La dona a l’edat mitjana, i moderna, està relegada a un paper secundari, sempre referenciada per una figura masculina: filla, germana, dona, vídua, mare, són els substantius que sovint acompanyen qualsevol nom propi femení en aquest període. Ninguna dona, amb independència de la seua posició social, escapa a aquesta consideració.
Quan les dones emergeixen entre la documentació, ho fan per absència i mancança d’un referent masculí, que bé és menor d’edat o bé és mort. Ja n’hem parlat ací, ací i ací. Són molt poques les dones que escapen a aquesta consideració, com la coneguda Christine de Pisan. Fins i tot Isabel la Catòlica arribà al tron per mort del seu germà, tot i que sí que és cert que, en assumir la corona, gaudí d’una capacitat d’acció política que altres dones mai arribaren a somniar. Per això mateix, més que un exemple, el seu cas és l’excepció d’una norma confirmada arreu de l’Occident medieval. En aquest sentit, molt més representatiu de la història de les dones, i particularment de l’alta noblesa, és la trajectòria de Maria Enríquez al capdavant del ducat de Gandia, després de la mort del seu marit, Joan Borja, assumint la regència durant la minoria d’edat del seu fill, Joan. I d’això és del què anem a parlar.
Christine de Pisan ensenyant el seu llibre a la reina Elisabet de Baviera.
Maria Enríquez nasqué al voltant de 1474 del matrimoni entre Enrique Enríquez de Quiñones, comte d’Alba i d’Aliste, i Maria de Luna. Els Enríquez pertanyien a l’alta noblesa castellana que entroncà amb la família reial de la Corona d’Aragó, els Trastàmara, mitjançant el matrimoni entre Joan II i Juana Enríquez, germana de l’esmentat Enrique. Maria era, per tant, cosina germana de Ferran el Catòlic. Per via materna, pertanyia a una línia natural -no legítima- del gran conestable castellà Álvaro de Luna. Aquest, després d’haver enviudat, tingué una relació amb Margarita Manuel de la qual nasqué Pedro de Luna, que es convertiria en senyor de Fuentidueña. Pedro casaria amb Mencia de Ayala, matrimoni del qual nasqué Maria de Luna.
L’educació de Maria Enríquez, no cal dir-ho, fou la pròpia de la noblesa. Llibres com El jardín de las nobles doncellas del teòleg agustín Martín Alonso de Córdoba, o aquell que escrigué el seu mateix besavi, Álvaro de Luna, Libro de las claras e virtuosas mugeres, devien formar part de les seues lectures. Aquesta mena d’obres recordaven quin era el paper de la dona en la societat, especialment entre les famílies de l’alta noblesa: garantir la perpetuació del llinatge i afavorir les aliances amb altres llinatges mitjançant casaments.
Precisament el matrimoni de Maria Enríquez amb Pere Lluís de Borja havia de servir per posar fi a les tensions que enfrontaven Ferran el Catòlic i el papa Alexandre VI, cosí i pare, respectivament, dels nuvis. Les pertinents -i llargues- negociacions es produïren al voltant de 1486. El matrimoni, però, mai no arribà a celebrar-se, ja que Pere Lluís morí a Roma dos anys després. Ambdues parenteles van decidir l’enllaç novament de Maria amb un altre fill d’Alexandre VI, ara, Joan de Borja. Només deu dies després de la mort de Pere Lluís, el 13 de desembre de 1488, a Valladolid, se signaren les capitulacions matrimonials entre els candidats. El casament se celebrà a Barcelona a inicis de setembre de 1493. Tot sembla indicar que la parella s’instal·là a Gandia, en el palau que el primer duc, Alfons el Vell, alçà a la segona meitat del segle XIV, i que Pere Lluís ja havia mirat de millorar després de dècades d’absentisme dels anteriors ducs, els Trastàmara. D’aquest segon matrimoni nasqueren Joan, el 1494, i Isabel, quatre anys més tard, el 15 de gener de 1498. Si el nom de Joan fa referència al pare, podríem aventurar que el d’Isabel és una mostra d’afecte cap a la reina castellana, tot i que també és cert que aquest nom estava ben estés i arrelat al regne de València, i no només entre els sectors de la noblesa.
Suposadament, Joan Borja
Els afers del seu pare i la relació distant amb la cort del Catòlic, obligaven a Joan de Borja a freqüents estades a la ciutat de Roma. Precisament ací fou on la mort el trobà el 15 de juny de 1497. La seua mort -envoltada de misteri- deixà en una situació novament delicada a Maria. Alexandre VI mirà de casar-la una vegada més però Maria s’hi negà. I això perquè la raó última del matrimoni no era altra que assegurar la supervivència del llinatge i la transmissió del patrimoni, objectius garantits amb el petit Joan i Isabel, que mai arribà a conèixer el seu pare. Mitjançant els actes jurídics pertinents, Maria prengué possessió dels diversos senyorius que integraven l’estat senyorial borgià al llarg de 1498 com a duquessa regent, en nom del seu fill Joan, fins que aquest arribà a la majoria d’edat el 1511.
Així, doncs, Maria Enríquez estigué al capdavant del senyoriu tretze anys. Al llarg d’aquest període, Maria concentrà els seus esforços en tres línies d’actuació concretes. Primerament, es dedicà al sanejament de les finances de la vila, fortament endeutada. En segon lloc, reduí la conflictivitat i les disputes amb la petita noblesa dels senyorius de dins el terme general de Gandia, bàsicament mitjançant la compra dels seus dominis. I, finalment, fomentà l’embelliment de la vila i encara de diverses edificis vinculats al ducat, com el monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Amb tot, cal no sobredimensionar la figura de Maria Enríquez, en el sentit que totes aquestes línies de govern venien marcades des de Roma per Alexandre VI i que ja havien estat iniciades pels dos fills d’aquest, llavors morts.
D’ençà la seua arribada a Gandia, els Borja es preocuparen per reduir l’endeutament de la vila i incrementar els ingressos. A la societat feudal, l’augment de les rendes passava per l’extensió de la superfície cultivada o la introducció de conreus especulatius. Maria Enríquez desplegà ambdues estratègies. Per un costat continuà exigint dels seus vassalls musulmans el cultiu de la canya de sucre. A fi de garantir l’abastiment d’aigua, tant necessària per a aquesta planta, i evitar les disputes judicials, Maria Enríquez promogué un nou acord en el repartiment de l’aigua amb l’altre principal senyor de la comarca -igualment interessat amb l’aigua per la seua implicació en el negoci del sucre- Serafí de Centelles. Fruit d’aquest acord se signà la Concòrdia de 1511. Per l’altre costat, promogué la dessecació de la marjal de Gandia, concretament de les terres al nord de la Sèquia Nova, ja que les terres als peus del castell de Bairén havien estat dessecades en temps del rei Jaume II.
Escut dels Borja al Palau Ducal de Gandia
Al mateix temps, seguint les indicacions d’Alexandre VI, adquirí diversos senyorius que estaven dins els límits del terme general de la vila de Gandia. Convé assenyalar que el duc de Gandia era senyor de la vila però no de les alqueries que hi havia en el seu terme, ja que moltes d’elles havien estat lliurades a membres de la seua mainada per part d’Alfons el Vell i Alfons el Jove. Des del moment que prengueren possessió del ducat, els Borja es dedicaren a unificar novament els senyorius existents al terme general de la vila. Aquestes adquisicions miraven de monopolitzar i maximitzar l’explotació del sucre però també evitar les disputes jurisdiccionals i de tipus impositiu que generaven els nobles amb la vila de Gandia.
De totes les adquisicions, sens dubte, la més significativa des del punt de vista financer, però també simbòlic, fou la compra de les alqueries de Joan de Cardona que estava integrat pel Real, Beniopa, Benicanena, Benipeixcar i l’Alqueria Nova, és a dir, les alqueries més poblades i més pròximes a la vila i, a més, amb trapig propi per a la confecció de sucre. Hi hagué una primera temptativa de compravenda el 1494, però finalment Joan de Cardona es desdigué i anul·là l’operació. Joan Borja li havia posat sobre la taula poc més d’un milió de sous, oferta per la qual fins i tot l’amonestà el seu mateix pare: “no’ns plau perque’ns par molt excessiu e demesiat preu” li diria.
L’operació no es concretà fins a uns anys més tard, amb Maria Enríquez ja al capdavant del senyoria. Concretament, l’1 de febrer de 1502 Joan signà la venda de les alqueries per 950.000 sous, una xifra inferior a la que, anys enrere, li havia estat oferta. La incorporació d’aquests senyorius a l’estat senyorial borgià marca la fi d’una primera fase expansiva que portà la família a fer-se amb la titularitat de les alqueries al voltant de la vila i productores de canya de sucre.
Detall del claustre superior del monestir de St. Jeroni de Cotalba
El tercer dels fronts d’actuació fou l’embelliment de la vila i el seu entorn. En aquest sentit, cal esmentar la construcció d’un claustre superior al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. A Gandia, és lògic pensar que el palau ducal experimentà una millora i renovació important des de l’arribada dels Borja a la vila. Ara bé, l’edifici que experimentà una renovació més intensa fou l’església de Santa Maria, que fou ascendida a la dignitat col·legial per part d’Alexandre VI, arran de la petició de la seua nora. En un vessant més material, Maria Enríquez ordenà la finalització del nou temple com havia estat dissenyat originàriament en temps d’Alfons el Vell. A més d’això, féu treballar-hi els millors artistes del moment, Pau de Sant Leocadi, que pintà el retaule major, Damià Forment, responsable de la imatge titular de l’església i de les escultures de les portes del Mercat i dels Apòstols. i Pere Comte, que també treballà en la finalització d’aquests treballs.
Com deia al principi, Maria Enríquez actuà al llarg de tots aquests anys com a regent del ducat en nom del seu fill, Joan de Borja. D’acord amb això, quan aquest arribà a la majoria d’edat, el 1511, la duquessa li transmeté la titularitat del senyoriu i acordà el seu casament amb Joana d’Aragó, neta natural de Ferran el Catòlic (per tant, amb vincle de sang de III grau). Llavors, decidí ingressar com a monja en el convent de Santa Clara de Gandia, on ja hi era la seua filla Isabel. S’inicià així una pràctica que es repetirà sistemàticament entre els Borja al llarg de tota l’època moderna. En realitat, però, com ha fet notar Santiago La Parra, aquest costum amagava la dificultat per a reunir dots elevats -al voltant de 100.000 sous- per a les donzelles de la família. Aquest, però, no era el cas de Maria Enríquez. Tot fa pensar que la seua decisió era realment sincera.