Com deia Ferran Esquilache en les darreres línies del seu post de la setmana passada, el 1280 Artal de Alagón, descendent de Blasco de Alagón, vengué els seus dominis a Yosef Ravaya, un jueu originari de Girona, que fou batle general de l’infant Pere. Dos anys després de la compravenda, el 1282, Ravaya morí, instituint com a curadora i tutora de la seua filla Bonadona, la seua dona, Astruga. Finalment, el 1287 la vídua decidí vendre el senyoriu per 27.000 sous a Bernat Planell, un ciutadà de València. Planell, que seria nomenat jurat de la ciutat de València en diverses ocasions, vengué l’alqueria per gairebé 75.800 sous, una suma que quasi triplica el preu que ell mateix hagué de pagar cinquanta anys abans. És cert que Planell havia introduït millores significatives en el senyoriu, com ara la construcció d’un molí i d’un forn, però l’increment no deixa de ser significatiu. El nou senyor de Benimaclet seria, des de 1324, Francesc de Vinatea, que com Planell, pertanyia també al patriciat de la ciutat de València, si bé en el seu cas era originari del nord del país.
A Vinatea, mort el 1333 i sense fills legítims, el succeí la seua vídua Jauma Castellà, no sense abans disputar-se l’herència amb els parents del difunt. Jauma romandria al capdavant del senyoriu durant una vintena d’anys, fins que a les darreries dels anys 50 del segle XIV, el senyoriu passà al seu familiar Ramon Castellà. Aquest només posseí Benimaclet uns pocs anys, ja que el 1367 vengué l’alqueria a Pere Boïl però dos dies després els procuradors d’aquest el traspassaren a Pere Serra, un prohom de la vila d’Alzira, per 46.000 sous. El motiu d’aquesta venda no era altre que la urgència de liquiditat dels Boïl. I és que Pere havia estat fet presoner pels anglesos, després de la derrota del bàndol Trastàmara en la batalla de Nájera, en el context de la guerra civil castellana, on a més de Pere Boïl participaren altres nobles valencians encapçalats pel futur duc de Gandia, Alfons el Vell, que també fou fet presoner. A la mort de Pere Serra, el 1393, el succeí el fill, Jaume. Per primera vegada des de la conquesta cristiana, el senyoriu es transmetia d’una generació a l’altra dins una mateixa família. El 1409, però, Jaume Serra, decidí vendre el senyoriu al Capítol de la Seu de València. Des d’aleshores, Benimaclet restà com a senyoriu eclesiàstic fins a la desamortització del segle XIX.
Batalla de Nàjera
Aquesta és, a grans trets, la història medieval de Benimaclet en clau política o des de la perspectiva de la senyoria. Hi ha un altre vessant de la història que resulta més difícil d’explicar perquè habitualment les dades que disposem són menors, la història de les gents de Benimaclet a l’edat mitjana. Això no obstant, amb faena i la sort de cara topem amb notícies que ens il·lustren sobre la vida quotidiana de la gent comuna, “que viuen i moren en l’anonimat”. De fet, si en tenim, de constància, és sovint gràcies al testimoni i la documentació generada pels altres, pels senyors.
Precisament la primera imatge de les gents de Benimaclet ens arriba gràcies a un document de compravenda -arran del procés judicial abans esmentat- entre els Vinatea i Jauma, la vídua de Francesc de Vinatea. En efecte, el 1350 es fa un inventari de les rendes, drets i propietats de la senyoria sobre el lloc, que aleshores comptava amb unes 50 cases. Cal destacar que aleshores treballaven i freqüentaven les terres de Benimaclet una sèrie de famílies jueves, com els Bosser, els Alazac o els Jacob. Ben probablement, aquestes famílies distaven molt del tòpic del jueu creditor que viu dels beneficis de la usura i del comerç. En bona lògica, devia tractar-se de famílies de llauradors dedicades al treball agrícola o, també, d’artesans que vivien a la ciutat i tenien terres de cultiu en el terme de Benimaclet. Aquestes famílies desapareixeran, si no abans, el 1391 després dels pogroms que acabaren amb la pràctica totalitat de les aljames jueves del país. Però més enllà de l’aparent exotisme que puga representar la presència de jueus a Benimaclet, ens interessa la comunitat de veïns, la universitas de Benimaclet, i ja sabeu que jueus, i també musulmans, estan exclosos de la comunitat política cristiana.
Aquesta comunitat, però, té poc o no gens de igualitària. Només en observar la llista d’emfiteutes -que no és exactament una llista de veïns- copsem les primeres desigualtats. I és que mentre hi ha llinatges amb més d’un cap de família, cas dels Peris, Rovira, Vidal o Bernat, altres només compten amb un únic membre, cas del Polit o dels Piquer. Això és reflex, habitualment, d’una salut física i financera que només està a l’abast d’unes poques famílies. Algunes d’aquestes famílies havien rebut les terres en el mateix moment de la conquesta i la colonització al segle XIII, cas dels Vidal i els Espígol. Però mentre aquests darrers només compten amb dues unitats familiars i desapareixeran de Benimaclet al llarg dels propers 60 anys, els Vidal tenen quatre caps de família i el seu pes al si de la comunitat no farà sinó consolidar-se al llarg del segle posterior, com bé ha fet notar Carmen Guallart en la seua aproximació al Benimaclet medieval.
S’ha de fer notar, per altra banda, que totes les terres del terme no estaven posades en cultiu. Això té a veure amb les dificultats pròpies de la colonització i l’assentament de colons que seguí al procés de conquesta militar. Però també cal relacionar-ho amb els trets propis del paisatge agrari medieval valencià. I és que contràriament al que la gent acostuma a pensar, el camp actual, i particularment l’horta de València, no tenen res a veure amb el medieval. A l’edat mitjana totes les terres no estaven cultivades, sinó que hi havia importants extensions d’intersticis, d’erms que eren aprofitats com a zones de pastura i, per a aquells amb menys recursos de recol·lecció d’herbes mengívoles.
D’emfiteutes, és a dir, de gent amb terres que treballen directament -la majoria- o mitjançant la contractació de jornalers -l’elit del camperolat- el 1350 hi havia 69 que satisfeien una renda en conjunt de 2.404 sous. Les diferències entre el que pagaven uns i altres reflecteixen la diversitat de patrimonis. Pere Garcia pagava per dues cases i terres 127 sous i 2 diners, i Arnau Llorenç en satisfeia 98 sous per dues cases i 4 cafissades de terra (2 ha.). A l’altre extrem dels emfiteutes -hi havia, per tant, gent més pobra a Benimaclet, que ni tan sols tenia terra establerta en emfiteusi- trobem diversos individus que només paguen 7 sous en concepte de la casa que tenen a Benimaclet. Són famílies sense terra, que només tenen els seus braços per treballar -els coneguts com a bracers? Seria d’arriscat d’afirmar-ho-. I això perquè les característiques de la font i de la informació que contenen ens conviden a la cautela. Potser algun siga, en efecte, bracer, però també seria possible -com va demostrar Lluís To per a la parròquia d’Aro, a Catalunya- que aquests individus tinguessen terres a altres senyorius. De fet, no només ells, sinó qualsevol membre de la comunitat és possible que disposara de terres fora del terme de Benimaclet.
Gairebé quinze anys després, el 1367, hi ha un total de 77 emfiteutes que paguen 2.483 sous. Arnau Llorenç paga llavors només 30 sous. Trobem però altres dos individus amb el seu cognom, Berenguer, que només en fa 7 per una casa, i Guillem, que en paga 70. En bona lògica, no sembla arriscat pensar que Guillem siga fill d’Arnau i que en el transcurs d’aquests desset anys Guillem ha arribat a edat adulta i ha iniciat la seua pròpia singladura. A l’edat mitjana, això passava per contraure matrimoni i rebre dels pares -si era possible- un lot de terres que garantira la viabilitat de la nova unitat familiar. En el cas de Guillem, el que rep és una cafissada de vinya (mitja hectàrea) a més d’altres dues parcel·les de 3 i 9 fanecades que probablement són d’horta. El pare, per banda seua, es reserva encara una casa que li lliurarà en el moment de major vellesa o del traspàs definitiu.
El 1367 hi ha a Benimaclet un total de 48 cases. Quaranta anys després, el 1409, la quantitat s’havia incrementat a 62 tot i que el nombre d’emfiteutes, per contra, havia descendit, a 66, i també ho havien fet les rendes, fins als 1.921 sous. En aquest punt cal fer un esment important. A aquests 1.921 sous que obtenia de renda la senyoria -d’ençà el 1409 el Capítol de la Seu de València- calia afegir 1.002 sous que percebia l’Església com a tribut dels beneficis eclesiàstics que diverses persones havien instituït des de la conquesta fins llavors. No és, per tant, que el Capítol ingresse 2.923 sous com a senyor feudal de Benimaclet. Com a titular del senyoriu només n’obté els 1.921 sous esmentats, els altres 1.002 els percebien diversos clergues que estaven com a beneficiats de capelles o advocacions instituïdes per persones particulars.
El 1409 continuen a Benimaclet els Vidal, els Rovira, els Garcia, els Espígol i els Llorenç. Precisament un Garcia, Joan, exerceix aleshores de justícia, i Ferrer Rovira és un dels jurats. Però el més clarivident és que aquests sis llinatges pràcticament completen la nòmina de quaranta prohoms que estan presents en la presa de possessió del senyoriu per part dels delegats del Capítol de València. Trobem novament un Guillem Llorenç, però no és el mateix individu que coneguérem el 1367 sinó el seu fill homònim. Aquest va rebre del seu pare l’explotació completa sense més ampliacions, és a dir, la casa, la cafissada de vinya i les dues parcel·les de 3 i 9 fanecades. Sembla ser, per tant, que finalment Berenguer Llorenç no va transmetre la casa a Guillem.
Volta dels Àngels. Pintada per Pau de Sant Leocadi i finançada, en part, pels tributs que pagaven els veïns de Benimaclet
Si els Llorenç, els Espígol o els Vidal són dels llinatges que resideixen a Benimaclet d’ençà la conquesta, els Bernat són uns nouvinguts. En realitat no. Ja el 1350 trobem dos individus, Llorenç i Joan, d’aquest cognom que només posseïxen terres per les quals paguen 35 i 77 sous respectivament. Sense casa al seu nom, deuen residir a algun indret proper. El 1367 només hi consta Llorenç, novament sense casa i ara amb menys terres, per les quals paga 17 sous i 6 diners. Finalment, el 1409 trobem a Guillem Bernat que sí resideix a Benimaclet, té a casa almenys, i compta amb dues cafissades de terra pagant per tot plegat 49 sous de renda. Amb aquestes dates resulta difícil establir un vincle familiar entre tots aquests individus però no deuríem descartar-lo.
Guillem deu ser relativament jove aleshores, atés que morirà quaranta-tres anys després, el 1452. Uns mesos abans del traspàs definitiu, el 20 de desembre de 1451, Guillem redacta les seues darreres voluntats nomenant marmessors Miquel i, l’abans esmentat, Guillem Llorenç. El lideratge i el pes al si de la comunitat es fa notar no únicament en l’extensió de l’explotació agrícola o l’exercici de càrrecs de govern, sinó també en aquesta mena d’actuacions. Miquel i Guillem Llorenç són els responsables d’executar la voluntat testamentària de Guillem Bernat. També hauran d’estar presents, juntament amb la vídua i el notari, quan aquest confecciona l’inventari de béns que el difunt ha deixat en aquest món.
L’enregistrament dels béns té lloc un 17 de juny de 1452 -fa tres dies es van complir el 565 aniversari d’aquest fet-, unes setmanes després del decés de Guillem. No és habitual que transcórrega tant de temps però en tenim constància a un altre fet poc comú: un mes abans de l’inventari, la vídua de Guillem, Jaumeta, adquireix un parcel·la de mallol -és a dir, una vinya jove que no dóna encara fruits- per 320 sous. I dic que és poc comú perquè habitualment les dones en enviduar acostumen a desfer-se de l’explotació agrícola i invertir en el mercat del crèdit. Doncs bé, en aquesta compravenda, Jaumeta ja figura com a vídua, la qual cosa vol dir que, en efecte, l’inventari és fa setmanes després de la mort de l’home.
Moribund dictant les seues darreres voluntats
El notari, davant la mirada atenta de Guillem i Miquel Llorenç, anota al seu quadern un total de 23 béns entre peces de roba, mobiliari i objectes diversos. La nòmina és, de totes totes, breu. No només això, sinó que a més, la casa es presenta com un espai diàfan, sense cap tipus de subdivisió interna. Atès que es tracta d’un pagès amb terres, com després veurem, seria lògic trobar a l’interior de la casa o en un altre immoble eines del camp, animals de tir o reserves de la collita, per esmentar alguns béns habituals en els interiors domèstics del pagesia benestant. Precisament per la seua posició mitjanament acomodada seria d’esperar que la casa estigués millor condicionada amb il·luminació, estris de cuina, un mobiliari més nombrós, sense oblidar una major compartimentació de l’espai interior i, també, les robes de la dona. No obstant, tot això no és referit en aquest inventari.
Podem pensar que no hi havia més quantitat d’objectes, de béns, a la casa? Llegir documentació medieval pot resultar -amb certa pràctica i disciplina- fàcil. No obstant això, la perícia del professional de la història no s’evidencia, almenys no únicament, per la seua capacitat per llegir la documentació sinó per qüestionar-la i interrogar-la. En el cas que ens ocupa, resulta pertinent preguntar-nos si realment tots els béns que posseïa en el moment de la seua mort Guillem Bernat, esdevinguda almenys a inicis del maig de 1452, són tots els que el notari recull en el seu registre perquè hi ha un desequilibri entre el nivell de riquesa del difunt i la parquedat de l’inventari. Justament aquesta dissonància és la que anima a pensar que la casa està, o almenys hi era, molt més poblada d’estris, objectes i mobles del que l’inventari recull. En aquest cas particular, cal pensar que el notari es limita a prendre nota d’alguns objectes i les robes del difunt que seran després venuts en pública subhasta a la ciutat de València.
Els cereals, particularment el forment, era el principal dels cultius
L’inventari de béns el completen els immobles amb què comptava la família, a més de la pròpia casa on residia el difunt, i ara viu la vídua. Aquesta nòmina es limita a dues parcel·les de 7 fanecades i d’1 cafissada (en total, poc més d’1 ha.) on conrea, respectivament, cereal, i vinya. L’explotació agrícola, però, comptava almenys amb una altra hectàrea més de vinya, recordem-ho, vinya jove, Guillem Bernat havia venut a Jaume Vives, moliner resident també a Benimaclet. A més, Guillem posseïa una altra casa al lloc que havia venut a Antoni Gil per 450 sous en 1444. En el moment de confeccionar l’inventari, gairebé deu anys després, el deute continuava vigent, però Antoni Gil i la seua dona, Francesca
«sien morts pobres dels béns de fortuna en tant que no y ha bén de aquells ne altra manera per la qual los dits marmessors puixen ésser pagats de la dita quantitat sinó cobrant les dites cases, e açò és clar e notori a tots los del dit loch de Benimaclet».
En la societat medieval era possible la restitució del bé com a forma de cancel·lació del deute. Aquesta clar que en alguns casos estem més endarrerits que els nostres avantpassats de fa 600 anys. La trajectòria d’Antoni res s’assemblava, doncs, a la de Guillem. De fet, Antoni no era l’únic deutor que tenia el nostre protagonista en el moment de la seua mort. Guillem tenia a més amb una gerra gran, on hi cabien fins a 40 cànters de vi, que havia llogat a un altre veí del lloc, Miquel Agostí.
Dos dies després de l’inventari, el 19 de juny, es produeix la subhasta dels béns inventariats. En bona lògica, es subhasten els vint-i-tres objectes registrats, encara que finalment només catorze troben comprador. Tota la venda, la subhasta va a càrrec del corredor Joan Garcia, genera uns ingressos de 181 sous i 4 diners. Es tracta d’una xifra gens menyspreable, equivalent a uns 91 dies de treball si prenem com a referència els 2 sous 3 diners que cobrarà Garcia per la seua corredoria. Precisament l’almoneda -que és com s’anomena aquesta tipologia documentalment- o subhasta ens llança una mica de llum sobre la vida d’aquest camperol mitjà de Benimaclet. ¿Gaudia d’algun tipus de confort, Guillem Bernat, a casa? Resulta difícil contestar una pregunta a partir d’uns pocs documents però podem aventurar que si no el posseïa, el confort, sí almenys el perseguia. I això s’aprecia en el fet que dels 181 sous, pràcticament 100 corresponen al llit i la roba per vestir-lo. Val la pena destacar el matalaf de plana i el travesser de plomes plens, que són venuts conjuntament per 50 sous i 4 diners, i el llit, per la qual cert Antoni Rubio paga 20 sous i 9 diners. Es tracta d’un llit de 6 taules o posts, de les més grans que solia haver a l’edat mitjana, si bé és cert que en aquest moment tots els membres de la família solien dormir junts.
Malalt en el llit
De Jaumeta, la vídua de Guillem Bernat, perdem el rastre encara que el més probable és que concertés un nou matrimoni. Dels marmessors, en canvi, sí que tenim referències posteriors. Deu anys després documentem diversos membres de la família Llorenç arrendant els delmes del pa i vi corresponents a la Rambla, per valor de 2.345 sous anuals, una quantitat que s’assembla el que alguns petits cavallers obtenen dels seus senyorius. És probable que Guillem Bernat participés, en el seu moment, d’inversions especulatives com aquesta.
De l’inventari de béns i la posterior subhasta hem pogut entreveure que Guillem Bernat gaudia, en el moment de la seua mort, d’un nivell de riquesa gens menyspreable, que ens permet encasellar en els sectors mitjans de la pagesia valenciana baixmedieval. Entre els objectes quotidians que reflecteixen precisament la seua mediocritat val la pena destacar «la barça de portar pa i vi a la fahena». Guillem, tot i invertir en el lloguer de mitjans de producció -aquella gerra vinadera abans esmentada- i tindre deutors no deixava d’acudir al seu lloc de treball, la terra.
Per a acabar convindria fer una reflexió sobre les diversitats de fonts i la complementarietat d’aquestes. Gràcies al capbreu de 1409 sabem que llavors Guillem Bernat comptava amb una casa i dues cafissades. Quaranta anys després la fotografia n’és una d’altra. L’inventari de béns ens informa que una de les cafissades havia estat venuda i, en canvi, havia posseïda -per compra o per herència- una casa que en el moment de la mort estava ja venuda, però no pagada. El nostre coneixement del passat, i el nostre discurs, canvia en funció de la documentació de què disposem.