La conquesta cristiana va suposar una concentració del poblament arreu del territori conquerit, però fou particularment intensa en aquelles zones de regadiu o en les que hi estaven a prop. La setmana passada Ferran Esquilache ja va explicar ací com difícil resulta precisar sobre quina de les dues alqueries existents en la zona amb el nom de Patraix es va desenvolupar el nucli de poblament que ens ha arribat a l’actualitat. Recordem que hi havia un total de quatre nuclis, això és, Malilla, Altell, Patraix de Dalt i Patraix de Baix. Siga com vullga, Jaume I concedí l’alqueria anomenada Patraix al notari reial Guillem Escrivà el 1239. Des de llavors, els Escrivà foren els titulars de l’alqueria al llarg de tota la baixa edat mitjana, una estabilitat alterada únicament per disputes familiars sobre la titularitat del senyoriu.
Els habitants de Patraix conformaven una xicoteta entitat política autònoma dins dels límits del terme particular de la ciutat de València, un senyoriu molt menut i amb una forta dependència econòmica vers la ciutat. Tot i que no disposem de dades concretes, fa la impressió que al terme de Patraix hi havia una major penetració del capital urbà, i que la població local gaudia d’uns recursos econòmics més limitats que, per exemple, els de la veïna Russafa. Com he dit, és només una hipòtesi de treball arran de les referències que he pogut reunir, les quals mostren una gran presència d’artesans com a emfiteutes i una gran mobilitat dels residents a Patraix, dels quals molts porten cognoms que fan referència a topònims. En qualsevol cas, com a tot arreu, les diferències de patrimoni entre els ‘veïns’ -entre cometes, perquè com he dit, Patraix no era un municipi- devien ser palmàries.
La donació de l’alqueria a Guillem Escrivà degué suposar la delegació de les tasques de colonització del nucli. Amb tot, Jaume I no s’estigué de repartir algunes terres de la zona directament. A Pere de Balaguer, qui, tot i el seu nom, sabem que procedia de Tortosa, li donà l’heretat que Muhammad Alfarini tenia a Patraix Acilia i a Roteros. Al noble aragonés don Pedro Fernández de Azagra li lliurà les terres dels germans Alifragi, bona part de les quals estaven situades a Patraix Aufaquia. I és ací també on es trobaven algunes de les terres d’Abrahim Abinhebyl, que foren donades pel rei a un altre musulmà, Ahmed Avengamerro.
Alguns anys més tard, a inicis de la dècada de 1280, trobem que el monestir de Sant Vicent posseïa també terres en el terme de Patraix, que havia lliurat a llauradors perquè les treballaren en emfiteusi. És el cas del tros de terra que posseïa Arnau Desbaiés (Dezbayers als documents), pel qual pagava a l’esmentada institució 2 masmudines. La seua parcel·la era contigua a un molí “ab les cases e ab lo colomer d’aquell”, pels quals Arnau havia de satisfer quatre masmudines més al titular del senyoriu, Arnau Escrivà, descendent de l’abans esmentat Guillem. Tot i que l’incident que dóna peu a la denúncia davant la cort del justícia de la ciutat de València és ben interessant, ara el que vull destacar és la presència de l’esmentat colomer. I això perquè, contràriament al que succeïx en altres territoris europeus, com ara Anglaterra i França (on la cria de coloms és, més prompte -tot i que amb matisacions-, un altre monopoli senyorial), al regne de València els colomers no foren considerats un privilegi privatiu dels senyors, sinó que es podien instal·lar lliurement. De fet, hi devia haver un nombre ben significatiu com per a identificar el paisatge i donar noms a partides del terme local, com passa a Castelló de la Plana on trobem un partida anomenada “els Colomers”.
Vegeu el colomer a la dreta de la imatge
Per descomptat, les concessions inicials, a Patraix i a tot arreu, donaren pas a un intens mercat de la terra quasi de forma immediata. De vegades, les que menys, la raó dels intercanvis no era altra que l’endeutament, fins i tot en dates tan avançades com les darreries dels anys 80 del segle XIII. A fi de recuperar els 65 sous que li devia, el notari Ramon Maçana denuncià a Ramon Torrella davant la cort del justícia. En realitat, els 65 sous eren el que restava per satisfer d’uns altres 140 sous, preu pel qual el notari Maçana havia venut a Torrella cuiusdam rocini de pilo castanyo, un rossí. Els problemes de Torrella, però, no acabaven ací. A més d’aquells 65 sous, devia uns altres 360 sous a un jueu de València, Samuel Benvives, tot i que no sabem la raó de l’endeutament. La sentència del justícia de València fou ferma i comportà la subhasta pública d’una parcel·la de terra que Torrella posseïa al terme de Patraix de cinc fanecades. En una primera subhasta, el corredor del justícia, de nom Guillem Sescala, només trobà un comprador que adquirí una única fanecada per 100 sous. Això, òbviament, permetia satisfer només una part dels deutes. Al remat, les altres quatre fanecades foren adquirides a raó de 100 sous la fanecada per Arnau Escrivà, el mateix titular del senyoriu de Patraix. Malauradament, no sabem què féu Escrivà d’aquell lot de terres. Seria possible aventurar que la parcel·la de quatre fanecades passà a formar part de la reserva senyorial, les terres que gestionava directament el senyor a fi de proveïr-se dels productes bàsics en la seua taula. Amb tot, sembla més versemblant pensar que Escrivà les arrendà a un llaurador perquè les treballara, possiblement fins i tot el mateix Ramon Torrella. En qualsevol cas, queda clar que la parcel·la de 5 fanecades quedà fragmentada en altres dues de 1 i 4 fanecades respectivament.
Tot i les transaccions -voluntàries o forçades per l’endeutament-, tampoc no podem afirmar que la fragmentació de la propietat fóra absoluta. Cent trenta anys després, en la dècada de 1370, Pere de Conca comptava amb 30 fanecades (és a dir, 2,5 ha.) concentrades en una única parcel·la al terme de Patraix. Totes elles foren traspassades el 1376 a l’Hospital de la Reina, després de l’acord al qual arribaren l’esmentat prohom i el Consell de València. A més de les terres, Conca lliurava a la institució assistencial 6.000 sous de renda censal i una casa adjacent al dit hospital, adquirida per ell mateix després de desemborsar 7.500 sous. A canvi, Conca passava a ser l’hospitaler i administrador vitalici del centre hospitalari. D’aquella manera, la parcel·la de 30 fanecades a Patraix passà a mans de l’Hospital de la Reina, que des de llavors seria administrat pels jurats de València -tot delegant la gestió en Conca mentre visquera-.
Un hospital medieval
Amb tot, la major part de parcel·lari devia estar dominat per parcel·les de modestes dimensions, en mans de llauradors de recursos més bé limitats, com Pere d’Ascó. Probablement fill o nét de nouvinguts arribats de Catalunya, Pere casà amb una jove que també procedia de fora de la comunitat, Joana, filla de Maria i Joan de Requena. Eixe era ben probablement l’origen remot de la nissaga, encara que la família -dissolta ja pels volts de 1414- procedia de Torrent. Com la seua difunta germana Francesca, Joana degué passar l’adolescència treballant com a servei domèstic en la casa d’alguna família benestant de la ciutat a fi de constituir el seu dot abans del casament amb Pere.
A més del poblament concentrat, en torn al centre principal de Patraix hi havia encara un nombre significatiu de cases i d’alqueries (en el sentit de centres d’explotació) disseminades per tot el terme. Bona part d’elles devien estar en mans de llauradors benestants, però tot fa pensar que el gruix de les explotacions eren posseïdes per artesans de la ciutat. Un bon exemple n’és la casa amb hort que un 19 de març de 1432 vengué el fuster Jaume de Castro a Jaume de Roda, obrer de vila, per uns 528 sous satisfets mitjançant un censal de 44 sous anuals. L’immoble estava situat “en lo camí de Sant Vicent, confrontat amb l’hort de Pere Besalduc, amb terra campa de Bartomeu Amorós, i amb dues vies públiques”. En bona lògica, ni el fuster ni tampoc l’obrer devien fer de les tasques agrícoles la seua principal font d’ingressos, però la possessió d’un hort, del qual no en sabem l’extensió, serviria per proveir-los de fruites i verdures durant tot l’any, i així complementar la seua dieta.
La mateixa estratègia devia seguir Jaume Doménec, draper de la ciutat de València que vengué una parcel·la de terra a Patraix al llaurador local Jaume Vives. Al contrari d’allò que solia ser habitual a la València medieval, Domènec portà a Vives davant la cúria civil de la ciutat per no satisfer les pensions del censal mitjançant el qual s’havia finançat la transacció. Pensions i capital, per tant, restaven encara per pagar. Tot plegat, 550 sous, una xifra significativa, equiparable al preu d’un rossí de la millor qualitat o d’un ase jove. Més enllà del volum de la xifra, però, cal retindre el fet que, novament, les referències que trobem a propòsit de Patraix tenen a veure amb la possessió de terra per part dels homes de ciutat.
Tasques agrícoles
Això no obstant, contràriament al que hem vist fins ara, Patraix no era només la residència dels bracers i jornalers que treballaven les terres dels ciutadans i artesans de València. Com ja va fer notar Thomas Glick, de Patraix procedien molts dels sequiers de la Séquia de Favara al llarg del segle XV. Durant la dècada de 1430 exerciren el càrrec, entre d’altres, Pere Vives, ben probablement parent de l’esmentat Jaume Vives, i també Pere Martí. El de sequier no era un nomenament qualsevol, atés que exigia d’una experiència professional per a saber gestionar moments crítics derivats de sequeres prolongades o de riuades desastroses. En eixe sentit, sabem que l’esmentat Pere Vives participà, juntament amb altres sequiers de la ciutat, en la visura i deliberacions posteriors arran d’un problema en la Séquia de Rascanya.
I és que, com dic, a Patraix també residien llauradors que treballaven la seua pròpia terra, com ara Domingo Rocafort. Domingo i la seua esposa Joana llançaren al món, si més no, quatre criatures, però només dues d’elles arribaren a edat adulta, Jaumeta i Joana. D’elles, només la darrera havia contret matrimoni i, de fet, el gendre, Joan Llop -un altre llaurador de Patraix- és l’únic marmessor que nomena. Domingo i Joana gaudiren, sembla ser, de la vida difícil pròpia de la pagesia, però sense les penalitats que havien d’afrontar els jornalers i llauradors més pobres, a jutjar pels 200 sous que ella destina per a les seues pròpies exèquies fúnebres. Tot i això, però, podem intuir que el matrimoni no es caracteritzà per l’estima mútua. En el testament de Joana l’única referència al marit és per a fer constar la seua condició de vídua, res més. De fet, no demana ser soterrada junt a ell, sinó que vol descansar eternament “en el fossar de sent Stheve de la ciutat de València, en la fossa on jau soterrada ma mare”. L’acte de caritat, propi d’aquell moment previ al traspàs definitiu, consistix en disposar que siguen “donats sengles dinés a cascú pobre qui en los dies de la mia sepultura, aniversari e capdany vendran a la mia porta per amor de Déu e en remissió de mos pecats”. I si dels 200 sous res sobrara, que siguen fets dos mantells de dol per a les filles, i encara misses per les ànimes dels seus pares i fills difunts.
L’absència de Domingo en els seus darrers pensaments no implica necessàriament que l’home fóra un marit dolent. Ja sabeu que a l’edat mitjana no hi ha lloc per a l’amor, que això de l’amor cortés és pura literatura i que el matrimoni, tant entre els reis com entre els jornalers, és, abans que res, un negoci. I, en eixe sentit, no resulta estrany que les dones, amb independència de la seua condició de nobles o de llauradores com Joana, preferiren retornar a la llar familiar abans que romandre junt a la família del marit. La resta del seu testament versa sobre els afers materials, que també cal ordenar abans de marxar. A Jaumeta li deixa 20 lliures per al seu casament, com el que havia tingut la seua germana, i això situa la família entre les files mitjanes-inferiors del camperolat valencià. Finalment, la resta del patrimoni familiar s’hauria de dividir “a parts eguals” entre ambdues germanes.
La redacció de les darreres voluntats era el moment d’ordenar la vida terrenal i espiritual a l’hora.
Llevat d’alguna excepció, la història de Domingo i Joana devia ser la general dels habitants del Patraix medieval. Una vida de sacrificis i esforços que només amb la mort trobaven el descans final. Si tinguérem un capbreu de les terres de Patraix per a l’edat mitjana, confirmaríem el que ara només podem copsar de forma fragmentària: que la major part del terme, i les millors terres del mateix, estaven en mans dels burgesos de la ciutat de València. Tanmateix, no ens han quedat importants vestigis documentals a propòsit de Patraix. I és que l’ombra de la ciutat era, i és, certament allargada, també pel que fa a la documentació.