El primer repàs general al regnat del Cerimoniós en més de 50 anys

En el darrer número de la revista Afers, el 84, trobareu un dossier sobre els “Hospitals a la rereguarda republicana durant la Guerra Civil” coordinat per Xavier García Ferrandis i Àlvar Martínez Vidal amb sis articles sobre diversos centre hospitalaris en funcionament entre 1936 i 1939 a Huete, Uclés, Ontinyent, Alcoi, València i el front de l’Ebre. Així mateix, també s’hi poden llegir tres articles més sobre l’espionatge a Catalunya durant la Guerra Civil, l’economia de l’estraperlo i el comerç de blat i pa en la postguerra i el nacionalisme banal espanyol del Partit Comunista d’Espanya durant la Transició. Finalment, un postscriptum sobre transsexualitat, ciència i història i una sèrie de recensions de llibres d’història fetes per Samuel Garrido, Xavier Torres, Francesc Nadal, Carme García Monerris i Vicent Baydal. Eixa darrera, en les pàgines 530-532, és la que podeu llegir a continuació sobre el llibre d’Ernest Belenguer i Cebrià, Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387), publicat en 2015 per l’editorial Pagès de Lleida (368 pàgines). Per si vos pot ser útil a l’hora d’acostar-vos a la seua lectura:

.

«No pas a jactància nostra ne llaor, mas per tal que els reis, succeïdors nostres, lligent en lo dit llibre… prenguen eximpli que, en llurs tribulacions, deuen esperar e confiar en lo llur Creador». Aquest era el missatge amb el qual, a l’inici de l’obra, Pere el Cerimoniós mostrava les intencions providencials de la seua crònica. Evidentment, excusatio non petita, accusatio manifesta: la finalitat també era vanagloriar la seua figura i, de pas, llegar a la posteritat la seua versió particular de determinats fets, en certs casos falsejada, com ha demostrat la historiografia contemporània. També la biografia sobre el mateix monarca recentment publicada pel catedràtic emèrit d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer explicita el seu principal objectiu tot just al començament: «que aquest llibre serveixi com una síntesi actualitzada de tot allò que fins ara s’ha publicat en articles, congressos i revistes, però mai en una autèntica obra del regnat de Pere el Cerimoniós». I la veritat és que el compleix amb escreix.

L’esforç d’aplec, ordenació i elaboració d’una enorme massa bibliogràfica -s’hi esmenten més de quatre-centes obres- és ingent i reeixit, en tant que el discurs de l’obra flueix i resumeix les principals recerques de les darreres dècades sobre diversos aspectes del regnat, incloent les més recents -únicament, potser, es troben a faltar certes referències a Agustín Rubio Vela, Stefano Cingolani i Leonardo Soler. Amb l’estil de citació de Harvard, que facilita considerablement l’agilitat de la lectura, la biografia ompli un enorme buit del medievalisme de la Corona d’Aragó: la mancança d’una obra moderna dedicada a la trajectòria de Pere el Cerimoniós, ja que des de la d’Abadal, redactada fa cinquanta anys i centrada exclusivament en Catalunya, ningú no s’havia atrevit a mamprendre una tasca tan laboriosa.

En aquest sentit, la principal virtut del treball, a més de l’ambiciós afany de síntesi esmentat, és precisament la seua amplitud geogràfica, incloent tots els territoris dominats o reivindicats pel monarca, d’Aragó a Sicília, passant per Catalunya, València, Mallorca i Sardenya, com és lògic en un estudi de conjunt de la monarquia, però és tan poc practicat pels historiadors que ens dediquem a la Corona d’Aragó baixmedieval. La panoràmica general d’una monarquia composta per entitats polítiques diferenciades, incloent diversos dominis insulars, permet copsar les dificultats de gestió i el tipus de respostes particulars que hagué d’enfrontar i implementar el monarca en la seua tasca de govern, defensa i expansió constant, que conferia fonaments al seu poder.

És el que s’observa, després d’una introducció general sobre la situació heretada des de finals del segle XIII, al llarg dels cinc primers capítols, que cobreixen tota la vida del Cerimoniós, especialment el seu extens regnat de 1336 a 1387. Per etapes cronològiques (1336-1346, 1347-1349, 1350-1361, 1362-1375 i 1376-1387), Belenguer desbrossa amb eficàcia els molts diversos enfrontaments bèl·lics que el monarca escometé: contra els marínides a l’Estret de Gibraltar, contra el rei de Mallorca a les Illes Balears i el Rosselló, contra les Unions d’Aragó i València, contra Pere el Cruel de Castella i contra els genovesos i sobretot els sards a l’illa de Sardenya. Aquestes dues darreres guerres són les que destaquen, per la seua extensió i intensitat, com a catalitzadores d’una sèrie de canvis institucionals, fiscals i financers que acabaren per modelar una part important de l’entramat polític dels diversos territoris de la Corona.

Així mateix, l’autor també atén a altres qüestions del regnat, com ara els matrimonis reials, les conseqüències de la Pesta Negra i els seus rebrots, els moviments diplomàtics internacionals o les tensions internes recurrents amb infants i aristòcrates. Finalment, el darrer i sisè capítol fa un breu balanç de l’evolució de l’economia, la societat i la cultura durant el regnat del Cerimoniós, tot just acabant amb una valoració de la tasca del monarca, a mig camí entre la positiva de Soldevila -«el triomf total de la tendència mediterrània»- i la negativa d’Abadal -«els inicis de la decadència política de Catalunya». Belenguer, per contra, afirma que no comparteix «cap posició extrema» i es limita a destacar la capacitat de treball del Cerimoniós en pro de la Corona i els seus regnes, que compara, des dels seus «coneixements d’historiador modernista», amb la de Felip II: «home tan culte i tan cabut com pogué ser el rei Pere».

Però aquesta posició i aquesta comparació darreres mostren de manera senzilla la que potser és una de les principals febleses del llibre: la manca d’especialització de l’autor en la història del període i les seues darreres línies de recerca. Tal vegada és per això que continua veient aquelles dècades, tot i que sense entrar a fons en la qüestió, com uns temps «dramàtics», plens de «vaivens constants», en la descripció dels quals predominen els mots «tensió», «conflicte», «dificultat», «problema», «embolic», «ombres», «foscos», «tèrbols», etc. Sense negar la complexitat del període que ocupa pràcticament els dos darrers terços del segle XIV, el recurs a una visió general de crisi i catàstrofe -ben usual en la historiografia, tot s’ha de dir- dificulta, més que facilita, la comprensió dels fets, que és, al capdavall, la principal missió de la ciència històrica. En relació amb açò, la visió de Belenguer és constantment circumstancial, molt dependent de les dispars interpretacions que cada especialista ha fet d’una determinada qüestió i mancada d’una explicació estructural del conjunt de la trajectòria històrica emmarcada pel regnat de Pere el Cerimoniós.

En aquest sentit, també es troba a faltar una visió comparativa àmplia, d’escala europea, ni que siga per tal d’explicar aspectes que afectaven per igual els sistemes polítics d’arreu del continent, com les lligues estamentals o interestamentals -ací expressades, per exemple, en les Unions d’Aragó i València o en la Conveniència dels cavallers de Catalunya-, l’evolució del patrimoni i la jurisdicció reials, la relació de poders entre la comunitat política i el monarca o l’augment general dels conflictes en un context d’increment simultani de nombroses organitzacions de poder formals i informals. Aquesta altra mena de raonament de caràcter estructural hagués evitat un recurs potser excessiu a les característiques emocionals dels protagonistes dels fets històrics exposats, que van de la prepotència, l’autoritarisme i la corrupció a la bogeria, l’obsessió o la tossuderia. Tot i que la personalitat dels individus influeix, sens dubte, en la història, qualificar-los moralment des del punt de vista del present resulta de vegades un exercici perillós.

Igualment, l’autor tampoc arriba a deslliurar-se de les reiterades, i en moltes ocasions fora de lloc, discussions historiogràfiques sobre la preeminència, lleialtat i comportament dels catalans o els aragonesos en l’esdevenir de la Corona. Aquesta certa tendència al presentisme, heretada del medievalisme nostrat, també es fa present ací i allà en una sèrie de tòpics, com els que fan referència al pragmatisme català, la progressivitat dels furs valencians, la traïció rendista dels burgesos o l’existència d’un pactisme que caracteritzaria de manera sempiterna i inequívoca l’estructura política de la monarquia. D’altra banda, pel que fa a la fiscalitat i les finances, que reben una atenció especial i continuada en el llibre, tot seguint els avanços realitzats en les darreres dècades per l’escola de Manuel Sánchez, es detecten certes confusions entorn d’alguns tributs, com el bovatge, el monedatge o la dècima pontifícia. Així mateix, tot i que és un mal endèmic, també la decisió sobre els noms de persona hauria d’haver seguit un criteri determinat, ja que de vegades els personatges aragonesos són catalanitzats però d’altres no, algun de català apareix amb el nom llatinitzat o, fins i tot, un mateix personatge pot rebre diverses formes onomàstiques (Ximénez/Jiménez, Vicens Ferrer/Vicent Ferrer, etc.).

En qualsevol cas, l’obra, com s’ha esmentat, compleix de manera molt eficaç la seua principal finalitat: oferir un relat ordenat i actualitzat dels fets coneguts més importants del regnat de Pere el Cerimoniós.