Una primera versió d’aquest treball va aparèixer al periòdic Levante-EMV el 4 d’octubre de 2015. Ara reprenc el tema per a ampliar-lo i modificar algunes qüestions.
Poca cosa sabem del nostre protagonista, llevat que li deien Sanxo, Sanxo Llop. D’entrada, els seus orígens ens són incerts, per bé que el seu nom i cognom suggereixen més aviat que procedia d’algun indret de l’Aragó o, més rarament, navarrés o castellà. I això perquè, si bé és cert que el cognom que ha quedat és Llop i, de fet, tenim dues referències documentals escrites en català en què apareix com a “Llop”, tenim també dues altres referències en llatí i aragonés-castellà molt més evidents. Per un costat, el Llibre del Repartiment esmenta a “Sancius Lupi“. Unes línies més avall hi apareix el seu germà “Domingo Llop”, clarament, en català. Llavors, el més lògic seria pensar que Lupi és Llop i que el nostre protagonista prové de Catalunya. Però no. El fet que Sancius donara Sanxo i no Sanç és perquè aquest era un nom habitual a l’Aragó (també a Navarra i Castella) però no a Catalunya, on sí existia Sanç com a cognom. L’element que ens ajuda a acabar d’esclarir l’assumpte és el document que recull la distribució de les aigües de l’horta de Gandia, elaborat el 1244. Entre els que hi són presents a la visura de la xarxa de reg trobem “Domingo Lopez e su hermano”. Clar i ras: els dos germans havien vingut junts de l’Aragó i s’havien assentat a les terres de Gandia. Ací, el seu cognom va ser adaptat per la llengua que parlava la major part dels colons i, més important, dels escrivans, el català. En efecte, el que no hi ha dubte és que arribà a les nostres terres des de ben lluny i que assumí com a pròpia la llengua que parlaven la resta dels seus veïns, el català, com ens demostra el cognom de Sanxo Llop.
Després de la conquesta del castell de Bairén, el 1240, Jaume I va continuar la marxa cap al sud. El domini cristià sobre l’horta s’exercia al castell des d’on es vigilava la població musulmana però no existia un control realment efectiu del territori. El rei era conscient que per a consolidar la conquesta militar calia fer arrelar en la nova terra els pobladors cristians. Inicialment, entre 1240 i 1244, foren repartides a Bairén un total de 255 jovades (765 ha.) entre 119 colons. Aquest serien los ciento homnes de pobladores de Bayrén dels que parla el document esmentat abans de distribució de les aigües de l’horta de Gandia de 1244.
Castell de Bairén des dels ullals de la marjal
El 1247 els musulmans de les valls d’Alcalà i Gallinera, liderats pel seu cabdill al-Azraq, iniciaren un moviment de resistència a les tropes cristianes. La guerra s’estengué per totes les aljames meridionals encara que, ara per ara, no hi ha constància documental que els musulmans de la vall de Bairén protagonitzaren cap acte violent. A fi de consolidar les terres guanyades, Jaume I decidí promoure una nova campanya de colonització. Per això mateix, el 1249 va començar a repartir terres i cases a la vila de Gandia entre els colons que arribaven de més al nord. Fruit d’aquesta nova embranzida entre el 3 de gener de 1249 i el 13 d’agost del mateix any foren repartides a l’horta de Gandia unes 221 jovades (663 ha.) entre 87 colons.
La fundació del nou nucli cristià es va fer sobre les restes d’una antiga alqueria musulmana, de la qual prendria el seu nom: Candia en llatí o Gandia en la llengua que parlaven la majoria dels nouvinguts, el català. La continuïtat del topònim és la única pervivència que trobareu del període islàmic. Les cases preexistents van desaparèixer en favor d’una planta urbana ortogonal, adaptada al traçat del Camí reial i la sèquia que discorria paral·lelament, l’actual carrer Major. La vida dels primers veïns de Gandia hauria de girar al voltant de la plaça, on es trobaven els tallers dels artesans, la Casa de la vila i la parròquia de Santa Maria. Tot i que el repartiment de cases al nucli de Gandia començà el 1249 -les donacions anteriors s’havien fet a Bairén i a diverses alqueries de la plana- no seria fins el 1253 quan el poblament de la nova vila estaria consolidat. Per això, aquell any Jaume I concedí als veïns de Gandia la franquícia del pagament de peatge, lleuda i passatge de totes aquelles mercaderies que conduïren a València, Alzira i Dénia, és a dir, impostos sobre el trànsit de mercaderies en llocs determinats. La concessió, lluny de ser específica i exclusiva de la vila, formava part del paquet de mesures amb les quals el monarca pretenia consolidar la colonització i afavorir els intercanvis entre els nuclis que s’havien creat.
Tropes de Jaume I
Bona part de les donacions que el 1249 va fer Jaume I als colons que havien d’assentar-se a Gandia estan recollides en el Llibre del repartiment. Entre els qui van rebre terres es troba el nostre protagonista, l’esmentat Sanxo Llop: “Sancius Lupi, domos in Candia et III iovatas terre in Beniaton” ( Sanxo -que és la forma que finalment va arrelar- Llop, cases a Gandia i tres jovades (9 ha) de terra a Benieto). Aquesta mena de nota telegràfica és una de les dos referències escrites que disposem de Sanxo Llop. La segona és prou més tardana, concretament de 1265, raó per la qual és possible que no es tractara del mateix individu, sinó el seu fill o el seu nebot. Entre les afrontacions dels obradors, els tallers dels artesans, que hi havia a la Plaça Major s’hi trobava la casa del nostre protagonista. Al final dels seus dies Sanxo Llop devia ser un personatge destacat entre els primers veïns de Gandia. Del contrari, tampoc el seu nom s’hagués consolidat en el paisatge agrari de mitjan de segle XIII, en un moment d’una forta mobilitat de la població. Així, doncs, Sanxo va poder fer realitat el somni d’una vida millor, més digna que anys enrere l’havia empentat a abandonar el seu lloc d’origen. La seua, però, no fou la sort de tots els que arribaren a la nova terra promesa. Alguns preferiren tornar-se’n a casa amb els guanys, pocs o molts, que havien obtingut en l’aventura, com el mateix Pelegrín de Atrosillo. Altres reberen lots de terra més modestos i prompte es veieren abocats a la teranyina del deute. Els hi hagué que ni tan sols arribaren mai a instal·lar-se en un lloc fixe i vagaren d’ací cap allà.
Els historiadors, però, no sols treballem amb fonts escrites sinó que mirem d’aprofitar qualsevol vestigi del passat que ens puga oferir informació sobre la societat que el va generar a fi de poder entendre-la millor. Així, a més dels documents en paper i segons les èpoques, tenim altres tipus de testimonis com ara els arqueològics, els pictòrics, els audiovisuals o els literaris. En efecte, també els versos d’Ausias Marc o les cançons de Raimon són reflex de la societat en què van viure i, per tant, susceptibles de ser utilitzades pels historiadors com a font d’estudi.
Un altra evidència de les gents que ens van precedir és la toponímia, és a dir, els noms amb què una societat identifica qualsevol espai del paisatge (nuclis de població, rius, valls o muntanyes). En altres paraules, és la forma d’apropiació del lloc pel grup, reafirmant així la seua pròpia identitat. Amb tot, com apunta Jesús Alonso, el de la toponímia és un terreny força esvarós. Per això mateix, convé no ser categòric ni pontificar al respecte, sinó més bé plantejar hipòtesis de treball. I això és el que tracte de fer ací.
Si ens resulta familiar la figura de Sanxo Llop a ben segur no serà perquè fou un dels primers veïns de la vila de Gandia al segle XIII sinó perquè el seu nom encara hui identifica una de les partides del terme, concretament a la zona on s’ha construït el nou hospital comarcal. Ben probablement, la partida acabà denominant-se Sanxo Llop perquè ací devien estar ubicades les terres que, després de la donació de Jaume I, li assignaren els oficials del rei. Així, doncs, sobre els plànols anteriors a la reparcel·lació que s’ha dut a terme en els darrers anys, podem aventurar la localització de les 108 fanecades o 9 ha. Ara bé, perquè el nom de Sanxo Llop va arrelar al territori i no el de la resta de colons als que igualment se’ls van atorgar terres? Això és més difícil d’explicar, més encara si tenim en compte que junt a ell van rebre donacions a la mateixa zona altres nouvinguts, entre els quals es trobava ben possiblement el seu germà, Domingo Llop, Dominicus Lop en el Llibre del repartiment. Llavors, per què Sanxo i no els altres?
Partida de Sanxo Llop en una fotografia del conegut “vol americà”
En realitat, Sanxo Llop dóna nom a un braç de la sèquia de Rafalcaid i al camí que corre paral·lel a aquesta. I d’ací el nom la partida. Així les coses, és més que raonable el fet que el topònim “Sanxo Llop” siga el testimoni directe d’una forta transformació del paisatge agrícola de la zona que va tindre lloc en els anys immediatament posteriors a la fundació de la vila de Gandia. Aquest canvi consistí en la conversió de les terres de secà en regadiu mitjançant la construcció de dues sèquies secundàries que haurien de prendre l’aigua d’una major, la de Rafalcaid, i que desaiguarien en la sèquia de Daimús, tal i com succeïa fins fa uns anys. La denominació d’aquests nous canals amb el nom de Sanxo Llop seria el resultat bé perquè les seues eren les primeres terres que regava l’aigua en arribar per la nova sèquia o bé del seu protagonisme a l’hora de fer possible el projecte com a major propietari de terres de la zona. De fet, és més que probable que a banda de les tres jovades recollides al Repartiment en comprara després més, cosa que fou absolutament normal en tots els indrets del regne. És una explicació versemblant però cal una investigació amb més deteniment per a poder-la validar. El que resulta evident, en qualsevol cas, és que la construcció dels dos fils denominats “Sanxo Llop” és molt posteriors a les sèquies de Rafalcaid i de Daimús. De fet, ni una ni l’altra sèquia reguen cap parcel·la en aquest tram, sinó que condueixen l’aigua fins a les seues respectives hortes, la qual cosa implica que aquestes terres eren de secà. En algun moment, a mitjan segle XIII ens suggereix la toponímia, es va decidir transformar-les en regadiu a fi d’augmentar els rendiments. I és que contràriament al que sovint s’afirma, les hortes musulmanes no eren grans extensions de terra com hui en dia sinó, tot el contrari, espais més bé reduïts envoltats de grans superfícies de secà i de pastures. En arribar els cristians a l’horta de Bairén, amb una altra forma d’interpretar el paisatge, tractaren d’estendre el regadiu a tots els espais possibles, entre d’altres, el que ens ocupa.
Ben segurament, aquesta transformació del secà en regadiu ha estat el canvi més intens que havia experimentat la zona de Sanxo Llop, almenys fins fa uns anys. És cert que al llarg dels segles uns cultius han donat pas a uns altres i que els canvis tecnològics han comportat una intensificació del conreu, particularment al llarg del segle XX. Tanmateix, com en totes les zones agrícoles pròximes a la ciutat, també en aquesta zona els camps han anat abandonant-se i donant pas a usos de caire industrial i de serveis. La primera agressió greu que va patir fou la construcció del ferrocarril, que va desdibuixar una mica el parcel·lari. La urbanització absoluta i definitiva s’ha produït darrerament, amb motiu de la construcció del nou hospital comarcal. I així ha desaparegut el darrer testimoni de l’horta de Gandia, després de 800 anys d’història. La societat actual ja ha començat la seua pròpia reinterpretació del nou hospital: ara per referir-se a la zona ningú utilitza el nom de Sanxo Llop, potser algun llaurador ja molt major com el meu iaio. Però per al gruix de la gent aquest topònim ja ha desaparegut, com també ho ha fet el món rural que li va donar nom i sentit. Per a la major part dels veïns de Gandia, i de Daimús i Guardamar, aquesta ara és la “zona de l’hospital”. Clar està que no podem deixar que el nostre passat siga una càrrega i un fre per al desenvolupament, més encara quan es tracta de construir un nou hospital, que tanta necessitat teníem, però faríem bé de deixar que formara part del nostre futur. Esperem que el nom de Sanxo Llop pervisca en la nostra memòria col·lectiva en forma de titular d’un dels nous carrers que s’han obert.
Obres d’accés al nou hospital comarcal