“Qui perd els orígens per la identitat”, canta Raimon, i és cert. A vegades, però, hi ha qui esborra els seus orígens per a construir, o construir-se, una nova identitat. Així, Ulisses es vesteix de rodamón per a retornar a casa i no ser descobert pels visitants que hi habiten. Només el seu vell gos, Argos, descobreix la vertadera identitat de l’estrany. Precisament, és per a identificar els companys d’armes en mig de la fragor de la batalla que van nàixer els uniformes militars i, abans que aquests, els emblemes heràldics i les insígnies. Aquesta dèria per identificar i ser identificats tenia també la seua translació al món civil, molt abans que s’inventara el DNI. Hom acostumava a lluir una joia, un amulet, o una peça de roba, que el feia fàcilment recognoscible per a la resta de parents i veïns.
Precisament, divendres passat, 26 de febrer, tingué lloc a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència de la Universitat de València, dins del cicle “Identitats i Identificacions: Passat & Present”, una taula redona sobre els mecanismes i les estratègies per a descobrir la identitat dels individus que es feien servir en èpoques passades. També és una qüestió que ha estat present al cine i la televisió. Sense anar més lluny, paga recordar la sèrie Mad men i els problemes identitaris del personatge principal.
Observat el fenomen des de la perspectiva de la llarga durada, cal concloure que els esforços per a identificar les persones, en vida o mortes, tenen a veure amb el procés de construcció de l’Estat. A mesura que aquest es fa omnipresent, el control dels individus és fa més estret. Pensem, per exemple, en la figura de l’Encobert, que va sorgir en la darrera etapa de les Germanies. Els erudits d’època moderna proposaren diverses identitats per al personatge, sense que ninguna d’elles sembla que fóra encertada. Nike Air Max 2016 Dame El que ens interessa ací ara, però, és el context en el que es desenvolupa la seua figura: un moment en el que el poder de l’Estat estava en entredit.
Possiblement, el cas més conegut d’identitat segrestada siga el de Martin Guèrra. mochilas kanken mini A més del treball historiogràfic de Natalie Z. Davis, que la va donar a conèixer, la seua història ha estat portada també al cine. Recordem-la: al cap d’un temps d’haver-se casat, Martin abandonà la família, acusat pel seu pare d’haver robat uns sacs de forment, i marxà del poble sense acomiadar-se de ningú. fjallraven kanken goedkoop Passats els anys, però, Martin retornà. La seua pròpia dona i tota la comunitat el va acceptar sense dubtar-ne un instant. Només després d’un nou malentès, el germà del seu pare començà a qüestionar la identitat del nouvingut. A la fi del subseqüent procés judicial, es va demostrar que, en efecte, el vertader Martin Guèrra era una altra persona. El fals Martin, Arnau del Tilh, fou condemnat a la forca per haver usurpat la identitat d’una altra persona.
La història de Maria Escarlata és justament la contrària. En el seu cas, aconseguí ocultar els seus orígens, trencar amb el seu passat, i construir una nova identitat. Només el treball dels historiadors, concretament de Vicent Pellicer i Rocher, ha aconseguit desemmascarar la seua història, digna de ser portada al cinema.
Pels volts de 1462, el convent de Santa Clara de Gandia fou refundat amb un grup de monges clarisses, de la reforma de Colette, que provenien del sud de França (concretament de Lesinhan, a Occitània), i entre elles s’hi trobava sor Maria Escarlata. El fet no tindria res d’extraordinari si la monja en qüestió no haguera arribat a aquestes terres sota una nova identitat, tractant d’escapar del seu germà, del seu cognom i, en definitiva, de la vida en la cort que esperava a la filla d’un noble poderós, de la família dels Armagnac, candidat al tron de França. lancel pas cher Qui era, en realitat, sor Maria Escarlata?
La monja Bona de Carlat o, abans de prendre l’hàbit (ja sabeu que les monges prenen un nom diferent en entrar al monestir, precisament per a trencar amb la seua identitat mundana) Clara d’Armagnac. Clara havia estat internada al monestir de Lesinhan pel seu germà, Jacques d’Armagnac, mentre que ell es trobava d‘ambaixada per Castella. Durant aquest temps, Clara es féu monja per a escapar a les voluntats de casament que sense el seu consentiment ell planejava. asics onitsuka tiger hombre Curiosament, Bona de Carlat (o, com la coneixen al sud de França, Sainte Bonne o la bienheureuse Bonne de Carlat) morí a les darreries de la dècada dels anys 50 del segle XV. Entre els seus mèrits cristians figurava la renúncia a la riquesa i als béns materials, raó per la qual fou beatificada el 1625. Lunettes de soleil Ray Ban Per les mateixes dates que s’afirma que morí, entre 1457 i 1462, es produïren una sèrie de coincidències que, si més no, resulten significatives. Abans que tornara el seu germà, marxà amb altres monges a Barcelona, on romangué un temps, mentre Carles de Viana, primer, i després Joan II, els atorgava un monestir on instaurar la reforma coleta. Ja aleshores, segons Pellicer, és probable que es presentara en la cort com a Maria Escarlata. Marcus Mariota Oregon Football Jerseys Finalment, Joan II decidí establir les monges a Gandia, que formava part dels seus dominis personals com a duc de la vila.
És evident que algunes persones havien de conèixer la vertadera identitat de sor Maria Escarlata, particularment les monges que l’acompanyaven. Under Armour Curry One Pas Cher En aquest sentit, no deu ser casualitat que entre la segona generació de monges que ingressaren al convent de Gandia, dues d’elles prengueren el nom de sor Bona, un nom que no forma part del conjunt antroponímic femení habitual de l’època. Fa la impressió que les monges de Lesinhan, consolidada la reforma a Gandia, tornaren al seu monestir primigeni, però no està massa clar si sor Maria Escarlata hi retornà també. Adidas Superstar Schoenen Dames Del que no hi ha dubte és que la seua petjada en la comunitat clarissa de Gandia fou important. A més del fet que el seu nom fou pres per les noves monges valencianes, l’Aula Capitular comptava en un dels seus angles amb la pintura d’una efígie que la representava, i que actualment podeu trobar al Museu de les Clarisses de Gandia.