fins a època contemporània diverses alqueries unifamiliars, cases, barraques i molins, bona part dels quals han desaparegut, tot i la preservació fins a dates recents que ha comportat la important separació existent fins al nucli històric de València, de més de 3 quilòmetres de distància.

En primer lloc, sobre el Camí Reial, a banda i banda de la Creu Coberta hi havia el Molí de la Creu o de Codonyer (a la part oriental), com a mínim des del segle XVII, i l’Alqueria de la Creu (a la part occidental), molt anterior, instal·lada en el segle XIV i que fou enderrocada fa moltes dècades, tot i que encara mostra el solar nu sobre el qual s’erigia (en conseqüència, si fóra excavat, trauria a la llum els fonaments i les restes arqueològiques deixades per aquell edifici històric que, segons pareix, era semblant a l’Alqueria del Torrentí que després mencionarem). A escassos metres al sud passava en perpendicular la Rambleta, més o menys on hi ha actualment el carrer del Camí de  la Rambleta, i molt més enllà, a 1,5 quilòmetres, hi havia l’Alqueria de La Torre, erigida també en el segle XIV i que dóna nom a l’actual pedania homònima, ja quasi fitant amb Benetússer i Sedaví. De l’alqueria històrica només queden els dos primers pisos de la torre, ja que els dos de dalt foren reconstruïts en estil medievalitzant després de la demolició del conjunt en 1935. A més a més, molt a prop també hi havia el Molí de Pala, ja desaparegut i que remuntava el seu topònim a l’horta andalusina construïda en la zona entre els segles IX i X.

.

Molí de la Creu en el delmari de 1750 i la Creu Coberta a mitjan segle XX, ja amb l'alqueria i el molí desapareguts (AAVV Barri de Sant Marcel·lí)

L'Alqueria de La Torre en el delmari de 1750 i la torre (reconstruïda en els seus dos pisos superiors) en l'actualitat

.

En segon lloc, sobre el Camí de Picassent també hi havia tota una sèrie d’edificis agrícoles històrics, com els quatre que s’alcen actualment entre el Cementeri General i l’Espai Rambleta, els quals foren inclosos en la segona fase d’execució del Parc de la Rambleta inaugurat en l’any 2002. No obstant això, més de quinze anys després l’ampliació continua totalment paralitzada i només s’ha restaurat un d’eixos edificis: el Molí del Tell, documentat des del segle XV -encara que la construcció que ha arribat fins a nosaltres siga d’entre els segles XVII i XVIII- i que en l’actualitat funciona com a centre d’activitats de l’Escola Municipal de Jardineria i com a lloc d’interpretació dels molins fariners històrics. Per contra, ni la Casa Miquel, ni l’Alqueria d’Almela, ni la Casa de Vallbona han rebut cap atenció, sinó que, ans al contrari, les dos darreres resten completament abandonades i declarades en ruïna a dia de hui. La Casa Miquel és en realitat una vivenda rural alçada en 1911 al costat d’una antiga barraca,  que conserva un magnífic exemplar de cebera de fusta, mentre que la  Casa de Vallbona és una construcció de començaments del segle XIX, també sobre una antiga barraca i a punt de caure en l’actualitat. Finalment, l’Alqueria d’Almela es remunta com a mínim al segle XVI -amb una important reforma en el XVIII- i és un gran testimoni de les vivendes amb explotacions agropecuàries típiques de l’Horta, amb tres cossos constructius diferents que inclouen magatzems, la cambra, espais de transformació i fins i tot un motor hidràulic, que malauradament no s’han vist convertits en el Centre d’interpretació i estudi del paisatge de la Rambleta per al qual estaven projectats.

D’altra banda, seguint el mateix Camí de Picassent, més al sud, es trobaven dos edificis documentats ja des d’època baixmedieval: l’Alqueria de la Closa, completament desapareguda, atés que s’alçava sobre el terreny on actualment hi ha el Tanatori Municipal, a tocar de la V-30 pel nord, i el Molí de Gàbia, just al costat, enfront del mateix tanatori, i del qual en l’actualitat encara es conserven alguns volums constructius del segle XVII. Encara més al sud, ja a l’altra banda de l’actual llit del Túria i la circumval·lació, en l’àrea d’horta que resistix entre l’autovia i Paiporta, es mantenen els nuclis de l’Alqueria Nova, un conjunt de cases d’entre els segles XVII i XIX, i l’Alqueria d’Alba, d’origen baixmedieval i amb diversos edificis dels segles XVIII i XIX, com ara l’Ermita de la Mare de Déu de l’Aurora, que està incorporada dins del conjunt (com passa també a l’horta d’En Corts amb l’Ermita del Fiscal, dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, que està adossada a la Casa de Nàcher).

.

El Molí del Tell abans i després de la seua rehabilitació (AAVV Barri de Sant Marcel·lí / Joanbanjo)

Casa Miquel des de terra i des de l'aire, amb la cebera davant (Vicent Soler / Google Maps)

Casa de Vallbona fa uns anys i en l'actualitat (Víctor Algarra / Jesús Montañana)

L'Alqueria d'Almela fa uns anys, amb un camp de carxofes i la creu del Cementeri al fons, i en l'actualitat (Vicent Soler / AAVV Sant Marcel·lí)

L'Alqueria de la Closa (AAVV Sant Marcel·lí), desapareguda, i el Molí de Gàbia (Ajuntament de València), parcialment en peu

El conjunt de cases de l'Alqueria Nova (Google Maps) i l'Alqueria d'Alba amb l'ermita incorporada (Ajuntament de València)

.

En darrer lloc, sobre la via que eixia en perpendicular al Camí de la Rambleta, en la zona que quedava enmig del Camí Reial i el Camí de Picassent i que actualment ocupen el barri de Sant Marcel·lí i la Ciutat de l’Aprenent (al nord del nou llit del Túria) i Sociòpolis (al sud), també hi havia tota una sèrie d’alqueries i molins. Primerament, l’Alqueria dels Balcons, anomenada així per la seua característica balconada, originària del segle XVII i que es trobava aproximadament on hi ha en l’actualitat l’església parroquial de Sant Marcel·lí. A pocs metres de distància, molt a prop d’on està ara el poliesportiu municipal, fitant amb la Rambleta, hi havia la Casa Joan o de Feliu, que fou igualment enderrocada en la segona meitat del segle XX, durant el procés de construcció del nou barri de Sant Marcel·lí. I també a pocs metres però cap al sud es troba l’Alqueria del Torrentí o Casa del Baró, una construcció dels segles XVIII i XIX, tot i que originària del XVI, que s’ha conservat en ús en el límit exterior del barri, entre el carrer Salvador Perles i la CV-400, que separa Sant Marcel·lí de la Ciutat de l’Aprenent (per on anteriorment passaven les vies del ferrocarril, recentment soterrades).

Just a tocar de l’esmentada Ciutat de l’Aprenent també es manté encara l’Alqueria de Nicolau, un gran conjunt d’origen baixmedieval, amb cinc edificis adossats, quadres i porqueres, que lamentablement en este cas es troba en estat d’abandó i a punt de caure. Molt a prop, en un espai que hui ocupa la Circumval·lació V-30, es trobava el Molí de Rodenes, de farina i arròs, que era propietat dels Marquesos de Dos Aigües però fou també enderrocat durant la segona mitat del segle XX. Finalment, seguint pel mateix caminal cap al sud, ja a l’altra banda del nou llit del Túria i en el que actualment va configurant-se com el PAI de Sociòpolis, es mantenen, en primer lloc l’Alqueria de Pastor, d’origen baixmedieval i que dins conserva fins i tot arcs flamígers, i més avant l’Alqueria del Saboner, una enorme factoria agrícola instal·lada en el segle XVIII que més tard passà a ser propietat dels comtes de Trénor.

.

L'Alqueria dels Tres Balcons a mitjan segle XX, poc abans de la seua demolició (AAVV Sant Marcel·lí)

 

Casa Joan o de Feliu, també desapareguda en la zona de l'actual barri de Sant Marcel·lí (AAVV Sant Marcel·lí)

Alqueria del Torrentí, que es conserva en el límit exterior del barri, al costat de la CV-400 (AAVV Sant Marcel·lí)

Alqueria de Feliu, actualment al costat de la Circumval·lació V-30 (Ajuntament de València)

 

L'Alqueria de Pastor, actualment al costat de Sociòpolis (Víctor Algarra / Miguel del Rey)

Façana principal de l'Alqueria del Saboner, actualment al costat de Sociòpolis (Miguel del Rey)

.

Eren eixos, doncs, els principals edificis històrics del paisatge agrari de l’horta de Favara entorn de la Rambleta, per les partides de la Creu Coberta, Benimassot, del Tell, la Closa, la Torre i Alba, fins a començar el que s’anomenaven Els Llocs, és a dir, Benetússer, Sedaví, Alfafar, Massanassa, Catarroja i Albal. Tanmateix, a partir de l’època contemporània, especialment des del segle XX, la progressiva expansió fabril i urbanística de la ciutat de València, modificà per complet tot aquell espai. El primer dels canvis importants fou la instal·lació a començaments del segle XIX, al costat occidental del Camí de Picassent, del nou Cementeri General extramurs, que havia de substituir els antics fossars parroquials de l’interior de la capital. Si bé l’àrea ocupada en la primera fase constructiva de 1805-1807 fou molt reduïda, cada cert temps anaren fent-se ampliacions (en 1860, 1880-1885, 1910, 1950-1970 i a començaments del segle XXI) fins a estendre’s per un enorme espai que en l’actualitat va des del barri de Sant Isidre fins als terrenys del Parc de la Rambleta i des de l’avinguda de les Tres Creus pràcticament fins al nou llit del Túria. En ell, evidentment, es troben soterrats molts dels personatges cabdals de la València contemporània, atés que passà a ser el principal cementeri de la capital, amb l’única excepció d’alguns altres més menuts, com els del Cabanyal, Benimaclet i Campanar.

D’altra banda, cal destacar que la presència del Cementeri frenà en certa manera l’expansió de València sobre tota aquella zona del Camí de Picassent, cosa que no succeí a l’altra banda, sobre el Camí Reial (que havia passat a anomenar-se de Madrid) o carrer de Sant Vicent. Apart d’ubicar-se ara al seu costat oriental les vies del tren que eixien de l’Estació del Nord, s’hi anaren establint durant el primer terç del segle XX, per una banda, tot un seguit d’instal·lacions industrials, com magatzems, naus, serradores, fàbriques tèxtils i alimentàries o metal·lúrgies com els Tallers Devís-MACOSA (molt a prop de la Creu Coberta), i, per una altra banda, alguns xicotets barris obrers, com els de la mateixa Creu Coberta, el Camí de la Rambleta i La Torre. Entorn de la Creu Coberta, per exemple, en 1903 s’enderrocà una antiga ermita i es construí l’actual parròquia del Santíssim Crist de la Creu Coberta, en la plaça del Vicari Ferrer, mentre que a l’altra banda del carrer de Sant Vicent s’alçaren en les dècades de 1910 i 1920 les vivendes del carrer Manuel Arnau, amb xicotets però destacadíssims edificis modernistes, eclèctics i neomedievalitzants fets per arquitectes com Demetri Ribes i Xavier Goerlich, que lamentablement a dia de hui estan amenaçats de ruïna i condemnats a la desaparició.

Així mateix, també des de l’actual carrer del Camí de la Rambleta fins a aproximadament el de l’Arquebisbe Olaechea aparegué un barri allargassat entorn del carrer de Sant Vicent, que encara manté alguns dels seus edificis de començaments del segle XX, com les vivendes que hi ha pels carrers de Behring, Edison i Jaume March, o les naus i fàbriques que hi ha entre els carrers de Na Monforta i Ubieto. Tanmateix, la recent construcció del Bulevard Sud ha suposat l’enderrocament de bona part d’aquelles construccions, alhora que moltes altres es mantenen en condicions precàries. Finalment, l’altre nucli que cresqué sobre el Camí Reial o carrer de Sant Vicent en aquell primer terç del segle XX fou el de La Torre, amb noves vivendes, naus i magatzems entorn de l’alqueria i el molí històrics.

.

Vista aèria del Cementeri General a finals del segle XX, entre Campos Crespo i la continuació de Gaspar Aguilar (l'antic Camí de Picassent), abans de la seua darrera ampliació

Naus de MACOSA instal·lades al costat del C/ Sant Vicent, l'antic Camí Reial de Xàtiva i de Madrid

Edificis neomudèjars i modernistes de Demetri Ribes en el C/ Manuel Arnau

Edifici neomedieval de Xavier Goerlich en el C/ Manuel Arnau, actualment en ruïna

Barri crescut entorn del Camí de Rambleta i el C/ Sant Vicent

.

En darrer lloc, l’inici de l’última gran embranzida urbanística, la que finalment acabaria unint la major part de la zona a la ciutat de València a les acaballes del segle XX, es produí a partir de les dècades de 1940 i 1950, una vegada que es tractaren de superar els estralls de la Guerra Civil, ja en ple règim franquista. El primer pas d’aquell procés fou el nou Pla General d’Ordenació Urbana aprovat en 1946, que, tot i la catastròfica situació econòmica i social del moment, preveia un creixement extraordinari de la ciutat per al futur (amb un càlcul de fins a 1.250.000 habitants en 1990) i, per tant, dibuixava no només una via semblant a la que acabaria constituint el Bulevard Sud -que no s’ha finalitzat fins a dates recents-, sinó també noves línies de ferrocarril i grans carreteres d’eixida de València, que reservaven l’horta de Favara per a la progressiva expansió urbanística que es podia anar donant en els intersticis d’aquelles noves grans infraestructures. I des d’aquell moment així anà produint-se de manera constant durant les dècades subsegüents.

En primer lloc, després d’un primer projecte en els anys immediats a la guerra, en 1948 la Diputació de València començà a construir en els terrenys adjacents a l’Alqueria de Nicolau la Ciudad del Aprendiz o Institución Sindical de los Oficios Profesionales de Valencia San Vicente Ferrer, que, inspirat en el nacionalsindicalisme falangista de l’època, tractava d’unificar en un sol centre les diverses escoles de formació professional de la ciutat, concentrant fins a 1.600 aprenents d’oficis en una gran instal·lació educativa, dissenyada pels arquitectes Lluís Costa i Antoni Tatay. Al seu voltant es projectà una mena de campus o ciutat jardí, amb església, equipaments esportius, restaurants i vivendes que, amb el temps, han acabat donant lloc al principal nucli de població de l’actual barri de Camí Real (on la Ciutat de l’Aprenent continua existint, ara com a Centre Integrat de Formació Professional Sant Vicent Ferrer i com a Institut d’Educació Secundària Joanot Martorell, als quals, molt a prop, s’afegí fa uns pocs anys el Col·legi d’Educació Especial Professor Sebastián Burgos). I paral·lelament a la seua construcció, enmig de l’horta que hi havia entre el Cementeri General, el barri del Camí de la Rambleta i la mateixa Ciutat de l’Aprenent, començà també a edificar-se el barri de Sant Marcel·lí.

Concretament, la iniciativa, com s’ha explicat a l’inici del post, correspongué a l’Arquebisbat de València encapçalat des de 1946 pel baracaldés Marcelino Olaechea, qui en 1948, amb el suport de l’Hermandad Obrera d’Acció Católica (HOAC), organitzà el Patronato de Nuestra Señora de los Desamparados, destinat a la construcció de vivendes socials per als obrers que en aquells moments no disposaven d’un lloc de residència en condicions i finançat en bona part per la Tómbola Valenciana de Caridad. Així, el Patronat promogué grups immobiliaris per diversos barris perifèrics de la ciutat, com els de Tendetes, Patraix i Benicalap o el de Sant Marcel·lí, projectat en l’any 1949 amb aquell nom inèdit a València. Fou llavors quan es posà la primera pedra dels tres blocs dissenyats per Pau Soler i Carles Soria, amb més de 400 pisos en total, que van ser finalitzats entre 1954 i 1955, sent considerats Moisés Pérez i Maruja Lamata (qui muigué fa a penes cinc anys) els primers pobladors del nou barri. Mentrimentres, continuà la construcció projectada de l’església parroquial de Sant Marcel·lí i del col·legi diocesà, així com de 300 pisos més, que foren interromputs temporalment per la gran riuada del Túria de 1957.

.

Ortofotos de la zona amb 61 anys de diferència, en 1956 i 2017

Ciutat de l'Aprenent i el seu actual nucli, separat de Sant Marcel·lí per la CV-400

 

Projecte i materialització dels primers blocs de vivendes de Sant Marcel·lí (AAVV Sant Marcel·lí)

Primers pobladors de Sant Marcel·lí en la dècada de 1950 (AAVV Sant Marcel·lí)

.

La Riuà i l’anomenada Solució Sud comportaren un canvi notable en la zona: la construcció, entre 1965 i 1969, del nou llit del Túria, que esdevingué així pràcticament el nou límit meridional de la ciutat, si més no a escala de la previsió de l’expansió urbanística. Per la seua banda, Sant Marcel·lí, que seguia sent a la pràctica una illa urbana enmig de l’horta, començà a créixer sense aturador. L’església s’inaugurà en 1960, amb un edifici d’estil modern que, no obstant això, incorporà una portada barroca de 1667 procedent de l’església de Sant Bartomeu, la qual havia estat enderrocada uns anys abans en el carrer de Serrans (excepte el campanar, que continua en el seu lloc). Així mateix, dels aproximadament 1.500 habitants que hi havia en aquell any de 1960 en les vivendes acabades de construir es passà a uns 5.500 en 1970 i a més de 10.000 en 1980, una xifra que s’ha mantingut estable fins a l’actualitat (encara que una desena part dels pisos del barri s’ha edificat amb posterioritat). No debades, com a resultat d’aquell enorme creixement i de l’arribada de la democràcia, en 1976 es fundà l’Associació de Veïns del Barri de Sant Marcel·lí, que vehiculà moltíssimes de les reclamacions per la dignificació d’un nucli que s’havia vist llastrat per la distància respecte del centre de València i per la rapidesa general de la seua construcció, a una mitjana de més de dos pisos nous per setmana durant els seus trenta primers anys d’existència.

Així, durant les dècades de 1980 i 1990 s’anaren realitzant les corresponents obres de clavegueram, enllumenat, asfaltat, voreres, aparcaments, places, parcs, jardins, ambulatoris, poliesportius i centres de servicis socials, al mateix temps que barris propers com els de Sant Isidre, Safranar, Favara, l’Hort de Senabre, la Creu Coberta i Malilla continuaren la seua expansió cap al sud fins a arribar a connectar amb el Cementeri General, l’espai que havia d’ocupar el Parc de la Rambleta i el mateix nucli de Sant Marcel·lí. Finalment, en la primera dècada del segle XXI s’inaugurà la primera fase de l’enorme Parc de la Rambleta, sobre el traçat del mil·lennari barranc de desaigüe -ja inutilitzat pel nou llit del Túria-, i es completà el Bulevard Sud, donant continuació a l’avinguda de les Tres Creus mitjançant les actuals avingudes del Doctor Tomàs Sala i Fernando Abril Martorell fins a connectar amb Ausias March i la pista de Silla. La segona fase del parc, la que hauria de fer-se càrrec de la rehabilitació de l’Alqueria d’Almela i de les Cases de Vallbona i Miquel, continua esperant la seua execució, però just al costat, en 2012, s’inaugurà l’Espai Rambleta, que actualment exercix no només com a centre cívic i biblioteca municipal del barri de Sant Marcel·lí, sinó també com a gran contenidor cultural i artístic del conjunt de la ciutat.

.

La zona després de la Riuada de 1957 i un dacsar al costat de l'església de Sant Marcel·lí (AAVV Sant Marcel·lí)

Església parroquial de Sant Marcel·lí, amb la portada barroca de l'església de Sant Bartomeu (AAVV Sant Marcel·lí / Tono Giménez)

Famílies de l'horta i el barri de Sant Marcel·lí (AAVV Sant Marcel·lí)

Vista aèria del Parc de la Rambleta en 2003 i 2ª fase de Gradolí&Sanz Arquitectes, encara per executar

L'Espai Rambleta des del Parc (Tono Giménez)

.

Així mateix, més al sud de Sant Marcel·lí, també el nucli de la Ciutat de l’Aprenent i La Torre han crescut en les darreres dècades, en este últim cas mitjançant el projecte avantguardista i inacabat del Parc de La Torre, també anomenat Sociòpolis. En conseqüència, de tot l’espai tractat en este text  en l’actualitat únicament resta en activitat una zona de l’horta de Favara, entorn de les esmentades Alqueria Nova i Alqueria d’Alba, més enllà del nou llit del riu Túria i la Circumval·lació V-30, que certament exercixen com a barrera física i mental per als barris que han quedat al seu nord, els quals, tot i el distanciament urbà produït durant dècades, se senten cada vegada més integrats en la ciutat. És el cas, per exemple, de Sant Marcel·lí, la qual cosa no lleva que eixa mateixa llunyania física mantinguda fins a dates molt recents i un procés de desenvolupament propi i particular haja fet madurar un fort sentit de col·lectivitat, vehiculat a través del treball comú de bona part dels seus habitants i de diverses organitzacions com la mencionada Associació de Veïns, el Club Esportiu i Artístic Sant Marcel·lí, la parròquia, els col·legis, les Falles Arquebisbe Olaechea i Enginyer José Sirera o la Unió Musical l’Horta de Sant Marcel·lí.

De tot això i moltes altres coses més es parlarà el proper dimecres 7 de febrer, de 17 a 21:30 hores en el Café-Teatre de La Rambleta, durant la sisena jornada de La València Contada, que en esta ocasió se centrarà en el mateix barri de Sant Marcel·lí. Així, a banda de la introducció històrica feta per Vicent Baydal i Àngel Vidal, hi haurà sengles taules sobre el moment actual del barri, amb l’urbanista David Estal i la presidenta de l’Associació de Veïns Maria Navalón, i sobre la seua activitat artística i cultural, amb les membres del col·lectiu Fractals Andrea Pont i Mar Vidal i el cantant de Frida Tom San Mon. Per a finalitzar s’estrenarà el documental de Raúl Javier Sales Sant Marcel·lí 1976-2016. Veus d’un barri, que recull les vivències d’alguns dels veïns més actius del barri durant les darreres dècades. Vos esperem per a fer una bona mirada arrere, al present i cap al futur!