Encara recorde haver sentit a casa, de ben menut, que calia escurar la séquia perquè anava a passar “la dobla”. Jo no sabia qui era eixa dobla que havia de passar per algun lloc, ni sabia per què tenia un nom tan curiós que sonava com el malnom d’una senyora gran. Tampoc entenia, per cert, què podria ser escurar una séquia, i no sé si vaig arribar a imaginar algú netejant amb un espart i el Fairy les parets de la séquia, perquè per a mi escurar era llavar els plats després de dinar. Ja un poc més majoret, i assabentat què era la dobla, encara seguia sense pillar quin sentit podria tindre eixe nom tan curiós. La dobla? Què és el que havia de doblar-se? I és que em faltava informació. En realitat, l’explicació era tan senzilla que ara només puc pensar que la meua estranyesa era deguda a la falta d’interès per saber-ho de veritat, acompanyada d’una falta d’interès en explicar-m’ho per part dels qui ho sabien.

Però ja és ben sabut que la transmissió dels coneixements camperols (alguns més que mil·lenaris) d’una generació a la següent, s’ha anat trencant al llarg del segle XX. I és que eixe tipus de coneixements no es transmeten mai de la mateixa manera com ens ensenyen en l’escola o aprenem als llibres, sinó que es transmet en el dia a dia, amb la pràctica de les tasques agrícoles, cada cosa al seu temps, en el moment quan és necessari aprendre-la. Segurament per això, com que jo a l’horta només anava de visita, i molt de quan en quan, mai no vaig veure en acció la dobla i no vaig poder deduir per mi mateix per què es deia així, ni ningú va tindre mai la necessitat d’explicar-m’ho. Ara, però, vos ho explicaré jo a vosaltres, per si encara no sabeu què és la dobla, i a més a més ho faré amb una perspectiva històrica.

Escurant una séquia a Nules, fa uns pocs anys

La dobla no és més que un grup d’hòmens format pel guarda de la séquia i uns quants jornalers, els quals, el dia que ha estat assenyalat i anunciat prèviament, recorren la séquia de punta a punta vigilant que tots els propietaris (o arrendadors) de les terres que hi afronten directament hagen “escurat i herbejat” el seu tros de canal, com manen les ordenances de les comunitats de regants i és costum “des de temps immemorial”. Quan arriben a un lloc on algú no ha netejat el seu tros de séquia corresponent, el guarda mana als jornalers que es posen a la faena i la netegen, i mentres ell controla que ho facen bé i el temps total que tarden en fer-ho. Posteriorment, el propietari o arrendador que no havia acomplert amb la seua obligació rebrà una multa per part de la comuna, que serà del doble del jornal que ha costat l’escura. És a dir, que si els hòmens contractats per la comuna (posem que en són quatre, per exemple) han tardat com una hora en netejar eixe tros de séquia, i cadascun d’ells ha de rebre un jornal de 10 euros per hora, l’escura haurà costat 40 euros. La multa al propietari, per tant, serà de 80 euros, i d’ací el nom de “la dobla”, perquè la pena és del doble del que costa la neteja. Fent-ho així, sense fixar la mateixa quantitat per a tots, s’adapta la pena a la quantitat de terra que posseeix cadascú, de la mateixa manera que la quantitat d’aigua a la que cada propietari té dret està en relació amb la superfície posseïda.

L’escura a mà, abans de la mecanització

Tot açò, que té tota l’aparença de ser un costum ancestral, té en realitat una base legal ben clara que arriba a l’actualitat. Quasi totes les Ordenances de les Séquies de l’Horta de València recullen en el seu articulat aquest costum, de les quals l’exemple més clar i específic és el de les Ordenances de la Séquia de Mestalla, aprovades en 1771, que diuen així:

CAPÍTULO LXXVII
Que se haga otra monda despues de la acostumbrada, la cual se llama Dobla

Ítem, establecemos y ordenamos que á mas de la susodicha monda que se egecuta por los dias de Pascua, como queda prevenido, en cada año, en conformidad de lo que hasta el presente se ha observado, hacerse otra monda, que comunmente se llama Dobla, por el mes de Agosto, ó antes si pareciere al síndico procurador general que hubiese necesidad, y para ello deberá providenciar el síndico, que por el pregonero de la nominada ciudad de Valencia se haga pregon en los lugares acostumbrados en que se pregona la obligación, de que cada uno de los frontaleros de los brazos inferiores de dicha acequia de Mestalla, dento de diez y seis dias, monden y desbrocen su frontera; y asimismo la que tienen los cequieros, molineros y frontaleros del cauce y brazos principales de la acequia, de desbrozar cada uno en su trecho dentro el término que para ello señalare.

CAPÍTULO LXXVIII
Qué penas deban pagar los que no egecuten bien la monda

Ítem, establecemos y ordenamos que pasado el término señalado en el pregón, el síndico procurador general deba elegir uno de los veedores de los tres que tienen cada unos de los tres brazos de la anuciada acequia [Petra, Rambla i Algiròs], y que después de dos dias fenecido el término señalado en dicho pregon, salga con cuatro hombres de trabajo, con hoz y legón cada uno de ellos, y reconozca si los frontaleros de los brazos inferiores han cumplido con mondar y desbrozar lo que á cada uno toca, segun lo prevenido en cada uno de los capítulos (…).

CAPÍTULO LXXXI
Qué se deba practicar en la visura del brazo de Petra

Ítem, establecemos e ordenamos que al otro dia siguiente del prevenido en el capítulo antecedente, después de las siete horas de la mañana, un veedor de cada brazo de los de la nominada acequia, deban salir con cuatro hombres de trabajo, y con su hoz y legon, y hagan las visuras y reconocimiento en primer lugar del brazo nombrado de Petra, desde los partidores hasta el fin de su riego; de manera que desde su principio con dichos cuatro hombres baje por un lado reconociendo hasta el fin, debiendo despues subir por el otro lado del mismo conducto reconociendo las faltas que se encontraren en lo mondado y desbrozado, reparando con especial cuidado si sobre las suelas de los partidores hubiere algun pedazo de madera ó piedra que llaman sobresuela, ó si por haberla habido queda algun depósito; y encontrando algunas faltas las deberán suplir por medio de los hombres de trabajo que llevan consigo, notando el frontalero que hubiere faltado, y las hores que dichos hombres de trabajo se hubieren ocupado de las referidas faltas, para que despues cada uno pague lo que le tocare, y que del mismo modo se continúe la visura y reconocimiento de todos los demás conductos y demás acequias, cequiòls y regadores.

Totes les Ordenances actualment en vigor en les comunitats de regants de l’Horta de València foren aprovades al llarg del segle XVIII, perquè havien d’adaptar-se a la nova situació legal posterior al Decret de Nova Planta de 1707. Per això, estan escrites totes en castellà (excepte les de Favara, que s’aprovaren en 1701 i ja no es canviaren), i estan aprovades pel Consejo de Castilla (i no pel desaparegut Consejo de Aragón). En realitat, totes les comunes aprofitaren per a modernitzar la seua organització interna més que no altra cosa, i d’un sistema de govern col·legiat, típic de la societat medieval, es va passar a un sistema més presidencialista, típic de les societats contemporànies, amb un fort augment del poder i la responsabilitat del síndic, que és el que ens ha arribat a l’actualitat. Però, pel que fa a les normes del regadiu que afectaven al dia a dia, a penes si es va tocar quasi res, i moltes ordenances es limiten a traduir els costums anteriors. Algunes de les ordenances ni tan sols recullen la manera de distribuir l’aigua de reg, o les funcions dels càrrecs menors de la comuna que havien de vigilar el compliment de les normes dia a dia, a peu de séquia. De fet, conservem poques ordenances medievals, però per les poques que tenim sabem que a l’edat mitjana encara estava menys regulat per escrit tot allò relacionat amb la normativa de la irrigació.

València en els anys 30

La irrigació a l’Horta de València funcionava a l’edat mitjana i moderna, doncs, sobretot pel costum tradicional, més que no per una normativa escrita, que existia però que s’ocupava d’altres assumptes més organitzatius. Tot i això, el costum de la irrigació sí tenia una base legal escrita, i eren els mateixos Furs de València. Al llarg dels segles forals les Corts van innovar poc en normativa d’irrigació, i els furs que hi fan referència són tots d’època de Jaume I. Concretament la rúbrica CXLIII dels Furs, anomenada “Dels Çequiers”. Dels diversos furs que s’inclouen en aquesta rúbrica, tot pareix indicar que els dos primers pertanyen al Costum original de la ciutat de València, que va proclamar Jaume I el mateix 1238, pocs mesos després de la conquesta. I la resta dels furs de la rúbrica són idèntics als apartats d’un privilegi que el rei va donar a la ciutat el gener de 1250, i tot sembla indicar que van passar a formar part dels Furs en el context de les Corts que van tindre lloc a Morella un mes després. De manera que tot allò relatiu a la normativa d’irrigació en el Furs es va incloure just en aquest moment.

I què diuen els Furs sobre la dobla? Evidentment no l’esmenten amb eixe nom, però sí hi fa una referència directa en l’apartat 5 de la rúbrica adés indicada:

…[els sequiers] destrenguen (obliguen) los hereters que muden una vegada en l’an los braçals, e si no·ls escombraran tro a aquell dia qui serà a ells assignat per los cequiers, aquells braçals escombren los cequiers e hajen de tots lo doble que costaran d’escombrar…

És a dir, que calia pagar el doble del que costara netejar els braçals de les séquies, que és d’on derivaria després el nom de la dobla. Fins ací, doncs, ja hem pogut establir que el costum d’obligar els terratinents a netejar les séquies que hi afronten directament amb les seues terres, que ha aplegat (més o menys) al segle XXI, no sols està basada en una regulació comunal posada per escrit al segle XVIII, sinó que aquesta emana directament dels Furs de València, amb uns apartats concrets que estan en vigor des de 1250. Però, d’on va traure Jaume I la legislació sobre irrigació que va incorporar als Furs? La va inventar? La resposta a aquesta pregunta ja no és tan senzilla, perquè no podem anar mes enrere amb la documentació disponible. Però basant-se en l’experiència sobre el funcionament de la societat andalusina, i en el fet que la major part de la legislació medieval sobre irrigació està copiada d’aquella època, es pot suposar que la dobla també ho és, d’andalusina.

Grup d’hòmens de Burbáguena (Terol) netejant una séquia del seu poble

Ara bé, la transmissió de les tècniques i el costum sobre irrigació d’una societat tribal i tributària (com ho era l’andalusina) a una societat feudal (com ho era la baix-medieval i moderna), no fou tan directa com tradicionalment s’ha pensat. Encara que els principis físics en els que es basa la irrigació eren els mateixos, no és gens creïble que l’organització de la irrigació i el control de l’aigua siguen els mateixos en dues societats tan diferents. Així, doncs, sabem que en època andalusina existia un càrrec d’irrigació similar al sequier cristià, denominat sahib al-saqiya. De fet, el sequier baix-medieval en deriva directament. Però pareix que el sahib al-saqiya andalusí només s’ocupava del manteniment de la séquia mare i de la distribució de l’aigua entre els braços secundaris. Però d’aquests darrers eren les comunitats rurals, les aljames de les alqueries, les que s’encarregaven del seu manteniment i del repartiment de l’aigua entre les diverses parcel·les i els seus propietaris. Per tant, el sistema era bàsicament el mateix que hem vist adés per a l’època cristiana, però amb la diferència que, segurament, els encarregats de netejar les séquies no eren cadascun dels propietaris frontalers, sinó el conjunt de l’aljama, que les netejaven de forma comunitària.

Aljama de l’Atles marroquí escurant una séquia col·lectivament

Si ens fixem en l’organització dels sistemes hidràulics al nord d’Àfrica, podrem observar que encara actualment és fa així a molts llocs. El dia establert per a l’escura de la séquia, la comunitat es reuneix en el punt indicat, cadascú amb les seues ferramentes, i van tots plegats a netejar el canal. No es tracta, és clar, d’un sistema millor ni pitjor que l’altre, és simplement diferent; i responen ambdós a societats diferents, que actuen de diferent manera encara que al remat aconseguisquen uns resultats similars. El vertader canvi ha esdevingut al segle XXI, quan una manca d’ús dels sistemes hidràulics en moltes zones de l’Horta de València ha fet inviable un sistema que havia funcionat, almenys, des de 1250, passant per una societat feudal i després capitalista. Fa anys que no he sentit a casa dir que anava a passar la dobla, i ara quan vaig a l’horta veig amb els meus propis ulls que fa anys que no ha passat. El món, la societat, canvia ràpidament, a marxes forçades, cada dia, i no ens adonem, absorbits com estem pels esdeveniments a curt termini; perdem la perspectiva de la llarga durada. Quanta raó tenia Fernand Braudel!