Fins fa no molts anys, l’Arqueologia medieval (en realitat l’Arqueologia en general, i especialment la d’època clàssica) havia tendit a ocupar-se fonamentalment dels edificis del poder, que són els que presenten una major monumentalitat. Castells i esglésies eren pràcticament els únics edificis medievals que mereixien l’interès dels arqueòlegs, llevat d’algunes incursions en les ciutats, fins que fa unes poques dècades es va començar a desenvolupar un cert interès per les aldees camperoles i l’espai rural. Més recentment han començat a estudiar-se els espais agraris i, en definitiva, l’arqueologia acadèmica cada vegada s’ocupa més del territori en extens i de les relacions de les societats del passat amb el medi. Però atenció, perquè aquest gir en les vies de recerca, aquesta evolució de la disciplina arqueològica especialitzada en el període medieval, no implica en absolut deixar de banda els edificis del poder. Al contrari, la informació que aporten és molt important si se’ls sap situar en el seu context espacial i social, de manera que no els aïllem a l’hora d’estudiar-los com es feia abans.

Per exemple, un castell medieval per si sol no ens diu massa sobre el conjunt de les relacions socials medievals, més enllà que a l’edat mitjana la gent de vegades s’atacava i calia construir bones defenses, cada vegada més sofisticades. Però si situem el castell en el seu context espacial, i estudiem el territori que aquest controlava (qui i on vivia en aquell territori, quins recursos naturals tenien, i sobretot qui, què i on es cultivava i produïa), aleshores veurem que, a banda de defensar-se de cara a l’exterior, els castells servien a l’oligarquia guerrera (els senyors feudals) per a controlar socialment un territori concret, del qual extreien la seua riquesa a base d’agafar-la als vertaders productors, que eren els camperols. D’això se’n diu renda feudal. En el cas andalusí, per contra, els estudis sobre castells i el seus territoris dependents, que es van fer ja fa unes dècades, ens diuen que entre els musulmans no existien aquestes pràctiques senyorials; i els castells, sense a penes construccions residencials al seu interior, tenien estrictament una funció defensiva per al conjunt de la societat rural. El pagament d’impostos a l’Estat islàmic depenia d’altres formes ideològiques d’extracció de la riquesa, més limitada.

Crec que aquesta llarga introducció al tema que ens ocupa ha resultat pertinent per a entendre bé quina és la finalitat de l’estudi dels edificis del poder, que fonamentalment a l’edat mitjana eren els castells i les esglésies, però que amb el pas del temps es van anar sofisticant més amb la construcció de palaus, cases de camp periurbanes, edificis de govern municipal a les ciutats, i en el cas de l’església les catedrals i els grans monestirs periurbans baix-medievals. A València existien tots aquests tipus de construccions, per descomptat, però avui em vull centrar en els dos més simbòlics, les residències oficials del més alt poder de govern i control en cada societat medieval (la tributària musulmana i la feudal cristiana), com són l’alcàsser dels governants de Balansiyya i el palau dels reis de València i de tota la Corona d’Aragó. Lamentablement, en ambdós casos tenim un coneixement parcial, però suficient per a aportar algunes dades.

L’alcàsser islàmic de València estava situat més o menys en la zona emmarcada per l’Almodí al Nord, la parròquia de Sant Esteve per l’Est, la Cripta o Presó de Sant Vicent pel Sud i la Basílica de la Mare de Déu per l’Oest. Segurament el mateix lloc aproximat on estaven les dependències de govern d’època visigoda, junt a la Catedral, que es degueren reaprofitar en època emiral i califal, com en el cas de la capella funerària anomenada actualment Presó de Sant Vicent, que es va reconvertir en uns banys palatins durant aquest període. A la plaça de Sant Lluis Bertran (davant de l’Almodí) i al recinte de l’Almoina, es van trobar trams parcials de la muralla que envoltava tot el recinte, amb torres situades als cantons, i la paret nord de l’Almodí està construïda al damunt mateixa d’aquesta muralla perimetral de l’alcàsser, servint-li de basament. Per tant, és evident que es tractava d’un complex fortament defensat dins de la ciutat, al seu bell mig. L’anomenada Primera Crónica General ens informa que en època del Cid a l’interior del complex hi havia diversos edificis, envoltant una gran plaça central en la que cabia tota la població de la ciutat (afirmació que cal prendre amb molta prudència, i en qualsevol cas estaríem parlant dels caps de família). Lamentablement desconeixem la major part de l’interior del recinte de l’alcàsser, ja que el gruix dels edificis estarien situats a sota mateixa de l’actual palau del Marqués de Campo, i de les illes de cases annexes, on mai s’han fet excavacions.

Amb tot, les troballes que s’han fet fins ara ens permeten pensar en l’existència d’un complex paregut, a grans trets, a l’alcàsser de Sevilla, entre d’altres. Això és, un palau més principal i una sèrie de palaus o cases més menudes al seu voltant, tots amb la típica estructura de pati central quadrat i estances al seu voltant. A banda, existirien zones de cultiu en diversos llocs emplaçats entre els edificis, i possiblement la plaça central de la que parlen les fonts escrites que mai no s’ha trobat. Finalment, tot el complex estaria envoltat per una muralla perimetral i diverses torres. A l’Almoina, per exemple, en el cantó sud-est, no només es va trobar un tram del mur defensiu, sinó també una zona enjardinada amb una gran bassa d’aigua rectangular, datada en època almohade (segle XII), i altres pous i estructures hidràuliques de distints períodes relacionats amb la zona de jardí. Sembla que la zona de l’actual Almodí fou sempre també una gran zona de cultiu (hort o jardí) amb una altra bassa i estructures hidràuliques. I la major part de l’Almoina estava ocupada en aquest període per cases, que podríem denominar palauets per la seua superfície, tot i que no eren excessivament sumptuosos i no es diferenciaven massa d’una casa normal de la resta de la ciutat, amb la típica estructura de pati central, llevat de l’ús de materials de major qualitat. Les que es van excavar estaven datades al segle XII, o quasi al XIII, però es va detectar que a sota hi havia restes de cases molt arrasades datades al segle XI, és a dir d’època taifa.

També es va trobar a l’Almoina l’anomenada rawda, un mot que literalment significa jardí, però que la historiografia sol emprar per a referir-se al cementeri propi d’un alcàsser. És a dir, el lloc d’enterrament dels diversos emirs (o simplement governants per ser més correctes) de la taifa de Balansiyya i les seues famílies, com ara els Banu Mardanix (els descendents de Muhammad ibn Mardanix, anomenat el rei Llop pels cristians) que van controlar el Xarq Alandalús entre la caiguda dels almoràvits i la major part del període almohade, com demostraria un tros de lapida de marbre que esmenta un dels membres d’aquesta família. En realitat no és possible identificar els noms dels inhumats, perquè en alguns casos no tindrien làpides i en altres, al estar a ras de terra, es degueren retirar amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, quan s’hi van construir cases al damunt. Tanmateix, sí que es va detectar una certa diferència entre les tombes dels governants d’època taifa i les dels governadors almohades que regien el territori en nom dels califes nord-africans. La falta d’aixovar va impedir datar amb precisió les inhumacions, però es va veure que existien dues etapes, una de més antiga, del segle XI, en la que les tombes eren una miqueta més monumentals, malgrat la senzillesa que caracteritza els enterraments musulmans, i es van trobar alguns fils d’or envoltant els cranis i els cossos que pertanyien al brodat dels sudaris amb el que foren enterrats. Al segle XII, per contra, no hi havia cap signe de riquesa. D’altra banda, cal dir que hi havia tant homes com dones i xiquets.

En definitiva, doncs, tenim poques dades però són suficients per a fer-se una idea superficial de com era l’alcàsser dels governants andalusins de Balansiyya. Ara bé, ¿per què aquest complex palatí no es va conservar, com sí que ho van fer els alcàssers d’altres ciutats andalusines? Per exemple el de Sevilla, o molt més transformat en època moderna el de Toledo, per esmentar els més coneguts. La resposta és ben senzilla: perquè Jaume I no ho va voler així. És difícil saber per què el rei Conqueridor no va conservar com a residència personal l’edifici del poder estatal andalusí i el va convertir en palau reial. Al contrari, el va dividir en diversos lots i el va repartir amb donacions que estan recollides al Llibre del Repartiment, com per exemple la zona de l’actual Almodí, que la va donar a la seua amant Teresa Gil de Vidaure; i un altre dels lots va servir per construir la Casa del Cúria (nom original que es donava al Justícia en els primers Furs o Costum de València), és a dir, la primitiva Casa de la Ciutat, o l’Ajuntament com li diríem actualment, traslladada anys després al solar que ara ocupa el jardí del Palau de la Generalitat.

Jaume I va preferir quedar-se com a residència reial una almúnia als afores de la ciutat, a l’altra banda del riu, que molt probablement pertanyia al sayyid Abu Zayd, el darrer governador almohade de Balansiyya, aliat del rei cristià durant la conquesta per haver estat deposat uns anys abans per Zayyan ibn Mardanix, com ja us vam explicar fa unes poques setmanes. De fet, fou en aquesta almúnia on es portaren a terme les negociacions secretes de rendició de la ciutat entre Jaume I i l’enviat de Zayyan, ja que servia d’allotjament reial durant el setge, i el rei hi estava davant quan els andalusins hissaren el penó reial a la torre d’Ali Bufat (on hui està el palau del Temple), com a senyal de rendició, i el rei plorà, segons conta la Crònica en un conegut passatge. La historiografia del segle XIX i XX relacionava aquesta almúnia amb una altra esmentada per diversos poetes àrabs, que havia estat construïda al segle XI per Abd al-Aziz ibn Amir, el net d’Almansor, qui va governar la taifa de Balansiyya després de la caiguda dels coneguts emirs esclavons Mubarak i Muzzafar. Amb tot, ja fa temps que es va demostrar que aquesta altra almúnia estava en la zona de la Xerea, al est de la ciutat de València, i no al nord on estava el Real. De fet, a les excavacions de 1986-89 al carrer General Elío, que van traure a la llum una part de l’almúnia d’Abu Zayd, ja es va poder veure que era de la segona meitat del segle XII, i per tant d’època almohade, no d’època taifa.

Al blog d’Harca ja hem explicat altres vegades que les almúnies eren cases de camp amb horts i jardins, emplaçades en les proximitats de les ciutats, on les oligarquies estatals andalusines es retiraven a passar alguns períodes, especialment els estivals. Per exemple en parlar dels orígens de Russafa. En realitat, almúnia (àr. al-munya) és el mot genèric que empren cronistes, geògrafs i poetes de tot el mon islàmic, però al Xarq Alandalús sembla que no s’emprava aquest mot, sinó el de riyad, com el nom de l’actual capital de l’Aràbia Saudita. Un mot traduït normalment per jardins o horts, que és el plural de rawda, i del qual deriva el nom medieval del Real (riyad > real). Amb tot, no hem de pensar en una gran mansió o en un palau rural, ja que les excavacions de 1986 demostraren que no havia estat massa gran, i que havia tingut una decoració prou austera, en consonància amb la ideologia almohade que no fa ostentació de la riquesa. L’estructura era la típica de pati central enjardinat (amb un canalet d’aigua que el creuava pel mig fet de rajoles blanques i roges), envoltat de les diverses estances que formaven la residència, pintades de blanc amb un sòcol d’almangra. Per fora tindria hortes i jardins, i tot plegat envoltat per un mur. D’altra banda, aquest devia ser un dels reals més grans de la València de principis del segle XIII, potser el més important, ja que per això se’l va quedar el rei, però també cal dir que en aquella zona al nord del Túria hi hauria molts més reals semblants, més menuts, que pertanyien a l’oligarquia estatal i urbana andalusina.

El més probable és que en els primers anys després de la conquesta les reformes es limitaren a instal·lar una capella en alguna estança. El 1270 Jaume I va passar tot un any al regne de València, i segurament va ser llavors quan es va adonar que calia construir alguna cosa nova. És evident que aquella almúnia andalusina havia estat suficient per a un rei jove que estava sempre viatjant, però no ho era per a un rei vell amb estances més prolongades, i a més estava mal defensada. De fet, és que era molt menuda, ja que quan el 1273 Alfons X de Castella es va allotjar a València camí del II Concili de Lió, on esperava proclamar-se emperador, el Real només va poder acollir el rei, i no a la resta de la cort, que van haver de buscar-se allotjaments per tota la ciutat. En qualsevol cas, no sabem amb seguretat quina mena d’obres es van fer entre finals del regnat de Jaume I i tot el regnat de Pere el Gran, però sabem pels registres de Cancelleria que ambdós van gastar importants sumes de diners en les obres del Real, que bàsicament degueren consistir en l‘enderrocament de l’almúnia i la construcció d’un nou edifici poligonal amb quatre torres als cantons i un pati central, és a dir, una cosa més pareguda a un castell-palau, però evidentment amb l’aspecte de les construccions militars del segle XIII: torres, murs grossos de morter, i pisos de fusta entre les diverses plantes. De fet, aquest nou edifici va servir per acollir l’emperadriu de Bizanci, Constança de Hohenstaufen, refugiada a València la resta de la seua vida gràcies a Pere el Gran.

A principis del segle XIV Jaume II tenia en el cap una concepció de la monarquia més estatal i menys feudal que la del seu avi el rei Jaume i la de són pare el rei Pere. València necessitava un palau reial molt més sumptuós, de manera que va mamprendre la construcció d’un nou edifici, adossat a l’anterior, d’estil mudèjar i inspirat en el Palau de l’Aljaferia de Saragossa. Tindria una torre de l’homenatge (coneguda més tard com a torre dels Àngels) presidint l’entrada principal, i un saló del tro (conegut més tard com a Sala dels Marbres) que per les poques descripcions que tenim i les troballes de 1986 devia ser pràcticament idèntic al saló principal dels governants andalusins de l’Aljafería, també conegut més tard com a Salón de Mármoles. Finalment correspon a Pere el Cerimoniós l’acabament de les ampliacions medievals del Real. Va construir una segona planta a la torre de l’homenatge, on va traslladar la sala del tro, i va construir una nova capella anomenada de Santa Caterina. A més, fou el rei que va disposar la separació de les estances del rei i de la reina, construint una altra torre i noves estances per a la seua esposa. Finalment, durant els preparatius de la guerra de Castella va construir una falsa torre adossada a la façana, a l’altra banda de l’entrada principal, i un vall o fossat al seu voltant, fortificant extraordinàriament el conjunt del complex residencial del Real.

Malauradament durant la guerra Pere el Cruel va incendiar el palau, i fins i tot va desmuntar i emportar-se la porta de marbre de la capella, la qual va instal·lar, segurament, al seu nou palau construït dins de l’alcàsser de Sevilla, malgrat que no sabem que se’n va fer d’ella. La monarquia aragonesa, completament arruïnada per la guerra, va tardar dues dècades en reparar els desperfectes del Real, però sembla que a finals del regnat del Cerimoniós ja estaven acabades les obres, i el seu fill Joan va disposar del palau àmpliament. A partir d’ací ja no es van fer més ampliacions del Real, sinó que les obres van consistir sempre en reformes d’allò que ja estava construït. La més important sens dubte la d’Alfons el Magnànim, quan va elegir València com a seu fixa de la cort reial, abans de partir cap a Nàpols d’on mai no va tornar. Amb tot, la reina Maria, que hi va residir la resta de la seua vida, acabà les obres, que bàsicament van consistir en una reforma completa del palau de Jaume I, ara anomenat Real Vell, on estaven les estances privades del rei, i la construcció d’un pas elevat per a connectar aquestes amb la torre dels Àngels al Real Nou. Els Reis Catòlics foren els darreres monarques en emprar el Real amb una certa assiduïtat, ja que a partir de llavors els reis de la Monarquia Hispànica a penes van vindre per València. Amb tot, fou la residència oficial dels virreis d’època moderna, en ell estaven allotjades la Reial Audiència i diverses dependències i despatxos de govern, i des de 1419 fou la seu de l’arxiu reial de València (antecedent de l’actual Arxiu del Regne de València).

Comptat i debatut, cap dels dos edificis han sobreviscut, i ha estat gràcies a la recerca arqueològica i en part a la documentació escrita que s’ha pogut reconstruir parcialment la seua estructura i la seua història. Des d’aquests edificis, seu del poder estatal i reial, es va regir el territori depenent de Balansiyya i el posterior regne de València, fins que un i l’altre van acabar per la força el 1238 i el 1707. Per descomptat, com deia adés, els edificis per si sols no ens diuen massa sobre com eren les societats medievals, però explicats en el seu context s’hi poden apreciar les diferències que existien entre l’una (tributària) i l’altra (feudal).

Nota: La bibliografia emprada per a fer aquest post, que podeu consultar si voleu ampliar informació, és Pepa Pascual i José Vioque, El alcázar islámico de Valencia, València, 2010; Autors Diversos, El palau reial de València. Els Plànols de Manuel Cavallero (1802), València, 2006; Ferran Esquilache i Ivan Martínez Araque, “Les obres del palau reial de València a l’entorn del 1400. Un acostament a la història de la construcció valenciana en la baixa Edat Mitjana”, en Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l’Europa meridional en dos canvis de segle, Barcelona, 2012. També podeu consultar, tot i que jo no l’he emprat en aquest post, el llibre de Mercedes Gómez-Ferrer, El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un edificio desaparecido, València, 2012.