La societat andalusina és una cosa obscura per a la majoria de la gent, incloent-hi molts historiadors. Asics Pas Cher Ens referim a ells amb noms genèrics com “els musulmans”, “els andalusins”, i molt a sovint “els moros”, però sense tindre massa clar què són, més enllà del component religiós. Formen part del relat quan parlem del temps de la conquesta perquè sabem que estaven ací, vivint en les seues alqueries i medines, treballant en les seues hortes, o refugiats en els seus castells quan els atacaven els cristians. Sabem que es van defensar i de vegades van contraatacar de forma eficaç, tot i que finalment perderen la guerra i els que van romandre ho van fer segregats i explotats. En l’actualitat, fins i tot, hi ha gent que els considera víctimes d’un genocidi i d’una “guerra imperialista”, perquè veuen els fets històrics del segle XIII amb els ulls del segle XXI. Però de les víctimes, en definitiva, res no se’n sap.

Molts veuen els cristians i els musulmans com dos grups equivalents, semblants, ja que al cap i a la fi es tracta de societats medievals coetànies i contínuament en contacte. També entre els historiadors hi ha gent que ho veu així (cada vegada menys, certament), perquè mai s’han interessat per estudiar o conèixer els altres. Però no, això no és cert. Hi havia moltes coses en comú, sovint un intercanvi de coneixements i tecnologia, fins i tot certs costums adoptats i un poc adaptats, però l’estructura social era molt diferent i, en conseqüència, el funcionament econòmic, social i familiar d’ambdós societats també. Air Max 2017 Dames Diferents tant entre elles com amb l’actual també, per descomptat. De fet, bé que sabem que la societat feudal que va nàixer al centre d’Europa en plena edat mitjana i es va expandir cap a la seua perifèria no era ni funcionava de la mateixa manera que la nostra societat capitalista actual, tot i que una siga evolució de l’altra. Tom Brady Michigan Jerseys Per tant, la societat dels andalusins, el naixement de la qual no tenia res a veure amb la feudal, difícilment podia ser semblant, més enllà de qüestions comunes al conjunt de les societats humanes.

Durant molt de temps, però, això no ha estat tan clar, perquè es desconeixia quasi tot dels andalusins. No hi ha a penes fonts directes àrabs, perquè aquella societat en produïa menys que els cristians, i la que es produïa no es conservava de la mateixa manera per una manca d’arxius institucionals. En conseqüència, ha estat l’arqueologia la que ha aportat més coneixement al respecte des dels últims 30 anys. Però les fonts dels cristians que es van generar durant el procés de conquesta també aporten informació sobre la societat dels vençuts; de fet, en va plena, i, si se sap interpretar de forma adequada i no literalment, es poden aconseguir bons resultats. Aquest és el cas de la crònica de Jaume I, també coneguda com el “Llibre dels Fets”, que és una bona font per a conèixer, a grans trets, el funcionament de la societat andalusina com veurem ara amb alguns exemples.

Cristians i musulmans representats a las Cantigas de Santa Maria. Si no fóra per la vestimenta no se’ls distingiria.

El primer que cal tindre en compte per a entendre les diferències és que la nostra societat occidental (precisament des de l’edat mitjana, per la doctrina que emana del cristianisme llatí) està basada en la família conjugal; és a dir, la parella formada pel matrimoni i els fills. En la societat andalusina, per contra, no era així, com en la majoria de les societats antigues, on la base de la societat és la família en un sentit ample, incloent-hi tots els fills, germans, nebots, avis, etc. En definitiva, la família era un grup ample i fortament cohesionat, patriarcal, que estava sota el lideratge d’un cap de família anomenat xeic (jeque en castellà, com estem més acostumats a escoltar). fjallraven kanken pas cher Això té moltes implicacions a nivell social, però també econòmic, polític i cultural, perquè les institucions estan adaptades a eixa estructura familiar. Així, les comunitats rurals, però també les urbanes, estaven organitzades a través d’una assemblea que acollia el conjunt dels xeics o representats de cada família de la comunitat. I, a banda, estava l’Estat, representat per una figura que governava i pels seus delegats territorials, a més dels funcionaris, que s’encarregaven de fer complir la llei i recollir impostos basats en la legalitat alcorànica.

Tota aquesta explicació introductòria era necessària per a entendre ara els passatges del Llibres dels Fets que veurem a continuació. nike air max goedkoop Per exemple, a l’inici del setge sobre la ciutat de Mallorca, en 1229, un antic cavaller aragonés anomenat Gil de Alagón, que s’havia convertit a l’Islam i es feia dir ara Muhàmmad, es va oferir a Jaume I per a fer de mitjancer amb els musulmans mallorquins. Aquest no és l’únic cas documentat de cristià convertit a l’Islam vivint en territori andalusí, tot i que a penes en sabem res perquè les fonts cristianes mai no en parlen directament, sinó de forma indirecta. Però, pel que ara ens interessa, la qüestió és que el convers s’oferia a preparar el terreny per a les converses “ab lo rey de Mallorques e ab tots los sarrahins e ab los vells de la vila e de la terra”. Fixem-nos, doncs, que el tracte no s’havia de produir únicament amb l’antic valí almohade Abu-Yahya, que ara governava l’illa de forma independent i al qual Jaume I es refereix com a rei de Mallorca (perquè no sap fer-ho d’una altra manera i només és capaç de concebre’l així), sinó també amb tots els musulmans, representats pels “vells” de la ciutat i de tota l’illa. De fet, uns dies després, quan es van produir les primeres converses directes en una tenda situada a la porta de la medina, Abu-Yahya va eixir personalment acompanyat “tan solament ab II de sos vells”, mentre que Jaume I va enviar al noble Nunó Sanç en el seu nom, acompanyat només pel torsimany o traductor. Qui són aquests “vells”? i, per què el valí no tenia la mateixa llibertat per a pactar ell sol el que millor li pareguera, com ho feia Jaume I?

Una situació molt semblant trobem en el cas de Xàtiva, on l’alcaid Abu Bakr Ibn Isà i els “vells” també compartien el poder. Així, durant el segon setge a la medina, cap a 1240, Abu Bakr i Jaume I contactaren en secret mitjançant intermediaris, de manera que l’alcaid li va demanar al rei una treva de quatre dies per a guanyar temps fins al diumenge (eixe dia era dimecres), perquè divendres “venrrien los vells a la mesquita e aquí acordarien-se tro al disapte”; és a dir, que els vells es reunirien el dia de l’oració a la mesquita i es posarien d’acord sobre el que volien fer. I és que l’alcaid tenia el control del castell de Xàtiva com a representant de l’Estat islàmic (si bé des de 1228 Xàtiva s’havia desvinculat de València, perquè no van reconèixer Zayyan ibn Mardanix després de la revolta que va expulsar del poder Abu Zayd); però eren els “vells” els que tenien el poder de decisió de la comunitat, del conjunt d’habitants de la ciutat, i calia que uns i altres es posaren d’acord per a lliurar la plaça conjuntament als invasors.

Jaume I rebent uns xeics o “vellls” musulmans a Elx, en las Cantigas de Santa Maria.

Més endavant, de fet, a l’inici de la guerra d’al-Azraq, cap a 1247, l’alcaid i deu dels vells més importants de Xàtiva (que, segons els acords de 1244, encara conservaven el control del castell major i una part de la medina) van anar plegats fins a València per a parlar amb Jaume I i confirmar-li la seua lleialtat, d’acord amb els pactes signats en el seu moment. Tot i que, evidentment, en realitat estaven més contents que un gínjol per la represa de la guerra contra els cristians per part d’al-Azraq, com indica el mateix rei a la crònica. Nike Air Max Thea Dames Però això ja és un altre tema.

En el cas d’Alzira, cap a 1242, la situació haguera estat la mateixa que a Mallorca i Xàtiva si no fóra perquè l’alcaid, que fins feia poc havia tingut la plaça en nom de l’emir Zayyan (l’Estat, a qui enviava els impostos), va pegar a fugir cap a Múrcia i van ser “els vells de la vila, dels millors que y eren” els que van haver de negociar en solitari la rendició a Jaume I. De fet, “foren IIII per tots los altres” els que anaren fins a València per a parlar amb el rei, i li lliuraren la torre major situada junt a la porta del pont, a canvi de poder romandre a Alzira, seguir fent “lur offici en les mesquites”, i sota les mateixes condicions que en temps dels almohades. És a dir, pagant al rei cristià els mateixos impostos que pagaven abans a l’Estat andalusí. Jaume I es va mostrar d’acord amb la proposta, i es va comprometre a anar cinc dies més tard perquè “tots los vells de la vila e l’altre poble” li juraren fidelitat (vassallàtica, segons la concepció feudal de les relacions sociopolítiques, mentre que els musulmans ho entenien com una fidelitat al nou lider en relació al compliment de la llei i el pagament dels impostos).

En qualsevol cas, cal remarcar el fet que són “els vells” els que parlen i decideixen en nom de tots els musulmans, de la comunitat, i no l’Estat, que en aquell moment només controlava les fortificacions (incloent-hi les muralles urbanes) i organitzava la defensa militar. De fet, tant Mallorca (l’actual Palma) com Xàtiva i Alzira eren mudun, ciutats, que, a més a més, eren capitals de districte i tenien una important presència de l’Estat, representat pels alcaids principalment però també per altres càrrecs. En altres casos, però, la situació era bastant diferent, perquè l’Estat andalusí no tenia presència de forma continuada, sinó quan passava a cobrar els impostos únicament, per això els castells només eren simples murs de refugi camperol en el que no hi viu ningú habitualment, més que en cas de perill. Els exemples més evidents que apareixen en el Llibre dels Fets són els dels castells de Castro (en l’actual terme d’Alfondeguilla, a la serra d’Espadà), el de la Vall d’Uixó i el de Nules (l’actual Vilavella), que són els que veurem ara.

Castell d’Uixó. Scarpe Nike Store Italia Un simple mur defensiu comunitari on es refugien els habitants de la vall amb els seus remats en cas de perill. Res a veure amb els castells feudals, que són un centre de domini sobre la població que controlen.

Estem cap a principis de 1237, tot començant la campanya per València, i Jaume I només havia conquerit encara des de l’antiga frontera fins a Borriana i poca cosa més. Però tot just ara acabava de prendre el castell d’Almenara, situat en el camí de València i un pas previ a Morvedre, quan li arribaren missatges des dels castells de Castro, Uixó i Nules informant-lo que els seus habitants volien parlar amb ell i negociar la rendició. Així que el rei va quedar per a negociar amb 10 vells de cada districte en llocs i dies diferents, amb la intenció que els uns no saberen res dels pactes amb els altres. I es va presentar amb pa, vi, gallines i moltons per a convidar a dinar els “vells”, els negociadors, demostrant així un gran coneixement sobre el funcionament de les comunitats rurals andalusines i la manera com calia afalagar-los per a fer les coses més fàcilment i no tindre problemes, i així conservar forces per al setge de València.

En el cas de la Vall d’Uixó, després de dinar junts els vells amb el rei i els seus cavallers, plegats van negociar un tractat pel qual Jaume I entregaria als musulmans diversos ramats d’ovelles i cabres, roba per a vestir alguns vells i els seus llinatges (és a dir, la seua família ampla), certes cavalcadures (es cavalls són cars i escassos), a més a més de la seguretat que podrien romandre i jutjar-se amb la seua llei, a canvi de lliurar-li el castell pacíficament. Tot seguit es van dirigir plegats a la vall i van eixir a rebre’ls més de 200 hòmens, “e axí mateix les sarrahines ab gran alegria”, segons diu la crònica. Una vegada reteren les armes als peus de Jaume, els cavallers cristians van prendre possessió del castell i van hissar el penó reial dalt de la torre, i aleshores va entrar dins el rei. Però com que, segons sembla, els andalusins el seguien alegrement cap endins seguint la “festa”, els va haver de dir que l’esperaren a la porta.

El que aquesta anècdota ens indica és que els feudals, tot i prendre les necessàries precaucions militars, estaven molt confiats que en una situació així, tractant amb simples comunitats de camperols sense milícies professionals, perquè sabien que no hi havia cap perill. Nike Free 5.0 Heren Mentre que la alegria dels andalusins, que en realitat no deixa de ser un fals afalagament als invasors perquè la cosa no siga pitjor, ens indica que, en aquest cas i moment concret, no hi havia cap possibilitat de defensa i resistència al sotmetiment feudal, i van veure la rendició pacífica com un mal menor. Tot i això, també és cert que just 10 anys després, quan al-Azraq va reprendre la guerra contra els conqueridors, els andalusins de la Vall d’Uixó es van alçar en armes per a donar suport al cabdill de les muntanyes de la Marina. I fou gràcies a la seua resistència armada que van poder negociar de nou amb el rei, i romandre en les seues cases i terres sota unes condicions pitjors però no molt diferents a les originals malgrat l’ordre general d’expuslió de tots els musulmans del regne de València el 1248. Pel que fa a Nules, finalment, el rei va seguir el mateix procediment que a Uixó, menjant amb els musulmans abans de negociar la rendició i esperant “tro que fossen escalfats del menjar e del vin” per a començar a negociar el tractat.

Aljama o comunitat camperola berber de l’Atles, fent tasques comunitàries de manteniment d’una séquia

Immediatament després, tenint assegurada la rendició formal d’Almenara, Castro, Uixó, Nules i Alfàndec (tots castells amb districtes rurals que es van rendir als cristians feudals per iniciativa pròpia dels seus habitants, després de negociar directament amb el rei), Jaume I es va dirigir al Puig per a començar a preparar el setge de València. Nike Air Max 2016 Dames wit Estant allí i, per tant encara en 1237, un musulmà de Paterna el va anar a veure d’amagat perquè li portava “cartes de tota l’aljama”, en les quals li oferien retre la vila i el castell (una torre en realitat). adidas yeezy boost 750 hombre I poc de temps després li arribava un altre missatge semblant des de Bétera i Bofilla i, si bé la crònica no ens indica qui dirigia aquesta nova missiva, és quasi segur que el procediment fou semblant al que acabem de veure a Uixó i Nules.

En aquest cas, però, la crònica ens introdueix una paraula nova, aljama, que ve de l’àrab jama‘a. Aquesta aljama no és més que l’assemblea o reunió dels “vells” que hem estat veien fins ara, que és com anomena Jaume I als xeics o caps de família extensa que he explicat adés, propis de la societat andalusina. Per tant, el que tots aquests exemples extrets de la crònica de Jaume I ens indiquen és que el model familiar i social andalusí era semblant al que ha existit tradicionalment al Nord d’Àfrica entre les tribus berbers, i que encara ara poden trobar més o menys igual els antropòlegs en les muntanyes de l’Atles. Molt diferent, doncs, a la societat feudal, i a la nostra actual.

Tot això no vol dir que aquella societat fóra més “democràtica” o “assembleària” que ho era la societat feudal, ni més pareguda a la nostra. Atenció sempre amb les simplificacions i amb les comparacions atemporals. És cert que a nivell comunitari era una societat menys autoritària que la feudal, perquè no existia un únic líder i sovint calia negociar. Però hem de pensar que hi hauria famílies més riques que altres, i amb això grups de poder, aliances i enemics tradicionals o canviants dins de la comunitat, etc., i per tant es desenvoluparien en uns processos polítics complexos. A més a més, d’altra banda, la família extensa era una institució molt jerarquitzada i profundament patriarcal en la qual les decisions es prenen unilateralment, i on els majors dominen els joves i els hòmens dominen a les dones.