Certament, resulta curiosa la fascinació que desperten el càtars encara actualment. Almenys així pareixen demostrar-ho els milers de turistes que visiten any rere any, des de fa moltes dècades, els castells “càtars” de l’actual sud de França; i també el discurs turístic que ens venen allí, al “Pays Cathare”. Probablement hauran contribuït bona cosa les llegendes sobre un presumpte Grial càtar i sobre tresors ocults que s’han anat inventant al llarg dels segles, amb les que s’ha envoltat de misteri aquesta religió medieval desapareguda. Però pareix que en l’èxit dels càtars ha tingut més pes el romanticisme creat al seu voltant per certs historiadors en el segle XIX, evolucionat en el XX, que no les llegendes. Al cap i a la fi, veritat o no, el Catarisme es presenta com una religió pacífica (els Bons Hòmens es feien dir) que fou arrasada literalment a sang i foc per una Església Catòlica corrupta i intolerant. És evident, doncs, que la història del càtars, presentada així, té tots els ingredients per a fer paral·lelismes amb moviments polítics i espirituals contemporanis, de resistència. Si damunt s’integren els càtars com un element essencial de la història occitana, i es barregen amb la defensa política i cultural d’Occitània (a casa nostra, fins i tot, amb la llengua), tot plegat pot explicar eixa fascinació que desperten encara en molta gent, fins al punt de forçar de vegades la seua interpretació històrica. Però, què hi ha de veritat en el que es diu dels càtars?
Un senyor fent de càtar davant d’un monument en record dels màrtir càtars alçat en el segle XIX
Actualment hi ha molta bibliografia al respecte, però, malauradament, no tots els autors distingeixen clarament la història de la llegenda, especialment per internet. Molts, de fet, busquen el tòpic forçant la realitat. Hi ha llibres sencers que tracten el catarisme com una religió esotèrica; és a dir, secreta, per a iniciats, quan realment no tenia res d’esotèrica. Al contrari, es predicava públicament i es va estendre per un gran nombre de seguidors fins al punt de no poder considerar el catarisme com una simple secta. Era un moviment religiós ben estès i consolidat, plenament cristià i basat en la Bíblia (concretament en l’Evangeli de Sant Joan), que, si bé era alternatiu a la Cristiandat romana oficial, també hi compartia moltes coses, fins al punt que l’Església Catòlica la considerava una heretgia; és a dir, Cristianisme desviat que calia eradicar, quasi una aberració, però Cristianisme al cap i a la fi, molt distint a l’Islam o al Judaisme per exemple.
Per descomptat, Catolicisme i Catarisme també divergien en moltes altres coses, especialment en la doctrina teològica, ja que el Catarisme tenia creences dualistes. És cert que el Catolicisme creu en l’existència del cel i de l’infern, o en Déu i el dimoni com a representacions del bé i del mal, i per tant també presenta un cert dualisme moderat; però el més important d’aquest pensament és que només existeix un Déu totpoderós, creador del cel i de la terra com diu el Credo oficial aprovat al segle IV. Els càtars, per contra, pensaven que existeix un déu de l’amor i del bé que ha creat les ànimes i tot el món espiritual, que de fet és el Déu del Nou Testament, però també creien en un déu del mal, el dimoni, que alhora és el Déu venjatiu que apareix a l’Antic Testament, creador de tot el món material i, per tant, també dels homes (i les dones), de la carn que té atrapades les ànimes creades pel Déu bo. Scarpe Nike Dos deus, per tant, un del bé i un del mal en peu d’igualtat, tot i que calia resar només a un i evitar a l’altre.
En realitat el pensament càtar és bastant més complex del que he resumit ací, n’hi ha molts més detalls, però deixant de banda els aspectes teològics que no ens interessen ara tant, el Catarisme destaca per certes característiques que, en realitat, fan que parega una religió molt moderna per al seu temps. Tant en qüestions d’organització i creences com, per exemple, en l’actitud cap a les dones, cosa que segurament explica també l’interès que desperta el Catarisme encara en l’actualitat. Per exemple, al Catarisme s’accedia a través d’una simple cerimònia d’imposició de mans per part dels “Perfectes” (l’equivalent als sacerdots, per a entendre’s) anomenada “Consolament”, i ja no existia cap altre sagrament més. Molts càtars vivien en comunitats, separats entre homes i dones, amb una jerarquia interna pareguda a la de les antigues comunitats cristianes, i on el treball era un aspecte fonamental de la convivència. Però també hi havia famílies, per descomptat, que vivien a les seues cases.
Castell “càtar” de Perapertusa, a Occitània
No tenien temples i criticaven el malbaratament de recursos en la construcció de l’esglésies catòliques. No adoraven la creu, ni els ídols i les relíquies, tampoc les imatges dels sants, consideraven demoníac el so de les campanes, i no creien en els miracles. No podien matar animals directament, i quan rebien definitivament el Consolament tampoc no menjaven ja carn, ni ous, ni llet, ni formatge; és a dir, res que tinguera greix, excepte l’oli i el peix, i tot això amb una justificació teològica extreta de la seua interpretació del Nou Testament. Pel que fa al sexe, inicialment els càtars pensaven que calia abstenir-se de qualsevol pràctica i tampoc no creien en el matrimoni, però amb el temps això es va demostrar insostenible, de manera que es va reservar només per als Perfectes (els líders més purs, els i les quals no podien ni tan sols tocar la pell nua del sexe contrari), mentre els creients normals es podien casar amb una simple cerimònia d’acceptació mútua.
Finalment, pel que fa a les dones, no hi ha notícies que en cap església càtara mai arribara a haver-hi bisbes, que eren la màxima autoritat, però sí ocupaven llocs en la resta de la jerarquia eclesiàstica en peu d’igualtat amb els homes, inclosos els Perfectes, i tenien un paper molt més destacat i nombrós que en l’Església romana. I és que la dona no rebia cap discriminació teòrica emanada de la teologia càtara (com sí passava en l’Església romana), per tant la possible discriminació (que sens dubte existiria) es limitava a la que ja hi havia per defecte en la societat medieval, si bé disminuïda. Així, doncs, no ens hem de portar a engany, perquè el Catarisme era una creença medieval i, per descomptat, com totes les religions, tenia contradiccions que permetien discriminar a uns i afavorir a altres. De manera que, per molt que la dona estiguera millor considerada i tinguera un paper més destacat que no entre els catòlics, tampoc hem de pensar que els càtars eren feministes, perquè això seria forçar massa la realitat.
El Catarisme havia nascut cap al segle X i es va desplegar durant vora 400 anys per tota Europa en forma d’esglésies locals amb una jerarquia semblant a la de les primeres comunitats cristianes de l’Antiguitat (bisbes, diaques, ancians…). De fet, la seua doctrina era una novetat en l’edat mitjana però, realment, el que havien fet els càtars era recuperar tradicions molt antigues: les de moltes de les comunitats cristianes que existien en el segle IV, abans del Concili de Nicea que les va declarar herètiques front a una única versió cristiana oficial (fins llavors sols una de tantes) que era la que havia aconseguit imposar-se. A poc a poc, als llargs dels segles, les ara noves “heretgies” van ser eliminades, però en el context medieval del nou mil·lenni algunes van renàixer en diversos punts d’Europa, i acabaren confluint en el Catarisme; que, tot i tindre semblances, cal dir que és diferent del Maniqueisme.
Mapa de l’expansió del Catarisme entre els segles X i XIV
Durant 200 anys les esglésies càtares distribuïdes pels Balcans i tota Europa Occidental van ser tan minoritàries que l’Església de Roma a penes hi va fer res en contra, més enllà de condemnar-les oficialment als concilis. Tanmateix, al llarg del segle XII el Catarisme va arrelar profundament a Occitània i es va escampar per totes les classes socials, des de nobles als més pobres camperols, passant especialment per les classes urbanes (artesans i comerciants) que són on tenien més adeptes. En certa manera es pot considerar molt normal que passara això entre la gent amb menys recursos, ja que era la pobresa i la igualtat allò que predicaven els Bons Hòmens, i això contrastava molt especialment amb la corrupció i l’opulència del clergat catòlic local en aquell moment. Però el més interessant d’açò és que també alguns nobles es van convertir, si bé de segona categoria, mentre que els nobles més importants es van mantindre fidels a Roma però van protegir els seus vassalls càtars contra l’amenaça de l’Església; i això explica, en part, el fort arrelament càtar al Llenguadoc, que era un territori molt feudalitzat.
L’estratègia romana contra “l’heretgia” càtara, fins al final del segle XII, va consistir simplement en enviar prelats a predicar la doctrina oficial per pobles i carrers i amenaçar la gent amb l’excomunió i amb l’infern. Fins i tot Sant Francesc d’Assis i Sant Domingo de Guzmán, fundadors dels franciscans i els dominics respectivament, van predicar per Occitània i van intentar rebatre els ideòlegs càtars. Però era evident que aquesta estratègia no estava funcionant. Al contrari, cada vegada hi havia més adeptes en totes les classes socials, en molts llocs s’havia deixat de pagar el delme, en molts pobles les esglésies estaven buides, la qual cosa és impensable en la societat medieval, i cada vegada era més habitual que els enviats papals foren apedregats i ridiculitzats en arribar a un nou poble per a predicar la “fe vertadera”, sense que els senyors feren res per a evitar-ho.
Sant Domingo de Guzmán (a l’esquerra, amb aureola) debatent amb un líder càtar en el moment de produir-se el miracle del foc en 1207 (Salteri franciscà de la segona meitat del segle XIII, Biblioteca de l’Arsenal, Paris, ms. adidas gazelle 280, f 31)
Però una cosa havia de canviar just en el límit del segle: l’elecció d’Innocenci III com a Papa de Roma, el 1198, qui anava a reorganitzar l’Església amb la intenció d’augmentar el seu poder terrenal. Fou ell també qui va decidir assimilar el concepte de croada contra els musulmans, que venia desenvolupant-se des de feia dècades, amb la lluita contra les heretgies cristianes. Per això el 1208, aprofitant com excusa l’assassinat del delegat papal Pèire de Castelnau (possiblement per ordre del comte de Tolosa, a qui havia excomunicat per protegir els càtars), el Papa va signar la butla que decretava la Croada contra el Catarisme i cridava a la guerra santa a canvi de diverses indulgències espirituals. Nike Air Max Goedkoop Així, ràpidament es va organitzar un exercit format per nobles i bisbes de tota Europa, especialment francesos i alemanys, que anava dirigit en persona per l’abat de Cîteaux, la casa mare de l’Orde del Cister. És l’anomenada “Croada dels barons”, dita així perquè només hi van respondre cavallers i nobles de segona fila.
El Papa de Roma, Innocenci III (1198-1216)
A la primavera de 1209 l’exercit croat estava ja prop del comtat de Tolosa. Davant el perill més que evident, el comte Ramon VI, que, com hem vist, havia estat excomunicat el 1207, va demanar perdó al Papa i, després d’un acte públic d’humiliació i penitència, es va afegir a l’exercit croat. Els delegats papals, per la seua banda, aconseguit el suport de Tolosa van convertir en objectiu primordial els vescomtats de Besiers, Carcassona i Albi (d’ací el nom habitual de Croada albigesa), que estaven en mans de la família Trencavell i eren vassalls del rei d’Aragó, de manera que es van dirigir cap allà. Al juliol va caure Besiers i van fer una matança de càtars exemplificadora, ja que haurien mort vint mil persones segons afirmaren els propis delegats papals. A continuació van seguir arrasant cada poble que trobaven al seu pas, fins que a l’agost va caure Carcassona, on van poder apressar amb traïdoria el vescomte Ramon Roger Trencavell, que acabaria morint tres setmanes després a la seua pròpia presó. Soldes Asics 2017 El més important ara, però, és que per a substituir-lo com a vescomte l’abat de Cîteaux va elegir un jove i modest senyor originari de la regió de l’Illa de França, els dominis reials al voltant de Paris, anomenat Simó de Montfort, i el va posar també al front de l’exercit, convertint-lo així en un personatge clau d’aquesta història.
Arribat l’hivern, la Croada es va detindre i la major part de l’exercit va retornar a casa, al nord d’Europa, quedant una menuda guarnició liderada per Simó de Montfort. Però els problemes no van desaparèixer per a Ramon VI de Tolosa, perquè una vegada més es va negar a lliurar els càtars dels seus territoris i el delegat papal el va excomunicar de nou. Per la seua banda el rei d’Aragó, Pere el Catòlic, es negava a rebre l’homenatge feudal de Simó de Montfort com a nou vescomte d’Albi, Besiers i Carcassona, fins que el va acceptar el 1211 amb la condició que deixaren en pau el comtat de Foix. Air Jordan 1 Entre 1210 i 1212 Montfort i el que quedava de l’exercit croat van seguir atacant pobles i cremant heretges per tot el Llenguadoc, encerclant cada vegada més el comtat de Tolosa que era l’objectiu final. El rei d’Aragó, per la seua banda, va intentar fer de mediador pactant el matrimoni del seu fill de tres anys (el futur Jaume I) amb la filla de Simó de Montfort, cosa que no va desagradar gens al noble francés. El rei Pere, fins i tot, va lliurar el seu fill com a hostatge, cosa que aquest li recriminaria anys més tard en el Llibre dels Feyts. Però la pressió dels delegats papals per a continuar amb els atacs als càtars va ser més forta, perquè Simó de Montfort els ho devia tot i no es podia negar, de manera que la crema d’heretges es va activar de nou. Fins que la situació va resultar insostenible per al conjunt de la noblesa nativa. El comte de Tolosa i tots els seus vassalls es van posar també sota el vassallatge de Pere el Catòlic, com la resta de territoris que ja ho eren (vegeu mapa), per a enfrontar-se tots plegats a Simó de Montfort sota el lideratge del rei, i acabar definitivament amb la Croada. I aquest, per descomptat, els va acceptar el vassallatge.
Mapa de les relacions vassallàtiques entre senyors feudals al Llenguadoc abans de la batalla de Muret. Elaboració pròpia
Arribats a aquest punt cal tindre molt present el que això darrer significa. D’entrada, Pere el Catòlic no rebia aquest títol per casualitat, ja que només el concedia el Papa als reis que havien destacat per servir la Cristiandat, com havia fet Pere el 1212 en la batalla de las Navas de Tolosa contra els almohades. Ara, però, el rei d’Aragó es posava en contra del Papa, la qual cosa era un greu problema per a ell. No obstant això, el benefici per a Pere era massa important com per a deixar-lo escapar, ja que amb el vassallatge de tots els senyors del Llenguadoc, inclòs el comte de Tolosa, que se sumaven als que ja tenia, Pere augmentava extraordinàriament el seu poder i la seua influència sobre la zona, i concloïa un vell anhel perseguit per la dinastia del Casal de Barcelona des de feia temps. Ara bé, tampoc no cal caure en el romanticisme dels historiadors del segle XIX i alguns del XX, perquè el vassallatge feudal implicava un domini prou superficial dels territoris occitans, més formal que no real, i es limitava a les aliances bèl·liques i al pagament de certes rendes. El Llenguadoc seria, per tant, una simple zona d’influència, i no un domini directe per part dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.
Pere el Catòlic va creuar els Pirineus al setembre de 1213 amb un reduït exercit feudal, ja que les principals cases nobiliàries catalanes i aragoneses no van voler involucrar-se en aquest assumpte tan delicat; i perillós, pel que suposava enfrontar-se a l’Església sense traure ells res a canvi. Allí es va reunir amb l’exercit occità, i van anar fins a Muret a esperar l’arribada de Simó de Montfort, a qui van deixar entrar en la ciutat per a facilitar l’estratègia militar que havien planificat. La llegenda sobre Muret que va escampar el propi Jaume I a través de la seua Crònica (segurament basada, en part, en fets reals), diu que el rei Pere va perdre la batalla per no estar en condicions de combatre, ja que va passar la nit anterior despert amb una dona. Amari Cooper Alabama Football Jerseys Però no pareix que això influira massa en el resultat realment, ja que al remat l’exercit que havia reunit era més nombrós que no el que li quedava a Simó de Montfort, i van guanyar el primer combat. Zapatillas New Balance Tanmateix, quan va arribar la nit els contendents es van retirar a descansar i el rei es va quedar vigilant l’enemic amb un reduït nombre de cavallers (que fou el vertader error d’estratègia), moment que Simó de Montfort va aprofitar per a atacar-lo per sorpresa i Pere va morir, fent fugir la resta de l’exercit ara ja sense líder. asics scarpe uomo La Corona d’Aragó restava així en una profunda crisi política amb un rei menor d’edat, Jaume I, que a més estava en mans de l’enemic del seu pare com a hostatge (tot i que prompte el va lliurar al Papa). Els nobles occitans, per la seua banda, eixien derrotats una vegada més, mentre Simó de Montfort augmentava ara extraordinàriament el seu poder i seguia atacant poblacions occitanes amb heretges o sense.
Pere el Catòlic, rei d’Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller (1196-1213), rebent l’homenatge dels seus vassalls (Liber feudorum Ceritaniae, Arxiu de la Corona d’Aragó)
Com a conseqüència de la derrota, poc temps després un concili en nom del Papa va jutjar Ramon VI de Tolosa per protegir els heretges, i finalment li van llevar tots els seus dominis (excepte els de la Provença), concedint-los tots al fidel Simó de Montfort. Ramon VI va fugir i es va refugiar en terres catalanes un temps, fins que el 1218 va decidir tornar d’incògnit i recuperar la ciutat de Tolosa. Quan Simó de Montfort es va adona va acudir ràpidament a la ciutat i li va posar setge, amb tant mala sort per a ell que durant la batalla li va caure damunt una pedra llançada des de dins de la ciutat que li va xafar el cap, de manera que la resta de l’exercit va abandonar el setge deixant al comte en poder definitiu de la seua ciutat.
La mort de Montfort fou nefasta per a la Croada, que es va desactivar quasi per complet. El seu fill encara va resistir un temps al front d’un exercit reduït defensant els territoris aconseguits pel seu pare al llarg dels darrers anys, però a poc a poc els nobles occitans van poder recuperar quasi totes les seues antigues possessions. Especialment el nou comte Ramon VII de Tolosa, fill de l’anterior, i també Ramon II Trencavell, que va recuperar més de la meitat de les possessions perdudes el 1209 a la mort del seu pare en presó. Soldes Asics 2017 Alhora, desaparegut Simó de Montfort i la Croada dels barons, el Catarisme es va recuperar d’una forma espectacular en molts pocs anys, malgrat les matances, fins al punt que es prompte van celebrar concilis i es van crear nous bisbats abans d’una dècada. Una evolució que, de fet, resulta sorprenent amb tot el que hem vist fins ara. O no tant.
I és que el resum dels esdeveniments bèl·lics i polítics de l’elit feudal que he fet fins ací és el guió que acostumen a seguir tots els autors, perquè és la part que millor coneixem gràcies a les cròniques i a la documentació generada per totes aquestes disputes. Però cal imaginar també el que va suposar tot aquell període d’atacs, matances i crema d’heretges per a una comunitat de creients fortament cohesionada com els càtars (que, a més a més, rebutjaven la violència) i, en definitiva, per al conjunt de la població occitana independentment de la seua religió. De fet, no sabem de forma exacta quanta gent va morir directament o indirectament a causa d’aquella croada (i els que encara restaven per morir, com veurem), però al marge de la quantitat és evident que pels mètodes que van emprar, i pel resultat final perseguit, des d’un punt de vist actual aquesta Croada pot ser considerada perfectament un genocidi. Paraula que es defineix com la “destrucció o persecució d’un grup humà percebut com a entitat nacional, ètnica, racial o religiosa”, segons el Diccionari Normatiu Valencià. Per tant, la Croada contra els càtars entra dins de la definició, malgrat ser un concepte contemporani creat com a conseqüència de la invenció dels Drets Humans.
Càtars en la foguera
Tot i això, les disputes feudals que més destaquen la majoria dels autors també són interessants per a entendre el funcionament d’aquella societat. Cal tindre en compte que la defensa i l’atac dels càtars per part d’uns i altres grups de nobles no deixa de ser l’excusa que empraven per a fer guerres feudals en base al seu poder. Probablement Simó de Montfort i els delegats papals creien de veritat que estaven servint Déu fent aquell extermini, però és evident que això era compatible amb la lluita per augmentar el seu poder. Nike air max 90 pas cher De la mateixa manera, l’obstinada defensa dels càtars per part de la noblesa local, tot i prometre reiteradament a Roma l’expulsió i persecució de l’heretgia, pot resultar incomprensible als nostres ulls per tots els problemes que els va ocasionar, fins al punt de perdre les seues possessions en alguns casos. Però és segur que també tenien els seus propis interessos ocults, ja que la defensa dels vassalls és la base del sistema feudal, que es dóna a canvi de les rendes i els serveis personals. I, al cap i a la fi, Roma no feia més que immiscir-se en els afers terrenals dels senyors, i cada vegada amb més insistència, mentre el Catarisme rebutjava tot això.
Al remat, doncs, la guerra entre senyors fou un conflicte d’interessos de l’elit feudal, que van emprar l’heretgia càtara com a excusa per a enfrontar-se entre ells amb la finalitat d’aconseguir més poder. El Papa, per la seua banda, aprofitava aquells conflictes feudals al seu favor per a aconseguir convertir els senyors en el braç executor de la seua política d’extermini contra uns “heretges” que anaven expandint-se, i que desafiaven el seu poder absolut sobre les ments de la societat medieval. A més a més, per si això no fóra poc, els heretges posaven en dubte el dret de l’Església a rebre els delmes i la resta de rendes eclesiàstiques, que encara era pitjor. Per això aquesta història no acabava ací. Prompte anava a entrar en escena un nou actor a representar el seu paper de líder en aquest complicat joc de poder i d’interessos.