Aquell matí de juny de 1469, Lluís Gil deixà de costat els seus assumptes habituals i acudí, cames ajudeu-me, a la cort de Governació. Un altre afer reclamava la seua atenció. I és que tot sembla indicar que Gil havia estat víctima d’una estafa per part d’Andreu Valent.

Aquest pescador es trobava en una situació financera força delicada. A causa dels deutes, els seus béns havien estat empenyorats per la cort de Governació a fi de procedir a la seua venda i satisfer els creditors. Entre les penyores figurava “una barraqua de una barqua que són en el Cabanyal del Grau de la present ciutat de València” i que són lliurats a Pere Vic i la seua dona Úrsula per restituir el deute. Mentrestant, i pel seu compte, Valent havia venut la barraca i la barca a l’esmentat Lluís, per 600 sous, una quantitat no gens menyspreable. Adidas schoenen Fins i tot, Valent i Gil havien consignat la transacció davant d’un notari, Antoni Martínez.

Resulta un tant arriscat identificar aquest matrimoni, i també el mateix Lluís Gil, com a pescadors i residents del Cabanyal, sense la pertinent precisió per part de l’escrivà de la cort, que sí ho especifica en el cas d’Andreu Valent, referint-se a ell com a pescador. Tot i amb això, no podem descartar-ho. Goedkoop Nike Air Max 2016 En qualsevol cas, queda clar que les parts en litigi, per tant, eren d’una banda, Lluís Gil, que pretenia fer bona la seua compra, i Pere Vic i Úrsula, que qüestionaven la validesa de l’operació en la mesura que es tractava d’uns béns empenyorats per l’autoritat pública.

La sentència inicialment és favorable a Pere Vic i la seua dona però Gil “opposant-se propietàriament en la dita barca e barraqua, requer e demana a vós, dit magnífich lochtinent general de Governador, vos plàcia manar ésser sobressehit en la dita subestació e venda de la dita barraqua e barqua, com aquella sia pròpia del dit proposant”. Les seues protestes no van enlloc, i l’adquisició es dóna per nul·la “com seria feta aprés del manament executori per aquesta part impetrat contra en Andreu Valent”.

Només conservem aquesta part final del litigi. asics buty damskie El cos central, on se recull les declaracions dels testimonis, i l’inici, que sol incloure els precedents de la causa, no s’han conservat. Però la part que ens ha arribat ja il·lustra algunes idees sobre el món de la pesca -marítima- a l’edat mitjana.

Tot i que s’esmenta de passada i suscitament, el document resulta prou explícit a propòsit de l’origen del poble del Cabanyal: una successió de barraques o cabanyes adjacents al grau de València (“el Cabanyal del Grau de la present ciutat de València”). És a dir, una mena d’apèndix, sorgit, podríem llançar la hipòtesi, arran o com a conseqüència d’una especialització professional.

Efectivament, en bona lògica, des del 1239 pescadors i mariners compartien un mateix espai. De fet, deu anys després Jaume I atorgà el privilegi, diguem-ne, fundacional al Grau de València i ací no s’esmenta el Cabanyal. Però amb el pas del segles acabaren per crear-se dos espais diferenciats. Per un costat, un zona amb un transit constant de persones i mercaderies, amb alguns magatzems o botigues, on els que hi residien eren, fonamentalment, gents de mar com ara mariners, calafats, fusters o drapers relacionats amb l’elaboració de veles o venedors de manobres. Per l’altre, una zona nascuda per a guardar els bots de pesca, on a poc a poc anaren assentant-se els pescadors, primordialment. De fet, l’expressió que fa servir l’escrivà de la cort de Governació apunta en aquest sentit: “barraqua de una barqua”, a més que cap dels tres protagonistes del litigi és identificat com “resident” del Cabanyal.

Ara per ara, la primera referència que tenim del topònim Cabanyal és del 1422, a propòsit de la construcció d’un pont “en lo camí que va al Cabanyal”. asics gel kinsei uomo En efecte, aquesta és la referència més habitual sobre el Cabanyal que solem trobar a la documentació. adidas eqt hombre Aquest camí eixia, més o menys, des de darrere del Palau Reial, a l’altra banda del riu, i travessava l’horta de Mestalla-Algirós fins a arribar vora mar. Òbviament, el sorgiment del nucli del Cabanyal havia de ser anterior a la data esmentada, en un moment difícil de precisar, però que com a mínim caldria retrotraure al darrer terç del segle XIV, en el context de dessecacions i expansió sobre els aiguamolls que envoltaven llavors la ciutat de València. Precisament la tipologia de les barraques recorda molt als models constructius habituals en les zones lacustres d’arreu del món. nike air max 2016 goedkoop En aquest sentit, al Cabanyal en aquesta època -edat mitjana- i encara al llarg dels segles posteriors, no hi haurà construccions de pedra sinó aquestes barraques modestes i senzilles que en més d’una ocasió seran víctima de les flames, com el conegut incendi que assolà el nucli el 1796. Òbviament, tot plegat és només una hipòtesi i calen més investigacions per esbrinar l’origen de l’actual poble del Cabanyal. En qualsevol cas, quan documentem el mot Cabanyal, ja hi resideixen un bon nombre de pescadors, a més de les barraques de barques.

El document en qüestió també resulta il·lustratiu per a conèixer els costos dels mitjans de producció dels pescadors. Sabem molt bé, perquè tenim estudis detallats, la despesa que havia de realitzar un llaurador per a disposar de les eines bàsiques per llaurar el camp -l’arada, l’aixada i, sobretot, el matxo-, però no per al cas mariner. En aquest cas, Andreu Valent ven la seua barca, i la barraca on la guardava, per 600 sous. És una quantitat certament important, que no estava a la mà de qualsevol. Ras i curt, la barraca i la barca equivalien a dos rossins joves, de la millor qualitat dels que hi haguera. Si pensem que el temps d’ús d’una cavalleria s’allargava entre els 7 i 10 anys, i a vegades fins i tot més, un llaurador disposava d’uns 15-20 anys per a desemborsar els 600 sous. La majoria hagueren comprat el rossí mitjançant un censal, és a dir, un préstec que ajornava la restitució del capital sine die però pel qual se pagava un interés del 8,33% anual i que estava assegurat sobre un bé immoble que hauria de ser empenyorat en cas d’impagament. En aquest cas, desconeguem els detalls de la compravenda entre Andreu Valent i Lluís Gil, però, en bona lògica, degué fer-se també mitjançant d’un censal.

Siga com vulga, el fet de tractar-se d’un bé imprescindible per a la pràctica de la pesca, la seua venda ens alerta sobre la situació clamorosa de Valent. Només en una situació desesperada el treballador renúncia als seus mitjans de producció. Amb tot, podem aventurar que el deute entre Valent i Pere Vic devia ser prou inferior als 600 sous que el pescador va obtenir de Gil, però igualment impossible de pagar. Possiblement per això, perquè donava per perdudes la barca i la barraca, que decidí fer una bona venda i traure major benefici més enllà de la simple cancel·lació del deute.

Abans he esmentat de passada que ni Pere Vic ni tampoc Lluís Gil són referits al document com a pescadors del Cabanyal. No podem descartar la possibilitat que ho siguen, ja ho he dit adés, però sospite que no ho són, ni pescadors ni residents del Cabanyal.

Sí, potser siga un informació que apareix en la part inicial del procés, que no s’ha conservat, però resulta estrany que s’esmente en el cas de Valent i no en la resta dels protagonistes. A més d’això, la quantitat que cal desemborsar per la barraca i la barca, com hem pogut veure, no estava a la mà de qualsevol. En cas de no disposar físicament de les monedes per a pagar al comptat -situació en què se trobava el gruix de la societat medieval, començant pel mateix rei-, el pagament s’hauria fet mitjançant un censal que exigia, com ja hem vist, d’un bé immoble sobre el que assegurar el préstec. El gruix dels pescadors mancaven d’aquest patrimoni per finançar l’adquisició d’una barca, raó per la qual no era estrany que els pescadors treballaren amb bots arrendats o al servei d’un patró com a jornalers. En aquest sentit, sobretot en les poblacions pròximes a la costa, una de les estratègies habituals dels prohoms locals, això que en diem elits rurals, passava per la inversió en les activitats pesqueres mitjançant l’adquisició de les naus i les xarxes que arrendaven, com si de molins o parcel·les de terra es tractava, a pescadors. Un dels casos que he pogut estudiar el protagonitza una família de Palma (de Gandia), a uns 15 km de la costa, que tenia una barca a la platja d’Oliva i que arrendava a un pescador de la localitat. En el cas que ens ocupa, res convida a pensar que Pere Vic i Lluís Gil es dedicaren a la pesca de forma professional, sinó que devien dedicar-se a una altra activitat econòmica. El seu interés per la mar es limitava a la diversificació de les seues fonts d’ingressos. Si bé ho pensem, aquesta era la preocupació primordial de les gents de l’edat mitjana, això sí, garantida la supervivència.

Encara resta un aspecte a comentar del cas particular. A l’inici d’aquest post he esmentat com Lluís Gil acudeix a la cort de la Governació per a fer valdre la seua compravenda. La seua protesta va adreçada, no a Pere Vic, sinó a la dona d’aquest, Úrsula. nike air zoom pegasus 31 hombre El més lògic seria pensar que ella és una vídua i per això emergeix d’entre la societat, com ja vam tindre ocasió de parlar-ne en aquest post. O podria ser que ella actuara com a procuradora del seu marit. Però no, no és cap dels casos esmentats. La raó del seu protagonisme és perquè ella, i no el seu marit, és la titular del deute, la creditora d’Andreu Valent. Ben probablement, es tracta d’un deute heretat dels seus pares, perquè no era gens habitual que una dona casada participara del mercat del crèdit de forma autònoma. Nike 2017 Pas Cher L’ombra del referent masculí -pare, germà, marit o fill- no ho permetia.

Barques vora mar. J. Sorolla

Ens restaria parlar de la barca que és objecte de la transacció. Al document no es dóna cap element descriptiu, però per altres documents i pels estudis antropològics podem suposar que es tractava d’un llaüt de pesca com els que Joaquim Sorolla va dibuixar. Es tractava d’un tipus d’embarcació pensat per a la pesca col·lectiva. I és que si la família pagesa podia treballar la terra pel seu compte, sense necessitat d’ajut extern -llevat del moment de la collita si voleu-, en el cas dels pescadors la unió d’esforços resultava indefugible. Adidas Yeezy 350 Heren Això no vol dir que aquesta necessitat de mancomunar interessos comportara una participació igualitària i equitativa en el negoci. Ben al contrari, el col·lectiu dels pescadors, tot i ser una professió ben modesta, estava recorregut per fortes divisions internes. Per això, perquè era un dels gremis més pobres, un prohom de la ciutat, Pere Bou, fundà un hospital pensat precisament per a atendre els pescadors malalts. Aquest hospital -com tots els de la resta de la ciutat- fou fusionat a inicis del segle XVI en l’Hospital General de València, però durant un temps quedà el seu record. Estava ubicat al centre de la ciutat, a prop del barri de pescadors que havien estat assentats per Jaume I entre els actuals carrers Barques i Roger de Llúria.