En el post anterior sobre els càtars ens havíem deixat els esdeveniments polítics en punt mort. Arran de la desaparició de Simó de Montfort, el 1218, la noblesa occitana havia recuperat la major part de les seues terres i el Catarisme s’havia expandit de nou d’una forma extraordinària. Però allò no s’havia acabat encara per a Roma. Davant la falta d’efectius militars, el nou Papa Honori III estava disposat en 1225 a posar fi definitivament a la croada com a estratègia de lluita contra els càtars, i volia perdonar Ramon VII de Tolosa pels fets del seu pare, restituint-li legalment tots els bens familiars a canvi de la promesa de lluitar contra l’heretgia. Però de sobte va aparèixer en escena un nou personatge, disposat a ocupar-se de seguir amb la Croada: el nou rei Lluís VIII de França, que havia pujat al tron en 1223.
Cal tindre present que quasi tota Occitània pertanyia teòricament al regne de França en aquell moment, però no era una adscripció real sinó pura ideologia monàrquica. El rei no exercia cap poder ni control sobre els múltiples comtats i senyorius més enllà dels seus propis dominis al voltant de Paris, i alguns altres territoris que Felip August havia aconseguit uns anys abans, els quals gestionava com un senyor feudal més. Alguns dels senyors d’Occitània ni tan sols prestaven vassallatge al rei, i eren totalment independents, com el de Tolosa; mentre que altres senyors eren vassalls del rei d’Aragó o del rei d’Anglaterra, en compte de ser-ho del francés. Lluís VIII, però, va decidir just en aquell moment emprendre una nova política d’expansió sobre el Llenguadoc, i va aprofitar l’excusa dels càtars per a portar-la a terme. Rebut l’oferiment, doncs, el Papa, a qui ja li anaven bé els nous plans del rei perquè fos el braç executor d’una nova Croada contra els heretges, li va concedir una butla amb els mateixos beneficis de la Croada de 1209.
Aquest canvi en la política expansionista del rei de França és molt important, perquè condicionarà el futur d’Occitània. Segurament fins a l’actualitat, però almenys segur ho va fer en el segle XIII. L’arribada al Llenguadoc del nou exercit croat en la primavera de 1226, capitanejat pel rei en persona, va desmoralitzar completament la societat occitana, des dels senyors al conjunt de la població. Menys d’una dècada després, tot tornava a començar de nou, de manera que les ambaixades i capitulacions sovintejaren en les primeres setmanes. Carcassona va expulsar el vescomte Trencavell i es va rendir als francesos, i només Ramon VII de Tolosa es va disposar a esperar l’atac a la seua ciutat i preparar-se per a resistir-hi. Però el destí havia de jugar-li una mala passada a Lluís VIII de França, perquè durant el setge d’Avinyó, en els mesos de primavera, va agafar unes febres (disenteria, segurament), i va morir de sobte al novembre de 1226, en plena Croada.
Una onada d’alegria va recórrer el Llenguadoc, i els senyors es disposaren a recuperar el terreny perdut aprofitant la debilitat del nou monarca Lluís IX (el futur Sant Lluís), de només nou anys d’edat. Però res no es va poder fer, perquè la vídua i regent, Blanca de Castella, va ordenar seguir amb la Croada i augmentar els efectius fins que no quedara ni un sol càtar. Al remat, França es va annexionar per la força els territoris dels Trencavell, antics vassalls del rei d’Aragó, mentre que Ramon VII de Tolosa va pactar de nou la pau amb el Papa i amb els representants del rei de França per a evitar una nova matança, davant la pressió dels seus propis vassalls, però a un preu polític molt alt. El Papa el va obligar a prometre la seua única filla amb un germà del nou rei de França, i a nomenar-la hereva universal, de manera que el pròxim comte seria segur un membre de la família Capet; amb la condició, a més, que si la parella moria sense descendència el comtat de Tolosa passaria definitivament a la Corona de França; com, de fet, acabaria passant unes dècades després, en 1271. I així és com el projecte de Ramon VII de formar un estat occità independent va acabar definitivament, mentre els plans de Lluis VIII s’acomplien pòstumament.
Aconseguit l’objectiu polític principal, però, l’excusa de la Croada ja no tenia sentit per a la monarquia francesa –tot i que els càtars continuaren practicant la seua religió a bastament, si bé més disminuïts per les noves matances–, i el nou Papa des de 1227, Gregori IX, es va veure obligat a abandonar aquesta estratègia de lluita contra l’heretgia. En 1229 va convocar un concili a la pròpia Tolosa per a buscar mesures de lluita contra els heretges, i es va adoptar un sistema de denuncies veïnals i de tribunals de persecució religiosa que van portar a la foguera de nou uns quants càtars, però a la llarga es va demostrar ineficaç. Així, a poc a poc es va anar maurant a Roma una nova estratègia de lluita, que a la llarga es demostraria la més eficient de totes les desenvolupades fins aquell moment, ja que seria la única que acabaria vertaderament amb el Catarisme per a sempre.
El 1233 es va crear un nou tribunal mitjançant diverses butles papals que es va denominar oficialment Inquisitio heretice pravitatis, si bé tothom la coneixeria sempre com “la Inquisició”. Perfeccionada amb el temps, la Inquisició fou, segurament, el cos de repressió ideològica més eficaç i organitzat que va existir a Occident fins al segle XX. A casa nostra la coneixem fonamentalment per les seues actuacions més tardanes contra els jueus conversos, però en realitat tenia encomanada la persecució de tota heretgia cristiana i, de fet, com hem vist, fou creada inicialment de forma expressa per als càtars occitans. Sabem que les primeres víctimes de la Inquisició van ser dos càtars que van ser cremats a Albi el 1234, i les últimes d’aquesta “heretgia” serien tres càtars cremats a Carcassona el 1329. Al remat, “només” tardaren un segle en fer desaparèixer tot rastre de Catarisme a Occitània.
El funcionament de la Inquisició és ben conegut. Arribats els inquisidors a un poble, obrien un termini per a rebre denuncies dels veïns o bé o confessions voluntàries, generalment d’una setmana, i passat aquest temps començaven les inquisicions als sospitosos, que solien incloure la tortura. Finalment, quan algú era declarat culpable i condemnat a pena de mort (que per als heretges era la foguera), el reu era lliurat a les autoritats reials o senyorials perquè l’executaren. Fa uns anys ja vos vàrem oferir en el blog d’Harca un documental amb recreacions molt bo i interessant, que explica amb detall tot aquest procés inquisitorial, amb exemples reals agafats dels registres sobre el poble occità de Mountaillou, el qual estava “infestat” de càtars al segle XIV i és ben conegut per l’obra d’Emmanuel Le Roy Ladurie.
La Inquisició va ser una institució molt eficient en l’acompliment dels seus objectius. En pocs anys el Catarisme s’havia reduït considerablement al Llenguadoc, d’una manera que cap croada havia aconseguit mai abans. Cap a 1240 en les grans viles i ciutats, i en general a les zones més poblades del país, ja no hi havia càtars; o almenys ja no practicaven la seua religió públicament. La majoria de les comunitats organitzades supervivents s’havien refugiat en castells i zones més aïllades, dels quals potser el cas de Montsegur és el més emblemàtic i conegut, perquè sens dubte també era el més gran i nombrós. I, a més a més, la seu central del que quedava de la jerarquia de l’Església Càtara, on els perfectes més importants es reunien, prenien decisions i des d’on partien a predicar.
Montsegur era una menuda fortalesa en ruïnes a principis del segle XIII, però el 1204 l’Església Càtara va demanar al seu senyor, Ramon de Perelha, que la reedificara, traslladant-s’hi una comunitat de dones. Durant la Croada dels barons de 1209, Montsegur va servir de refugi a un grup de càtars, però l’exèrcit de Simó de Montfort mai no va arribar fins allà, i durant el període de recuperació posterior tothom va tornar a casa i es va quedar quasi buit. A partir de la Croada del rei de França, però, Montsegur va tornar a prendre rellevància, i amb les primeres accions de la Inquisició es va convertir en el principal nucli càtar d’Occitània gràcies a les seues magnífiques defenses naturals i al fet d’estar allunyat de les principals vies de comunicació del Llenguadoc.
En 1241 Ramon VII va posar setge a Montsegur per a fer veure que acomplia les seues promeses de lluitar contra els heretges. Però a penes s’hi va estar unes setmanes i ràpidament va alçar el campament i va tornar a Tolosa. Encara no havien passat uns pocs mesos, però, quan els esdeveniments es precipitarien de nou. El 28 de maig de 1242 un grup de càtars van eixir en secret des de Montsegur i es van desplaçar a Avinyonet, on van assassinar dos inquisidors. Les conseqüències no es van fer esperar, i es va produir una revolta popular per tot el Llenguadoc, ocasió que Ramon VII va aprofitar per a engegar una guerra contra els francesos i intentar desfer-se dels tractats signats amb el Papa i amb el rei que condemnaven el comtat i el seu llinatge a la desaparició. Ràpidament els senyor occitans recuperaren Narbona i Menerva, i un nou personatge va entrar en joc: el rei d’Anglaterra, qui va aprofitar el rebombori de la revolta i, dins del context de la Guerra dels Cent Anys, va desembarcar un exercit a la costa atlàntica de França per a intentar recuperar part dels antics territoris que els Plantagenet havien tingut a Aquitània fins uns anys enrere i havien perdut.
Però Lluis IX va reaccionar amb rapidesa i va enviar el gruix dels exercits reials francesos a presentar batalla als anglesos. Així, amb la victòria francesa ràpidament s’ensorraren tots els plans previstos pels revoltats. Jaume I d’Aragó, que pensava unir-se a la guerra en favor dels occitans, va desconvocar la host feudal i es va retirat abans de creuar la frontera. La revolta popular s’apaivaga, i els senyors occitans es retiraren. Fins i tot el comte Ramon de Foix, la família del qual havia estat una de les més destacades en la defensa dels càtars i de la independència feudal occitana com ho era ell mateix, es va retirar i va pactar amb els francesos, de manera que Ramon VII es va quedar sol i es va haver de rendir. Finalment, no va tindre més remei que pactar amb el rei el respecte als tractats anteriors, i una vegada més va haver de prometre lluitar contra els heretges càtars.
Però aquesta vegada Roma no tenia prou amb les promeses habituals del comte de Tolosa contra els càtars, que després mai no acomplia, i va demanar el cap dels assassins dels inquisidors d’Avinyonet i la destrucció de Montsegur. De manera que el rei de França va ordenar al senescal de Narbona organitzar un altre exèrcit regional i acabar amb aquella “sinagoga de Satanàs”. Entre unes coses i altres és ja maig de 1243 quan l’exèrcit occità reialista arriba als peus de la muntanya i hi posa setge a la fortalesa. Les defenses naturals de la cresta de Montsegur són excel·lents, així que les màquines de guerra no hi podien fer res. Només es podia posar setge i esperar la rendició, però hi havia passadissos secrets que permeteren els assetjats eixir per a aconseguir aliments, armes, i enviar missatges. Al remat, els càtars aguantaren més de deu mesos i va arribar l’hivern, així que l’exercit reialista no podia aguantar molt més el setge. Calia fer alguna cosa.
Una nit d’hivern, amb gel, el senescal envia un grup de bascos i gascons a escalar una paret de la muntanya en secret, carregats a l’esquena amb catapultes desmuntades i pedres per a llançar, i aconsegueixen prendre un post d’avançament de les defenses. Per als reialistes només fou una xicoteta victòria, però per als refugiats fou el principi de la seua fi. En poques hores muntaren les màquines de guerra i comencen a bombardejar les defenses de Montsegur, de manera que en pocs dies van haver de negociar la rendició. El pacte era clar: els càtars tindran 15 dies per a preparar-se a deixar la fortalesa, i aquells que adjuren de la seua fe podran anar-se’n, amb la condició de presentar-se davant d’un tribunal de la Inquisició. Qui no adjure immediatament, però, anirà directament a la foguera. I acabat el termini, els càtars baixaren de la muntanya en processó i efectivament adjuraren de la seua fe per a salvar-se; però 200 perfectes es negaren a fer-ho, i passaren directament a les fogueres que ja estaven preparades. Des de llavors la zona es coneix com el Camp dels Cremats.
La caiguda de Montsegur va suposar la fi del Catarisme organitzat, i la mort conjunta de 200 perfectes fou un trauma per als creients que prompte es transformaria en llegenda. I així, al segle XIX, quan la historiografia romàntica va recuperar els càtars, Montsegur es convertiria en un símbol. De fet, a dia de hui continua sent un dels castells “càtars” més visitats de l’actual sud de França. Al lloc on se suposa que es van cremar els “màrtirs” càtars, el Camp dels Cremats, hi van posar una estela que encara hui en dia és visitada i honrada per molta gent; i fins i tot el grup britànic Iron Maiden els va dedicar una cançó en 2003, dins del seu disc Dance of Death. De seguida van sorgir també llegendes sobre tresors ocults a Montsegur i sobre un calze sagrat (o Grial) que haurien tret els càtars per un amagatall la nit anterior a la rendició. Abusos hi ha hagut molts. A principis del segle XX un arqueòleg francès va estudiar el castell de Montsegur i va arribar a la conclusió que en realitat tot el conjunt era un enorme temple solar disfressat de fortalesa, que els càtars haurien emprat en el seu culte esotèric. El que no sabia Fernand Niel, ni cap dels que s’ho van empassar durant anys, és que el castell de Montsegur que ens ha arribat fou construït pels fracassos després de la crema dels perfectes i la destrucció del castell anterior i el castrum on vivien els càtars.
Aleshores, però, com era el castell càtar de Montsegur? Paregut a l’actual? Doncs no massa. Però ara podem saber-ho gràcies al treball dels arqueòlegs i ho podem veure en aquesta reconstrucció virtual que s’ha fet per a un programa de documentals de la Televisió francesa. Malauradament, el documental sencer no està on-line, però sí que ho estan els fragments de la reconstrucció virtual i, a continuació, teniu el vídeo en el que, a més a més, vos hem subtitulat la veu en off perquè s’entenga millor tot plegat.
La caiguda de Montsegur és molt simbòlica perquè va ser l’inici de l’extermini càtar definitiu. Diuen que l’últim càtar va morir a Morella al segle XIV i, si bé és impossible saber si aquell home era vertaderament l’últim càtar, el que està clar és que en aquell moment ja en quedarien ben pocs. La Inquisició es va aplicar durant molts anys en acomplir fidelment l’objectiu per al qual havia estat creada: exterminar tot pensament diferent a l’oficial, que en aquest cas era la religió càtara. En realitat, aquesta història de l’extermini càtar té moltes particularitats pròpies de la societat feudal en la que es va produir, però també té punts en comú respecte a fets ocorreguts en qualsevol altre període. Inclòs el nostre, perquè de vegades pareix que hem evolucionat molt, i és cert que ho hem fet en el vessant tecnològic i també en el social gràcies a la invenció dels Drets Humans en època contemporània.